Tag Archive for Slow Fashion

Com vestir de forma sostenible, barata i amb estil en tres passos

L’altre dia vaig llegir l’article ¿Y si empezáramos por no comprar ahí? de José Antonio Pérez Leo al Diario.es. Arran de la notícia publicada per la BBC que revelava que refugiats siris són explotats fàbriques turques que produeixen per Zara i Mango , entre d’altres, l’autor feia la proposta que dóna títol a l’article. Cada dia ens arriben imatges i notícies que ens colpeixen i no sabem què fer amb elles. Ens aturem un moment, fem un comentari compungit o indignat i seguim endavant. El nostre estil de vida es basa en un sistema injust. Estem disposats a canviar-lo?

Read more

La consumidora rebel: Un vestit verd però no tant

Anys enrere comprar roba per mi era sinònim de llançar-se al carrer i recórrer mil i una botigues. Ara que sóc grandeta ja he deixat de creure que les compres són una activitat d’oci. O si més no, fer-ho d’aquesta forma tan poc slow. Ara dedico menys temps i diners a la moda i li demano més: ètica estètica, funcionalitat, qualitat, i a sobre que em quedi bé.

Heu sentit algun cop allò de què a l’hora de comprar les dones són recolectores i els homes caçadors? Bajanades!

Jo compro poca roba i la majoria de segona mà. Per adquirir-ne de nova he desenvolupat un mètode expeditiu.

Read more

La consumidora rebel: planificació, primer manament del consum sostenible

Enrere han quedat els dos moments més consumistes de l’any. El Nadal qui sap on queda i de les rebaixes només queden les escorrialles. Dos moments en què resulta difícil no comprar més de l’habitual per tant no espifiar-la (algun àpat a casa i algun regal, ni que sigui per les criatures, hauràs de fer si no ets un ser asocial o un rata). El millor per ser un consumidor responsable o rebel, segons el punt de vista amb què t’ho miris, és no comprar. A la que surts amb la bosseta de roba i el portamonedes t’adones de què difícil que és fer-ho sostenible i quanta feina queda per fer. Read more

Barcelona Ethical Fashion Fest i Renova la Roba: èxit de la moda sostenible

Aquest cap de setmana he assistit a dos esdeveniments de slow fashion: el Renova la roba, i el primer Barcelona Ethical Fashion Festival organitzat per l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona. A tots dos hi vaig trobar una gentada i això només poden ser bones notícies: sí, volem moda sostenible. Read more

La consumidora rebel: Renova la teva roba sense gastar ni contaminar

Estava esperant aquest moment. Tenia un munt de roba que no m’anava bé. M’havia quedat petita o gran, m’havia cansat de portar-la o no tenia ocasió per fer-ho. O senzillament ja no m’agradava. D’altra banda necessitava roba (bé, ja sabem que aquest concepte és molt relatiu doncs tinc prou peces com per no haver d’anar en boles pel carrer). No és absurd tenir l’armari ple i sentir que et falta roba? Té sentit llançar-la i sortir a compra-ne més? No seria millor que aquelles peces que no et poses mai s’intercanvissin per d’altres per art de màgia?

Això pot passar cada any i no per art de màgia sinó per obra i gràcia de Renova la teva roba. En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, equipaments municipals, ONGs, entitats i associacions organitzen intercanvis de roba a diversos punts repartits per tota la ciutat. També activitats paral·leles com ara xerrades o tallers de reciclatge o customització de roba. La filosofia és que la peça més verda és la que ja existeix sobretot tenint en compte que per fabricar una samarreta de cotó calen 2.900 litres d’aigua i per a uns texans 8.000 litres. Segons informa Roba Amiga, cada habitant genera de 7 a 10 quilos de residu tèxtil cada any. A Catalunya es generen unes 185.000 tones de residu d’aquest material.

renova-la-teva-robaEnguany s’ha fet la tercera edició de Renova la teva roba i ha estat el primer cop que hi participo. Primer vaig portat la roba a un dels punts d’intercanvi per tal de bescanviar-la per “renoves”. Concretament vaig anar a l’Aula Ambiental de la Sagrada Família. L’organització estableix uns criteris ben clars per atorgar els punts o “renoves”: les jaquetes i vestits elegants valen 3 renoves, les faldilles i pantalons, 2 i les samarretes i complements, 1. No s’admeten sabates. Malgrat això la subjectivitat d’alguns crea petits desajustaments. Una jaqueta, si és d’entretemps, només val 2 punts “perquè no és gruixuda”? Què hi feien unes ballarines argentades a la Casa Sagnier?

La Casa Sagnier és on vaig anar a bescanviar els meus punts per peces de roba doncs no cal fer-ho al mateix lloc on has dut la roba. Abans d’obrir portes ja hi havia una llarga cua formada majoritàriament per dones però també alguns homes. “L’any passat no érem tants”, “hi ha més gent de la que cap a dins”, deien algunes dones de poca fe. Doncs si hi vam cabre, ben atapeïts això sí, tots remenant com podíem la roba de segona mà exposada sobre les taules. Heu sentit mai aquell tòpic de que els homes són caçadors i les dones recol·lectores? Doncs es veu que si. La roba d’home i els pocs homes assistents van desaparèixer en qüestió de segons mentre les dones anaven deambulant i picant aquí i allà.

En principi, en veure tal gernació, vaig pensar en fer l‘intercanvi sense mirar-m’hi gaire i sense emprovar-me les peces. Tanmateix, totes ens vam anar acomodant a la situació de forma prou educada i amanosa aconsellant-nos mútuament i rient-nos d’algunes anècdotes com la de la senyora que esperava pacientment a que jo deixés anar el meu abric portat de casa creient que era una peça d’intercanvi. Només una dona es va afanyar a prendre’m una jaqueta que havia deixat aparcada un segon però, donada l’estètica de la peça, es pot dir que amb el pecat porta la penitència. Aprofito també per agrair la tasca dels voluntaris.

Tenia 21 renoves i vaig sortir amb 10 peces de roba de segona mà. No vaig trobar el que necessitava (una parka, per exemple) i potser no aprofitaré tot el que em vaig endur com un vestit que fins arribar a casa no em vaig donar compte que era d’embarassada. Però en canvi li trauré el suc a uns texans impecables i vaig rescatar una faldilla i un top que estrenaré per Nadal sense haver comprat res de nou.

I vosaltres, vau anar-hi? Us veuré l’any que ve a Renova la teva Roba? Read more

Estiu slow a BCN amb criatura i poca pela

Per circumstàncies imprevistes, aquest estiu hem passat més temps a Barcelona que no ens pensàvem. Hi hem fet moltes coses amb la meva joia, entre elles, gaudir com a clients d’alguns locals ressenyats a slowBCN i conèixer algun de nou. Recullo algunes activitats infantils slow de l’estiu a la ciutat. Això, sí, sempre per poca pela. Read more

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Swap de Naturóticas: l’intercanvi de roba es pot fer amb estil

Cel·lebrant el Swap (foto de Visual Clips)

Res més trist que un mercat d’intercanvi on els participants estenen les seves pertinences sobre una taula de càmping o en un drap a terra en un totum revolutum on les peces de roba cohabiten amb una cassola abonyegada o una col·lecció de cromos del mundial 78. Els vianants encuriosits s’hi atansen però no poden endur-se res, lògicament, perquè no han portat res per intercanviar i els que podrien fer-ho estan parapetats rere la seva pròpia paradeta cosa que no facilita la interacció. I és que en algunes d’aquestes iniciatives hi ha més bona voluntat que bona organització. Per no parlar de l’imatge feïsta i planyívola a la que semblen indefectiblement lligades. L’objectiu d’aquests mercats és sumar-se a la recerca d’una economia més ètica, però quan l’ètica ens fa perdre l’estètica alguna cosa falla.

A les antípodes d’aquest plantejament es troben les swap parties, festes d‘intercanvi de roba amb esperit chic i divertit com ara el Swap al qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dissabte a Barcelona. Es tractava del primer intercanvi de roba organitzat per Naturóticas, les quatre autores del bloc del mateix nom dedicat a la moda sostenible amb glamour o slow fashion. El decàleg de la convocatòria ja era tota una declaració d’intencions resumida en la frase “no et demanem brossa, sinó tresors”. Si totes les participants entenien l’esperit de l’esdeveniment, les expectatives de tornar a casa amb alguna peça interessant gairebé segur que es veurien complides

L’intercanvi de roba es va celebrar a la botiga d’art, disseny i artesania Mar de Cava. De bon grat hagués canviat les 10 peces de roba que portava (el número màxim permès) i 10 més per algun dels preciosos objectes de la botiga, però no era el cas. En el soterrani del local lliuràvem les peces a intercanviar a les estilistes que en feien una selecció molt estricta deixant de banda les poc netes o massa velles. A canvi, rebíem un tiquet amb la xifra de peces que ens podíem endur (tantes com n’havíem portat) així com el número per al sorteig d’una safata il·lustrada, gentilesa de Mar de Cava.

De nou a dalt, les prop de 30 participants (només dones en aquesta primera ocasió) observàvem expectants com anaven pujant les burres carregades de vestits, samarretes, jaquetes però també barrets, bijuteria i sabates de segona mà. Peces de la temporada passada o de fa 15 anys, de Mango i H&M, però també signades per Vialis, Miguel Gil o Thomas Burberry. D’aquesta manera podíem anar clissant i fins i tot provant algunes peces però amb el suplici de no poder-les fer nostres i amb el dubte de si, quan comencés definitivament l’intercanvi de roba, algú més es llançaria a conquerir el tresor que havíem descobert. El millor era passar l’estona degustant el saborós aperitiu i el bon vi que ens havien preparat les Naturóticas.

L’intercanvi es va desenvolupar asossegadament malgrat ser prop de 40 dones despullant-se i emprovant-se roba, no només als emprovadors, sinó en racons improvisats i mirant-se en miralls ondulats. Per part meva vaig ser fidel als costums que practico també en les botigues: emprovar-me tot el que trobo vint vegades, estar indecisa fins al final, preguntar si em queda bé (vaig ben aprofitar la presència de les estilistes) i no marxar del tot convençuda. Tanmateix, sortir amb vuit peces de roba sota el braç que han costat set euros (el preu de l’entrada) després d’haver passat una estona divertida i haver conegut gent agradable no dóna peu a dubtes: repetiré. I vosaltres, vindríeu?