Tag Archive for Vicenç Navarro

La caiguda de dos mites empresarials: Google i Apple

Fa uns anys va venir a Espanya Bernard Girard. Feia poc que aquest consultor de management havia publicat a Espanya El modelo Google i donava entrevistes i conferències sobre Google com a nou paradigma del management. Aleshores tots estàvem fascinats per la companyia i sobretot per com Google gestionava els recursos humans i generava innovació. L’empresa es basa en una gestió col·laborativa horitzontal, no jerarquitzada, on el coneixement i la creativitat flueixen. Un model més proper a la universitat que a l’empresa. A més, els treballadors disposen d’un 20% del seu temps per dedicar-los a projectes personals de recerca. Tothom volia treballar a Google i la sola contemplació de les seves oficines amb els tobogans i billars provocava deliris. Potser inspirant-se en Google, les noves instal·lacions d‘Esade Creápolis compten amb una àrea de jocs i EADA projecta fer una aula d’innovació i creativitat amb coixins per terra i tota la pesca. Fins i tot alguns,com apunta el consultor d’innovació Xavier Marcet, s’han cregut que n’hi ha prou en posar un futbolí a l’oficina per ser Google. I no.

Ara qui es passeja pels mitjans presentant un nou llibre sobre Google és Alejandro Suárez que acaba de publicar Desnudando a Google. Suárez assegura que Google l’any passat va guanyar a Espanya 1550 milions d’euros sense tributar-hi pràcticament res gràcies a una maniobra legal que li ha permès estalviar-se de pagar als espanyols 300 milions. Una picaresca potser no del tot il·legal però que, segons l’autor és moralment discutible especialment quan l’Estat Espanyol està patint fortes retallades en sanitat i educació. Suárez afegeix que Google ens ofereix serveis gratuïts que no ho són tant doncs a canvi li estem venent la nostra privacitat, la nostra intimitat, la nostra ànima.

La presentació del llibre ha coincidit amb l’ entrada en vigor el passat 1 de març de la nova política de privadesa de Google. Segons l’empresa, es tracta de només d’unificar les condicions de tots els seus serveis de manera que l’usuari passa a tenir un perfil únic per a tots les aplicacions Google. D’aquesta manera, les nostres cerques i la publicitat que les acompanya esdevenen més personalitzades. La companyia assegura que no està recollint informació nova sobre nosaltres però a la xarxa han saltat totes les alarmes. Diversos blocs i mitjans proposen mesures per protegir la nostra privacitat de Google. El diari Ara en dóna cinc consells, Enrique Dans, professor de Sistemes de la Informació a l’Instituto de Empresa, parla de l’ús del Do Not Track Plus i ens convida a que comprovem el que Google sap de nosaltres a través de les Ads Preferences. En realitat l’organització pot saber-ne molt més: el nostre correu (Gmail), els nostres escrits (Google Docs), el que llegim (Google Reader), el que fem cada dia (Google Calendar), les nostres converses (Google Groups), etc. El més inquietant, però, és la nostra dependència de tots aquests serveis. Em demanen que signi una petició per exigir una explicació a Google sobre la seva nova política. Com? A través de Google Groups! No sé si és un acudit o un malson de ciència ficció.

Bernard Girard deia que Google llançava serveis innovadors sense tenir-ne clar la rendibilitat econòmica. El més important era que fossin útils per a l’usuari, després ja li buscarien els beneficis econòmics. Bé, doncs sembla que ja els hi van trobant. Deuen ser prou interessants com per anar a la grenya amb Apple per la nostra privacitat tal com ha desvelat el Wall Street Journal i explica de forma entenedora Enrique Dans.

Apple és una altra empresa adorada per la seva capacitat d’innovació i Steve Jobs el seu messies. Quan va morir els panegírics al fundador d’Apple van omplir els mitjans i el seu superb discurs a la Universitat d’Stanford va ser revisualitzat un munt de vegades. Jobs i Apple eren el camí a seguir especialment a casa nostra, paradís del totxo i de l’hoteleria. Poc després, com no, va començar a parlar-se del costat fosc de Jobs. Primer, sobre la seva personalitat (tirà i egocèntric) i després sobre la seva empresa. Concretament sobre les condicions laborals a les fàbriques xineses que treballen per a Apple. El documental de l’ABC The iFactory mostra a nens de 13 anys que treballen 16 hores diàries per 70 centaus l’hora en una fabrica envoltada de xarxes per evitar els suïcidis dels empleats llançant-se al buit. Fins i tot el catedràtic en polítiques públiques Vicenç Navarro posa en dubte la capacitat d’innovació d’Apple doncs assegura que moltes innovacions de les empreses americanes de noves tecnologies s’han gestat en realitat en centres acadèmics finançats pel govern federal d’Estats Units que inverteix enormement en R+D.

Entre una cosa i una altra se’ns han caigut dos mites empresarials. Sembla que l’empresa perfecta (puntera, rendible i socialment responsable a tots els nivells) no existeix, és una utopia. Caldrà doncs seguir buscant-la o crear-la.

En suspens

Volia complir el tòpic d’aprofitar les vacances per llegir i pensar però he llegit poc i encara he pensat menys. M’he emportat Retratos y encuentros de Gay Talese per veure si se m’enganxava alguna de les qualitats de l’autor del magistralSinatra está resfriado (tot i que m’ha emocionat més el retrat d’un Peter O’Toole apassionat, d’una sensibilitat extrema, etern buscador de la bellesa).

L’artista Mila Lozano, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar per a la revista Business Woman, ha pintat una sèries de quadres anomenada En suspens. Segons Mila, “reflexa el trànsit entre el que és possible i el que, al final, emergeix, una realitat no manifesta on les peces, tanmateix, es mouen”. Doncs així he passat les vacances: en suspens, com atrapada en una llarga migdiada estiuenca de persianes baixades i cigales cantant. S’haurà mogut alguna peça sota la superfície somorta?

Al maig em vaig plantejar fer un post sobre la mobilització dels indignats. Sembla que hagi passat un diluvi des d’aleshores! La veritat és que la moguda em va agafar en calces, com a molts comentaristes que escriuen des de els púlpits amb el posat del “quan tu hi vas jo ja hi torno” encara que cap ho va reconèixer. Em vaig plantejar quina informació econòmica ens interessa realment a la gent del carrer, al ciutadà mitjà, o com coi vulguem anomenar-nos, i sobretot, quina informació puc aportar amb els meus limitats mitjans i coneixements

Mentre hi pensava llegia articles econòmics d’indignats il·lustres de casa nostra, alguns no alineats amb les idees i propostes del moviment de campanya, però no per això menys emprenyats: Arcadi Oliveres, Marc Vidal, Xavier Roig, Vicenç Navarro o Francesc Sanuy. Un reportatge sobre paradisos fiscals emès pel programa de TVE Documentos TV em va il·luminar; efectivament estàvem assistint a la fallida l’estat del benestar provocat pel frau, l’especulació i la incompetència. Res que no llegís o escoltés cada dia però que de sobte se’m revelava amb evidència. A aquesta visió del cataclisme se li sumava el fet que la revista Business Woman, en la que jo havia posat tants esforços i il·lusions es paralitzava (també en suspens?).

Han passat les vacances, els aldarulls de Tottenham, les declaracions del multimilionari americà Warren Buffet i de les grans fortunes franceses demanant pagar més impostos. Veurem esclatar o regenerar-se el sistema d’una vegada per totes o seguirem en suspens?

[Per cert, la multimilionària hereva de L’Oréal, Liliane Bettencourt, no està sent investigada per un frau fiscal de prop de 30 milions d’euros? Potser que no demani més impostos i que pagui els que deu, no?].