Tag Archive for Vintage

La consumidora rebel canvia de casa (i de barri!)

Ja fa uns mesos que vaig canviar de casa i de barri. Per afrontar el trasbals vaig posar en pràctica el mètode de la Marie Kondo, fase 1. En resum, es tracta de llançar a la brossa tot el que no t’aporti alegria. Això sí, donant-li les gràcies pels serveis prestats tot fent una reverència a l’estil japonès. Segons la Kondo, els objectes tenen ànima i no és qüestió de ferir els seus sentiments.

Read more

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Swap de Naturóticas: l’intercanvi de roba es pot fer amb estil

Cel·lebrant el Swap (foto de Visual Clips)

Res més trist que un mercat d’intercanvi on els participants estenen les seves pertinences sobre una taula de càmping o en un drap a terra en un totum revolutum on les peces de roba cohabiten amb una cassola abonyegada o una col·lecció de cromos del mundial 78. Els vianants encuriosits s’hi atansen però no poden endur-se res, lògicament, perquè no han portat res per intercanviar i els que podrien fer-ho estan parapetats rere la seva pròpia paradeta cosa que no facilita la interacció. I és que en algunes d’aquestes iniciatives hi ha més bona voluntat que bona organització. Per no parlar de l’imatge feïsta i planyívola a la que semblen indefectiblement lligades. L’objectiu d’aquests mercats és sumar-se a la recerca d’una economia més ètica, però quan l’ètica ens fa perdre l’estètica alguna cosa falla.

A les antípodes d’aquest plantejament es troben les swap parties, festes d‘intercanvi de roba amb esperit chic i divertit com ara el Swap al qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dissabte a Barcelona. Es tractava del primer intercanvi de roba organitzat per Naturóticas, les quatre autores del bloc del mateix nom dedicat a la moda sostenible amb glamour o slow fashion. El decàleg de la convocatòria ja era tota una declaració d’intencions resumida en la frase “no et demanem brossa, sinó tresors”. Si totes les participants entenien l’esperit de l’esdeveniment, les expectatives de tornar a casa amb alguna peça interessant gairebé segur que es veurien complides

L’intercanvi de roba es va celebrar a la botiga d’art, disseny i artesania Mar de Cava. De bon grat hagués canviat les 10 peces de roba que portava (el número màxim permès) i 10 més per algun dels preciosos objectes de la botiga, però no era el cas. En el soterrani del local lliuràvem les peces a intercanviar a les estilistes que en feien una selecció molt estricta deixant de banda les poc netes o massa velles. A canvi, rebíem un tiquet amb la xifra de peces que ens podíem endur (tantes com n’havíem portat) així com el número per al sorteig d’una safata il·lustrada, gentilesa de Mar de Cava.

De nou a dalt, les prop de 30 participants (només dones en aquesta primera ocasió) observàvem expectants com anaven pujant les burres carregades de vestits, samarretes, jaquetes però també barrets, bijuteria i sabates de segona mà. Peces de la temporada passada o de fa 15 anys, de Mango i H&M, però també signades per Vialis, Miguel Gil o Thomas Burberry. D’aquesta manera podíem anar clissant i fins i tot provant algunes peces però amb el suplici de no poder-les fer nostres i amb el dubte de si, quan comencés definitivament l’intercanvi de roba, algú més es llançaria a conquerir el tresor que havíem descobert. El millor era passar l’estona degustant el saborós aperitiu i el bon vi que ens havien preparat les Naturóticas.

L’intercanvi es va desenvolupar asossegadament malgrat ser prop de 40 dones despullant-se i emprovant-se roba, no només als emprovadors, sinó en racons improvisats i mirant-se en miralls ondulats. Per part meva vaig ser fidel als costums que practico també en les botigues: emprovar-me tot el que trobo vint vegades, estar indecisa fins al final, preguntar si em queda bé (vaig ben aprofitar la presència de les estilistes) i no marxar del tot convençuda. Tanmateix, sortir amb vuit peces de roba sota el braç que han costat set euros (el preu de l’entrada) després d’haver passat una estona divertida i haver conegut gent agradable no dóna peu a dubtes: repetiré. I vosaltres, vindríeu?

“Mercadillos” de rodatges: del plató al meu armari

Aquest vestit dissenyat per Mar López també estava a la venda

En aquests temps de guerrilla, la dèria per la roba de segona mà fa que sorgeixen xollos de fonts inesperades que ens arriben, gairebé sempre, via internet. L’últim són els mercadillos de roba de rodatges de cine i televisió així com d’obres de teatre. Esperonada per la promesa de saldos i per la curiositat, em presento al mercadillo que organitza Mar López, dissenyadora de moda, estilista i personal shopper al magatzem que té a la Plaça de la Virreina. Abans que la febre compradora s’apoderi de les meves neurones, fem un cafè en una terrassa de la plaça i xerrem una estona amb la Mar sobre d’on ve i on va parar la roba que s’usa als rodatges.

En l’època daurada de Hollywood, tot el vestuari de les grans produccions era creat ad hoc per dissenyadors a sou dels grans estudis. Però l’star-system va començar a fer figa i des d’aleshores, la feina del dissenyador de vestuari d’espectacles s’ha anat transformant cada vegada més en una tasca d’estilista, tal com explica l’ article Vestidos con menos alma de la revista Atelier. Com a dissenyadora tèxtil especialitzada en espectacles, a la Mar el que li agrada és fer les seves pròpies creacions però això depèn fonamentalment del pressupost. Si no ha de sortir a a comprar roba i customitzar-la, és a dir, adaptar-la.

El vestuari també es lloga o el cedeixen els fabricants a canvi de publicitat. Aquesta opció és molt comú en sèries de televisió on als crèdits finals de cada capítol hi surten les marques que hi han intervingut. La roba cedida a vegades es retorna o es regala a l’actor o estilista. Quan no és així, el vestuari pot quedar en mans de la productora o del dissenyador (si és un professional independent com la Mar López) segons el que s’hagi acordat. Els rodatges generen un volum ingent de roba de segona mà difícil de gestionar i emmagatzemar i que, segons m’explica la Mar López, en molts casos s’acaba enviant a Cáritas. En d’altres, es guarda per a utilitzar-la en futurs projectes.

Persones i personatges

Cada projecte és una nova aventura. A la Mar López li brillen els ulls quan m’explica com és d’apassionant la feina de construir la imatge d’un personatge a partir del seu perfil, feina que és necessària, no només en les produccions de ficció, sinó també quan es tracta de vestir a presentadors doncs sovint han de donar una imatge molt diferent a la seva. “Fas propostes sobre personatges i després et trobes amb persones”, afirma. I és que a més del director de l’espectacle, els actors i presentadors també volen dir-hi la seva. “Uns són molt flexibles però a d’altres els costa adaptar-se. Hi ha qui només vol dur roba de marca o qui, per exemple, no vol portar models ajustats encara que el personatge ho requereixi”, explica.

De totes maneres, la Mar és conscient que “en el moment que et contracten et poses en una cadena de treball”. Les produccions d’època són les més costoses, tant pel que fa a diners com a feina, doncs s’han de caracteritzar des dels actors principals fins als extres, tal com ha fet en pel·lícules com ara Coronel Macià o la tv movie Una carta para Evita encara per estrenar. També ha intervingut en sèries com ara El cor de la ciutat o La Riera. D’aquests culebrots sempre m’ha fet gràcia que els personatges, encara que figuri que no arriben a a fi de mes, van canviant constantment de modelet . Segons la Mar, això és degut a la complexitat d’organització. Sovint es roden fins a tres capítols alhora i fer servir la mateixa roba en més d’una escena, amb la corresponent feina de tintoreria, planxa i transport, és del tot impossible.

El pitjor d’aquest ofici? La Mar ho té clar: “voler fer coses maques i no tenir-hi prou diners”. Malauradament aquesta situació cada cop és més comú. La feina cada vegada és més escassa i més mal pagada i la Mar ha optat per no acceptar encàrrecs a preus rebentats. No vol devaluar la seva professió i només treballarà en aquells projectes que li resultin interessants. Per això, juntament amb dos socis, ha decidit obrir un negoci, molt probablement de restauració, en el magatzem on guardava vestuari i altre material.

I aquí és on ara em trobo triant i remenant la roba de segona mà que han vestit actors i actrius durant unes hores per ficar-se a la pell d’una dama dels anys 30 o d’un adolescent de Sants. Els encants duren només quatre dies i els preus són de riure doncs interessa buidar el local. Les jaquetes costen deu euros, les camises i samarretes, cinc, igual que les sabates. Un vestit estil anys 30, quinze euros i la bijuteria va a un euro la peça. Tant se val si són de Zara o de Burberrys. A més de la roba més convencional, també hi ha peces de fantasia: un barret de torero, màscares de goma i uns preciosos vestits de primavera i de reina de la nit que esperen la seva Ventafocs.

Aquess és el tercers mercadillo de rodatges que organitza la Mar, doncs també ha ajudat a companys de professió a treure’s material de sobre i m’assegura que no serà l’últim doncs és una activitat de la qual tothom en treu profit i que està molt en boga. Ja fa dos anys que va obrir a Internet El armario de la tele amb roba utilitzada a programes de televisió i on es mostren les fotos de la presentadora o actriu amb el model en venda. També fa poc que ha obert a Gràcia, al carrer Penedès número 11, M’encanta!, outlet d’atrezzo de sèries de televisió. A M’ encanta! hi trobareu algunes peces de roba de rodatges però sobretot de parament de la llar i decoració, en alguns casos amb el morbo afegit de trobar un quadre o una tauleta que potser heu vist mil vegades a Infidels o a Gavilanes. El rètol de carretera indicant el camí a Ventdelplà, que hi veureu penjat, no està en venda.

Amb una bossa plena de roba i complements, inclosa una jaqueta amb la qual em sento com l’Emma Vilarasau, m’acomiado de la Mar. Espero, però, tornar-la a veure-la aviat en un mercadillo. Si voleu anar-hi, no us en puc donar cap web ni cap adreça però potser un dia us arriba un correu avisant-vos-hi. La incertesa també té el seu encant.

El mercat de les segones oportunitats

Ara que els mercats i botigues de segona mà estan de moda, amb més de sis segles d’història a les seves esquenes, els Encants Vells podrien donar lliçons de reutilització i recuperació. I no només d’objectes antics i de segona mà sinó també d’articles nous que no han trobat sortida: mobles, joguines, llibres, tubs de silicona, cables, granotes de treball, ampolles buides… Aquí tot s’aprofita. Els Encants Vells (el nom oficial és Fira de Bellcaire ) el formen prop de 500 comerciants que ocupen 15.000 metres quadrats al costat de la Plaça de les Glòries de Barcelona per on passen uns 100.000 compradors cada setmana. És un dels mercats més antics a Europa i l’únic que ofereix un espectacle fascinant: la subhasta pública.

Cada dilluns, dimecres i divendres, a partir de les set i quart del matí, al pati central del mercat apareix en Paco, l’encarregat de subhastar els lots d’objectes provinents de cases, botigues i fàbriques que han tancat les seves portes. El subhastador és un home d’uns seixanta anys amb abundants cabells i bigotis de color blanc grisós. Va ben protegit del fred del matí amb una jaqueta gruixuda de llana marró, pantalons de pana i bufanda de quadres. Sobre la roba du un davantal quadrat amb butxaques verdes i a les mans un suport de fusta atrotinat amb el llistat de la subhasta i un martell. En Paco camina decidit però amb parsimònia entre els llençols estesos a terra coberts d’objectes de tota mena mentre un grup d’homes el segueix. Un d’ells m’explica que els venedors de lots són comerciants del mercat i amb els papers d’autònoms en regla. El comprador pot ser qualsevol persona que s’hi hagi inscrit prèviament però haurà de retirar el lot abans de les 9, sense poder realitzar cap activitat comercial al mercat. A la practica, però, els compradors són també firaires del mercat que vendran la mercaderia allà mateix.

En Paco es para davant d’un lot, espera al venedor i quan el té localitzat, comença la subhasta. Els congregats fan les seves postures en milers de duros. Mil, dos mil, cinc mil…fins que, davant el silenci dels licitadors, en Paco crida “Vendóoo!”, clava un cop de martell a la fusta i baixa el braç amb el martell cara avall. És el senyal inequívoc que la subhasta ha acabat. Aleshores el venedor paga a el subhastador que estén un comprovant. La conversió dels milers de duros en euros es fa de forma ràpida, sense calculadora ni vacil·lacions i, gairebé, sense controvèrsies. Avui, però, l’home amb mocador verd embolicat al cap que ha comprat un lot de llibres vells i alguna quincalla per set mil duros, sembla que no veu clar el canvi a 210 euros. El venedor, vestit amb armilla i barret de napa negra, fa el gest de voler arrencar el rebut de les mans del Paco cridant enfurismat “dame, que no vendo. Que soy gitano!”. “Entonces ¿para qué me has llamado?” contesta amb un somriure sorneguer en Paco i resol la situació sense mudar el gest ni alçar la veu ni una mica. Més tard el gitano del barret comentarà l’escena rient a un company. Aquí la sang no arriba mai al riu. La sobreactuació i el bon humor són condició indispensable en el regateig. Així s’esdevé un teatre de l’absurd on uns gairebé regalen el que volen vendre mentre els altres menyspreen el que volen comprar i tots es fan els ofesos o somriuen amb ironia en sentir l’oferta de l’altre.

“¿Por cuánto me dejas el lote?” pregunta un. “800 euros, pá que te ganes la vida”, li responen alegrement. Un home menut amb barba llarga propietari d’una parada de llibres vol comprar un quadre a un altre venedor que acaba d’adquirir un lot de precioses antiguitats per 87.000 duros ( 2. 614, 40 euros) “Déjamelo por 30… Pero si es un cartón!”, li deixa anar al seu impertèrrit interlocutor “Venga Llorenç, suelta la gallina”, diu rient un venedor amb accent àrab a un home alt i prim amb caçadora de cuir. L’al·ludit treu un feix de bitllets de 20 euros per comprar un bonic joc de safates de porcellana. “Estos parece que los fabrique”, sospira amb resignació fingida mentre entrega dos bitllets. Són tres quarts de nou i amb la compra recent adquirida se’n va a esmorzar al bar La Palmera, al mateix mercat. Mentre, al pati central continuen la subhasta i els tractes. Encara és un bon moment per adquirir les peces més maques que volen de seguida dels lots acabats d’adjudicar en subhasta. Altres paradistes o antiquaris de botigues properes al mercat s’afanyen a compar els objectes més cobejats per a la seva parada o per revendre’ls a un tercer interessat. Tal com m’expliquen, és fàcil que un article valuós canviï de mans i de parada quatre vegades en un matí. També hi ha els experts, com un jove modernet amb patilles i ulleres de pasta que remena roba de segona mà o els que analitzen una pintura amb signatura “Mestres Cabanes, 1993”, any en què l’artista ja era mort i enterrat. “Potser és el fill”, diuen.

A les 9.00 el mercat s’obre oficialment al públic. Unes dones vestides amb pantalons i mocadors virolats d’estil hindú examinen les tires de puntes, uns avis s’emproven unes ulleres de lectura a tres euros i una jove italiana amb pinta d’Erasmus es compra una bici de segona mà per 35 euros. “Sólo hay que ponerle un cable y ya está”, assegura el venedor. Hi ha qui té clar el que busca (“un telèfon Heraldo de color vermell”) i qui, com jo, es debat entre el ganxo dels productes nous (un pintallavis d’Yves Sant Laurent per deu euros, unes camisetes de Zara per dos euros) i la fascinació pels objectes antics. Totes les coses que he tingut i que creia perdudes estan aquí: un platet de ceràmica de ca els mes pares, un disc de Yes del meu germà, la meva disfressa d’índia sioux i la meva nina, aquella feia carotes en fer-li rodar el braç. Si fins i tot porta el mateix vestidet de vellut verd! En demanen 35 euros. El primer impuls és recuperar-la, però li col·loco la ganyota més grotesca que és capaç de fer, la deixo i me n’allunyo. Les elegies per les nines oblidades dels Encants són un tòpic fals i ploramiques. Aquí tothom les adora, els hi tira floretes i les busca per donar-los-hi una segona oportunitat, una segona vida (o més).

Ruta Maleni per Gràcia

Lourdes Hernández, la cantant de Russian Red

Fa un temps vaig llegir un post al bloc de moda i tendències Gratistotal que em va fer gràcia. Parla d’un nou fenomen femení que la blocaire anomena Malenis. Noies que dediquen el seu temps lliure a cuinar i menjar cupcakes, galetes o pastissos casolans, o a cosir i fer mitja. Adoren les coses fetes a mà així com tot el que és retro o vintage. Vesteixen vestits (preferentment d’estil ingenu, amb flors o coll bebè) i sabates de punta rodona planes o de taló baix. L’Amelie de la pel·lícula seria la principal inspiradora d’aquest moviment filonaïf i un pèl cursi tot i que l’actriu Zooey Deschannel o, a Espanya, la cantant de Russian Red, Lourdes Hernández, responen bastant a aquest arquetip. El nom de Maleni vindria per la dèria de les magdalenes perquè, com diu Raquel de Gratistotal, els cupcakes no són més que magdalenes tunejades.

Al fil de l’esmentat post, una altra blocaire, Miss Indie Style, ha escrit al seu bloc una ruta Maleni per Madrid i ara jo m’animo a fer una ruta Maleni per Barcelona. Per què no? Refugiar-se en èpoques passades i evocar la innocència perduda és un càlid refugi per als temps que corren. A més, jo també tinc la meva part Maleni. No cuino rebosteria (només, molt de tant en tant, la famosa coca del iogur) tot i que m’agrada menjar-la. Odio cosir (a La Yaya Costurera em fan l’onada quan em veuen venir) però tinc tirada cap al retro i el vintage. M’encanten els vestits encara que gairebé sempre vaig en texans i bambes. Per contra, m’agradaria anar sempre amb talons però només els uso en comptades ocasions (l’accessori indipensable dels talons és el taxi, tal com es veia Sex & the City).

Claudine, complements al carrer Puigmartí

Amb un fred que pela m’he anat per Gràcia per traçar la millor ruta Maleni. Una autèntica Maleni (i moltes que no ho són) podria fer totes les seves compres al carrer Verdi. Un vestidet ingenu a Kling o a Los patines de Celia, les sabates oxford o ballarines a Sueños Negros, preferentment de la marca Lili Mill, un portamonedes semblant al que portava la meva mare fa anys per anar a la plaça i un penjoll elegant que diria robat del joier de l’àvia a D-Lirio, botiga de complements actuals però d’aire retro. Si ens falta algun additament com ara barret, mocadors… podem anar a Claudine, al carrer Puigmartí, 22, davant el mercat de l’Abaceria. Si el volem fet a mà, podem comprar unes boniques diademes a Keboniko que també és un bon lloc per comprar un regalet i es troba al número 3 del carrer Penedès.

Lady loquita a la Travessera de Gràcia

Al número 12 del mateix carrer, hi ha la botiga d’andrea❤martínez, una dissenyadora d’aquí amb preciosos vestits i fins i tot calces. D’Andorra són les germanes Herrador amb la marca i botiga Touchemoa al carrer Ramón y Cajal, 9. A la Travessera de Gràcia, als números 126 i 108, altres dos botigues de roba très chic són Ladyloquita y Ada que avui llueix a l’aparador un vestit amb un enorme coll bebè. I ja que hem arribat fins aquí, podem fer-nos la manicura a Les ungles de la reina, a la plaça de la Llibertat número 1. Res de l’estètica novaiorquesa que exhibeixen d’altres locals de manicura. Aquí, mobiliari de toc barroc i spas d’ungles amb llet d’ametlles natural. Si el que volem és autèntica roba vintage haurem d’anar a Graceland, a Torrent de l’olla, 110 i podrem recuperar totes les tendències dels vuitanta (si és que realment voleu fer-ho).

Però no tot és qüestió d’imatge personal. A les Malenis els encanta cosir (a Me sigues el hilo, a torrent de l’Olla, 87 donen classes de costura i mitja), fer scrapbooking (trobaran tots els accessoris a Cromatismes, Travessera de Gràcia, 114), la fotografia analògica (a Nostàlgic, al carrer Goya, 18 hi venen, per exemple, rodets per a Polaroid). A Merengue, a la plaça de la Vila, aprendreu amigurumi (fer ninots de llana) o a modelar petites peces de pastisseria en argila. També podeu encarregar una rèplica vostra en plastilina que anomenen Little tú.

Granja xocolateria La Nena

Ja és hora de passar a la pastisseria de veritat. A Amelia (una altra vegada Amelie) podreu comprar les ineludibles cupcakes i cafè per endur. Han obert fa poc a Ramón y Cajal, 4. Si preferim seure, en el número 36 del mateix carrer hi ha La Nena, granja-xocolateria que ofereix xocolata elaborada amb llet fresca i sucs naturals de fruita fresca ecològica així com magdalenes, pastissos i galetes artesans. La decoració és d’estil naïf i no serveixen alcohol. Si això us sembla que es fer-ne un gra massa del malenisme i a més se’ns ha fet l’hora de sopar podem fer-ho a Atmosphère, restaurant d’estil parisenc i romàntic al carrer Venus, 1-3. Per part meva, acabo la ruta al Vreneli. Mobles shabby chic, galetes casolanes (recomano la Sable) i wi-fi.

Aquesta és la meva ruta maleni (però apta per a tothom) per Gràcia. Ciutat Vella i Eixample, amb Enric Granados com a artèria Maleni, també podrien tenir-ne de pròpia. Ho deixo per un altre dia o per a d’altres blocaires que s’hi animin.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.

Nostàlgia de l’analogia

La setmana passada vam poder veure al Centre d’Arts Santa Mònica l’exposició Imperfect as they are, (el nom ho diu tot) sobre filmacions fetes per diversos artistes amb la Harinezumi. La Harinezumi ha estat la joguina de l’estiu passat de l’Olívia, la meva companya de fatigues. Es tracta d’una càmara minúscula, amb aspecte d’analògica i d’escasses prestacions. El seu distribuidor oficial assegura que fa fotos com les de les velles càmeres pocket i pel·lícules si fossin filmades en super 8. L’invent ha estat fabricat per la companyia PowerShovel, una petita empresa japonesa que es dedica a produir càmeres analògiques, llibres de fotografia i CDs de música inclassificable. Les edicions són limitades. Ara mateix si en vols una t’has d’esperar, si no és que la compres per eBay, tal com va fer l’Olívia.

Una altra càmera de culte és la Polaroid. El febrer de 2008 Polaroid va deixar de fabricar pel·lícules instantànies arruïnada pel triomf de la fotografia digital. Però tot just tancar la paradeta van començar a sortir fanàtics de la Polaroid de sota les pedres que els pregaven que no pleguessin fins i tot amb l’inevitable grup de Facebook. Poc més de dos anys després, la iniciativa The Impossible Project, torna a treure al mercat els rodets Polaroid així com alguna càmara en sèrie limitada com la magnifica nova versió de la Polaroid 600 dissenyada per Paul Giambarba, un dels responsables del disseny de la marca Polaroid. A més han obert una botiga i espai d’exposicions a Nova York. Els de Polaroid també van prendre nota de la sobtada nostàlgia per les instantànies i acaben de llençar la Polaroid 300, una reinvenció digital dels antics models però bastant més lletja i gens cool. Es veu que hi ha Lady Gaga, pel mig.

Crec que la dèria per les imatges analògiques exquisitament imperfectes fetes amb càmeres bàsiques va començar fa uns anys amb l’auge de la lomografia. Jo mateixa em vaig comprar una Action Sampler amb resultats penosos. Ara he descobert que ja hi han aplicacions que donen efecte lomo a les fotos fetes amb un smartphone (potser d’aquí a uns anys trobarem deliciosament defectuoses les cutre-fotos fetes amb el mòbil?). Així es perd, però, la suposada gràcia de pagar una pasta per revelar rodets de fotos infumables en la majoria dels casos.

És cert, que les fotos analògiques, com els vinils, tenen una qualitat, una calidesa especial que es perd amb la digitalització. Que l’abús del photoshop ens ha fet avorrir una suposada idea de la perfecció. Que un artista pot fer fotos magnífiques amb màquines senzilles, fins i tot amb una càmera obscura (sí, com aquelles dels experiments d’òptica del cole). Lla popularització de la fotografia digital i el programes de retoc fotogràfic han fet que tot cristo es cregui que pot fer fotos professionals. Ara, amb aquestes càmeres rudimentàries però glamuroses, potser ens pensem que qualsevol, sense tenir-ne ni idea, pot captar imatges artístiques. I no.