Tag Archive for medi ambient

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Disseny sostenible a la presó

Interns del Centre Lledoners fabricant carpetes amb diaris. (Foto d’Anita García)

Llevar-se a les sis del matí per entrar a treballar a les nou. El camí és llarg i els controls i les barreres comencen només sortir de Barcelona, com no, en els maleïts peatges. En deixar l’autopista, cal enfilar la silenciosa carretera vers els horitzons terrosos. Gairebé no s’hi distingeix el Centre Penitenciari Lledoners si no fos pels alts fanals que de nit mantenen la presó en una claror perpètua que espanta els ocells. Saludar als funcionaris de blau en les seves cabines i travessar tanques de vidre sense reixat però gruixudes com llambordes.

Aquesta és la rutina diària de l’Anita García des de fa gairebé quatre anys. L’Anita, però, no és funcionària, ni psicòloga, ni treballadora social, sinó dissenyadora especialitzada en disseny sostenible. A Lledoners realitza un projecte que va molt més enllà de la formació o la teràpia ocupacional. “Mai m’he volgut tancar en un despatx, sempre he tingut inquietuds socials”, explica. Així que el camp ja estava abonat quan en unes jornades de tallers oberts, l’Anita va conèixer una creadora involucrada en projectes culturals a les presons. La trobada li va inspirar una idea i la va mostrar a la seva nova coneixença sense saber que ostentava un important càrrec en el Departament de Justícia. El projecte li va entusiasmar i la dissenyadora va ser contractada per dur-lo a terme. “Va costar convèncer-me perquè no em veia anant cada dia a fitxar a una presó però era una oportunitat, un laboratori per desenvolupar les meves idees”, recorda.

Com a comunitat, la presó li resulta ideal per assajar processos autònoms de cicle tancat: recollida selectiva de residus i disseny de productes a partir de materials de rebuig per obtenir nous recursos. Però el disseny sostenible és també un forma de teixir relacions d’autogestió i cooperació entre els interns, de respecte pel medi ambient i les persones, on el procés és tan important com el resultat. Per tirar-ho endavant compta amb persones de perfils molt diversos. Els interns no són arquetips tallats per un mateix patró sinó representants de la societat on han naufragat: un químic i un biòleg per ajudar a comprendre millor els documentals sobre medi ambient que serveixen de reflexió per a tots, un periodista per redactar una revista, un operari capaç de tallar i muntar un moble de cartró reciclat amb perfecció sense dibuixar-lo prèviament, camperols que saben com treballar l’hort o un grafiter urbà que deixa la seva empremta artística en tots els treballs. Però sobretot està la capacitat d’organització i lideratge d’un ex empresari com Marcos*, president de la Comissió de Medi Ambient.

Crear llaços amb l’exterior és un altre dels objectius que persegueix l’Anita, nodrir i nodrir-se de la societat que els espera fora per afavorir-ne la integració. Ella dóna veu als interns explicant arreu la seva experiència de disseny sostenible entre reixes, en ocasions acompanyada per alguns d’ells en sortides programades. També ha portat al centre ponents com el dissenyador Curro Claret, entre d’altres. Han col·laborat amb el Col·legi Alemany de Barcelona explicant als alumnes com funcionava el taller de cistelleria amb tetrabrick de la presó a través d’un vídeo i una xerrada. L’escola va adquirir 20 papereres confeccionades pels interns i amb aquests diners van poder engegar un altre projecte: l’hort. Arran d’aquesta iniciativa s’ha iniciat una col·laboració amb l’Escola Agrària de Manresa on alguns interns hi van a rebre formació.

Avui sembla un dia qualsevol: els interns recullen espígol dels parterres per vendre’l o treballen en l’hort. D’altres fabriquen carpetes a partir de diaris defectuosos donats per La Vanguardia, (una idea d’un intern que respon a una necessitat de material del centre formatiu de la presó). D’altres teixeixen xarxes per l’escenografia del certamen Oh!bcn que se celebrarà a l’octubre i on l’Anita presentarà el Projecte Rizoma: xarxes per a la sostenibilitat ambiental i social. Però avui també és l’últim dia de la dissenyadora a la presó abans de les vacances d’estiu i es pregunta què passarà després. No és previst cap canvi però tem que les retallades poden acabar tallant la seva feina malgrat haver estat reconeguda amb els Premis Disseny per al reciclatgede la Generalitat i el Premi BaM. El seu projecte de disseny sostenible podrà caminar sol a la presó sense ella dins? Podria continuar contribuint-hi des de fora? D’això n’està segura.

Com a comiat compartim un pica a pica amb els interns de la Comissió de Medi Ambient: paté d’albergínies amb cogombres de l’hort i figues embolcallades amb pernil salat. Els presos devoraran en segons un àpat que, segons un intern, “és respirar llibertat”. Preparant-lo colze a colze amb el Marcos m’explica que la policia va trobar droga en dues naus de la seva propietat que tenia llogades. Li van caure tretze anys. En porta tres a Lledoners d’on “espera sortir millor persona del que hi he entrat”. És fàcil sentir-se aliena al món carcerari quan els presos són negres, no parlen el teu idioma o no mengen sobrassada perquè els ho prohibeix la seva religió. Però hi ha quelcom en el Marcos que em resulta familiar, com si ens haguéssim trobat abans prenent un copa al carrer Santaló o un cafè al bar de la Facultat de Dret. Malgrat haver viscut segura com en un úter matern i crescut guiada per sòlids principis morals, penso si algun dia podria estar prou boja o prou desesperada com per travessar la barrera i acabar a la presó i si hi trobaria una Anita a qui aferrar-me.

* He usat un nom fictici per preservar la privacitat de l’intern.

Una torre senyorial convertida en hort urbà i social

La casa del carrer de Manacor, 1. (Foto de Rafel Castells)

Només una mica més amunt d’una artèria saturada de vehicles com és la Ronda General Mitre ja no se sent el brunzit dels cotxes. Els empinats i solitaris carrers del Putxet i les velles torres que havien estat refugi d’artistes i estiuejants, ens retornen la calma. En una d’aquestes cases, al carrer Manacor, avui la tanca és oberta. La casa abandonada viu ancorada en un estiueig perpetu però al jardí hi treballen un grup d’homes uniformats. No, no són de parcs i jardins ni han vingut a podar les buguenvíl·lies pels senyors de la casa. Són persones sense sostre que llauren la terra comandats per Manel Font, expert en horts urbans, formador i propietari de la botiga virtual Ecohortus.

La casa del carrer de Manacor número 1 havia d’esdevenir centre cívic segons promesa de l’antic govern municipal. Amb el relleu polític a l’Ajuntament i la manca de recursos econòmics el projecte resta aturat. Mentre, el consistori ha permès a la Fundació Assís, institució d’acollida a les persones sense sostre, que utilitzin el jardí. Amb Manel Font, estant aprofitant-lo en part com a hort urbà i a partir de setembre començaran formalment un curs d’un any de tècnic en manteniment d’horts urbans i de compostatges comunitaris.

“Es tracta d’una formació específica que actualment no s’imparteix enlloc. A les escoles s’aprenen tècniques d’agricultura industrial. Aquí ensenyarem a portar un hort ecològic, intensiu i a petita escala amb el mínim esforç possible, usant el propi rebuig orgànic de l’hort per fer compost”, explica en Manel. Aquesta formació permetrà als alumnes accedir a una ocupació i també ser autosuficients des de el punt de vista alimentari. “Els germinats, per exemple, creixen molt ràpidament, necessiten molt poc espai i tenen moltes propietats nutritives. Realment estem ensenyant a pescar i no donant peix com diu la dita”, afegeix.

Tasca social

L’hort que s’està començant a fer al jardí (foto de Rafel Castells)

En Manel no està sol en aquesta tasca d’agricultura social. Cada dia l’acompanyen tres voluntaris dels prop de 200 que treballen a la Fundació Assís. Aquesta institució es dedica a servir esmorzars i a facilitar una dutxa i roba neta a persones que dormen al carrer. Poc a poc, però, han anat estenent la seva acció més enllà de la urgència. Així també busquen allotjament per a aquestes persones, hi tenen pisos tutelats i els donen formació i orientació laboral i social. L’any passat van atendre prop de 1200 persones i actualment serveixen 120 esmorzars al dia.

El contacte amb la natura i sentir-se capaç de fer una feina que dóna fruits, i no només en el sentit metafòric de l’expressió, resulta una cura per aquestes persones maltractades per la vida. Una nova il·lusió que s’ha encomanat a en Manel que porta més de quinze anys dedicat als horts urbans. “Sóc autodidacta. No vaig estudiar enginyer agrònom perquè no volia ni podia ser pagès perquè no tenia terres. A més, m’interessava el cultiu agrari no químic i això no s’hi ensenyava. Vaig fer econòmiques perquè volia aprendre economia agrària però aleshores aquesta disciplina no existia a la universitat”, recorda. Ara, a través d’Ecohortus distribueix taules de cultiu d’acer galvanitzat, horts verticals i compostadors. També fa personal coaching garden, una expressió que el fa riure però es tracta, en definitiva, d’acompanyar i assessorar als que s’inicien en l’hort urbà. La tasca educativa li ha obert un nou camí professional i personal.

La casa del carrer de Manacor 1 embruixa per les seves contradiccions. Decadent i viva, tranquil·la enmig de la voràgine. També és paradoxal que els sense sostre, alguns d’ells lampistes i paletes víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, tinguin vedat l’accés a la casa que resta solitària i malmesa. Però en els instants que compartim esmorzar seguts en les cadires de forja mig rovellades sota el salze del jardí, ni això ni res no importa. Només existeix aquest moment i aquest espai.

En bicicleta per Barcelona

Ewan McGregor en bicicleta per Londres

Avui volia escriure sobre algun assumpte lleuger, tènue, alat, com anar en bicicleta. La comparació m’ha portat al tema, aprofitant també que som a la setmana de la bicicleta.

Quan jo era una criatura, a la tele feien el programa “La vida en un xip” dirigit per Joaquim Maria Puyal. Un dia, no recordo quin tema tractaven, hi va intervenir un noi holandès dient que Barcelona era massa costeruda per circular-hi en bicicleta. La ciutat estava molt bé tal com estava, amb les terrasses al sol, les cerveses barates i sense bicicletes. Que no ens entestéssim a imitar a Amsterdam perquè no calia.

Es veu que sí que ens hi hem entestat perquè les cerveses són tan cares com a Amsterdam i la ciutat està plena de bicis. Només cal anar per la Diagonal en hora punta i veure el carril bici transitat per ciclistes de tota edat i condició i no només per hippy-pijis: joves universitaris, pares amb criatures a la cadireta, homes amb vestit i corbata, senyores empolainades, turistes i immigrants d’arreu… Al cap i a la fi Barcelona no és tan plana com Amsterdam però tampoc hi plou tant i hi fa més bon clima.

Les bicis són aquí per quedar-s’hi

Tot i això, la bicicleta encara porta cua i constanment se senten veus que hi clamen en contra, especialment d’opinants professionals que es mouen en taxi de la redacció del diari a la ràdio on van a fer-hi la tertúlia. Però les bicis són aquí per quedar-s’hi. Ja poden anar dient-li a un ciclista acostumat a volar per l’asfalt que deixi el seu vehicle i s’entafori com si fos bestiar en un vagó de metro ple a rebentar en hora punta o que es momifiqui en una parada de bus. Sobretot tenint en compte els preus de luxe de TMB; el preu de bitllet de metro a Barcelona és els més car d’Europa, més car que a Madrid, París o Nova York.

Però si les bicis ja són aquí el que encara no hi ha arribat és el respecte dels conductors motoritzats ni, en el seu defecte, carrils suficients i segurs. Un ciclista que circula per la vorera és considerat incívic, tot i que l’ordenança municipal ho permet en voreres de més de 5 metres d’ample i a un màxim de 10 km/hora. Baixar a la calçada suposa jugar-s’hi la vida així que molts prefereixen ser incívics vius que cívics morts (o paraplègics).

Els vianants haurien de ser els aliats del ciclistes a l’hora de demanar més carrils bici i/o una conducció més pacífica: més bicis suposa menys contaminació atmosfèrica i acústica i més seguretat per a ells doncs la bicicleta és un vehicle de baix risc comparat amb els cotxes i les motos. Des de principis d’any, a Barcelona han mort 10 transeünts atropellats per vehicles de motor, el doble que l’any passat. Tanmateix els ciclistes s’han convertit en l’ase dels cops. La majoria de vianants semblen addictes al brogit del trànsit i a esnifar C02. Escridassen els ciclistes i escriuen cartes als mitjans queixant-se de les molèsties que causen les bicicletes però no ho fan, per exemple, dels conductors que no respecten el límit de velocitat de les zones 30. En els darrers temps s’ha detectat un increment d’atropellaments de vianants en aquestes zones i s’hi han comptabilitzat 6268 casos d’infracció del límit de velocitat de 30 km/h des de primers d’any segons estadístiques de l’Ajuntament.

En contra del bicing

Bill Murray també va en bici

No negarem els problemes de convivència entre bicis i vianants i que hi han ciclistes molt burros. Per part meva, estic d’acord amb que als ciclistes se’ls exigeixi carnet, assegurança (si inclou el robatori) i fins i tot se’ls multi de forma proporcional al perill que causin (i també, perquè no?, als vianants que passin en vermell o creuïn el carrer per llocs no autoritzats). Estic fins i tot d’acord en treure el bicing. De fet no m’ha agradat mai. Vaig viure de forma prou propera el seu naixement i sempre em va fer ràbia que els diners i esforços que es dedicaven a la seva implantació, manteniment i aparell de propaganda no es destinessin a fer més i millors carrils bici. No em semblava lògic deixar anar tota aquella bicicletada als carrers abans de haver-hi fet les infraestructures necessàries. El bicing ens costa actualment uns 14 milions d’euros a l’any.

A canvi d’eliminar el bicing es pot promoure formes més sostenibles perquè tothom pugui anar en bicicleta: mercats de segona mà i intercanvi, tallers d’autoreparació de bicicletes o projectes de bicisharing. És una qüestió d’interès social doncs més bicicletes és millor qualitat de vida per a tots Ara bé, la millor forma de promoure la bicicleta és deixar-se-la a un dels que hi remuguen en contra perquè hi facin una volteta per Barcelona. Segur que perdem un enemic i guanyem un adepte.

Us deixo amb A bicyclette d’YYves Montand que ha estat la meva banda sonora mentre eescrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

Peak oil o l’enfonsament del Titànic

La primera persona a qui vaig sentir parlar del peak oil va ser a Pau Riba en el programa El convidat de TV3. Potser per a alguns això seria motiu suficient per donar cap mena de credibilitat a aquesta teoria, perquè en Pau Riba és un hippy que està com una cabra. Jo en canvi l’admiro per la seva intel·ligència, la seva independència i la seva capacitat d’anar amb sandàlies sense mitjons tot l’any. A partir d’aquí, com sol passar sovint, vaig començar a sentir peak oil per tot arreu. És com aquell fenomen que fa que les embarassades només vegin bombos o que quan et trenques la cama et sembli que tothom va amb crosses. “Això és el peak oil”, fèiem broma quan vam omplir el depòsit del Golf fa unes setmanes i ens va costar 77 euros i escaig. I això que la situació no tenia ni punyetera gràcia.

Una nit vaig decidir investigar més sobre el peak oil i a la riba de la meva taula de fusta em va arribar aquest missatge en una ampolla. En el silenci de la nit, acompanyada pels vapors del brandy, les paraules del científic visionari ressonaven com un relat de H.G. Wells. Aleshores vaig sentir un calfred, l’aterradora certesa, tot i que en el fons ja ho sospitava, de que aquesta crisi mai acabarà perquè no és cap crisi, és un naufragi. Em vaig adonar que el futur esfereïdor que ens presenta el capítol dos de la magnífica sèrie Black mirror té la seva raó de ser. Des d’aleshores vaig vagant per la coberta del Titanic amb els peus mullats no sabent si quedar-me on sóc ballant al so que toca l’orquestra, si saltar a l’aigua i nedar o abordar algun dels bots que han salpat (ocupats per qui ja sabem).

Però què és el peak oil?

El científic visionari autor del missatge es diu Antonio Maria Turiel, és llicenciat en matemàtiques i doctor en física i treballa a l’Institut de Ciències del Mar. Des de fa temps explica a The oil crash per a qui el vol escoltar què és el peak oil, i les seves conseqüències. El concepte de peak oil, és a dir, el pic màxim de producció del petroli el va formular el geofísic americà Martin Hubbert l’any 1956. Segons Hubbert, la gràfica de l’extracció d’un pou de petroli en el temps (però també d’un de carbó o de mineral) descriu una campana de Gauss amb un punt màxim. A partir d’aquest punt, comença una davallada tan ràpida com el seu creixement fins a la fi de la seva explotació perquè ja no és rendible, perquè cal més energia per extraure el petroli romanent que la que en pugui proporcionar.

Els primers jaciments del petroli es van trobar buscant sal a Pennsilvània, als Estats Units, el 1879. En aquell temps, on hi havia un jaciment, pràcticament hi havia prou amb gratar una mica la terra perquè sortís disparat un sortidor de petroli com hem vist tantes vegades a les pel·lícules i als dibuixos animats. El petroli va permetre un creixement econòmic sense precedents, que també va implicar un desenvolupament social a tots els nivells. Des d’aleshores el consum i la dependència del petroli no han fet més que augmentar exponencialment i en canvi el petroli (lògicament, tractant-se d’un recurs finit) ha anat disminuint. Cada vegada s’ha d’invertir més, construir plantes petrolíferes a llocs més inaccessibles per extraure un petroli que, al ritme de consum actual, cada vegada dura menys. M’agrada la comparació que va fer Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions i doctor en energia elèctrica per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, en aquesta entrevista al programa Singulars. Coderch assegura que “hem actuat com si el petroli fos una renda vitalícia i en realitat és un dipòsit de diners heretats inesperadament. Enlloc de viure dels interessos ens hem dedicat a gastar-nos el capital”.

Hubbert l’any 1956 va predir que els Estats Units arribarien al peak oik als anys setanta. Aleshores ningú el va creure però així va ser. Aràbia Saudí va arribar el 2010, segons afirma Robert Hirsch, ex responsable d’investigació del grup Exxon i autor d’un informe sobre el peak oil per al Departament d’Energia dels Estats Units. El novembre de 2009 el diari The Guardian va publicar que l’AIE (Agència Internacional de l’Energia), estava falsejant les dades sobre les reserves de petroli. Un any després la pròpia AIE reconeixia que s’havia arribat al pic internacional del petroli el 2006.

I a partir d’ara què?

Sembla que el peak oil hauria de donar ales als defensors de l’energia nuclear sinó fos perquè el pic de l’urani, o s’ha assolit al o està a punt d’assolir-se. Per no parlar del petit detall dels danys col·laterals que produeixen els accidents nuclears com el de Fukushima. Alguns pensaran que per fi, per força els pengen, entrarem de ple en les renovables. I aquí ve el meu desengany.

Durant uns anys vaig estar escrivint una secció al Dossier Econòmic de Catalunya patrocinada per l’ICAEN, (Institut Català de l’Energia) on fèiem difusió de les energies renovables com alternativa de futur. Ara sé que realment no són una alternativa. En una presentació d’Antonio Turiel descobreixo que cap renovable pot comparar-se al petroli pel que fa a densitat energètica, que caldria cobrir tota Espanya de generadors eòlics, o cobrir l’equivalent a dues províncies de plaques solars fotovoltaiques per produir tot el que consumim. Per no parlar que es necessita petroli per fabricar plaques fotovoltaiques. I cotxes elèctrics. I els pesticides que utilitzem per conrear aliments amb els nivells de producció actual. I gairebé tot el que veiem i toquem cada dia. D’aquí el col·lapse econòmic en el que ja ens trobem.

Una bonica paraula: decreixement

Fa uns temps era una filosofia de vida, una opció personal. Ara no és una utopia sinó una crua realitat per a molts. Falten molts anys perquè deixem de viure del petroli però el decreixement forçós ja ha començat. Pot ser una caiguda en picat o un aterratge suau, depèn de nosaltres, de què baixem el ritme i ens hi acostumem. A un país civilitzat com Dinamarca, hi ha tota una política estatal dirigida a preparar-se per viure sense petroli al 2050. A Barcelona si més no, comptem amb la iniciativa voluntariosa de Barcelona en Transició.

No sé si arribaré a veure aquesta nova societat però ja estic començant a veure i viure un procés de transició. Patirem però també sentirem un alleujament. L’obsessió pel creixement s’ha acarnissat en la nostra salut mental i física i en la del medi ambient. En qualsevol cas, veure com, poc a poc, ens comencem a organitzar és un espectacle interessant per observar des de la coberta del Titanic.

Us deixo amb la canço de Molotov El mundo se va a acabar que ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

Economia i preservació del paisatge: l’oli mil·lenari

Una olivera mil·lenària a Xert (Foto, Martí Bori)

Des de fa uns anys passo alguns dies de vacances a Xert, un poble del Baix Maestrat amb 900 habitants, 7 botigues (incloent la farmàcia), sense zones wi-fi i desenes d’oliveres mil·lenàries. Podria explicar que tot recorrent els camps de Xert vaig quedar corpresa per la bellesa d’aquests monuments naturals, pels seus troncs que no creixen amb voluntat ferma, compactes i verticals, sinó que al llarg dels anys divaguen, s’entortolliguen i es parteixen. Però no. He tingut alguns d’aquests exemplars davant dels meus nassos rere la finestreta del cotxe diverses vegades però no hi havia parat esment. El primer cop que em van parlar d’oliveres mil·lenàries va ser a Barcelona. En Jaume Biarnés, cap de cuina del departament de recerca de la Fundació Alícia (centre de R+D gastronòmic), em va explicar que treballava en un projecte sobre l’oli d’aquestes oliveres crescudes a banda i banda del riu Sènia. Aleshores em vaig en recordar del poble que em regala cada any uns dies de treva, el sabor peculiar del seu oli i el paisatge serè de les seves oliveres.

Biarnés m’explica que “en aquestes terres sempre s’havia produït oli a granel per enviar-lo a Itàlia. Allà l’envasen i l’embolcallen amb un bon packaging i el venen a 100 dòlars l’ampolla a Nova York, a Shanghai i a Sidney. Als anys 90 es va posar de moda entre els milionaris alemanys i anglesos tenir una olivera mil·lenària al jardí i els pagesos van començar a vendre-se-les”. Juan Antonio Adell, director de la Cooperativa Sant Marc de Xert, m’explica que s’han arribat a pagar 6.000 euros als pagesos per algunes d’aquestes oliveres que, lluny del clima mediterrani, han acabat morint o, el que potser és pitjor, coronant les mones de Pasqua de les rotondes de les carreteres. A El País, però, ja parlaven fa un temps de 15.000 euros per una olivera de La Jana, quantitat de la qual els agricultors només en veuen una part doncs la resta va parar a mans d’intermediaris. En qualsevol cas, un s’han de vendre molts litres d’oli a granel per guanyar sis mil euros.

Oli contra l’espoli

Per aturar l’espoli d’aquest preuat patrimoni històric i forestal, la cooperativa comarcal Clot d’en Simó, que agrupa la cooperativa de Xert i d’altres set pobles de la comarca, va començar a considerar aquestes oliveres i el seu oli com el que realment són: un tresor. Al 2003 van iniciar la producció i venta d’oli procedent exclusivament d’oliveres mil·lenàries per tal que els propietaris d’aquests magnífics exemplars en poguessin treure un major rendiment econòmic i així substraure’s a la temptació de vendre’ls. Clot d’en Simó també promou diverses rutes per contemplar aquests arbres monumentals.

Paral·lelament, l‘Associació Territori del Sènia, presidida per Jaume Antich i que aplega 27 municipis catalans valencians i aragonesos de la zona, també ha posat en marxa un projecte per protegir aquestes oliveres. A més de l’elaboració de vuit marques d’olis mil·lenaris, l’Associació, amb l’assessorament d’un biòleg, va catalogar totes les oliveres mil·lenàries del territori considerant com a tals, les que, a 1,30 metres del terra, tenen un perímetre de tronc de 3,5 metres (Adell, em parla de 5 metres de perímetre a 1,5 del terra). Actualment se n’han inventariat prop de 4.500, xifra que suposa la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Per la seva banda, la Fundació Alícia hi ha participat amb una guia de 60 receptes amb oli mil·lenari, fruit d’un exhaustiu estudi històric gastronòmic, per als 60 restauradors de la zona que s’han compromès a incloure un d’aquests plats a la seva carta i a promoure l’oli.

Segons Juan Antonio Adell, el procés d’elaboració de l’oli Milenario de la Cooperativa Clot d’en Simó comporta un important cost d’organització doncs és du a terme durant un sol dia. La jornada comença de matinada recollint les olives dels arbres mil·lenaris a mà. En la collita intervé un tècnic i diversos controladors, un per poble, per tal de verificar l’autenticitat i qualitat de les olives. A partir de les quatre de la tarda, les olives entren al molí per ser premsades. El director de la cooperativa assegura que aquest escàs marge de temps (menys de vuit hores) entre la recollida i la premsada fa que l’oli d’oliva conservi tot el seu sabor. Una altra característica d’aquest or líquid és que prové únicament d’oliveres mil·lenàries de la varietat farga. Per Biarnés, aquests olis fets amb varietats d’oliva com la farga, la morruda o la sevillenca “són interessants perquè ofereixen sabors diferents dels que solem trobar al mercat, aquí a Catalunya dominat per l’arbequina”. Ara bé, segons el cap de cuina d’Alícia, més enllà de l’emoció de tastar l’oli de les mateixes oliveres que van explotar els romans, les propietats organolèptiques dels olis mil·lenaris són les mateixes que els que provenen d’oliveres més joves. “si aquests olis són de millor potser és perquè els pagesos s’hi esmercen més en la seva elaboració”, puntualitza.

Una pijada o un privilegi

L’ampolla de mig litre d’oli mil·lenari val 20 euros. Una pijada? Un privilegi? Una manera de contribuir a que les oliveres mil·lenàries segueixin existint? Biarnés considera que “aquests olis són per vendre’ls a Nova York o a Shanghai com a producte de luxe. Els de l’Associació Territori del Sènia ja s’estant introduint a la Xina, Europa i Austràlia (a Estats Units costa més per la pressió del lobby italoamericà). Fa poc ens va visitar un empresari de Xina i s’en va endur totes les ampolles. Es tracta d’una bona una estratègia de màrqueting per obrir mercats exteriors a altres olis més econòmics de la zona”.

Tanmateix al Club Gourmet del Corte Inglés, un aparador ideal per vendre a turistes japonesos, americans o alemanys àvids d’endur-se un tast de Mediterrani, no n’hi ha ni una ampolla. En canvi si que hi trobo oli d’arbequines i de picual “envasado para Marques de Griñón” (no indica la procedència) a 48 euros el litre. També es pot comprar oli Primero Royal Temprana de Castillo de Canena a 42 euros el litre o l’Olea Summum de Les Garrigues a 37 euros el litre. José Antonio Adell reconeix que l’oli Milenario només es pot comprar directament a la botiga física o virtual de la cooperativa clot d’en Simó o per encàrrec directe. Es lamenta, “a les cooperatives sabem fer molt bé les coses però no mos sabem vendre”.

Jaume Biarnés m’explica que a l’Associació Territori del Sènia els ha costat molt entendre la necessitat d’invertir en comunicació, la importància d’una bona pàgina web o d’estar ben posicionats a Internet. De fet, si busquem “oli mil·lenari” a Google, la pàgina de l’Associació encara no surt entre els primers llocs. El cap de cuina d’Alícia creu que el territori del Sènia podria ser conegut arreu com la terra de l’oli de la mateixa manera que la Borgonya es la terra del vi. Però caldria que tots els agents s’hi impliquessin de debò en la seva promoció, “per obrir-se al món cal sentir-se orgullós de la teva terra, hi ha que creure-s’ho”, sentencia.

Mentre no arriba el turisme de l’oli, he tornat a Xert per recórrer a peu i assossegadament els camins de les oliveres mil·lenàries. I, ara sí, m’embadaleixo pensant en quantes mans, generació rere generació, han collit aquestes olives amb un gest idèntic mentre les oliveres s’aferren a la terra on han nascut.


Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Cosmètica ecològica, natural, barata… Totes o cap?

La compra de potingues se m’ha complicat molt darrerament. Abans anava a la perfumeria, al súper o la farmàcia i comprava el que em semblava, dins el meu pressupost, triant el producte que feia millor olor, o el que tenia la capsa més maca, o era de la marca més glamurosa, o m’havia recomanat una amiga. Però quan vaig ser mare es va començar a embolicar la troca. Abans ja havien començat les alertes sobre els components tòxics com ara aquest informe de Greenpeace, però encara pensava que d’alguna cosa s’havia de morir o que poca cosa podia fer.

Però quan tens un fill comences a mirar els ingredients de les farinetes i acabes mirant-te els del sabó. Al parc i a l’escola sempre hi han pares i mares ben documentats que tenen el detall d’informar-te sobre la porqueria que li estàs donant al teu nen doncs porta el component xxx que és fatal per la salut i el medi ambient. I com el teu fill és la teva joia, ja hi tens el sol al cap. I, és clar, si els sabons i xampús corrents són una bomba química pel teu fill també ho són per a tu. Potser ara tindries la pell de porcellana si enlloc de posar-te derivats del petroli t’haguessis rentat la cara amb aigua de la font? Aleshores et comences a informar i a replantejar-te la compra de cosmètics.

A Ecochic de Margaret Fenwick, llegeixo que els parabens (presents a les meves ampolles miraculoses Germinal) afecten el sistema reproductor i poden ser cancerigens. També pot ser-ho el formaldehid que també afecta el sistema immunològic però, compte!, no apareix amb aquest nom sinó com a Diazolidinyl Urea o Imizadolidinyl Urea (present al meu xampú Deliplús). La Guia de tòxics publicada per Alternativa Verda amb el suport de La Caixa i la Generalitat de Catalunya adverteix que el DMDM Hidoïna és un cancerigen provat (present al meu xampú Wella). El plom, reconegut neurotòxic segons Fenwick, es troba a la pasta de dents infantil Licor del Polo de la meva filla! Aaarggg! Aquests tòxics s’hi troben en quantitats molt petites, però si juntem els del xampú, més els del gel més els del desodorant, més els de la pasta de dents, utilitzats cada dia, durant anys… Annie Leonard, coneguda pel documental Història de les coses, ho explica molt bé en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Aleshores, què hem de fer? Anar a comprar amb la llista de tòxics a la mà i repassar tots els ingredients de cada producte? No seria millor que els prohibissin directament? Mentre les autoritats competents s’ho pensen, el més segur és acudir a la cosmètica natural i ecològica. Però dir que un cosmètic és natural surt gratis; qualsevol fabricant ho pot posar a l’etiqueta i quedar-se tan ample. Per major seguretat, cal anar a buscar productes certificats per segells com Natrue, Soil Association o Ecocert. Natrue i Ecocert distingeixen entre cosmètics ecològics i naturals: tots dos han de tenir un 95% d’ingredients naturals, però als ecològics el 95% del components vegetals han de provenir de l’agricultura ecològica. A ningú no se li escapa, però, que comprar exclusivament cosmètics certificats, des del desodorant fins el pintallavis, surt el doble de car o més (si algú en coneix alguna marca econòmica, que me la digui, si us plau). Per acabar-ho d’adobar, avui en dia, la perfumeria de baix cost ofereix autèntiques temptacions: des de la línia Deliplús del Mercadona amb tònics i desmaquillants per poc més d’un euro, a la marca Essence, fabricada a Polònia i distribuïda per les perfumeries Bodybell, amb màscara de pestanyes per tres euros i pols compacta per tres amb 90. Si ens hem d’acabar intoxicant amb els cosmètics, com a mínim que ens costi barat.

I una, que és conscienciada però d’economia i voluntat dèbil, acaba sucumbint. Avui al meu bany conviu el xampú infantil Urtekram (danès i ecològic però que deixa el cabell un pèl ressec), el Sanex 0% (sense parabens però amb d’altres compostos químics), l’oli de rosa mosqueta o la crema facial Xepkhon, barata barata, amb packaging antiglamur, olor “peculiar”, parabens a dojo i magnífic resultat.

No és possible la cosmètica ecològica o natural barata? I tant! La solució és tornar a les receptes de la iaia: vinagre pel cabell, mascaretes de iogur i cogombre, rodanxes de patata per les bosses dels ulls. No és conya. És el que recomana la guia de tòxics d’Alternativa Verda. Tot és provar-ho. I si ho fas amb aliments ecològics, ja ho tens: cosmètica ecològica.