Tag Archive for ètica

The yes men: activisme polític i humor desvergonyit

La nit de Nadal vaig rebre un regalet a la meva safata d’entrada. Una companya de la xarxa de dones executives EOL ens va enviar un missatge sobre la pel·lícula The yes men. Donada la voràgine de les dates nadalenques, vaig llegir el correu “en diagonal” (eufemisme que vol dir de pressa i sense parar-hi gaire atenció) però em vaig reservar la nit de reis per veure les pelis The yes men i The yes men fix the world i ha estat una de les millors sorpreses d’aquest Nadal.

The yes men són Andy Bichlbaum i Mike Bonano, dos activistes polítics que practiquen la “correcció de personalitat” per denunciar, amb la sàtira com a arma, empreses i organitzacions que posen els beneficis econòmics per sobre de tot. Fent-se passar per portaveus de corporacions com McDonald’s, Exxon o l’Organització Mundial del Comerç, es colen en congressos on imparteixen ponències delirants deixant anar tota mena de bestieses acompanyades per gadgets, disfresses i animacions grotesques, tot amb la màxima serietat. Rere Bichlbaum i Bonano hi ha una xarxa de col·laboradors i voluntaris que actualment ja sobrepassa els 300 membres. I és que les seves performances no són meres pallassades sinó accions molt conscients amb gran dificultat de preparació i execució, tal com es pot veure a tots dos films.

The Yes Men (2003) explica com Bichlbaum i Bonano van crear una falsa pàgina web de l’Organització Mundial del Comerç amb aparença d’oficialitat i continguts hilarants. L’objectiu era burlar-se de les suposades bones intencions de l’OMC, que advoca pel lliure comerç “per promoure la igualtat entre tots els països”. Tot i això, més d’un confon aquest lloc web amb la pàgina real (també llegeixen “diagonal”?) i a través d’ell els arriben correus convidant l’OMC a participar en congressos i jornades. No cal dir que Bichlbaum i Bonano accepten encantats. Clenxinats i amb vestit i corbata acudeixen a diversos actes. En una trobada del sector tèxtil a Finlàndia presenten el vestit d’executiu del futur: una granota daurada arrapada al cos amb un apèndix similar a un fal·lus enorme amb pantalla incorporada per controlar la producció a les plantes del tercer món. A la Universitat de Plattsburg, donen a conèixer un sistema per pal·liar la fam al tercer món: reciclar les hamburgueses digerides (per dir-ho de forma fina).

A The Yes Men fix the world (2009) continuen amb el mateix mètode però amb més mitjans, millor factura audiovisual, objectius diversificats i accions més sonades. A través d’una web falsa de Dow Chemichal reben una sol·licitud de la BBC per entrevistar representants de l’empresa química amb motiu del vintè aniversari de la tragèdia de Bhopal (Índia). Al 1984, una fuita de gas tòxic a una planta de pesticides de la companyia Union Caribde (després adquirida per Dow Chemical) causà la mort a més de 20.000 persones i en va deixar seqüeles a més de 500.000. Bichlbaum, com a suposat representant de Dow Chemical, anuncia que destinaran un fons de 12 bilions de dòlars per compensar les víctimes i netejar la zona, encara contaminada. L’anunci causa la caiguda de les accions de Dow fins que la companyia desmenteix la notícia. Els Yes Men també presenten un biocombustible fet amb despulles humanes, una bola inflable per protegir-se dels efectes del canvi climàtic i anuncien a Nova Orleans que l’Administració reobrirà un grup d’habitatges lleugerament afectats pel Katrina enlloc de enderrocar-los per fer-ne de nous tal com tenien previst.

Durant la pel·lícula, riem amb l’enginy i la barra de Bonano i Bichlbaum, admirem el seus collons per aguantar amb cara de poker les situacions més compromeses, ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de Bhopal o del Katrina i reflexionem amb les entrevistes als deixebles de Milton Friedman que parlen del lliure mercat com un Déu capaç de resoldre tots els problemes si tenim fe en ell.

Les accions dels Yes Men obliguen empreses i entitats a treure’s la careta (com Dow Chemical, que ha de sortir a la palestra afirmant que NO destinaran ni un duro a rescabalar les víctimes ni a netejar les aigües contaminades. Prefereixen invertir en fer-se un rentat de cara publicitari). També busquen una reacció de l’audiència de les conferències que, curiosament, sovint roman en estat catatònic davant el reguitzell de bajanades que deixen anar els Yes Men. Fins i tot alguns executius els fan preguntes i els demanen targetes!

No ens ha de sorprendre. Ens hem acostumat a que polítics i directius d’empreses i organitzacions deixin anar, tot circumspectes, discursos que són una presa de pèl i a acceptar-ho com si fos el més normal del món. Com a mínim, riem-nos-en.

Margin Call: Una mala persona no pot ser un bon directiu? I què?

Ja fa un parell d’anys, vaig entrevistar al professor de l’IESE Josep Maria Rosanas (l’entrevista la podeu llegir aquí i aquí). La vaig titular “Una mala persona no pot ser un bon directiu”. Algú em va comentar que era un titular molt naïf, però, naïf o no, era la síntesi del pensament de Rosanas: la falta d’ètica és una forma d’incompetència que tard o d’hora acaba per dinamitar l’empresa.

Des d’aleshores de tant en tant dono voltes a aquesta idea i novament me’n vaig recordar veient la pel·lícula Margin Call estrenada aquí fa unes setmanes. El film transcorre durant les hores prèvies a la fallida d’un banc d’inversió inspirat en Lehman Brothers. Els directius s’adonen, gràcies a l’informe elaborat pel cap del departament d’anàlisi de riscos recent acomiadat i el seu jove subaltern, de l’immens abisme que s’obre sota els seus peus. Durant una llarga nit decideixen que, abans de caure, es desempallegaran del màxim número possible dels seus actius tòxics col·locant-los al mercat, tot i ser conscients que, d’aquesta manera, desfermaran una tempesta financera de proporcions colossals i abast mundial.

Margin Call se centra en el retrat dels personatges i aquest és el seu màxim encert, doncs el desenllaç de la història ja el coneixem i el patim tots. El director debutant J.C. Chandor fuig de tòpics i arquetips per mostrar-nos el rostre humà dels taurons recolzat en un elenc d’actors impressionants: Jeremy Irons (el meu amor platònic d’adolescència), Kevin Sapcey, Paul Bettany, Stanley Tucci, Zacary Quinto, Demi Moore, Simon Baker i Penn Badgley.

Rosanas calificaria aquests taurons de mals directius: incompetents perquè han portat la seva empresa a la fallida i males persones perquè enganyen els clients venent-los ronya, enverinant el pou del mercat d’on bevem tots. Però com són i què pensen?

Per una banda es mostren ignorants i orgullosos de ser-ho: cap dels directius és capaç d’entendre l’informe de riscos que ha fet el jove analista. Fins i tot el màxim capitost li etziba “expliqui-m’ho com si fos un nen, li asseguro que no sóc on sóc per la meva intel·ligència”. Freds, quan foten els treballadors al carrer amb la seva capsa de cartró com si fos el dia dels trastos. Indecentment hedonistes, quan confessen rient que han llançat més de 75.000 dòlars en beguda, ballarines i putes. Cínics, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

Però també solitaris que ploren la mort del seu únic amic (el gos). Desencisats, que es planyen d’haver abandonat l’enginyeria real, la que construeix carreteres, per l’enginyeria financera. Vençuts, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

I és realment així? El personatge magistralment interpretat per Bettany diu “que es foti la gent normal. Al cap i a la fi ells volen el mateix que nosaltres; viure en grans cases i comprar-se cotxes. Volen els diners però alhora fer-se els innocents i no saber d’on vénen”. És curiós que en aquesta mena de meritocràcia dels negocis tots es senten amos del seu destí quan es refereixen a la posició que han assolit (“sou on sou perquè sou els millors”) però no respecte a les accions pútrides que comporta: són culpa del mercat, culpa de tots. Al cap i la fi, si és culpa de tots és tant com dir que no és culpa de ningú, de la roda de la fortuna, talment com si fóssim a l’edat mitjana. Tanmateix hi han diferents graus de responsabiltat. Estirar més el braç que la màniga no és un delicte, estafar, sí.

Però les responsabilitats legals no s’han depurat prou i no se’n depuraran mai. Per això el màxim directiu de Margin Call interpretat per Jeremy Irons dina tan tranquil el dia de la tempesta i li demana a Kevin Spacey que es relaxi. Ja tenen les seves mansions i els seus Lamborghinis , ja han fet diners a cabassos i ni en tota una vida se’ls podran acabar. Sembla dir, “sí, sóc una mala persona, un mal directiu. I què?”.

Crisi econòmica o ètica? (II)

Mecanismes de control

Ningú dubta del poder de la temptació del guany fàcil. Aleshores potser necessitem mecanismes i organismes de control més ferms. Francesc Sanuy planteja, com a primer pas, “implantar una transparència avui inexistent. Ara que hem comprovat que l’avarícia d’uns pocs irresponsables pot plantejar un perill sistèmic, caldrà que els reguladors apliquin normatives igualment sistèmiques i, per això, és necessari que els models de risc no puguin ocultar unes exposicions que, si no hi ha la deguda transparència, queden ocultes. Fins i tot un barrut i un aprofitat com Lloyd Blankfein, president de Goldman Sachs, s’ha vist obligat a reclamar transparència, atès que allò que compta no és la quantitat de capital sinó la seva qualitat”.

En un debat sobre la regulació financera en el recentment celebrat Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va dir que «estem obligats a fer el sistema financer més resistent que abans» amb normes globals. El president del BCE va afegir que estan en marxa una sèrie de reformes a Europa, on la supervisió financera malgrat l’existència de la Unió Europea (UE) i el mercat comú és nacional, per millorar la coordinació entre supervisors. «No ens podem permetre dues vegades haver de plantar cara a una crisi financera com aquesta», va dir Trichet, que va destacar els progressos que han fet el G-20, el Consell d’Estabilitat Financera i el Comitè de Basilea en la gestació de la nova regulació per reformar el sistema financer.

Altres, com l’economista Marc Vidal, opinen que abans de plantejar-se noves regulacions s’han de fer complir les lleis vigents. «Crec que el que cal és més serietat en el control sense arribar a la intervenció. Quan diuen que el sistema financer internacional s¡ha de regular més s’obliden que el problema no ha estat la manca de control, el problema és policial, ja que hi ha hagut molts delinqüents que s’han saltat la legalitat fins a portar la credibilitat del sistema contra les cordes. El mateix ha passat a casa nostra. Cal més control i menys berenars de saló.»

Francesc Cabana va més enllà de les lleis: «M’interessa destacar la diferència que hi ha entre la corrupció, que mereix una sanció penal, i aquelles actuacions legítimes que no contravenen cap disposició legal, però que èticament són reprovables. Un exemple poden ser els sobresous d’alguns alts executius als Estats Units o a casa nostra mateix, els quals són simplement exagerats i representen una bufetada per a tots aquells que pateixen. La reintroducció de l’ètica és responsabilitat de la societat i dels governs democràtics que ella elegeix. Una ètica que no consisteix tan sols a no robar i no estafar, sinó també a guanyar-se la vida amb una feina que afegeixi alguna cosa a la cultura o al nivell de vida dels ciutadans.»

Capital ètic

Es tracta, per tant, de practicar una economia moral? Avui en dia la riquesa de les nacions no es basa només en el capital físic, el capital financer i el capital humà, tal com va desenvolupar Adam Smith en la seva obra cabdal, sinó que cobra una rellevància especial el capital ètic, és a dir, el conjunt de valors que una nació crea i comparteix. Com que generen confiança, la participació cívica, el teixit associatiu i el grau d’implicació dels ciutadans formen un capital social que contribueix de manera decisiva al desenvolupament econòmic i a la consolidació dels valors democràtics.

La confiança consisteix en l’expectativa respecte d’un determinat comportament basat en normes i valors compartits per tots, com ara l’honradesa, la lleialtat… La confiança és imprescindible en una economia de lliure mercat i, per això, la pèrdua de confiança ha fet trontollar el nostre sistema econòmic.

Quan parlem de confiança i valors compartits no ens referim només entre la societat civil, sinó també entre ciutadans i poders públics, i ara mateix ens trobem a les antípodes d’aquest desideràtum. Segons l’índex de percepció de la corrupció que cada any elabora Transparència Internacional (TI), Espanya ocupa el setè lloc a Europa de països menys corruptes i el 28è al món, la qual cosa suposa un descens de cinc llocs respecte de l’any anterior. Quant a qualitat democràtica, ocupem el 16è lloc.

Nou contracte social

«Vaig ser membre d’un equip d’estratègia a la xarxa amb Bayrou fa uns anys i ara ho faig amb altres partits. Llavors ja vàrem saber que l’aposta s’havia de produir clarament per un nou contracte social en què la societat neixi de legitimitats múltiples; en què l’Estat sigui un soci, un fedatari, i si cal, un inspirador. França ha estat el centre ideològic que ha aconseguit històricament marcar les noves dinàmiques. Refundar la democràcia seria la clau», explica Marc Vidal. «Cal utilitzar els nous sistemes de tecnologies de la informació que tenen com a punt de partida la interactivitat del ciutadà, com la web social o la xarxa 2.0. Si això és fa de veritat i no com un mer estatus electrònic, podem avançar», afegeix.

Si la transparència és la millor defensa contra la corrupció, les noves tecnologies juntament amb la indispensable implicació ciutadana poden ajudar a fer la llum. Obama, arran del Pla d’estímul de l’economia per sortir de la crisi, que ha suposat una despesa pública de gairebé 800.000 milions de dòlars, ha llançat el projecte recovery.gov. Es tracta d’una web a través de la qual els ciutadans poden controlar la quantitat de diners invertida fins al moment o l’estat de desenvolupament dels diferents projectes, fins i tot dels que s’estan realitzant al barri d’un mateix, amb la possibilitat de denunciar incompliments i fraus. Les noves tecnologies, que ens estant portant cap a una nova economia i una nova societat, també poden ser una eina per a una nova política, que bona falta ens fa.

Crisi econòmica o ètica? (I)

(Aquest article va ser publicat al número tres de la Revista ACCID)

La crisi econòmica que estem patint té les seves arrels en una falta d’ètica generalitzada de la qual no s’escapen directius, banquers i polítics. Moltes veus clamen per recuperar determinats valors. Però quines mesures podrien assegurar l’ètica i la transparència d’empreses i institucions?

Després de gairebé dos anys sentint a parlar de la crisi, llegint articles i llibres sobre la matèria i escoltant els experts per ràdio i televisió, hem arribat a entendre les causes de l’escenari econòmic en què ens trobem. Però, tot i comprendre la successió de catastròfiques dissorts financeres, l’interrogant que ens queda és com és possible que algú tingui la barra de concedir crèdits hipotecaris amb la seguretat que no seran retornats per després convertir-los en un producte financer? Perquè les hipoteques subprime no són res més que això…

Com ja sabem, les hipoteques subprime van provocar una manca de liquiditat, la fallida de Lehman Brothers i la pèrdua de confiança global. Però si les subprime són l’origen del problema, anant més enllà, podríem concloure que la raó última és la manca de principis ètics? «La crisi actual té moltes causes, però una d’elles és, molt clarament, el que jo anomeno fent servir una expressió utilitzada pel president Obama “la cultura de la cobdícia”. El món dels negocis tendeix a concentrar-se a guanyar diners i oblida que els guanys legítims d’un negoci s’han d’aconseguir en el marc d’un respecte als altres. Un fet que no sempre es dóna», afirma l’advocat i historiador de l’economia Francesc Cabana, que recentment ha publicat un llibre que es titula precisament així: La cultura de la cobdícia.

Manca d’ètica globalitzada

Si un dels trets distintius d’aquesta recessió respecte a d’altres crisis cícliques anteriors és el seu abast mundial, un altre podria ser la manca d’ètica globalitzada. I és que aquesta cultura de la cobdícia no es limita únicament al cas de les hipoteques subprime dels Estats Units. A casa nostra, el negoci del totxo ha enriquit especuladors, bancs i ajuntaments (quan no directament alguns polítics) que creien que la construcció creixeria fins a l’infinit. Així es van entestar a concedir hipoteques a tort i a dret i a construir amb desenfrenada fal·lera fins i tot quan ja hi havia un greu desfasament entre els habitatges construïts i la creació de noves llars. L’abús de la Llei del sòl, que permet als ajuntaments requalificar terrenys agrícoles per convertir-los en urbanitzables, ha provocat una allau de casos de corrupció política. El més sonat dels últims temps ha estat el cas Pretòria, que ha suposat un daltabaix polític i ha donat un cop mortal a la confiança dels ciutadans en els seus representants.

«La cleptomania institucional i la mediocritat dels gestors públics són els causants de la corrupció. De vegades em pregunto per què un regidor d’un poble qualsevol té el privilegi de poder aparcar el seu vehicle on vulgui gràcies a un salconduit en paper que concedeixen a tots els càrrecs públics d’aquell municipi. Vivim en una espècie de societat feudal garantida per la democràcia. La majoria d’aquests individus que aparquen on volen són éssers molt insignificants, l’únic valor específic dels quals per haver arribat a tan alt honor ha estat tenir molt bona relació amb qui fa les llistes del seu partit», afirma Marc Vidal, economista i director general de Cink.

Desafecció pels polítics

Les mesures que els poders públics estan prenent contra la crisi tampoc ajuden a millorar la desafecció dels ciutadans pels polítics. S’han injectat milions d’euros per recapitalitzar grans corporacions dirigides per directius que només s’han preocupat pel creixement del valor borsari de les seves empreses per poder així enriquir-se amb sous d’escàndol. Aquesta recapitalització, en canvi, no ha arribat als ciutadans en forma de concessió de crèdits, línies de descompte o moratòries. Quan els governs accepten que hi ha entitats de crèdit que són «massa grans per deixar-les caure», el que fan és incentivar que els individus guiats per l’ànim de lucre, que són els executius d’aquestes entitats, assumeixin un risc excessiu en lloc d’actuar amb la necessària i exigible prudència” assegura l’advocat i polític Francesc Sanuy que recentment ha publicat El plats trencats: banquers, polítics i ciutadans culpables i víctimes de la crisi econòmica. Per Sanuy “l’objectiu principal de qualsevol reforma del sistema que ha fracassat de manera tant sonora ha de ser obligatòriament la garantia que els contribuents no tornaran a treure mai més les castanyes dels foc als especuladors. A la Gran Bretanya, els bancs Northern Rock, Lloyds i RBS han costat 500 euros a cada família sense que els directius vagin a la presó”.

L’esmentada desafecció amoïna Francesc Cabana. «Aquells que vàrem viure la dictadura franquista valorem més que ningú el valor de la democràcia i d’unes eleccions. Em preocupa l’abstencionisme i la gent que considera que el seu vot no canvia res. No hi ha cap altre sistema vàlid que l’elecció lliure dels nostres representants i el seu seguiment a través de la transparència i la informació.»

Sense voler disculpar-los, més enllà dels financers que han creat actius tòxics, dels directius que han promès rendibilitats impossibles a canvi de salaris desaforats o dels polítics que han fet amistats perilloses amb els aprofitats, hi ha tota una massa social que també té la seva part de responsabilitat per voler comprar pisos que estaven molt per sobre de les seves possibilitats o per exigir una dècima més a un fons d’inversió. Marc Vidal opina que «la culpa és de tots. També d’una classe mitjana que ha perdut l’essència del seu valor. Ara només compta enriquir-se, fins i tot amb uns diners que no són capital. El diner pel diner, aquest ha estat un problema definitiu».

La crisi de valors va començar molt abans que la crisi econòmica. Segons afirmava el professor de l’IESE Josep Maria Rosanas en l’anterior número de la revista ACCID, «en els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Fer passar els valors econòmics per davant de tot ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. El teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi». Francesc Cabana és de la mateixa opinió: «De pocavergonyes i de cobejosos n’hi ha hagut sempre, però en els darrers 25 o 30 anys el món dels negocis ha buscat amb deler els guanys importants i fàcils, mentre que la societat respectava i admirava aquestes fortunes fetes al marge de l’esforç i del treball», afirma.

Això només ho arreglem entre tots?

Dijous: rebo un correu electrònic d’una col·lega periodista que em diu “segur que ja estàs tipa de sentir parlar de la crisi i escoltar males notícies” i em recomana visitar el web http://estosololoarreglamosentretodos.org/per descobrir “històries d’esforç, d’il·lusió, de ganes, de coratge. T’animaran molt”. Penso que es una iniciativa voluntariosa d’uns quants esforçats però quan entro al web ensopego amb les cares de l’Andreu Buenfuente i d’en Ferran Adrià. A més d’esforçats, com a mínim estan ben relacionats. Divendres: esmorzo un tallat calentó amb torrades amb els diaris del dia i el estosololoarreglamosentretodos ocupa una plana sencera de publicitat a tos ells. Diumenge: agafo el metro per anar a passejar vora mar i en la macro pantalla de l’andana passen el vídeo d’estosololoarreglamosentretodos. Es veu que també l’emeten per la tele. Dilluns: a la feina entro a la plana web de la Vanguardia per buscar una informació i sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare se m’obre a pantalla completa l’estosololoarreglamosentretodos.org.

Però això qui ho paga?

Segons el quienes somos de tan inestimable web, la idea va ser un tal Jaime, professional del màrqueting que amb l’ajuda de la seva senyora va engrescar les Cambres de Comerç i algunes “importants” empreses que es van decidir a col·laborar de forma “desinteressada i anònima” formant la Fundación Confianza.

Juntament amb les Cambres, les companyies que formen part de l’esmentada fundació són Telefònica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banc Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan.

En definitiva, empreses, en la seva majoria, que sobreviuen i creixen gràcies a una situació de monopoli o oligopoli i a que han rebut ingents injeccions de diners públics sufragats amb els nostres impostos (per no parlar dels preus que ens imposen, inclosos els peatges d’Abertis). Aquestes companyies s’han gastat 4 milions d’euros, segons la nota d’Europa Press, en aquesta moguda. Ara ja sé perquè ENDESA m’ha apujat el rebut de la llum; per pagar una campanya per dir-me que m’animi i sigui més optimista!

Per descomptat, en la seva campanya no esmenten els polítics, no cal esperar solucions d’ells, que no els paguem per pensar. Papà Estat no ens ho pot arreglar tot, home ! A veure si treballem més, tenim més iniciativa i consumim més. Ah! I a somriure que som uns malcarats, uns apalancats en la cultura del no.

Ningú posa en dubte que el derrotisme no porta enlloc i no està de més recordar-ho, pero ho han de fer precisament aquests? O és que aquest bonrotllisme d’esplai ha de bandejar l’assumpció de responsabiltiats, la reflexió sobre el nostre model ecònomic i la proposta de solucions serioses? Al respecte, us recomano aquest post del Blog Salmón.

I, per cert, com és que en Jaime i senyora, els protagonistes d’aquest conte de la vora del foc, no surten per enlloc en la bonica campanya de SCPF?

Una mala persona no pot ser un bon directiu (II)

(Continuació de l’entrevista a Josep Maria Rosanas)

Vostè, que ha incidit tant en la importància del capital humà, què en pensa quan veu tota aquesta allau d’expedients de regulació? Són necessaris o hi ha molt d’oportunisme?
Podem pintar dues històries diferents. Si una empresa per sobreviure ha de treure la meitat de la plantilla, és millor que ho faci. Ja ho deia el president Pujol, «sobretot que no tanquin les empreses», perquè si bé ara redueixen, un altre dia poden tornar a ampliar, però si tanquen no tornaran a obrir.

L’altra versió és que, si l’empresa ha invertit diners en formar aquell capital humà, ara l’està dilapidant. De la mateixa manera que una empresa que tanca no es tornarà a crear, els que marxen no tornaran perquè han quedat cremats.
Per això no entenc que, en una economia que anomenem del coneixement, on els recursos humans són importantíssims, les organitzacions d’empresaris estiguin sempre demanant abaratir l’acomiadament. L’acomiadament és car per si mateix si l’empresari ha complert amb les seves obligacions competitives i ha donat una formació al personal. Això és molt més car que els 45 dies per any treballat. En aquest tema hi ha una falta de racionalitat per part dels empresaris i de la dreta. De la mateixa manera que hi ha hagut una falta de racionalitat en l’esquerra quan ha creat tots aquests models de contractes temporals. Quan contractem una persona, al cap de tres mesos ja podem veure quina actitud té (a vegades, el primer dia!), i aleshores acomiadar-la és baratíssim. Si després de 30 anys l’has d’acomiadar perquè és un inútil, la culpa és teva.

Creu que anem cap a un nou management, una nova manera de fer?
Crec que el management de fa 30 o 40 anys era millor que el d’ara. En els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Com a reacció, ara s’estan intentant recuperar alguns valors, però de nous no en tenen res.

 

I es recuperaran?

Espero que sí. Hem viscut un economicisme, fer passar els valors econòmics per davant de tot. Crec que aquest ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. La caiguda del mur va donar uns fruits boníssims per als que estaven a l’altra banda, que van poder millorar una mica la seva situació. Per a Occident, la caiguda del mur va ser fatal, perquè el teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi. També s’ha de dir que malgrat la crisi el PIB per càpita és el més alt que hi ha hagut mai.

Potser hi ha hagut una obsessió pel creixement i no és possible anar creixent sempre…

Hi ha una mena de fetitxisme del número. Dir que hem crescut un 0,2% vol dir que essencialment estem igual que estàvem, un pèl millor o potser un pèl pitjor. S’ha de tenir en compte que moltes d’aquestes dades es calculen segons les dades de comptabilitat de les empreses que per naturalesa són, fins a cert punt, subjectives.

Vostè, que és professor, fins a quin punt creu que l’educació és fonamental en aquest canvi de valors?

Ho és i fins a dia d’avui les escoles de negoci no estan fent bé els deures. A les escoles de negoci s’han explicat moltes de les teories que han conduït a la crisi. Però alguns col·legues i jo mateix també estem predicant el contrari des de fa més de 10 anys. Hem tingut alguna contribució positiva i espero que la seguirem tenint.

 

“Una mala persona no pot ser un bon directiu” (I)

 

(Entrevista a Josep Maria Rosanas publicada a Revista ACCID).

Rosanas és doctor en Enginyeria Industrial per la UPC, MBA per l’IESE i doctor en Management per la Northestern University. Actualment fa de professor ordinari de l’IESE i exerceix de catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra. Ha escrit el llibre Cómo destrozar la propia empresa y creerse maravilloso, un títol que respon a la seva forma de parlar; irònica però sense embuts i acompanyada sempre d’un ampli somriure.

 

La crisis econòmica té l’origen en una crisi de valors?

Sí i no. En el món de l’empresa jo no sé separar la falta d’ètica de la incompetència professional. Crec que ser un bon directiu d’empresa i una mala persona no és possible. Contràriament al que se sol dir, no es tracta de maximitzar la riquesa dels accionistes. Els que ho prediquen, si un dia el seu fill els pregunta «papa, tu que fas a l’empresa?», què diran? Guanyar diners per als accionistes? El que ha de fer una empresa és resoldre els problemes del client. Telefónica o Iberia són un exemple d’empresa que no resol els problemes dels clients, perquè tenen una gestió incompetent.

Però sobreviuen i fins i tot creixen…

Telefónica s’aprofita d’una situació de monopoli (de la qual en teoria no gaudeix, però a la pràctica sí que ho fa). Si sabéssim que hi ha una empresa de telefonia alternativa que funciona tots hi aniríem de cap. A més, tots hem posat diners en aquestes empreses perquè es mantinguin. Si no, Iberia segur que ja hauria desaparegut.

Mercadona, en canvi, és una empresa on sempre em sento ben tractat, els seus productes em mereixen confiança i al mateix temps és una empresa que mai no ha tingut problemes econòmics.

En definitiva, la crisi ve de la incompetència i aquesta incompetència inclou el fet que hi hagi molts directius que són males persones.

I creu que la crisi està servint per fer neteja d’empreses incompetents?

Una mica sí. Malauradament amb la neteja de les coses dolentes també se’n van algunes de bones, és inevitable. Hi ha empreses fetes amb una espardenya i una sabata que, en el moment que les coses deixen de funcionar, s’han enfonsat, i jo me n’alegro moltíssim. Mentrestant, també se n’han anat en orris o tenen serioses dificultats algunes bones empreses, especialment pimes, perquè han perdut alguns clients o no els donen un crèdit quan no fa gaire el donaven a tothom. Ara només el donen al Reial Madrid.

Ara bé, les bones empreses es mantenen perquè ja es van preocupar en el seu moment de no necessitar-ne molt, de crèdit, per no estar en mans del banc.

A banda de l’ètica, què cal perquè una empresa triomfi?

Avui tothom vol imitar els altres quan històricament una empresa funciona perquè ha fet una cosa diferent de la resta. Ara estem sempre copiant i trobo que és una falta de personalitat i una altra manifestació d’incompetència. Copiem els detalls però no l’esperit que hi ha al darrere. De Southwest Airlines es diu que és l’origen de les low cost europees, però de com tracta Southwest Airlines la gent a com la tracten EasyJet, Vueling o totes aquestes hi ha una diferència brutal. Southwest Airlines vol tractar bé la gent, resoldre-li els problemes, arribar sempre a temps. Aquí l’únic que els hem copiat és la mesura de treure la Coca-cola als clients.

Quin paper creu que han jugat els comptables i auditors en la crisi? Creu que han fallat els mecanismes de control?

Quan una empresa se’n va en orris després que els informes d’auditoria han certificat que va bé, alguna cosa falla, però la comptabilitat i l’auditoria tenen unes limitacions molt severes i no podem donar-los la culpa de tot el que passa. Més aviat en dono la culpa als usuaris de la comptabilitat i auditoria, a la gent que s’ha cregut d’una manera beneita el que diu un paper en lloc de mirar més enllà. El meu exemple favorit és el cas Enron; Enron presentava uns resultats espectaculars i els analistes financers i els banc d’inversió, que sí que són els grans culpables, es miraven aquells estats financers i per pura extrapolació algebraica deien que les accions s’havien de pagar a 60 quan a la borsa estaven a 40. Això ho va dir Goldman Sacks al juliol i al novembre. Només cinc mesos després, Enron va fer fallida.

No és que vulgui deslliurar els auditors i els comptables de la seva responsabilitat; Arthur Andersen va desaparèixer arran del cas Enron. Però més enllà de la pressió que suposa que l’empresa auditada sigui el client i que les fotos es poden fer més maques o més lletges, crec que comptables i auditors han complit bastant bé.