Tag Archive for sostenibilitat

La Fira de l’Economia Solidària o l’auge del consum responsable

Aquest cap de setmana vam visitar la Fira de l’Economia Solidària de Catalunya (FESC) que se celebrava al magnífic recinte de la Fabra i Coats a Sant Andreu. Una ocasió per conèixer diverses iniciatives d’economia social, comprar un foulard de comerç just, fer un sopar ecològic i assistir al concert del Niño de la Hipoteca. Fins i tot el Time Out la recomanava com a possibilitat d’oci. Però el que rau en aquest esdeveniment va molt més enllà d’una fira de mostres kumbaià. Read more

La consumidora rebel: del consumisme al minimalisme

No sé si jo he deixat el consumisme o el consumisme m’ha deixat a mi però quan arriba a un divorci tant se’n dóna de qui va ser la iniciativa, segur que és a fi de bé i qui no es consola és perquè no vol. A més ara tinc un nou nòvio: es diu minimalisme.

Me’l va presentar aquesta alemanya hiperactiva i alegre anomenadaValentina Thörner i coneguda com Valederoro a través del seu bloc on compartia consells, experiències i reflexions sobre el tema i que podeu trobar recollides en el seu llibre El Minimalismo según Valedeoro.

La meva relació amb el minimalisme no es basa únicament en la necessitat, sinó no seria amor vertader. Quan vaig començar a aprofundir en el consum conscient, de seguida vaig comprendre que no podia consistir únicament en substituir productes convencionals per sostenibles sense canviar gens els nostres hàbits de compra. En primer lloc, perquè amb el cost actual dels productes ecològics i locals, aquesta opció només seria a l’abast de persones amb un alt poder adquisitiu. En segon lloc, perquè la sostenibilitat passa per reduir, és a dir, no comprar productes superflus o aquells que per produir-los, embalar-los i transportar-los s’hi esmercen recursos naturals de manera absurda. Si no, seríem uns ecopijos repel·lents com els d’aquest vídeo.

paperdolls2Si com jo, no corres el risc de caure en l’ecopijisme encara que vulguis però encara penses que no pots comprar eco o local perquè surt car, aleshores t’has prendre el minimalisme com una dieta depurativa. El minimalisme et permetrà canviar quantitat per qualitat. Qualitat que es tradueix en sostenibilitat però també en coses més maques i duradores o, en el cas dels aliments, més saboroses i saludables. Ja ho deia la meva mare que millor un vestit bo que quatre de dolents o el que és barat surt car. Més enllà dels consells de la iaia, El minimalismo según Valedeoro he trobat algunes idees útils.

Per exemple, la llista de espera. Abans de sortir corrents a comprar una cosa que creus que necessites amb urgència posa-la en llista d’espera. Veuràs com, en molts casos, la necessitat desapareix com per art de màgia. A mi em sembla fantàstic repassar les llistes temps després i comprovar la quantitat de trastos que no han arribat a entrar a casa meva. Ep! La fórmula serveix fins i tot per aquelles xorradetes que valen quatre rals. Tot suma. A vegades aquests quatre rals són la diferència que després no volem pagar per un producte ecològic o per un vestit fet aquí.

5187449873_167b2e1542_oSi realment necessites alguna cosa, abans de comprar-la pots explorar si algun amic, familiar o veí et pot deixar l’objecte en qüestió o regalar-te’l si no el fa servir mai. No és absurd que tenir un trepant per utilitzar-lo tres cops a l’any o, pitjor encara, un cotxe? Està sorgint tota una filosofia i economia del compartir: el consum col·laboratiu. Es tracta de canviar el concepte de propietat per el d’accés. A la pagina Consumo colaborativo trobareu un directori d’adreces útils.

El minimalisme en el menjar, per a mi, consisteix en no malbaratar: comprar les quantitats justes, passar de plats precuinats, pretallats, precongelats etc., menjar menys carn, congelar les sobres i fer cuina d’aprofitament. No ens enganyem, cal dedicar-hi més temps a planificar i a cuinar afegint-hi un xic d’imaginació. Una bona ajuda pot ser el web No en llencem ni mica on es recullen receptes i consells. Pel que fa al minimalisme en la roba, Valedeoro ha ideat el Projecte 333 per aprendre a passar tres mesos amb 33 peces de roba, sabates incloses.

Valedeoro aconsella deixar-se la targeta de crèdit o dèbit o fins i tot el moneder a casa si no es vol sortir a comprar i evitar que anar de botigues sigui una activitat d’oci. Això ho he superat amb un truc: l’he convertit en una feina. Per gaudir anant de botigues sense anar de compres m’he inventat slowBCN. I,gràcies a la informació que recullo, quan realment he d’adquirir alguna cosa, ja sé on anar.

Disseny sostenible a la presó

Interns del Centre Lledoners fabricant carpetes amb diaris. (Foto d’Anita García)

Llevar-se a les sis del matí per entrar a treballar a les nou. El camí és llarg i els controls i les barreres comencen només sortir de Barcelona, com no, en els maleïts peatges. En deixar l’autopista, cal enfilar la silenciosa carretera vers els horitzons terrosos. Gairebé no s’hi distingeix el Centre Penitenciari Lledoners si no fos pels alts fanals que de nit mantenen la presó en una claror perpètua que espanta els ocells. Saludar als funcionaris de blau en les seves cabines i travessar tanques de vidre sense reixat però gruixudes com llambordes.

Aquesta és la rutina diària de l’Anita García des de fa gairebé quatre anys. L’Anita, però, no és funcionària, ni psicòloga, ni treballadora social, sinó dissenyadora especialitzada en disseny sostenible. A Lledoners realitza un projecte que va molt més enllà de la formació o la teràpia ocupacional. “Mai m’he volgut tancar en un despatx, sempre he tingut inquietuds socials”, explica. Així que el camp ja estava abonat quan en unes jornades de tallers oberts, l’Anita va conèixer una creadora involucrada en projectes culturals a les presons. La trobada li va inspirar una idea i la va mostrar a la seva nova coneixença sense saber que ostentava un important càrrec en el Departament de Justícia. El projecte li va entusiasmar i la dissenyadora va ser contractada per dur-lo a terme. “Va costar convèncer-me perquè no em veia anant cada dia a fitxar a una presó però era una oportunitat, un laboratori per desenvolupar les meves idees”, recorda.

Com a comunitat, la presó li resulta ideal per assajar processos autònoms de cicle tancat: recollida selectiva de residus i disseny de productes a partir de materials de rebuig per obtenir nous recursos. Però el disseny sostenible és també un forma de teixir relacions d’autogestió i cooperació entre els interns, de respecte pel medi ambient i les persones, on el procés és tan important com el resultat. Per tirar-ho endavant compta amb persones de perfils molt diversos. Els interns no són arquetips tallats per un mateix patró sinó representants de la societat on han naufragat: un químic i un biòleg per ajudar a comprendre millor els documentals sobre medi ambient que serveixen de reflexió per a tots, un periodista per redactar una revista, un operari capaç de tallar i muntar un moble de cartró reciclat amb perfecció sense dibuixar-lo prèviament, camperols que saben com treballar l’hort o un grafiter urbà que deixa la seva empremta artística en tots els treballs. Però sobretot està la capacitat d’organització i lideratge d’un ex empresari com Marcos*, president de la Comissió de Medi Ambient.

Crear llaços amb l’exterior és un altre dels objectius que persegueix l’Anita, nodrir i nodrir-se de la societat que els espera fora per afavorir-ne la integració. Ella dóna veu als interns explicant arreu la seva experiència de disseny sostenible entre reixes, en ocasions acompanyada per alguns d’ells en sortides programades. També ha portat al centre ponents com el dissenyador Curro Claret, entre d’altres. Han col·laborat amb el Col·legi Alemany de Barcelona explicant als alumnes com funcionava el taller de cistelleria amb tetrabrick de la presó a través d’un vídeo i una xerrada. L’escola va adquirir 20 papereres confeccionades pels interns i amb aquests diners van poder engegar un altre projecte: l’hort. Arran d’aquesta iniciativa s’ha iniciat una col·laboració amb l’Escola Agrària de Manresa on alguns interns hi van a rebre formació.

Avui sembla un dia qualsevol: els interns recullen espígol dels parterres per vendre’l o treballen en l’hort. D’altres fabriquen carpetes a partir de diaris defectuosos donats per La Vanguardia, (una idea d’un intern que respon a una necessitat de material del centre formatiu de la presó). D’altres teixeixen xarxes per l’escenografia del certamen Oh!bcn que se celebrarà a l’octubre i on l’Anita presentarà el Projecte Rizoma: xarxes per a la sostenibilitat ambiental i social. Però avui també és l’últim dia de la dissenyadora a la presó abans de les vacances d’estiu i es pregunta què passarà després. No és previst cap canvi però tem que les retallades poden acabar tallant la seva feina malgrat haver estat reconeguda amb els Premis Disseny per al reciclatgede la Generalitat i el Premi BaM. El seu projecte de disseny sostenible podrà caminar sol a la presó sense ella dins? Podria continuar contribuint-hi des de fora? D’això n’està segura.

Com a comiat compartim un pica a pica amb els interns de la Comissió de Medi Ambient: paté d’albergínies amb cogombres de l’hort i figues embolcallades amb pernil salat. Els presos devoraran en segons un àpat que, segons un intern, “és respirar llibertat”. Preparant-lo colze a colze amb el Marcos m’explica que la policia va trobar droga en dues naus de la seva propietat que tenia llogades. Li van caure tretze anys. En porta tres a Lledoners d’on “espera sortir millor persona del que hi he entrat”. És fàcil sentir-se aliena al món carcerari quan els presos són negres, no parlen el teu idioma o no mengen sobrassada perquè els ho prohibeix la seva religió. Però hi ha quelcom en el Marcos que em resulta familiar, com si ens haguéssim trobat abans prenent un copa al carrer Santaló o un cafè al bar de la Facultat de Dret. Malgrat haver viscut segura com en un úter matern i crescut guiada per sòlids principis morals, penso si algun dia podria estar prou boja o prou desesperada com per travessar la barrera i acabar a la presó i si hi trobaria una Anita a qui aferrar-me.

* He usat un nom fictici per preservar la privacitat de l’intern.

En bicicleta per Barcelona

Ewan McGregor en bicicleta per Londres

Avui volia escriure sobre algun assumpte lleuger, tènue, alat, com anar en bicicleta. La comparació m’ha portat al tema, aprofitant també que som a la setmana de la bicicleta.

Quan jo era una criatura, a la tele feien el programa “La vida en un xip” dirigit per Joaquim Maria Puyal. Un dia, no recordo quin tema tractaven, hi va intervenir un noi holandès dient que Barcelona era massa costeruda per circular-hi en bicicleta. La ciutat estava molt bé tal com estava, amb les terrasses al sol, les cerveses barates i sense bicicletes. Que no ens entestéssim a imitar a Amsterdam perquè no calia.

Es veu que sí que ens hi hem entestat perquè les cerveses són tan cares com a Amsterdam i la ciutat està plena de bicis. Només cal anar per la Diagonal en hora punta i veure el carril bici transitat per ciclistes de tota edat i condició i no només per hippy-pijis: joves universitaris, pares amb criatures a la cadireta, homes amb vestit i corbata, senyores empolainades, turistes i immigrants d’arreu… Al cap i a la fi Barcelona no és tan plana com Amsterdam però tampoc hi plou tant i hi fa més bon clima.

Les bicis són aquí per quedar-s’hi

Tot i això, la bicicleta encara porta cua i constanment se senten veus que hi clamen en contra, especialment d’opinants professionals que es mouen en taxi de la redacció del diari a la ràdio on van a fer-hi la tertúlia. Però les bicis són aquí per quedar-s’hi. Ja poden anar dient-li a un ciclista acostumat a volar per l’asfalt que deixi el seu vehicle i s’entafori com si fos bestiar en un vagó de metro ple a rebentar en hora punta o que es momifiqui en una parada de bus. Sobretot tenint en compte els preus de luxe de TMB; el preu de bitllet de metro a Barcelona és els més car d’Europa, més car que a Madrid, París o Nova York.

Però si les bicis ja són aquí el que encara no hi ha arribat és el respecte dels conductors motoritzats ni, en el seu defecte, carrils suficients i segurs. Un ciclista que circula per la vorera és considerat incívic, tot i que l’ordenança municipal ho permet en voreres de més de 5 metres d’ample i a un màxim de 10 km/hora. Baixar a la calçada suposa jugar-s’hi la vida així que molts prefereixen ser incívics vius que cívics morts (o paraplègics).

Els vianants haurien de ser els aliats del ciclistes a l’hora de demanar més carrils bici i/o una conducció més pacífica: més bicis suposa menys contaminació atmosfèrica i acústica i més seguretat per a ells doncs la bicicleta és un vehicle de baix risc comparat amb els cotxes i les motos. Des de principis d’any, a Barcelona han mort 10 transeünts atropellats per vehicles de motor, el doble que l’any passat. Tanmateix els ciclistes s’han convertit en l’ase dels cops. La majoria de vianants semblen addictes al brogit del trànsit i a esnifar C02. Escridassen els ciclistes i escriuen cartes als mitjans queixant-se de les molèsties que causen les bicicletes però no ho fan, per exemple, dels conductors que no respecten el límit de velocitat de les zones 30. En els darrers temps s’ha detectat un increment d’atropellaments de vianants en aquestes zones i s’hi han comptabilitzat 6268 casos d’infracció del límit de velocitat de 30 km/h des de primers d’any segons estadístiques de l’Ajuntament.

En contra del bicing

Bill Murray també va en bici

No negarem els problemes de convivència entre bicis i vianants i que hi han ciclistes molt burros. Per part meva, estic d’acord amb que als ciclistes se’ls exigeixi carnet, assegurança (si inclou el robatori) i fins i tot se’ls multi de forma proporcional al perill que causin (i també, perquè no?, als vianants que passin en vermell o creuïn el carrer per llocs no autoritzats). Estic fins i tot d’acord en treure el bicing. De fet no m’ha agradat mai. Vaig viure de forma prou propera el seu naixement i sempre em va fer ràbia que els diners i esforços que es dedicaven a la seva implantació, manteniment i aparell de propaganda no es destinessin a fer més i millors carrils bici. No em semblava lògic deixar anar tota aquella bicicletada als carrers abans de haver-hi fet les infraestructures necessàries. El bicing ens costa actualment uns 14 milions d’euros a l’any.

A canvi d’eliminar el bicing es pot promoure formes més sostenibles perquè tothom pugui anar en bicicleta: mercats de segona mà i intercanvi, tallers d’autoreparació de bicicletes o projectes de bicisharing. És una qüestió d’interès social doncs més bicicletes és millor qualitat de vida per a tots Ara bé, la millor forma de promoure la bicicleta és deixar-se-la a un dels que hi remuguen en contra perquè hi facin una volteta per Barcelona. Segur que perdem un enemic i guanyem un adepte.

Us deixo amb A bicyclette d’YYves Montand que ha estat la meva banda sonora mentre eescrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt