Carme Barbarà, una pionera de la publicitat

El peu d’una il·lustració en una exposició, m’ha despertat una neurona mandrosa: “Carme Barbarà”, llegeixo. Sóc a la mostra Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pionersi aquest únic nom de dona m’interroga. Una dona treballant en una agència de publicitat a la Barcelona dels anys 40? Com seria treballar en publicitat en aquella època i envoltada d’homes?

Si treballava a Roldós als anys 40 o és morta o ja deu ser molt gran. Motiu de més per trobar-la i recollir el seu testimoni. La busco a les pàgines blanques de Telefónica i quedo amb ella al Palau Robert. Hi trobo una dona menuda, de mirada viva amb una parka beige. A la mà, un paraigües plegable i un llibre de relats de Benedetti. Anem a fer un cafè al Mas i Mas del carrer Còrsega i allà m’explica la seva història. Té setanta-nou anys i és filla del barri de Sant Antoni. El seu pare era operador del cinema Catalunya i la seva mare treballava en una casa d’estampes. De nena la seva passió és dibuixar però ja es prepara per fer feina d’oficina (taquigrafia, comerç…) tot i que “els despatxos no m’agraden gens, però gens”. No vol demanar al seus pares fer classes de dibuix perquè imagina que són cares. La seva mare, però, ja està donant-hi veus i s’assabenta de la possibilitat d’anar a Llotja, l’escola pública d’arts i oficis.

Un dia, llegint La Vanguardia, troba un anunci de l’agència Roldós on demanen una noia que sàpiga dibuixar. Sense dir res als pares (aleshores tenia quinze anys) contesta l’anunci (“sempre he anat per lliure, jo”). A l’entrevista li cau en gràcia al Sr. Roldós. La seva única dibuixant es casa i deixa la feina per això busca una “nena” que la substitueixi. I és que una noia de quinze anys treballant en envoltada d’homes de trenta i pico, és “la nena”. Una nena a qui tots tracten amb carinyo i li envien dibuixos quan se’n va de vacances. Una nena enlluernada per l’ambient artístic i el bon humor d’aquell estudi de grans claraboies. Una nena que es quedaria a treballar diumenges i tot només per poder fullejar tranquil·lament les revistes americanes que Roldós, atent a tot, guarda a l’estudi: The Esquire i Saturday Evening Post. En elles descobreix un món nou il·lustrat per Norman Rockwell on fins i tot apareixen homes en davantal a la cuina! D’aquestes il·lustracions i de les pintures romàniques que sovint va a contemplar al Museu d’Art de Catalunya a Montjuïc es nodreix el seu imaginari.

A Roldós, la Carme Barbarà és feliç dibuixant a llapis, aprenent a utilitzar l’aerògraf i fent “la página del hogar”, que és la contra de la Vanguardia del dissabte, i rient amb els companys. Però després de 10 anys (des del 1947 al 1957), creu que és hora de deixar l’agència. Cul massa inquiet per lligar-se a una cadira, li pot la seva set d’aprendre, la curiositat per saber que s’està perdent.

Des d’aleshores cap feina tornarà a ser igual. Tot és més complicat quan ja no ets la nena sinó una dona. Que si no hi volen dones casades, que t’has de comprometre a no tenir més fills, que si els companys homes guanyen més, que a quina escola puc portar al meu fill amb un horari compatible amb la meva feina. Situacions que ens sonen però que eren més dures anys enrere. La Carme Barbarà, però, li planta cara a tot amb desimboltura i tossuderia. Bona és ella! Si quan era una cria ja va paralitzar un tramvia perquè el conductor la volia fer baixar per no portar “moneda fraccionària”. També es va queixar de les discriminacions laborals i es va negar a continuar un matrimoni només per mantenir les aparences quan separar-se era un fet insòlit i mal vist.

Del seu treball en publicitat guarda el record de les persones amb ànima d’artista que hi treballaven (pintors, escriptors…) però s’ha fet immune al seu influx (“no compro cap producte que es publiciti. La publicitat val molts diners i això ho acabem pagant els consumidors”). Tampoc es creu cap missatge publicitari i llegeix acuradament totes les etiquetes i la lletra petita dels productes que compra.

Ja fa uns anys que va deixar de dibuixar perquè va començar a perdre-hi la concentració necessària però al 79 anys segueix llegint molt, connectant-se a Internet i caminant (“m’agrada sortir de casa. A casa no et vindran a portar res”). Així passeja, freqüenta una llibreria del carrer Pelai on adverteix als dependents que alguns llibres estan mal impresos (“hi falten tintes”), visita l’exposició del Palau amb la seva néta, o queda amb una periodista i davant un cafè pensa que està contenta d’agafar tot el que li porta la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *