The yes men: activisme polític i humor desvergonyit

La nit de Nadal vaig rebre un regalet a la meva safata d’entrada. Una companya de la xarxa de dones executives EOL ens va enviar un missatge sobre la pel·lícula The yes men. Donada la voràgine de les dates nadalenques, vaig llegir el correu “en diagonal” (eufemisme que vol dir de pressa i sense parar-hi gaire atenció) però em vaig reservar la nit de reis per veure les pelis The yes men i The yes men fix the world i ha estat una de les millors sorpreses d’aquest Nadal.

The yes men són Andy Bichlbaum i Mike Bonano, dos activistes polítics que practiquen la “correcció de personalitat” per denunciar, amb la sàtira com a arma, empreses i organitzacions que posen els beneficis econòmics per sobre de tot. Fent-se passar per portaveus de corporacions com McDonald’s, Exxon o l’Organització Mundial del Comerç, es colen en congressos on imparteixen ponències delirants deixant anar tota mena de bestieses acompanyades per gadgets, disfresses i animacions grotesques, tot amb la màxima serietat. Rere Bichlbaum i Bonano hi ha una xarxa de col·laboradors i voluntaris que actualment ja sobrepassa els 300 membres. I és que les seves performances no són meres pallassades sinó accions molt conscients amb gran dificultat de preparació i execució, tal com es pot veure a tots dos films.

The Yes Men (2003) explica com Bichlbaum i Bonano van crear una falsa pàgina web de l’Organització Mundial del Comerç amb aparença d’oficialitat i continguts hilarants. L’objectiu era burlar-se de les suposades bones intencions de l’OMC, que advoca pel lliure comerç “per promoure la igualtat entre tots els països”. Tot i això, més d’un confon aquest lloc web amb la pàgina real (també llegeixen “diagonal”?) i a través d’ell els arriben correus convidant l’OMC a participar en congressos i jornades. No cal dir que Bichlbaum i Bonano accepten encantats. Clenxinats i amb vestit i corbata acudeixen a diversos actes. En una trobada del sector tèxtil a Finlàndia presenten el vestit d’executiu del futur: una granota daurada arrapada al cos amb un apèndix similar a un fal·lus enorme amb pantalla incorporada per controlar la producció a les plantes del tercer món. A la Universitat de Plattsburg, donen a conèixer un sistema per pal·liar la fam al tercer món: reciclar les hamburgueses digerides (per dir-ho de forma fina).

A The Yes Men fix the world (2009) continuen amb el mateix mètode però amb més mitjans, millor factura audiovisual, objectius diversificats i accions més sonades. A través d’una web falsa de Dow Chemichal reben una sol·licitud de la BBC per entrevistar representants de l’empresa química amb motiu del vintè aniversari de la tragèdia de Bhopal (Índia). Al 1984, una fuita de gas tòxic a una planta de pesticides de la companyia Union Caribde (després adquirida per Dow Chemical) causà la mort a més de 20.000 persones i en va deixar seqüeles a més de 500.000. Bichlbaum, com a suposat representant de Dow Chemical, anuncia que destinaran un fons de 12 bilions de dòlars per compensar les víctimes i netejar la zona, encara contaminada. L’anunci causa la caiguda de les accions de Dow fins que la companyia desmenteix la notícia. Els Yes Men també presenten un biocombustible fet amb despulles humanes, una bola inflable per protegir-se dels efectes del canvi climàtic i anuncien a Nova Orleans que l’Administració reobrirà un grup d’habitatges lleugerament afectats pel Katrina enlloc de enderrocar-los per fer-ne de nous tal com tenien previst.

Durant la pel·lícula, riem amb l’enginy i la barra de Bonano i Bichlbaum, admirem el seus collons per aguantar amb cara de poker les situacions més compromeses, ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de Bhopal o del Katrina i reflexionem amb les entrevistes als deixebles de Milton Friedman que parlen del lliure mercat com un Déu capaç de resoldre tots els problemes si tenim fe en ell.

Les accions dels Yes Men obliguen empreses i entitats a treure’s la careta (com Dow Chemical, que ha de sortir a la palestra afirmant que NO destinaran ni un duro a rescabalar les víctimes ni a netejar les aigües contaminades. Prefereixen invertir en fer-se un rentat de cara publicitari). També busquen una reacció de l’audiència de les conferències que, curiosament, sovint roman en estat catatònic davant el reguitzell de bajanades que deixen anar els Yes Men. Fins i tot alguns executius els fan preguntes i els demanen targetes!

No ens ha de sorprendre. Ens hem acostumat a que polítics i directius d’empreses i organitzacions deixin anar, tot circumspectes, discursos que són una presa de pèl i a acceptar-ho com si fos el més normal del món. Com a mínim, riem-nos-en.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *