Tag Archive for Fira de Bellcaire

El mercat de les segones oportunitats

Ara que els mercats i botigues de segona mà estan de moda, amb més de sis segles d’història a les seves esquenes, els Encants Vells podrien donar lliçons de reutilització i recuperació. I no només d’objectes antics i de segona mà sinó també d’articles nous que no han trobat sortida: mobles, joguines, llibres, tubs de silicona, cables, granotes de treball, ampolles buides… Aquí tot s’aprofita. Els Encants Vells (el nom oficial és Fira de Bellcaire ) el formen prop de 500 comerciants que ocupen 15.000 metres quadrats al costat de la Plaça de les Glòries de Barcelona per on passen uns 100.000 compradors cada setmana. És un dels mercats més antics a Europa i l’únic que ofereix un espectacle fascinant: la subhasta pública.

Cada dilluns, dimecres i divendres, a partir de les set i quart del matí, al pati central del mercat apareix en Paco, l’encarregat de subhastar els lots d’objectes provinents de cases, botigues i fàbriques que han tancat les seves portes. El subhastador és un home d’uns seixanta anys amb abundants cabells i bigotis de color blanc grisós. Va ben protegit del fred del matí amb una jaqueta gruixuda de llana marró, pantalons de pana i bufanda de quadres. Sobre la roba du un davantal quadrat amb butxaques verdes i a les mans un suport de fusta atrotinat amb el llistat de la subhasta i un martell. En Paco camina decidit però amb parsimònia entre els llençols estesos a terra coberts d’objectes de tota mena mentre un grup d’homes el segueix. Un d’ells m’explica que els venedors de lots són comerciants del mercat i amb els papers d’autònoms en regla. El comprador pot ser qualsevol persona que s’hi hagi inscrit prèviament però haurà de retirar el lot abans de les 9, sense poder realitzar cap activitat comercial al mercat. A la practica, però, els compradors són també firaires del mercat que vendran la mercaderia allà mateix.

En Paco es para davant d’un lot, espera al venedor i quan el té localitzat, comença la subhasta. Els congregats fan les seves postures en milers de duros. Mil, dos mil, cinc mil…fins que, davant el silenci dels licitadors, en Paco crida “Vendóoo!”, clava un cop de martell a la fusta i baixa el braç amb el martell cara avall. És el senyal inequívoc que la subhasta ha acabat. Aleshores el venedor paga a el subhastador que estén un comprovant. La conversió dels milers de duros en euros es fa de forma ràpida, sense calculadora ni vacil·lacions i, gairebé, sense controvèrsies. Avui, però, l’home amb mocador verd embolicat al cap que ha comprat un lot de llibres vells i alguna quincalla per set mil duros, sembla que no veu clar el canvi a 210 euros. El venedor, vestit amb armilla i barret de napa negra, fa el gest de voler arrencar el rebut de les mans del Paco cridant enfurismat “dame, que no vendo. Que soy gitano!”. “Entonces ¿para qué me has llamado?” contesta amb un somriure sorneguer en Paco i resol la situació sense mudar el gest ni alçar la veu ni una mica. Més tard el gitano del barret comentarà l’escena rient a un company. Aquí la sang no arriba mai al riu. La sobreactuació i el bon humor són condició indispensable en el regateig. Així s’esdevé un teatre de l’absurd on uns gairebé regalen el que volen vendre mentre els altres menyspreen el que volen comprar i tots es fan els ofesos o somriuen amb ironia en sentir l’oferta de l’altre.

“¿Por cuánto me dejas el lote?” pregunta un. “800 euros, pá que te ganes la vida”, li responen alegrement. Un home menut amb barba llarga propietari d’una parada de llibres vol comprar un quadre a un altre venedor que acaba d’adquirir un lot de precioses antiguitats per 87.000 duros ( 2. 614, 40 euros) “Déjamelo por 30… Pero si es un cartón!”, li deixa anar al seu impertèrrit interlocutor “Venga Llorenç, suelta la gallina”, diu rient un venedor amb accent àrab a un home alt i prim amb caçadora de cuir. L’al·ludit treu un feix de bitllets de 20 euros per comprar un bonic joc de safates de porcellana. “Estos parece que los fabrique”, sospira amb resignació fingida mentre entrega dos bitllets. Són tres quarts de nou i amb la compra recent adquirida se’n va a esmorzar al bar La Palmera, al mateix mercat. Mentre, al pati central continuen la subhasta i els tractes. Encara és un bon moment per adquirir les peces més maques que volen de seguida dels lots acabats d’adjudicar en subhasta. Altres paradistes o antiquaris de botigues properes al mercat s’afanyen a compar els objectes més cobejats per a la seva parada o per revendre’ls a un tercer interessat. Tal com m’expliquen, és fàcil que un article valuós canviï de mans i de parada quatre vegades en un matí. També hi ha els experts, com un jove modernet amb patilles i ulleres de pasta que remena roba de segona mà o els que analitzen una pintura amb signatura “Mestres Cabanes, 1993”, any en què l’artista ja era mort i enterrat. “Potser és el fill”, diuen.

A les 9.00 el mercat s’obre oficialment al públic. Unes dones vestides amb pantalons i mocadors virolats d’estil hindú examinen les tires de puntes, uns avis s’emproven unes ulleres de lectura a tres euros i una jove italiana amb pinta d’Erasmus es compra una bici de segona mà per 35 euros. “Sólo hay que ponerle un cable y ya está”, assegura el venedor. Hi ha qui té clar el que busca (“un telèfon Heraldo de color vermell”) i qui, com jo, es debat entre el ganxo dels productes nous (un pintallavis d’Yves Sant Laurent per deu euros, unes camisetes de Zara per dos euros) i la fascinació pels objectes antics. Totes les coses que he tingut i que creia perdudes estan aquí: un platet de ceràmica de ca els mes pares, un disc de Yes del meu germà, la meva disfressa d’índia sioux i la meva nina, aquella feia carotes en fer-li rodar el braç. Si fins i tot porta el mateix vestidet de vellut verd! En demanen 35 euros. El primer impuls és recuperar-la, però li col·loco la ganyota més grotesca que és capaç de fer, la deixo i me n’allunyo. Les elegies per les nines oblidades dels Encants són un tòpic fals i ploramiques. Aquí tothom les adora, els hi tira floretes i les busca per donar-los-hi una segona oportunitat, una segona vida (o més).