Tag Archive for esquerda salarial

L’economia del bé comú (o del sentit comú)

Davant l’enfonsament, a més de la lògica indignació, de la inevitable desesperació, del individualisme (o fins i tot la desvergonya) d’alguns) i les proclames naïf d’altres, per sort hi ha qui hi busca solucions, potser millorables, però possibles. Una d’aquestes persones és Christian Felber, professor de la Universitat Econòmica de Viena, que el dilluns dia 4 va ser a Barcelona presentant el seu llibre La economía del bien común publicat per Deusto.

Vaig descobrir Christian Felber a través d’el programa Singulars que dirigeix Jaume Barberà . Precisament aquest gran periodista va ser l’encarregat de presentar la conferència de Felber. Barberà va assegurar que en temps d’emergència no hi ha lloc per la neutralitat. Per això ha pres partit per “denunciar als que han trencar els nostres somnis” i procura fer la seva feina de la millor manera possible, tal com recomana que fem tots, sigui quin sigui el nostre ofici.

Una solució per a Espanya

Abans de parlar del sistema econòmic alternatiu de l’economia del bé comú, Felber va voler fer un breu apunt sobre com salvar l’euro. Per a ell, les mesures que s’hi estan prenent no serveixen. Només hi ha una possible sortida però és un tabú. Consisteix en què el Banc Central Europeu (BCE) garanteixi el deute públic de la zona euro. A canvi, els països endeutats, com ara Espanya, es comprometen a repagar el deute tot aplicant un impost sobre la propietat privada. La propietat privada a Espanya és de 4 bilions, cinc vegades més que el deute públic. Més de dos terços d’aquesta propietat privada estan en mans d’un 10% de la població. Si durant cinc anys, aquest 10% de la població pagués un 1% d’impostos sobre les seves propietats, en cinc anys el deute públic es reduiria al 45%.

Aquesta solució no se l’ha tret l’austríac de la màniga, sinó que és la mateixa proposta que va fer fa un parell de mesos el Boston Consulting Group al seu informe Back to Mesopotamia. Tanmateix Felber no va parlar del deute privat de les grans empreses espanyoles que, amb Florentino Pérez al capdavant, segons The New York Times, és el gran problema econòmic d’Espanya. Així ho afirmen economistes com Santiago Niño Becerra o Jonathan Tepper, també a Singulars.

Pel que fa a l’economia del bé comú, Felber va explicar les bases de la seva teoria. El sistema capitalista actual es basa en l’afany de lucre i en la competència. Dos valors que treuen el pitjor del ésser humà. Però aquests principis no són lleis naturals sinó que es poden canviar i s’haurien de canviar per altres dos valors: el bé comú i la cooperació que són els que ens permeten créixer com a persones. El problema del sistema actual és que hem convertit el mitjà, el creixement econòmic, en l’objectiu, quan la finalitat de tota activitat econòmica ha de ser el bé comú. El concepte del bé comú ja apareix en la Política d’Aristòtil i en la majoria de constitucions europees de forma ímplícita. (recordo que l’article 33.2 de la Constitució Espanyola proclama la funció social de la propietat privada que més o menys ve a ser el mateix).

Més enllà de la Responsabilitat Social Corporativa

En l’economia del bé comú, una empresa, quant millor tracti al medi ambient, als empleats, als proveïdors, etc., més èxit econòmic tindrà. Perquè aquesta utopia esdevingui realitat, Felber ha ideat un instrument: el balanç del bé comú. En el sistema capitalista actual, ens trobem amb dues eines per mesurar l’èxit econòmic: el P.I.B, a nivell macro, i el balanç, a nivell micro. Totes dues mesuren el creixement econòmic, però no donen informació d’aspectes fonamentals com ara, si l’empresa ven armes o aliments ecològics, si contamina o no, si tracta igual a homes i dones, si produeix a la Xina amb obrers treballant en condicions penoses o si satisfà necessitats reals de les persones. Amb el balanç del bé comú s’analitzen entre 15 i 20 factors que donen resposta a aquestes preguntes.

D’entrada, el resultat d’aquest balanç podria ser un certificat que, posat al costat del codi de barres, doni informació fonamental en la decisió de compra. L’objectiu final és que el balanç sigui d’obligatori compliment i vagi acompanyat d’unes polítiques d’incentiu (taxes reduïdes sobre plusvàlues, taxes de duanes reduïdes, crèdits amb interessos reduïts, prioritat en compres públiques…). El balanç del bé comú suposaria la superació dels actual instruments de RSC que, en la majoria dels casos, no són més que un rentat de cara per a les empreses doncs són voluntaris, elaborats pels propis interessats i sense conseqüències legals.

Per una altra part, l’economia del bé comú també implica reduir l’esquerda salarial establint un salari màxim. A la conferència vam fer un experiment: vam votar quin hauria de ser aquest salari màxim en relació al mínim. La votació la va guanyar el factor 6, és a dir, que si el mínim són 1.000 mensuals el màxim hauria de ser 6.000 euros al mes. Felber va explicar que a totes les seves xerrades fa aquest experiment i en el 90% dels casos guanya el factor 10. Una proposta prou raonable que és a anys llum de l’abusiva realitat. A Àustria els sous més alts són 800 vegades el salari mínim, a Alemanya 5000 vegades, a USA 65.000 si ens centrem els sous de la indústria i si ens fixem en els de la indústria financera, arriben a ser 360.000 vegades el salari mínim.

Passant a l’acció

L’economia del bé comú no és només una teoria sinó una ONG creada el 2010 a Àustria per Felber i 15 empresaris pioners per difondre i portar a la pràctica el seu model econòmic alternatiu. Actualment compta amb prop de 700 empeses que fan o volen fer el balanç del bé comú i casi 2000 particulars que la recolzen. Economía del bien común ha començat a treballar també a l’Estat espanyol des de fa sis mesos, tal com va explicar la seva representant, Ana Moreno.

La particularitat de la proposta de l’economia del bé comú és que busca una alternativa econòmica i social dins el marc legal existent. Senzillament hem de posar en pràctica aquells valors que fan tan bonic a les nostres constitucions. Però com podem dur-ho a terme amb la classe política que tenim? (això va preguntar, més o menys, la convidada especial del conferenciant, una nena de 10 anys). Segons Felber, és obvi que els polítics no ens faran cas perquè la gran majoria es dediquen a afavorir els interessos dels seus amics. Aleshores, cal començar a organitzar i assajar nous processos democràtics, noves formes de participació. “Al cap i a la fi portem molts pocs anys de democràcia en la història de la humanitat. No és que el model democràtic sigui invàlid sinó que hem de passar a la democràcia 2.0” Em quedo amb la idea que qualsevol canvi econòmic necessita d’un canvi polític.

Fantasia econòmica nadalenca

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que vaig pensar “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que el meu home em va dir “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar-nos bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

 

embedded by Embedded Video

(Aquest bloc estarà de vacances fins el 9 de gener)

Apujar el sou està passat de moda

Quan jo berenava bocata de foie gras i mirava el programa Un globo, dos globos tres globos per la tele, moltes mares feien només de mestressa de casa i amb un únic sou mitjà vivia una família de cinc persones sense passar penúries. Fins i tot amb segona residència! Es viatjava molt menys que ara, entre d’altres motius, perquè nord enllà els preus eren molt més cars i menjar una pizza a Copenhague o a Amsterdam sortia a preu de restaurant de luxe de Barcelona.

Però els anys han passat, algunes coses han canviat i d’altres no tant. Ara viatgem més a Europa perquè hi han bitllets d’avió a preus de saldo i des de que paguem amb euros, una pizza a Copenhague o a Amsterdam costa com aquí. Les dones s’han incorporat massivament al mercat de treball amb la qual cosa si abans amb un sou mitjà vivia prou folgadament tota una família, ara amb dos sou mitjos hauríem d’anar amb Ferrari i tenir un amarrador al port del Masnou. O plantejat d’una altra manera, els progenitors podrien treballar mitja jornada, dedicar més temps al fills i al oci i amb dos mitjos sous viure com es vivia abans amb un de sol però amb els pares compartint rols als 50%.

La idea està tant lluny de la crua realitat que em pixo de riure només d’escriure-la. Que ha passat pel camí? Doncs han passat massa anys i moltes coses per poder-les estudiar aquí doncs l’anàlisi seria molt més complexa que la regla de tres patillera que he fet al paràgraf anterior. Però el que si és cert i els números canten és que Espanya té un poder adquisitiu per sota de la mitja Europea. Es troba al mateix nivell que Eslovenia i Txèquia i per darrere de gairebé tos els països de l’Europa Occidental excepte Grècia i Portugal (“Menos mal que nos queda Portugal”, com cantaven Siniestro Total). I això que són dades del 2008 publicades al Eurobaròmetre 2010, quan la crisi encara no s’havia acarnissat tant en nosaltres. Fa poc El País donava a conèixer que, segons la consultora Michael Page, el salari mig a Espanya és de 22.000 euros bruts, un 37% menys que els 35.000 de la mitjana europea.

Ara Joan Rosell, president de la CEOE diu que apujar els salaris segons el IPC està antiquat (via Economia Digital). I tant! Jo ja coneixo diverses empreses que han congelat sous tot i que nos semblen gaire modernes. Potser és la seva manera de posar-se a la avantguarda. Rosell assegura que cal lligar salaris a productivitat sobretot ara que “l’economia va cap avall”. Quan anava “cap amunt” ningú li va semblar que els assalariats havien de participar més dels beneficis de les empreses. Hi ha, però, qui pugi o baixi, sempre guanya una morterada. Al 2009, en plena crisis els alts directius de l’IBEX es van apujar el sou un 20% de mitja tal com informava Expansión (home, ja està bé que cobrin més però el milió d’euros de mitja està una mica massa lluny dels 22.00 que dèiem abans). El líder dels empresaris espanyols posa com a exemple a Alemanya que “va reaccionar abans i van decidir emmotllar els salaris a la realitat econòmica”. Curiosament el president dels empresaris alemanys afirma a la contra de La Vanguardia que el que hem de copiar-los és el seu sistema de formació cosa que aquí no se’ns ha acudit.
Sigui com sigui, tal com explica admirablement Àlex Font al bloc del diari Ara, és més fàcil aconseguir una pedra al fetge que pujar de categoria salarial la qual cosa ja és prou dura per tota una generació estafada de mileuristes amb carrera i màster. Només falta que els congelin els sous perquè és el més trendy.