Tag Archive for Segona mà

La consumidora rebel: Renova la teva roba sense gastar ni contaminar

Estava esperant aquest moment. Tenia un munt de roba que no m’anava bé. M’havia quedat petita o gran, m’havia cansat de portar-la o no tenia ocasió per fer-ho. O senzillament ja no m’agradava. D’altra banda necessitava roba (bé, ja sabem que aquest concepte és molt relatiu doncs tinc prou peces com per no haver d’anar en boles pel carrer). No és absurd tenir l’armari ple i sentir que et falta roba? Té sentit llançar-la i sortir a compra-ne més? No seria millor que aquelles peces que no et poses mai s’intercanvissin per d’altres per art de màgia?

Això pot passar cada any i no per art de màgia sinó per obra i gràcia de Renova la teva roba. En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, equipaments municipals, ONGs, entitats i associacions organitzen intercanvis de roba a diversos punts repartits per tota la ciutat. També activitats paral·leles com ara xerrades o tallers de reciclatge o customització de roba. La filosofia és que la peça més verda és la que ja existeix sobretot tenint en compte que per fabricar una samarreta de cotó calen 2.900 litres d’aigua i per a uns texans 8.000 litres. Segons informa Roba Amiga, cada habitant genera de 7 a 10 quilos de residu tèxtil cada any. A Catalunya es generen unes 185.000 tones de residu d’aquest material.

renova-la-teva-robaEnguany s’ha fet la tercera edició de Renova la teva roba i ha estat el primer cop que hi participo. Primer vaig portat la roba a un dels punts d’intercanvi per tal de bescanviar-la per “renoves”. Concretament vaig anar a l’Aula Ambiental de la Sagrada Família. L’organització estableix uns criteris ben clars per atorgar els punts o “renoves”: les jaquetes i vestits elegants valen 3 renoves, les faldilles i pantalons, 2 i les samarretes i complements, 1. No s’admeten sabates. Malgrat això la subjectivitat d’alguns crea petits desajustaments. Una jaqueta, si és d’entretemps, només val 2 punts “perquè no és gruixuda”? Què hi feien unes ballarines argentades a la Casa Sagnier?

La Casa Sagnier és on vaig anar a bescanviar els meus punts per peces de roba doncs no cal fer-ho al mateix lloc on has dut la roba. Abans d’obrir portes ja hi havia una llarga cua formada majoritàriament per dones però també alguns homes. “L’any passat no érem tants”, “hi ha més gent de la que cap a dins”, deien algunes dones de poca fe. Doncs si hi vam cabre, ben atapeïts això sí, tots remenant com podíem la roba de segona mà exposada sobre les taules. Heu sentit mai aquell tòpic de que els homes són caçadors i les dones recol·lectores? Doncs es veu que si. La roba d’home i els pocs homes assistents van desaparèixer en qüestió de segons mentre les dones anaven deambulant i picant aquí i allà.

En principi, en veure tal gernació, vaig pensar en fer l‘intercanvi sense mirar-m’hi gaire i sense emprovar-me les peces. Tanmateix, totes ens vam anar acomodant a la situació de forma prou educada i amanosa aconsellant-nos mútuament i rient-nos d’algunes anècdotes com la de la senyora que esperava pacientment a que jo deixés anar el meu abric portat de casa creient que era una peça d’intercanvi. Només una dona es va afanyar a prendre’m una jaqueta que havia deixat aparcada un segon però, donada l’estètica de la peça, es pot dir que amb el pecat porta la penitència. Aprofito també per agrair la tasca dels voluntaris.

Tenia 21 renoves i vaig sortir amb 10 peces de roba de segona mà. No vaig trobar el que necessitava (una parka, per exemple) i potser no aprofitaré tot el que em vaig endur com un vestit que fins arribar a casa no em vaig donar compte que era d’embarassada. Però en canvi li trauré el suc a uns texans impecables i vaig rescatar una faldilla i un top que estrenaré per Nadal sense haver comprat res de nou.

I vosaltres, vau anar-hi? Us veuré l’any que ve a Renova la teva Roba? Read more

Estiu slow a BCN amb criatura i poca pela

Per circumstàncies imprevistes, aquest estiu hem passat més temps a Barcelona que no ens pensàvem. Hi hem fet moltes coses amb la meva joia, entre elles, gaudir com a clients d’alguns locals ressenyats a slowBCN i conèixer algun de nou. Recullo algunes activitats infantils slow de l’estiu a la ciutat. Això, sí, sempre per poca pela. Read more

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Swap de Naturóticas: l’intercanvi de roba es pot fer amb estil

Cel·lebrant el Swap (foto de Visual Clips)

Res més trist que un mercat d’intercanvi on els participants estenen les seves pertinences sobre una taula de càmping o en un drap a terra en un totum revolutum on les peces de roba cohabiten amb una cassola abonyegada o una col·lecció de cromos del mundial 78. Els vianants encuriosits s’hi atansen però no poden endur-se res, lògicament, perquè no han portat res per intercanviar i els que podrien fer-ho estan parapetats rere la seva pròpia paradeta cosa que no facilita la interacció. I és que en algunes d’aquestes iniciatives hi ha més bona voluntat que bona organització. Per no parlar de l’imatge feïsta i planyívola a la que semblen indefectiblement lligades. L’objectiu d’aquests mercats és sumar-se a la recerca d’una economia més ètica, però quan l’ètica ens fa perdre l’estètica alguna cosa falla.

A les antípodes d’aquest plantejament es troben les swap parties, festes d‘intercanvi de roba amb esperit chic i divertit com ara el Swap al qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dissabte a Barcelona. Es tractava del primer intercanvi de roba organitzat per Naturóticas, les quatre autores del bloc del mateix nom dedicat a la moda sostenible amb glamour o slow fashion. El decàleg de la convocatòria ja era tota una declaració d’intencions resumida en la frase “no et demanem brossa, sinó tresors”. Si totes les participants entenien l’esperit de l’esdeveniment, les expectatives de tornar a casa amb alguna peça interessant gairebé segur que es veurien complides

L’intercanvi de roba es va celebrar a la botiga d’art, disseny i artesania Mar de Cava. De bon grat hagués canviat les 10 peces de roba que portava (el número màxim permès) i 10 més per algun dels preciosos objectes de la botiga, però no era el cas. En el soterrani del local lliuràvem les peces a intercanviar a les estilistes que en feien una selecció molt estricta deixant de banda les poc netes o massa velles. A canvi, rebíem un tiquet amb la xifra de peces que ens podíem endur (tantes com n’havíem portat) així com el número per al sorteig d’una safata il·lustrada, gentilesa de Mar de Cava.

De nou a dalt, les prop de 30 participants (només dones en aquesta primera ocasió) observàvem expectants com anaven pujant les burres carregades de vestits, samarretes, jaquetes però també barrets, bijuteria i sabates de segona mà. Peces de la temporada passada o de fa 15 anys, de Mango i H&M, però també signades per Vialis, Miguel Gil o Thomas Burberry. D’aquesta manera podíem anar clissant i fins i tot provant algunes peces però amb el suplici de no poder-les fer nostres i amb el dubte de si, quan comencés definitivament l’intercanvi de roba, algú més es llançaria a conquerir el tresor que havíem descobert. El millor era passar l’estona degustant el saborós aperitiu i el bon vi que ens havien preparat les Naturóticas.

L’intercanvi es va desenvolupar asossegadament malgrat ser prop de 40 dones despullant-se i emprovant-se roba, no només als emprovadors, sinó en racons improvisats i mirant-se en miralls ondulats. Per part meva vaig ser fidel als costums que practico també en les botigues: emprovar-me tot el que trobo vint vegades, estar indecisa fins al final, preguntar si em queda bé (vaig ben aprofitar la presència de les estilistes) i no marxar del tot convençuda. Tanmateix, sortir amb vuit peces de roba sota el braç que han costat set euros (el preu de l’entrada) després d’haver passat una estona divertida i haver conegut gent agradable no dóna peu a dubtes: repetiré. I vosaltres, vindríeu?

Per Sant Jordi, cinc llibreries de Gràcia

Anys enrere, la dèria per les grans superfícies les va convertir en el dimoni banyut que havia de devorar el petit comerç de barri. L’amenaça sotjava també les llibreries: la Fnac donaria el toc de gràcia al llibreter tradicional. I és cert que durant un temps semblava impossible comprar un llibre que no fos un best seller sense haver d’agafar el metro. Tanmateix avui en dia, el petit comerç i les petites llibreries segueixen vives, si més no a Gràcia. Així que en la festa del llibre (que no de la literatura, per si algú encara hi està confós) us recomano un passeig per cinc llibreries de Gràcia.

Pequod

Pequod, el vaixell que comandava el capità Achab a la recerca de la gran balena blanca Moby Dick, dóna nom a aquesta nova llibreria del carrer Milà i Fontanals. A l’aparador, una vella bossa de viatge de cuir marró vessa els clàssics de Dickens i al voltant d’una Olivetti els llibres del malaguanyat Félix Romero, l’edició de Cuentos Completos de Maupassant i El otro McCoy de Brian McAdams del qual emergeix un punt de llibre amb l’exhortació “Lo estamos leyendo. Pregúntanos”. A la porta un pòster proclama Reading is sexy. Veient la imatge de James Dean amb ulleres de pasta llegint un llibre, no puc estar-hi més d’acord. Dins el càlid refugi del Pequod, tot sembla en calma però hi ha mar de fons. En Pere i la Consuelo preparen el primer Sant Jordi de la seva petita llibreria. La Consuelo m’explica que posaran una parada a la Travessera de Gràcia i hi aniran a firmar autors com ara Juan Soto Ivars. El seu llibre Siberia editat per El olivo azul és un dels que em recomana per Sant Jordi. També Westwood d’ Stella Gibbons, autora anglesa recuperada al nostre país per la jove editorial Impedimenta. I és que els segells independents són l’especialitat de Pequod i Impedimenta és l’editorial del mes. Per això els seus llibres tenen un 5% de descompte durant l’abril. També tots els de Robert Louis Stevenson, autor del mes. A més de novetats i reedicions de clàssics, Pequod ofereix una remarcable selecció de llibres de segona mà des de 3 euros. Després de gairebé un any de singladura, la Consuelo es mostra contenta de l’acollida i il·lusionada amb la perspectiva d’obrir un nou espai al pis de dalt on faran tallers d’escriptura i clubs de lectura. Per estar-ne informats us aconsello llegir el Pequod Daily.

Taifa

Taifa és el regne del llibre de segona mà a Gràcia (encara que també hi tenen un bon grapat de novetats) i la casa de Batlló, el seu propietari. Ja fa més de vint anys que Josep Batlló està en aquest negoci, encara que em recorda sorneguer que, com deia José Manuel Lara, un negoci que no et permet llevar-te a les 12 del migdia no és un negoci”. Amb el mateix distanciament del que ja les ha vist de tots colors em comenta que posaran una taula al carrer per Sant Jordi. “Però Batlló, explica-li què hi farem!”, el renya una noia rossa des de dalt de l’escala d’on fa inventari. Aleshores em diu que hi firmaran llibres quatre autors músics assidus de la sala Heliogàbal i veïns i clients de Taifa (“no en tenen prou amb fer música que s’han de posar a escriure”). Són Víctor Nubla amb Como caza un dromedario, Santi Balmes (Love of Lesbian) amb Mataré monstres per tu, Martí Sales (Surfing Sirles) amb Ara és el moment i Ramón Rodríguez (The new Raemon) amb Ausencias. Batlló també m’explica que d’aquí a uns dies faran la presentació d’ El vol del Quetzal, la darrera novel·la de Pius Alibek, un altre il·lustre veí de Gràcia que regenta el restaurant Mesopotamia al mateix carrer Verdi. Però això serà després de Sant Jordi. Per a la diada, Batlló, després de fer-se una mica el ronso, accedeix a recomanar-me dos novetats: Jo confesso de Jaume Cabré i La dona que es va perdre de Marina Espasa.

Hibernian

Seguim amb llibres de segona mà però en aquest cas exclusivament en anglès. Hibernian és l’única llibreria d’aquestes característiques a Barcelona. També hi tenen llibres nous, “clàssics i títols que la gent sempre ens demana com ara 1984 o Homage to Catalonia de George Orwell”, assegura l’irlandès Ray, copropietari d’Hibernian juntament amb Vicky. Hibernian va néixer fa vuit anys amb una col·lecció de més de 30.000 llibres portats des de Dublín (Hibernia era el nom que els romans donaven a l’illa d’Irlanda). Des d’aleshores la llibreria es nodreix també dels volums que hi porten els seus clients. Allà hi fan una valoració del lot que no es paga en diners sinó en crèdit per comprar-hi d’altres llibres. Això sí, una pissarra adverteix que no s’accepta el Codi da Vinci, ni el Diari de Bridget Jones ni títols de Michael Crichton, Tom Clancy, Frederick Forsyth entre d’altres agraciats. Per Sant Jordi trauran la paradeta a la vorera del carrer Montseny i faran un descompte del 5% per als llibres nous, un 10% per als de segona mà i un 25% per a les antiguitats.

Cap i cua

Abans d’entrar-hi, fascinada com estic mirant la portada del llibre Barcelona Balla a l’aparador, un client sortint m’adverteix: “no et perdis la secció una mica amagada de la dreta”. Encuriosida, entro de seguida a veure-la però el que més em crida l’atenció no és la recomanació en sí, sinó aquesta familiaritat, la mateixa que es respira en aquesta llibreria del Torrent de l’Olla, 99. I és que en Pepitu és un llibreter que gaudeix de petar la xerrada amb tots els veïns de Gràcia que s’hi acosten a comprar llibres o senzillament a saludar-lo. Amb les ulleres de montura clara a la punta del nas, igual busca una “novel·la entretinguda” i l’ultim de Gerónimo Stilton a una senyora, que ven el periòdic de crítica social Diagonal a un jove d’estètica okupa. A més de narrativa, en Pepitu destaca la seva secció de ciències socials “una mica alternativa” on trobo, precisament Hay alternativas de diversos autors, Estados Canallas de Noam Chomsky o el manifest Economistas aterrados. Per Sant Jordi em recomana, però quelcom més engrescador, Los hijos de los días de Eduardo Galeano, i, encara que no sigui ben bé una novetat, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals. Com fan des de fa anys, en Pepitu i la seva dona baixaran a Barcelona a posar la parada a La Rambla.

Casa Anita.

Totes les llibreries ressenyades tenen una secció infantil amb títols interessants però Casa Anita és allà on viuen la Caputxeta, el Patufet, el Grúfal, la vaca Taca, el Peix Irisat, l’Olívia i, per descomptat, en Max, el protagonista d’Allà on viuen els monstres, el conte que em va obrir els ulls (idiota de mi) a la literatura infantil. Casa Anita és més que una llibreria de Gràcia doncs els seu adeptes venen d’arreu. L’Oblit tenia clar que calia especialitzar-se si volia rebre clients de més enllà del barri i la seva passió per l’àlbum il·lustrat la va ajudar en la seva decisió presa ara fa set anys. Demanar-li a l’Oblit que recomani un títol, tant en qualitat de clienta com de periodista, és seguir-la amunt i avall mentre desplega amb delicadesa llibres i més llibres. Coco i Piu d’Alexis Deacon per als més menuts, El gos i la llebre de Rotraut Susanne Berner a partir de set anys, El petit tigre rugidor de Reiner Zimnik a partir de 10 i Ciutat d’orfes d’Avi per a més de 12. Ah! I per Sant Jordi no pot faltar-hi un drac, concretament El rei Jan i el Drac de Peter Bently. Casa Anita serà al Pla de Salmerón celebrant la trobada d’il·lustradors que signaran (o dibuixaran) llibres. I ara que ve el bon temps, més activitats al magnífic pati interior de Casa Anita al carrer Vic, 14.

“Mercadillos” de rodatges: del plató al meu armari

Aquest vestit dissenyat per Mar López també estava a la venda

En aquests temps de guerrilla, la dèria per la roba de segona mà fa que sorgeixen xollos de fonts inesperades que ens arriben, gairebé sempre, via internet. L’últim són els mercadillos de roba de rodatges de cine i televisió així com d’obres de teatre. Esperonada per la promesa de saldos i per la curiositat, em presento al mercadillo que organitza Mar López, dissenyadora de moda, estilista i personal shopper al magatzem que té a la Plaça de la Virreina. Abans que la febre compradora s’apoderi de les meves neurones, fem un cafè en una terrassa de la plaça i xerrem una estona amb la Mar sobre d’on ve i on va parar la roba que s’usa als rodatges.

En l’època daurada de Hollywood, tot el vestuari de les grans produccions era creat ad hoc per dissenyadors a sou dels grans estudis. Però l’star-system va començar a fer figa i des d’aleshores, la feina del dissenyador de vestuari d’espectacles s’ha anat transformant cada vegada més en una tasca d’estilista, tal com explica l’ article Vestidos con menos alma de la revista Atelier. Com a dissenyadora tèxtil especialitzada en espectacles, a la Mar el que li agrada és fer les seves pròpies creacions però això depèn fonamentalment del pressupost. Si no ha de sortir a a comprar roba i customitzar-la, és a dir, adaptar-la.

El vestuari també es lloga o el cedeixen els fabricants a canvi de publicitat. Aquesta opció és molt comú en sèries de televisió on als crèdits finals de cada capítol hi surten les marques que hi han intervingut. La roba cedida a vegades es retorna o es regala a l’actor o estilista. Quan no és així, el vestuari pot quedar en mans de la productora o del dissenyador (si és un professional independent com la Mar López) segons el que s’hagi acordat. Els rodatges generen un volum ingent de roba de segona mà difícil de gestionar i emmagatzemar i que, segons m’explica la Mar López, en molts casos s’acaba enviant a Cáritas. En d’altres, es guarda per a utilitzar-la en futurs projectes.

Persones i personatges

Cada projecte és una nova aventura. A la Mar López li brillen els ulls quan m’explica com és d’apassionant la feina de construir la imatge d’un personatge a partir del seu perfil, feina que és necessària, no només en les produccions de ficció, sinó també quan es tracta de vestir a presentadors doncs sovint han de donar una imatge molt diferent a la seva. “Fas propostes sobre personatges i després et trobes amb persones”, afirma. I és que a més del director de l’espectacle, els actors i presentadors també volen dir-hi la seva. “Uns són molt flexibles però a d’altres els costa adaptar-se. Hi ha qui només vol dur roba de marca o qui, per exemple, no vol portar models ajustats encara que el personatge ho requereixi”, explica.

De totes maneres, la Mar és conscient que “en el moment que et contracten et poses en una cadena de treball”. Les produccions d’època són les més costoses, tant pel que fa a diners com a feina, doncs s’han de caracteritzar des dels actors principals fins als extres, tal com ha fet en pel·lícules com ara Coronel Macià o la tv movie Una carta para Evita encara per estrenar. També ha intervingut en sèries com ara El cor de la ciutat o La Riera. D’aquests culebrots sempre m’ha fet gràcia que els personatges, encara que figuri que no arriben a a fi de mes, van canviant constantment de modelet . Segons la Mar, això és degut a la complexitat d’organització. Sovint es roden fins a tres capítols alhora i fer servir la mateixa roba en més d’una escena, amb la corresponent feina de tintoreria, planxa i transport, és del tot impossible.

El pitjor d’aquest ofici? La Mar ho té clar: “voler fer coses maques i no tenir-hi prou diners”. Malauradament aquesta situació cada cop és més comú. La feina cada vegada és més escassa i més mal pagada i la Mar ha optat per no acceptar encàrrecs a preus rebentats. No vol devaluar la seva professió i només treballarà en aquells projectes que li resultin interessants. Per això, juntament amb dos socis, ha decidit obrir un negoci, molt probablement de restauració, en el magatzem on guardava vestuari i altre material.

I aquí és on ara em trobo triant i remenant la roba de segona mà que han vestit actors i actrius durant unes hores per ficar-se a la pell d’una dama dels anys 30 o d’un adolescent de Sants. Els encants duren només quatre dies i els preus són de riure doncs interessa buidar el local. Les jaquetes costen deu euros, les camises i samarretes, cinc, igual que les sabates. Un vestit estil anys 30, quinze euros i la bijuteria va a un euro la peça. Tant se val si són de Zara o de Burberrys. A més de la roba més convencional, també hi ha peces de fantasia: un barret de torero, màscares de goma i uns preciosos vestits de primavera i de reina de la nit que esperen la seva Ventafocs.

Aquess és el tercers mercadillo de rodatges que organitza la Mar, doncs també ha ajudat a companys de professió a treure’s material de sobre i m’assegura que no serà l’últim doncs és una activitat de la qual tothom en treu profit i que està molt en boga. Ja fa dos anys que va obrir a Internet El armario de la tele amb roba utilitzada a programes de televisió i on es mostren les fotos de la presentadora o actriu amb el model en venda. També fa poc que ha obert a Gràcia, al carrer Penedès número 11, M’encanta!, outlet d’atrezzo de sèries de televisió. A M’ encanta! hi trobareu algunes peces de roba de rodatges però sobretot de parament de la llar i decoració, en alguns casos amb el morbo afegit de trobar un quadre o una tauleta que potser heu vist mil vegades a Infidels o a Gavilanes. El rètol de carretera indicant el camí a Ventdelplà, que hi veureu penjat, no està en venda.

Amb una bossa plena de roba i complements, inclosa una jaqueta amb la qual em sento com l’Emma Vilarasau, m’acomiado de la Mar. Espero, però, tornar-la a veure-la aviat en un mercadillo. Si voleu anar-hi, no us en puc donar cap web ni cap adreça però potser un dia us arriba un correu avisant-vos-hi. La incertesa també té el seu encant.

Ruta Maleni per Gràcia

Lourdes Hernández, la cantant de Russian Red

Fa un temps vaig llegir un post al bloc de moda i tendències Gratistotal que em va fer gràcia. Parla d’un nou fenomen femení que la blocaire anomena Malenis. Noies que dediquen el seu temps lliure a cuinar i menjar cupcakes, galetes o pastissos casolans, o a cosir i fer mitja. Adoren les coses fetes a mà així com tot el que és retro o vintage. Vesteixen vestits (preferentment d’estil ingenu, amb flors o coll bebè) i sabates de punta rodona planes o de taló baix. L’Amelie de la pel·lícula seria la principal inspiradora d’aquest moviment filonaïf i un pèl cursi tot i que l’actriu Zooey Deschannel o, a Espanya, la cantant de Russian Red, Lourdes Hernández, responen bastant a aquest arquetip. El nom de Maleni vindria per la dèria de les magdalenes perquè, com diu Raquel de Gratistotal, els cupcakes no són més que magdalenes tunejades.

Al fil de l’esmentat post, una altra blocaire, Miss Indie Style, ha escrit al seu bloc una ruta Maleni per Madrid i ara jo m’animo a fer una ruta Maleni per Barcelona. Per què no? Refugiar-se en èpoques passades i evocar la innocència perduda és un càlid refugi per als temps que corren. A més, jo també tinc la meva part Maleni. No cuino rebosteria (només, molt de tant en tant, la famosa coca del iogur) tot i que m’agrada menjar-la. Odio cosir (a La Yaya Costurera em fan l’onada quan em veuen venir) però tinc tirada cap al retro i el vintage. M’encanten els vestits encara que gairebé sempre vaig en texans i bambes. Per contra, m’agradaria anar sempre amb talons però només els uso en comptades ocasions (l’accessori indipensable dels talons és el taxi, tal com es veia Sex & the City).

Claudine, complements al carrer Puigmartí

Amb un fred que pela m’he anat per Gràcia per traçar la millor ruta Maleni. Una autèntica Maleni (i moltes que no ho són) podria fer totes les seves compres al carrer Verdi. Un vestidet ingenu a Kling o a Los patines de Celia, les sabates oxford o ballarines a Sueños Negros, preferentment de la marca Lili Mill, un portamonedes semblant al que portava la meva mare fa anys per anar a la plaça i un penjoll elegant que diria robat del joier de l’àvia a D-Lirio, botiga de complements actuals però d’aire retro. Si ens falta algun additament com ara barret, mocadors… podem anar a Claudine, al carrer Puigmartí, 22, davant el mercat de l’Abaceria. Si el volem fet a mà, podem comprar unes boniques diademes a Keboniko que també és un bon lloc per comprar un regalet i es troba al número 3 del carrer Penedès.

Lady loquita a la Travessera de Gràcia

Al número 12 del mateix carrer, hi ha la botiga d’andrea❤martínez, una dissenyadora d’aquí amb preciosos vestits i fins i tot calces. D’Andorra són les germanes Herrador amb la marca i botiga Touchemoa al carrer Ramón y Cajal, 9. A la Travessera de Gràcia, als números 126 i 108, altres dos botigues de roba très chic són Ladyloquita y Ada que avui llueix a l’aparador un vestit amb un enorme coll bebè. I ja que hem arribat fins aquí, podem fer-nos la manicura a Les ungles de la reina, a la plaça de la Llibertat número 1. Res de l’estètica novaiorquesa que exhibeixen d’altres locals de manicura. Aquí, mobiliari de toc barroc i spas d’ungles amb llet d’ametlles natural. Si el que volem és autèntica roba vintage haurem d’anar a Graceland, a Torrent de l’olla, 110 i podrem recuperar totes les tendències dels vuitanta (si és que realment voleu fer-ho).

Però no tot és qüestió d’imatge personal. A les Malenis els encanta cosir (a Me sigues el hilo, a torrent de l’Olla, 87 donen classes de costura i mitja), fer scrapbooking (trobaran tots els accessoris a Cromatismes, Travessera de Gràcia, 114), la fotografia analògica (a Nostàlgic, al carrer Goya, 18 hi venen, per exemple, rodets per a Polaroid). A Merengue, a la plaça de la Vila, aprendreu amigurumi (fer ninots de llana) o a modelar petites peces de pastisseria en argila. També podeu encarregar una rèplica vostra en plastilina que anomenen Little tú.

Granja xocolateria La Nena

Ja és hora de passar a la pastisseria de veritat. A Amelia (una altra vegada Amelie) podreu comprar les ineludibles cupcakes i cafè per endur. Han obert fa poc a Ramón y Cajal, 4. Si preferim seure, en el número 36 del mateix carrer hi ha La Nena, granja-xocolateria que ofereix xocolata elaborada amb llet fresca i sucs naturals de fruita fresca ecològica així com magdalenes, pastissos i galetes artesans. La decoració és d’estil naïf i no serveixen alcohol. Si això us sembla que es fer-ne un gra massa del malenisme i a més se’ns ha fet l’hora de sopar podem fer-ho a Atmosphère, restaurant d’estil parisenc i romàntic al carrer Venus, 1-3. Per part meva, acabo la ruta al Vreneli. Mobles shabby chic, galetes casolanes (recomano la Sable) i wi-fi.

Aquesta és la meva ruta maleni (però apta per a tothom) per Gràcia. Ciutat Vella i Eixample, amb Enric Granados com a artèria Maleni, també podrien tenir-ne de pròpia. Ho deixo per un altre dia o per a d’altres blocaires que s’hi animin.

Llegir o eLlegir: Llibres i lectura en l’era digital

Ja n’hi ha prou. Ahir vaig donar un cop a la taula tipa de veure la meva llibreria feta un desgavell, de què les visites no poguessin agafar un llibre sense quedar-se enganxats a la ronya dels prestatges. Se’m van fer les dues de la matinada endreçant-la i avui m’he llevat cruixida i amb mal de cap. Putos llibres. I encara no he acabat la feina!

Me’n ric recordant com la meva dèria lectora em provocava deliris on imaginava la gran biblioteca que tindria en una ( lògicament) enorme casa, o (rebaixant les expectatives) els metres i metres de lleixes carregades de volums que folrarien el meu encantador piset. Per sort, la meva economia sempre raquítica ha moderat les compres compulsives de llibres. Per desgràcia, s’ha redirigit massa sovint a les edicions de baratillo i als saldos de triar i remenar.

Fa uns anys vaig veure la llum gràcies a la pel·lícula Roma d’Adolfo Aristarain. En ella, un jove es presenta a casa d’un escriptor per treballar-hi com a assistent. El noi queda parat de què un literat de renom tingui una llibreria minsa i aquest li explica que és més que suficient per albergar els llibres que val la pena llegir. Com la llibreria en qüestió era, si fa o no fa, com la meva, vaig decidir que no n’ampliaria mai el tamany i que per encabir nous llibres me n’hauria de anar desfent de rampoines: llibres dolents, duplicats, malmesos o cutres. I en això estic. Fent la tria. Ja veuré si els porto al punt d’intercanvi de llibres de la Sagrada Família o els allibero tot fent bookcrossing. Podria anunciar aquí on els deixo, tal com fa Joan de Segarra. L’escriptor sovint abandona llibres a la font de la Caputxeta de Passeig Sant Joan i ho avisa prèviament a la seva columna dominical a La Vanguardia. Es veu que aleshores hi ha una munió de gent que l’espera. Alguns llibres m’encantaria cremar-los com feia el detectiu Carvalho de Vázquez Montalbán.

El temps i la tecnologia també han acabat per recolzar el meu nou minimalisme llibrer. Sabem del cert que tots anirem a parar al llibre digital com hem anat a parar a tots els avenços tecnològics (encara queda algú que no vol telèfon mòbil?). Segons dades del informe Panel del llibre elaborat per GFK presentat a la fira de continguts digitals, FICOD, a Espanya ja hi han més de 440.000 lectors electrònics, xifra prou destacada en comparació amb altres països europeus. Del fetitxisme del llibre passem doncs al fetitxisme dels gadgets lectors. La compra de continguts és una altra cosa. L’any 2011, es vendran al voltant de 190.000 eBooks al nostre país i en canvi les vendes de dispositius de lectura electrònics (eReaders) arribaran a les 280.000 unitats a Espanya aquest any. Així, per cada aparell venut en 2011, no s’ha comprat ni tan sols un eBook. Cap sorpresa. Sempre s’han venut més llibres que no pas es llegeixen. Amb el gadget a la mà, que és el que mola, per què gastar-se les peles en llibres?

Sobretot tenint en compte la gran quantitat de continguts gratis que circulen per la xarxa de manera legal i il·legal. A pàgines com LeerGratis proporcionen informació de llibres que es poden descarregar gratuïtament a la xarxa. Ja existeix també 24symbols, l’anomenat Spotify del llibres, per llegir-los en streaming. Mentre, les diverses iniciatives comercial d’ebooks s’afanyen per seduir els lectors: Amazon, que des de fa uns mesos opera a Espanya, ofereix el servei @autor per poder comunicar-te amb els teus autors preferits i aviat traurà la tableta Kindle Fire. Apple també ha obert la paradeta virtual de llibres a Espanya compatibles amb tots els seus dispositius i (ipad, iphone, iPod touch) Casa del Libro no s’acovardeix davant aquests gegants i llança la llibreria virtual on venen també el seu propi eReader, Tagus, a preu de cost.

Fa un parell d’anys em van regalar un lector electrònic però em va semblar tan antipàtic llegir-hi que el vaig canviar per unes botes negres de taló i canya alta. No va ser un adéu per sempre, només un temps d’espera perquè la tecnologia millorés i els dispositius s’anessin fent més amables. Sí que començo a dir adéu a una forma de llegir, a la lectura atenta i concentrada que, n’estic convençuda, només ens pot donar el paper. Sóc d’aquelles que si vull assimilar bé un article aliè o un corregir-ne un de propi l’he d’imprimir. Potser anem cap a una societat amb Trastorn de Dèficit d’Atenció col·lectiu, llegint sempre en diagonal i saltant de vincle a vincle sense aturar-se a reposar-hi en cap? També és veritat que lectors solitaris qualificats de rarets per amics i coneguts ja no se’n senten tant gràcies a la xarxa i a clubs de lectura virtuals com ara The Copia o, en l’àmbit català, Què llegeixes?

Mentre vaig fent la pila de llibres a abandonar. Ja he anat al punt d’intercanvi per informar-me de l’horari i enlloc de deixar cap llibre me n’he endut tres.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.