Treball, esforç i vida contemplativa

Gairebé no tinc feina i vaig estressada. Té nassos, la cosa! Penso que potser em manca organitzar-me millor el temps i demano per préstec interbibliotecari el llibre Organízate con eficacia de David Allen. Subtítol: Máxima productividad sin estrés. Des de la biblioteca m’avisen que ja el tenen però passo una setmana sense trobar el moment per passar-lo a buscar. Quan a la fi hi vaig, resulta que ja l’han tornat a la biblioteca d’origen. El torno a demanar i, ara sí, el recullo puntualment, però es passa dies dormint a la meva tauleta de nit sense ser obert. Penso que es tracta d’un llibre condemnat a no ser llegit per qui ho necessita. Per desmentir-ho començo a llegir-lo al punt. Tot va com una seda fins que arribo al capítol en què l’autor em diu que he de comprar carpetes i etiquetes a dojo i començar a arxivar metòdicament tota la paperassa que ara guardo sense criteri. Casi prefereixo que em treguin un queixal. Allen insisteix en què serà d’allò més divertit però jo sóc una dona de poca fe.

Potser sóc una nyicris que m’ofego en un got d’aigua? Recuperar la cultura de l’esforç és el nou mantra. Doncs, vinga, m’esforçaré més! Però per a què i de quina manera? Aquesta és la qüestió. El sociòleg Salvador Cardús explica que “s’ha posat de moda tot això de la cultura de l’esforç. Tot plegat no deixa de ser retòrica moralitzadora sobre una cosa que és ben elemental. I és que per fer qualsevol cosa ben feta cal que hi dediquis temps i atenció. No és cert que l’esforç per ell mateix sigui un valor. Jo no tinc cap interès en esforçar-me inútilment”.

Doncs jo tampoc. I tampoc crec que l’esforç tingui un valor moral. Segons definició del Diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans, esforç és aplicació de la força a la consecucució d’un fi. Aleshores la moralitat està en la finalitat i no en el fet d’esforçar-se. Sempre m’han fascinat les històries de lladres i estafadors que suen la cansalada per cometre els seus delictes. No els sortiria més a compte fitxar en una oficina? També m’escama que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, doni tant la vara amb l’esforç, que al cap i a la fi és un mitjà, i tan poc amb el coneixement, que per a mi és un fi en si mateix, no un mitjà per superar exàmens i proves de nivell i assolir un estatus professional i social. Per què la Consellera no parla de recuperar el goig d’aprendre?

El psicòleg Rafael Santandreu apunta en aquesta entrevista en el programa Singulars que la força de voluntat és una força molt mediocre per aconseguir coses, que només amb força de voluntat no s’arriba gaire lluny a la vida. Considera que és molt més potent la força del gaudi, la joie du vivre, que diuen els francesos. La mateixa idea la trobo al llibre Encantado de conocerme. Comprende tu personalidad a través del Eneagrama de Borja Vilaseca. Vilaseca em dóna un consell per centrar-me (a mi i als que són com jo): ”concedeix-te més temps per descansar i divertir-te: la verdadera inspiració prové de l’alegria i no de treballar en excés”. Em recomana també que m’assegui en un banc del parc sense fer res, gaudint conscientment de la meva inactivitat.

No sé si treballo en excés. Més aviat em sento com Charlot en aquella escena de Temps Moderns on interpretava un obrer que, després de ser apartat de la línia de producció en cadena, encara conserva el tic d’anar collant cargols a tort i a dret. Així, em dedico a omplir el temps de coses per fer, a escriure llistes de tasques pendents. Em consolo pensant que és un mal de molts. Avui en dia, l’agenda del cap de setmana és tan frenètica com la de la feina i de la mateixa manera que a l’oficina sembla que treballa més qui més hores s’hi està, en el temps lliure sembla que s’ho passa més bé qui encadena més activitats de lleure una rere l’altra.

Es dóna la paradoxa que productivitat i creativitat, altres dos mantres que invocats per sortir de la crisi, sovint són conceptes oposats al treball tal com el concebem avui en dia. A vegades, treballar menys vol dir treballar millor, més concentrat, en estat de flux. D’altra banda, la creativitat necessita espais per a la reflexió. Pensar més i fer menys.

Potser penseu que estic buscant una justificació per sortir a vagarejar pels carrers assolellats, per asseure’m a les terrasses i veure la gent passar. Doncs heu encertat. I coartades no me’n falten: des de l’Elogi de l’ociositat de Bertrand Russell, passant pel moviment Slow fins l’última contra de La Vanguardia que he llegit: “Treballem més que un esclau romà”, hi diu Antonio Fornés. (Coi! Com ho sap?).

Arran d’un article a El País descobreixo que no estic sola en el meu afany de fer més el ronso. Tom Hodgkinson, escriptor i periodista, ha fundat a Londres una acadèmia que promou la vagància i la vida contemplativa. A la Idler Academy, que també és llibreria i cafè, a més dels cursos de ganduleria s’estudien coses tan poc productives com ara, llatí, poesia i ukelele. Libertas per cultum (llibertat a través de l’educació) és el seu lema. Hodgkinson és també l’editor de la revista The Idler (el dropo) i de llibres com Elogio de la pereza i Cómo ser libre.

Decidit. Faré un esforç per parar un mica en la meva activitat diària i asseure’m a fer vida contemplativa. Ho apuntaré a la llista de tasques pendents.

6 comments

  1. Me he quedado un tiempo sin moverme, mirando la imagen del cuadro al principio del texto. Me ha enamorado esta imagen. Ahora no puedo escribir más. Lo haré en otro momento.

    Qué belleza.

    Saludos,

    Jenifer

  2. Begonya ha dit:

    Jo, dec ser, no, sóc, un bitxo “raro”. No tinc pressa. Tampoc se m’acumula la feina, ni tinc l’agenda plena de coses…no em falta temps per res, i més aviat la sensació és que passo gran part de la meva vida en aquest viure sense fer res concret. I així, de sobte, en algun moment, apareix una idea, apareix un escrit, una proposta…es cou durant un temps al cap i al cor, i al poc, la desenvolupo. Sol ser fàcil, sense esforç. No crec que l’esforç ens porti enlloc. Si crec que necessitem intenció i determinació de seguir el nostre propi camí, però això es troba en un altre lloc, no en l’esforç. I de tant en tant, certament, la ment comença a bramar, dient-m’he que no és normal, que aquesta forma de fer no és productiva…però ja he aprés que això són coses que ella (la ment) entèn així, i que no sempre li hem de fer cas absolut. Gràcies

  3. Judith ha dit:

    és facil… deixa de fer coses i contempla la vida… tot arriba al seu temps ! mencanta aquest post.. ja ho saps ! ens veiem per un cafe i passem 3 hores xerrant… això és vida ! una abraçada, Judith

  4. Walter Peralta ha dit:

    paparruchas! precisamente el mundo evoluciona gracias a que hay gente que no se dedica a la contemplación… Espero que todos aquellos que investigan intensamente temas como la curación del cancer o nuevos desarrollos tecnológicos no acaben adoptando esta actitud. Los problemas de nuestra sociedad sólo se pueden solucionar a base de esfuerzo y de supercompetencia entre empresas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *