Tag Archive for Slow food

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Economia i preservació del paisatge: l’oli mil·lenari

Una olivera mil·lenària a Xert (Foto, Martí Bori)

Des de fa uns anys passo alguns dies de vacances a Xert, un poble del Baix Maestrat amb 900 habitants, 7 botigues (incloent la farmàcia), sense zones wi-fi i desenes d’oliveres mil·lenàries. Podria explicar que tot recorrent els camps de Xert vaig quedar corpresa per la bellesa d’aquests monuments naturals, pels seus troncs que no creixen amb voluntat ferma, compactes i verticals, sinó que al llarg dels anys divaguen, s’entortolliguen i es parteixen. Però no. He tingut alguns d’aquests exemplars davant dels meus nassos rere la finestreta del cotxe diverses vegades però no hi havia parat esment. El primer cop que em van parlar d’oliveres mil·lenàries va ser a Barcelona. En Jaume Biarnés, cap de cuina del departament de recerca de la Fundació Alícia (centre de R+D gastronòmic), em va explicar que treballava en un projecte sobre l’oli d’aquestes oliveres crescudes a banda i banda del riu Sènia. Aleshores em vaig en recordar del poble que em regala cada any uns dies de treva, el sabor peculiar del seu oli i el paisatge serè de les seves oliveres.

Biarnés m’explica que “en aquestes terres sempre s’havia produït oli a granel per enviar-lo a Itàlia. Allà l’envasen i l’embolcallen amb un bon packaging i el venen a 100 dòlars l’ampolla a Nova York, a Shanghai i a Sidney. Als anys 90 es va posar de moda entre els milionaris alemanys i anglesos tenir una olivera mil·lenària al jardí i els pagesos van començar a vendre-se-les”. Juan Antonio Adell, director de la Cooperativa Sant Marc de Xert, m’explica que s’han arribat a pagar 6.000 euros als pagesos per algunes d’aquestes oliveres que, lluny del clima mediterrani, han acabat morint o, el que potser és pitjor, coronant les mones de Pasqua de les rotondes de les carreteres. A El País, però, ja parlaven fa un temps de 15.000 euros per una olivera de La Jana, quantitat de la qual els agricultors només en veuen una part doncs la resta va parar a mans d’intermediaris. En qualsevol cas, un s’han de vendre molts litres d’oli a granel per guanyar sis mil euros.

Oli contra l’espoli

Per aturar l’espoli d’aquest preuat patrimoni històric i forestal, la cooperativa comarcal Clot d’en Simó, que agrupa la cooperativa de Xert i d’altres set pobles de la comarca, va començar a considerar aquestes oliveres i el seu oli com el que realment són: un tresor. Al 2003 van iniciar la producció i venta d’oli procedent exclusivament d’oliveres mil·lenàries per tal que els propietaris d’aquests magnífics exemplars en poguessin treure un major rendiment econòmic i així substraure’s a la temptació de vendre’ls. Clot d’en Simó també promou diverses rutes per contemplar aquests arbres monumentals.

Paral·lelament, l‘Associació Territori del Sènia, presidida per Jaume Antich i que aplega 27 municipis catalans valencians i aragonesos de la zona, també ha posat en marxa un projecte per protegir aquestes oliveres. A més de l’elaboració de vuit marques d’olis mil·lenaris, l’Associació, amb l’assessorament d’un biòleg, va catalogar totes les oliveres mil·lenàries del territori considerant com a tals, les que, a 1,30 metres del terra, tenen un perímetre de tronc de 3,5 metres (Adell, em parla de 5 metres de perímetre a 1,5 del terra). Actualment se n’han inventariat prop de 4.500, xifra que suposa la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Per la seva banda, la Fundació Alícia hi ha participat amb una guia de 60 receptes amb oli mil·lenari, fruit d’un exhaustiu estudi històric gastronòmic, per als 60 restauradors de la zona que s’han compromès a incloure un d’aquests plats a la seva carta i a promoure l’oli.

Segons Juan Antonio Adell, el procés d’elaboració de l’oli Milenario de la Cooperativa Clot d’en Simó comporta un important cost d’organització doncs és du a terme durant un sol dia. La jornada comença de matinada recollint les olives dels arbres mil·lenaris a mà. En la collita intervé un tècnic i diversos controladors, un per poble, per tal de verificar l’autenticitat i qualitat de les olives. A partir de les quatre de la tarda, les olives entren al molí per ser premsades. El director de la cooperativa assegura que aquest escàs marge de temps (menys de vuit hores) entre la recollida i la premsada fa que l’oli d’oliva conservi tot el seu sabor. Una altra característica d’aquest or líquid és que prové únicament d’oliveres mil·lenàries de la varietat farga. Per Biarnés, aquests olis fets amb varietats d’oliva com la farga, la morruda o la sevillenca “són interessants perquè ofereixen sabors diferents dels que solem trobar al mercat, aquí a Catalunya dominat per l’arbequina”. Ara bé, segons el cap de cuina d’Alícia, més enllà de l’emoció de tastar l’oli de les mateixes oliveres que van explotar els romans, les propietats organolèptiques dels olis mil·lenaris són les mateixes que els que provenen d’oliveres més joves. “si aquests olis són de millor potser és perquè els pagesos s’hi esmercen més en la seva elaboració”, puntualitza.

Una pijada o un privilegi

L’ampolla de mig litre d’oli mil·lenari val 20 euros. Una pijada? Un privilegi? Una manera de contribuir a que les oliveres mil·lenàries segueixin existint? Biarnés considera que “aquests olis són per vendre’ls a Nova York o a Shanghai com a producte de luxe. Els de l’Associació Territori del Sènia ja s’estant introduint a la Xina, Europa i Austràlia (a Estats Units costa més per la pressió del lobby italoamericà). Fa poc ens va visitar un empresari de Xina i s’en va endur totes les ampolles. Es tracta d’una bona una estratègia de màrqueting per obrir mercats exteriors a altres olis més econòmics de la zona”.

Tanmateix al Club Gourmet del Corte Inglés, un aparador ideal per vendre a turistes japonesos, americans o alemanys àvids d’endur-se un tast de Mediterrani, no n’hi ha ni una ampolla. En canvi si que hi trobo oli d’arbequines i de picual “envasado para Marques de Griñón” (no indica la procedència) a 48 euros el litre. També es pot comprar oli Primero Royal Temprana de Castillo de Canena a 42 euros el litre o l’Olea Summum de Les Garrigues a 37 euros el litre. José Antonio Adell reconeix que l’oli Milenario només es pot comprar directament a la botiga física o virtual de la cooperativa clot d’en Simó o per encàrrec directe. Es lamenta, “a les cooperatives sabem fer molt bé les coses però no mos sabem vendre”.

Jaume Biarnés m’explica que a l’Associació Territori del Sènia els ha costat molt entendre la necessitat d’invertir en comunicació, la importància d’una bona pàgina web o d’estar ben posicionats a Internet. De fet, si busquem “oli mil·lenari” a Google, la pàgina de l’Associació encara no surt entre els primers llocs. El cap de cuina d’Alícia creu que el territori del Sènia podria ser conegut arreu com la terra de l’oli de la mateixa manera que la Borgonya es la terra del vi. Però caldria que tots els agents s’hi impliquessin de debò en la seva promoció, “per obrir-se al món cal sentir-se orgullós de la teva terra, hi ha que creure-s’ho”, sentencia.

Mentre no arriba el turisme de l’oli, he tornat a Xert per recórrer a peu i assossegadament els camins de les oliveres mil·lenàries. I, ara sí, m’embadaleixo pensant en quantes mans, generació rere generació, han collit aquestes olives amb un gest idèntic mentre les oliveres s’aferren a la terra on han nascut.


Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Creix el consum verd (II)

El preu, la principal barrera
Però, sens dubte, el preu és el principal fre al consum dels ecològics, ja que costen entre un 20% i un 30% més. La majoria de consumidors els veu com un luxe que no poden permetre’s habitualment. «El preu i el desconeixement del valor diferencial són dos factors que van lligats. El preu és més alt, però també és més car un Audi A6 que un SEAT Toledo. Tots dos fan la mateixa funció, tanmateix la gent sap o li expliquen per què un és més car que l’altre i ho entén. Molta gent tria un Audi en lloc del Toledo perquè està disposada a pagar per aquell valor diferencial. Amb els ecològics passa el mateix; un cop coneixes el valor diferencial, la barrera del preu està menys contaminada per la manca d’informació», afirma el director general de Veritas.

Pel president de la CCPAE, «el mercat del producte ecològic encara és petit i les despeses de transport i distribució són més altes. Si n’hi hagués més demanda es podrien abaratir. Ara bé, mai no es podrien igualar perquè estem parlant d’un producte diferent que ofereix unes garanties de control i de màxima qualitat, de salut i de sabor». Segons Arias, «quant a preu estem lluny de l’òptim. però tampoc es poden fer meravelles. Un taronger ecològic produeix 10 tones de taronges en lloc de vint, però les seves taronges porten un 30% més de vitamina C. Una vaca lletera produeix 20 litres de llet diaris en lloc de 60 perquè no li endossen hormones, però viurà 10 anys en lloc de tres i farà una llet de molt millor qualitat perquè no està estressada, viu a l’aire lliure i pastura. Si expliquem això, sempre hi haurà qui no ho valori, però d’altres sí que ho faran perquè saben que això beneficia l’organisme».

Interès social
Per l’estalvi en cost mediambiental i de salut podríem concloure que promoure el consum d’aliments ecològics és d’interès social. Segons Daniel Valls, «el CCPAE actua en diversos àmbits per fer aquesta promoció: llançant campanyes informatives; participant en les fires locals, comarcals i en les més importants d’àmbit nacional i internacional; exercint de ponents en conferències i xerrades; introduint l’aliment ecològic en menjadors escolars; entre moltes altres accions».

Tanmateix Silvio Arias considera que l’actuació de l’Administració és tímida. «Sempre es quedarà a mitges perquè parlar bé d’un article ecològic significa, en molts casos , parlar malament dels altres. Per què no expliquen que amb la producció ecològica casos com el de les vaques boges o el de les dioxines del pollastre mai no haguessin passat? Si es publica un estudi de la Generalitat en què s’alerta de la presència de components tòxics al nostre cos, per què no es diu que menjant de forma ecològica podem evitar tot això?». El director general de Veritas afegeix que «nosaltres tampoc no volem posar la por al cos perquè les campanyes negatives, com els missatges dels paquets de cigarrets, no serveixen per a res. S’ha d’anar en positiu i que el consumidor ho descobreixi per si mateix». I cada cop hi ha més persones que ho fan.

Creix el consum verd (I)

 

(Article publicat a la revista Comerç i Gestió)

Malgrat la crisi econòmica, augmenta el nombre de consumidors que volen posar la salut, el sabor i la consciència mediambiental per sobre del preu. Una tendència encara marginal al nostre país, però ja consolidada en d’altres estats europeus.

Des de fa un temps, els productes ecològics han anat conquerint espai als lineals del súper. Abans hi havia quatre referències mal comptades i ara ja tenen una secció pròpia. Això és així als supermercats Bonpreu, però també a Eroski, on tenen la seva pròpia marca d’alimentació ecològica, a Alcampo i en d’altres supermercats convencionals. La cadena Veritas, dedicada exclusivament a articles ecològics, ja ha obert 19 botigues en els seus set anys de vida i el 2010 preveu crear-ne tres o quatre més.

El consum d’aquesta mena de productes va augmentar el 2008 al voltant del 15%. Veritas va créixer un 20%, «sense comptar les tres botigues noves seria l’augment seria d’entre un 3% i un 5%, que no està gens malament en els temps que corren», afirma Silvio Arias, director general de la cadena. Segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), en els darrers anys els cens de productors també s’ha incrementat a raó d’un 15% o un 20% anual.

Salut, sabor i consciència mediambiental

Aquesta és la tríada de motius que mouen el consumidor de producte ecològic. Tenir cura del propi cos ha esdevingut prioritari per a la majoria de la població, que va incorporant hàbits com l’esport, els tractaments de bellesa i de benestar i ara també el menjar ecològic. Els primers resultats del projecte Quality Low Input Food, impulsat per la UE, conclouen que menjar aliments ecològics és equivalent a menjar una porció extra de fruita i verdura al dia.

Alguns han començat a fer-ho perquè han tingut un ensurt amb la salut. El fet de tenir un fill també és una porta d’entrada. «Molts pares es plantegen per primer cop el que mengen quan tenen un fill. Volen donar-li el millor. Llavors, comencen a preguntar-se si un potet ha de tenir tants “Es” o si porta midó modificat», explica Silvio Arias.

També hi ha qui busca qualitat i retrobar un sabor perdut. Segons ens explica el director general de Veritas, les fruites i les verdures ecològiques són més saboroses perquè els nitrats usats en la producció convencional fan créixer la planta més verda i de forma més ràpida, però la fan molt més hidrosoluble i amb molta més aigua. Per tant, el sabor està molt més diluït. En canvi, un producte ecològic conserva les seves propietats naturals.

La producció ecològica també té efectes positius en el medi ambient, perquè pal·lia, per exemple, el fenomen de la desertització. «Evita contaminacions ambientals, ja que no fa ús de productes químics de síntesi com plaguicides, fungicides i herbicides; crea agroecosistemes que afavoreixen la fertilitat de la terra i fa servir espècies adaptades a l’entorn», afirma Daniel Valls, president del CCPAE.

Consum residual

Tot i el creixement esmentat, el consum d’ecològics a Espanya encara és residual. Segons un estudi del Ministeri de Medi Ambient, el 2007 la compra de fruita, verdura i oli ecològics no va arribar a 10 euros per persona i any, menys de l’1% de la despesa alimentària per càpita. Entre el 75% i el 90% dels productes ecològics produïts a Espanya es destinen a l’exportació.

Segons el mateix estudi, el principal problema és que el consumidor no té clar en què es diferencia un producte ecològic d’un convencional. «Els productes vegetals ecològics són productes cultivats sense adobs ni pesticides de síntesi química, per tant no porten residus d’aquestes substàncies. Tampoc estan autoritzats els cultius transgènics», explica Daniel Valls. «Els productes animals ecològics són productes que provenen d’una ramaderia que proporciona unes condicions de vida dignes. L’alimentació d’aquest bestiar es realitza amb productes ecològics. Els antibiòtics no estan autoritzats», afegeix.

També proliferen les llegendes que asseguren que molts productes anomenats ecològics realment no ho són. Ecològic, biològic i orgànic són paraules sinònimes que alguns fan servir alegrement, però que només són aplicables als productes que compleixen una normativa europea (Reglament CE 834/2007 i CE 889/2008) igual per a tots els països de la Unió. Per evitar confusions, el més senzill es comprovar si el producte està certificat. A Catalunya aquesta feina la fa el CCPAE. A l’etiqueta dels productes catalans han d’aparèixer les paraules «Agricultura ecològica» i el segell o el logotip del CCPAE. El problema, però, és que cada estat (i en el nostre cas, cada comunitat autònoma) té un organisme encarregat de certificar els productes ecològics amb un segell propi. Així, a Veritas podem trobar productes certificats amb 12 segells diferents entre països i comunitats autònomes. No serà fins al juliol del 2010 que hi haurà una única etiqueta ecològica per a tors els països de la UE.