Tag Archive for Reciclatge

Barcelona Ethical Fashion Fest i Renova la Roba: èxit de la moda sostenible

Aquest cap de setmana he assistit a dos esdeveniments de slow fashion: el Renova la roba, i el primer Barcelona Ethical Fashion Festival organitzat per l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona. A tots dos hi vaig trobar una gentada i això només poden ser bones notícies: sí, volem moda sostenible. Read more

Estiu slow a BCN amb criatura i poca pela

Per circumstàncies imprevistes, aquest estiu hem passat més temps a Barcelona que no ens pensàvem. Hi hem fet moltes coses amb la meva joia, entre elles, gaudir com a clients d’alguns locals ressenyats a slowBCN i conèixer algun de nou. Recullo algunes activitats infantils slow de l’estiu a la ciutat. Això, sí, sempre per poca pela. Read more

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Ecofashion: la passarel·la de moda ecològica

Després de tanta olor a encens, fulls amb mandales anunciant teràpies naturals, degustacions de pa d’espelta i llet d’ametlles, saris i rastes, al final trobo unes rosses espaterrants amb vestits cenyits i talonassos, recolzades en una barra de bar amb música lounge. Sóc a Ecofashion, el certamen de moda ecològica dirigit per Alice Sunçais que va tenir lloc a la fira Biocultura al Palau Sant Jordi de Barcelona el 4 de maig. Com a mestra de cerimònies, maquillada i pentinada amb tupé per l’ocasió, Valentina Thörner, l’autora del bloc Sostenibilidad y Minimalismo i del projecte 333 que ja vaig comentar en aquest post sobre slow fashion. També hi participa Gema Gómez, dissenyadora, fundadora i ànima de la plataforma Slow Fashion Spain. La Valentina ens anima a comprovar que els vestits ecològics no són “sacs de patates” i la Gema, elegant amb texans i samarreta, ens exhorta a “contemplar la bellesa del que no es veu: matèries orgàniques i producció local amb segells certificats”.

La desfilada Ecofashion de moda ecològica la integren la marca anglesa de gèneres de punt Liv, la dissenyadora barcelonina Cristina Salguero amb la col·lecció Pure Green, Ecoology, la marca d’Eva García i Carmen Tous també de Barcelona i Elena García, espanyola establerta a Londres. Es tracta de roba urbana molt posable, de línies senzilles i colors llisos que llueixen models altes, primes i guapes. De Liv destaquen els jerseis amorosos i un vestit de ratlles primes amb rebeca a joc digne d’un passeig vora mar a la Costa Blava dels anys 60. De Pure Green, els pantalons setinats i les bruses abullonades en seda de cànem. Ecoology presenta una línia de vestits i faldilles cenyits en negre i una altra de roba més vaporosa com el vestit amb farbalans laterals que la model agita amb simpàtics saltirons. La col·lecció d’ Elena García és la que em sembla més atrevida i exquisida amb creacions subtils i delicades com vestits de ceba. Gema Gómez seguda al meu costat, em xiuxiueja que aquests vestits han estat confeccionats amb seda ahimsa, recollida després d’esperar que el cuc completi el seu cicle vital i abandoni el capoll transformat en papallona

La promotora de Slow Fashion Spain, enlloc de moda ecològica, prefereix parlar de moda sostenible doncs aquest concepte engloba tant l’equilibri amb l’entorn natural (cultius orgànics lliures de pesticides, tints naturals, respecte als animals) com amb l’entorn laboral, tal com puntualitza en la xerrada donada a Ecofashion. Per Gema Gómez, la sostenibilitat està lligada a durabilitat doncs “no ens podem permetre comprar cada 6 mesos 5 o 10 peces de robar i anar-la llançant als abocadors al mateix ritme”. Gómez recorda que la indústria tèxtil és una de les que més abocaments genera i ens revela algunes dades esfereïdores: els metalls pesats i l’antimoni que s’utilitzen per fabricar el polyester es troben en els peixos que apareixen morts a les nostres costes. Pel que fa al cotó, ocupa només un 3% de la superfície cultivable del món però en canvi acapara un 25% dels pesticides que es fan servir. A més, per fabricar una senzilla samarreta de cotó es consumeixen 2700 litres d’aigua. La seda té les seves pròpies víctimes: els cucs, que un cop han ja han filat la seda, són rostits dins els capolls per tal d’apropiar-se’n.

Les bones pràctiques en la indústria tèxtil vénen certificades per diversos segells. La Gema Gómez ens recomana GOTS per ser el més complet doncs inclou aspectes ambientals i socials i cobreix tota la traçabilitat del producte. A més de la moda ecològica, Gema Gómez destaca altres iniciatives slow fashion: el DIY, les botigues i mercats de segona mà i vintage, el minimalisme com el de l’esmentat Projecte 333 o el de la firma Mimètik BCN amb les seves peces versàtils i de producció local. També ens mostra alguns exemples de reciclatge com les estiloses bosses de la firma anglesa Elvis & Kresse, fetes amb mànegues de bomber i que es venen a Harrods com article de luxe (la qual cosa em recorda les bosses fetes a partir de banderoles publicitàries de Demano o Vaho). Però segurament el més ecològic és el disseny cradle to cradle, peces biodegradables com les increïbles sabates holandeses OAT Shoes que es poden llençar directament al compostador.

Per més dades sobre la indústria tèxtil, os aconsello consultar el darrer número de la revista The Ecologist dedicat a la moda ecològica i per riure una mica, un vídeo de la divertida sèrie Flight of the Choncords. Es titula Fashion i ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquest post. No sé si la moda dels Choncords és ecològica però em sento amb el deure donar-vos-els a conèixer.

embedded by Embedded Video


Això no és un bloc sobre manualitats o DIY però…

Una de les pàgines web que més consultem els blocaires i que mai apareix en la nostra llista d’enllaços favorits és la plana de les estadístiques de visites al bloc. Jo a vegades la miro cada 10 minuts. És com veure créixer l’herba. Una de les dades que em dóna el wordpress és les paraules que han buscat els internautes per arribar al bloc. Oh sorpresa!, les cerques més populars són “manualitats Nespresso” i “collarets Nespresso” i tot per aquesta entrada dedicada a les càpsules de cafè. Decididament he equivocat el rumb: hauria de fer una bitàcola de manualitats, si en sabés fer alguna. De manera que jo, que enlloc de mans tinc urpes i que si necessito fer qualsevol tasca manual demano auxili als dos homes de la meva vida, em trobo escrivint una entrada sobre artesania d’estar per casa. Al cap i a la fi, s’ha de donar als lectors el que volen (o no).

La dada al meu full d’estadístiques no fa més que confirmar la febrada del DIY (Do It Yourself). Pràcticament sense baixar de la vorera de l’illa de cases on visc, puc fer classes de “costura de supervivència” a la rerebotiga de la merceria, aprendre patchwork a una botiga que va obrir no fa gaire o anar a la papereria a fer un taller d’scrapbooking, tècnica d’enganxar fotos, retalls i textos per fer àlbums, postals i d’altres objectes recordatoris (una moda curiosa com a reacció als àlbums de fotos digitals. Nostàlgia de l’analogia?). I això sense comptar els anuncis que trobo enganxats anunciant cursos de patronatge o de fer bosses. Fins i tot un cartell de la fira Creativa Barcelona que tindrà lloc del 10 al 13 de novembre a la Farga de l’Hospitalet amb exposició de materials i tallers “d’oci creatiu”.

Una dèria que resorgeix sempre que hi ha crisi. Encara que costi de creure o recordar va haver-hi una crisi abans que aquesta encara que menys virulenta. Aleshores a la meva mare li va donar per fer mitja i teixir-nos jerseis mentre jo em dedicava a fer collarets amb granadura que baixàvem a buscar a l’Antiga Casa Sala i altres botigues del carrer del Call. Les meves amigues i jo també fèiem polseres amb hams de pescar i amb tubs transparents comprats al Servei Estació que omplíem amb cotó fluix de colors i aigua tenyida.

Ara, l’Antiga Casa Sala segueix més viva i moderna que mai (fins i tot tenen botiga on line) tot i que li han sortit competidors a d’altres barris de la ciutat com ara Marudama a Gràcia o El Taller a l’Eixample. El lligam entre crisi i manualitats sembla obvi però no ho és tant. És clar que suposa un estalvi fer-se un mateix la vora dels pantalons o canviar-se la cremallera de la parka quan a La yaya Costurera, per exemple, costa 6 i 18 euros respectivament. Ara bé, fer-se una polsera amb petites matrioskes de ceràmica d’ El Taller a 1,2 euros la peça no és cap bicoca. En aquest cas, el gust pel DIY té més a veure amb la customització o personalització, una altra tendència en boga. Diguem que fer-se una quincalla amb accessoris d’el Taller o botigues similars s’assembla més a la filosofia de les exitoses polseres Pandora que a fer d’orfebre.

El que si que és cert, però, es que molts comencen a veure en la seva traça per les manualitats una sortida econòmica. Avui en dia no cal obrir una paradeta. N’hi ha prou amb el Facebook. També podeu vendre i comprar a través dels portals d’artesania Etsy o Artesanio o participar en fires com el Festivalet que enguany se celebrarà a la seu del FAD el tres i quatre de desembre.

Un altre motiu per llançar-se al DIY és la preocupació actual per l’ecologia i la pràctica de les 3R (reduir, reutilitzar, reciclar). D’aquí l’inesperat interès per les manualitats amb càpsules de Nespresso al meu bloc. Pels que esteu en aquesta onda, a Comparte tus ecoideas trobareu un fotimer de propostes. També s’associa el DIY a ideologies anticapitalistes i anticonsumistes la qual cosa té a veure més amb qui aprofita un tetrabrik per fer-se un portamonedes (verídic) que amb qui compra granadura al Festutú de Pedralbes Centre. Però el DIY ara mateix, més que una filosofia és un sector econòmic emergent. Si fins i tot la casa Alfa ha fet una campanya de màrqueting basada en un manifest DIY com es pot veure en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Com a última o potser primera motivació pel DIY hi ha la satisfacció personal per la culminació de l’esforç manual, l’aprenentatge artesanal… Boniques sensacions que una maldestra com jo no ha experimentat mai. Però tampoc hi renuncio. A veure si un dia d’aquests em llenço i amb una bola de resina de morera, un filferro cola d’impacte i un escuradents em faig un penjoll de puta mare.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.

El que valen les nostres escombraries

Quan era una nena, estiuejava en una urbanització ran de mar. Més enllà de la platja, els jardins i les piscines, els camps i les muntanyes quedaven lluny així que, enlloc d’anar a buscar cargols, un estiu vam agafar afició a recollir ampolles buides de vidre escampades per les pinedes i la sorra. Per aquells envasos buits ens donaven un dineret al supermercat La Pava. No recordo quan.

L’altra nit vaig anar a passejar vora mar. La platja de la Barceloneta estava sembrada de rotllanes de joves i d’ampolles de plàstic i llaunes de beguda abandonades al ras tot esperant que alguna ànima caritativa o els serveis de neteja se les emportés. Vaig enfilar el camí a casa pensant que la gent segueix igual de porca que sempre i que, amb la crisi que hi ha, si donessin uns cèntims per cada envàs, darrere de cada individu que ven llaunes i ampolles, hi hauria un altre recollint-les tal com ja passa amb el paper. L’altre dia vaig baixar el paper al contenidor blau justament quan es va parar una furgoneta al costat, en va baixar un home i s’hi va ficar dins. Vaig anar llençant la paperassa a l’home dins del contenidor que la recollia i la passava a la furgoneta. No sé si definir-ho com un cicle de reciclatge perfecte o una surrealista estampa de crisi.

Per casualitat o per física quàntica pocs dies després, just davant de casa meva va aparèixer una furgoneta que recollia llaunes i ampolles de plàstic buides a canvi de 5 cèntims. Es tractava de la furgoneta de Retorna, una iniciativa impulsada per diverses ONGs i entitats que promou el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), és a dir, el que fèiem fa anys: retornar l’envàs buit al botiguer perquè ens en reemborsés el preu. Segons em van explicar, aquest sistema ja està implantat a diversos països amb molt d’èxit. Aquí, amb el sistema actual no s’arriba ni al 50% de recuperació del plàstic. Per contra, els països escandinaus tenen xifres de recuperació entre el 80 i el 95%.

Actualment, els ajuntaments de l’Area Metropolitana de Barcelona expedeixen un carnet de deixalleria a tothom que el demana per poder obtenir reduccions en la taxa metropolitana de tractament de residus (TMTR ) que ens cobren en el rebut de l’aigua. Cada cop que l’usuari del carnet va a portar brossa al punt verd o a la deixalleria es comptabilitza a través de la targeta. Tant és si portes una pila usada de 1,5 volts que un sac de ferralla. Amb dos usos de la deixalleria obtens un descompte de l’1%; amb tres usos, un descompte del 2%; i així fins a quinze vegades o més en què el descompte és del 14%, el màxim al qual es pot arribar.

En el meu cas, després de fer més viatges que un tonto al punt verd, aquest 14% es concretarà en 3,82 euros de descompte sobre els 27,3 que em cobren de taxa metropolitana de tractament de residus en el rebut de l’aigua. Tenint en compte que em giren quatre rebuts a l’any seran 15, 28 euros a l’any. Si per obtenir aquest descompte he hagut de fer un mínim de 15 visites al punt verd, em surt que rebo un euro per cada viatge.

Home, com a compensació és una mica magra. Que sí, que ho fem molt de gust això de mantenir cinc galledes diferents i d’anar fent viatgets ara al contenidor groc, ara al blau, ara al punt verd perquè l’Ajuntament es tregui uns calers amb les nostres deixalles, però ens agradaria veure’n algun duro més, o algun duro menys en la factura de l’aigua. Si més no, seria un detall que el consistori ens expliqués concretament que en fa dels diners que en treu de la nostra brossa o fins i tot ens preguntés què fer amb ells.

El dimoni a casa

Com cada any, la matinada del 6 de gener, els reis d’orient es van plantar a casa meva per deixar-hi regals. La majoria (nyè!) eren per la canalla però sobre la taula resplendia una cafetera Krups Essenza sistema Nespresso. Vade retro! El regal més dolçament emmetzinat per a un addicte a la cafeïna amb certa consciència ecològica. El sistema és perfecte: ràpid, senzill, i net (s’ha acabat el rastre de cafè mòlt pel marbre i del marro per l’aigüera). Però sobretot és infal·lible. El cafè sempre surt igual de bo. Bé, potser el fan més bo al Caracas del carrer Puigmartí i al teu bar preferit. La utopia de prendre a casa un cafè com el del bar es la que ens va portar al boom de les cafeteres exprés i ara al del cafè en càpsules. Però no ens enganyem; qui vulgui prendre un cafè com el del bar (d’alguns bars) que es posi les sabates i baixi al carrer. Això és un altra cosa. Bona, però diferent.

El problema, són les capsuletes virolades, tan mones elles. Què en fem? Abans per fer 30 cafès només llançàvem 10 grams de paper del embolcall del paquet i ara en canvi tenim 150 grams d’alumini en càpsules. No és estrany que ara mateix ocupin el número 1 de materials més usats per fer manualitats unint així dues tendències en auge: la consciència ecològica i el DIY (do it yourself). Tant serveixen per fer els guarniments de Nadal com aquells collarets horripilants que porten algunes senyores amb càpsules de Nespresso matxucades amb una mà de morter o similar. També hi ha qui en fa autèntiques filigranes com aquestes flors fetes per la dissenyadora Marisa Stinga, descoberta via Kireei.



Com que ecologia sempre rima amb economia a més d’estalviar residus també volia estalviar unes peles. Vaig trobar alguna alternativa més enllà del vídeo cutre que corre per youtube sobre com reutilitzar les pròpies càpsules de Nespresso. Vaig descobrir les Ne-cap, unes càpsules monodosi buides que es poden omplir del cafè que vulguem i s’usen amb les cafeteres Nespresso. Es poden comprar per Internet però també a ferreteries. 100 càpsules costen 9,95 € 100 càpsules. Si fem servir un cafè normalet a 2,50 € el paquet, la tassa de cafè surt a 0,11 euros. Una càpsula de Nespresso val el triple, 0,33 €. L’estalvi és considerable però cal tenir en compte el valor del temps que perdem omplint les Ne-cap de cafè i tapant-les. “Hi ha a qui li relaxa fer-ho”, afirma la noia que em va atendre a la ferreteria. Home, si és per això prefereixo anar a l’spa. L’altre motiu per comprar-les és la possibilitat de fer servir un cafè gourmet o un de comerç just però en canvi l’argument ecològic se’n va en orris doncs les Ne-cap són d’un sol ús.

Les Nesul(també en ferreteries) sí que són reutilitzables fins a quinze cafès per càpsula asseguren. El paquet de 20 surt a 13,75 així que és un sistema ecològic i encara més barat. estaria molt bé si no fos per un petit detall: amb les ditxoses Nesul gairebé em carrego la Krups. Després d’aquest episodi lamentable vaig jurar per John Malkovich que portaria les càpsules a reciclar a la pròpia botiga i mai més trairia a Nespresso, (mea culpa!).

Però… aquestes noves càpsules compatibles que Marcilla vendrà més barates i als súpers no les hauria de provar? Ni que fos per comentar-ho al blog.