Teiatro: L’electe i Llibres per cremar

Fa poc he vist dues obres de teatre. Una és l’Electe de Ramon Madaula i l’altra és Llibres per cremar d’Amélie Nothomb. La primera estava fantàsticament interpretada per dos actorassos, Abel Folk i Roger Coma, i em va semblar divertida i enginyosa, espurnejant com la copa de cava que vam prendre abans de la funció. La segona també comptava amb bons actors i el text era interessant però tètric. Em va decebre molt que els llibres per cremar del títol fossin ficticis així que el possible debat proposat per la companyia sobre quins llibres cremaríem o quin seria el que salvaríem del foc si només en poguéssim triar un, començava una mica orfe.

Tanmateix en l’obra de Madaula no hi he tornat a pensar i en canvi avui, m’he sorprès tornant a recordar Llibres per cremar. Recordava l’escena en què el professor assetja sexualment l’alumna i amb quina força ella amb canvia les tornes. “No en tinc cap ganes de ser una víctima” afirma amb una determinació paorosa.

M’agrada també com Nothomb escura tot el que rau en un mera sensació física com és el fred i l’impuls de satisfer una necessitat bàsica de manera anàloga al que feia l’autora a la Biografia de la fam. L’únic autor real citat a l’obra és George Bernanos amb la seva frase “l’infern és el fred”. L’infern és baixar els esglaons de la piràmide de Maslow fins a reduir la pròpia existència a l’instint de supervivència. Per això, abans que el fred se li instal·li dins el cos per sempre més, abans que veure’s dominada únicament per l’instint de conservació, la protagonista opta per agafar les regnes del propi destí.

Potser Llibres per cremar és com el fred, un desassossec que quan se’t fica a dins no es deixa foragitar com si res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *