Tag Archive for Ecologia

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Disseny sostenible a la presó

Interns del Centre Lledoners fabricant carpetes amb diaris. (Foto d’Anita García)

Llevar-se a les sis del matí per entrar a treballar a les nou. El camí és llarg i els controls i les barreres comencen només sortir de Barcelona, com no, en els maleïts peatges. En deixar l’autopista, cal enfilar la silenciosa carretera vers els horitzons terrosos. Gairebé no s’hi distingeix el Centre Penitenciari Lledoners si no fos pels alts fanals que de nit mantenen la presó en una claror perpètua que espanta els ocells. Saludar als funcionaris de blau en les seves cabines i travessar tanques de vidre sense reixat però gruixudes com llambordes.

Aquesta és la rutina diària de l’Anita García des de fa gairebé quatre anys. L’Anita, però, no és funcionària, ni psicòloga, ni treballadora social, sinó dissenyadora especialitzada en disseny sostenible. A Lledoners realitza un projecte que va molt més enllà de la formació o la teràpia ocupacional. “Mai m’he volgut tancar en un despatx, sempre he tingut inquietuds socials”, explica. Així que el camp ja estava abonat quan en unes jornades de tallers oberts, l’Anita va conèixer una creadora involucrada en projectes culturals a les presons. La trobada li va inspirar una idea i la va mostrar a la seva nova coneixença sense saber que ostentava un important càrrec en el Departament de Justícia. El projecte li va entusiasmar i la dissenyadora va ser contractada per dur-lo a terme. “Va costar convèncer-me perquè no em veia anant cada dia a fitxar a una presó però era una oportunitat, un laboratori per desenvolupar les meves idees”, recorda.

Com a comunitat, la presó li resulta ideal per assajar processos autònoms de cicle tancat: recollida selectiva de residus i disseny de productes a partir de materials de rebuig per obtenir nous recursos. Però el disseny sostenible és també un forma de teixir relacions d’autogestió i cooperació entre els interns, de respecte pel medi ambient i les persones, on el procés és tan important com el resultat. Per tirar-ho endavant compta amb persones de perfils molt diversos. Els interns no són arquetips tallats per un mateix patró sinó representants de la societat on han naufragat: un químic i un biòleg per ajudar a comprendre millor els documentals sobre medi ambient que serveixen de reflexió per a tots, un periodista per redactar una revista, un operari capaç de tallar i muntar un moble de cartró reciclat amb perfecció sense dibuixar-lo prèviament, camperols que saben com treballar l’hort o un grafiter urbà que deixa la seva empremta artística en tots els treballs. Però sobretot està la capacitat d’organització i lideratge d’un ex empresari com Marcos*, president de la Comissió de Medi Ambient.

Crear llaços amb l’exterior és un altre dels objectius que persegueix l’Anita, nodrir i nodrir-se de la societat que els espera fora per afavorir-ne la integració. Ella dóna veu als interns explicant arreu la seva experiència de disseny sostenible entre reixes, en ocasions acompanyada per alguns d’ells en sortides programades. També ha portat al centre ponents com el dissenyador Curro Claret, entre d’altres. Han col·laborat amb el Col·legi Alemany de Barcelona explicant als alumnes com funcionava el taller de cistelleria amb tetrabrick de la presó a través d’un vídeo i una xerrada. L’escola va adquirir 20 papereres confeccionades pels interns i amb aquests diners van poder engegar un altre projecte: l’hort. Arran d’aquesta iniciativa s’ha iniciat una col·laboració amb l’Escola Agrària de Manresa on alguns interns hi van a rebre formació.

Avui sembla un dia qualsevol: els interns recullen espígol dels parterres per vendre’l o treballen en l’hort. D’altres fabriquen carpetes a partir de diaris defectuosos donats per La Vanguardia, (una idea d’un intern que respon a una necessitat de material del centre formatiu de la presó). D’altres teixeixen xarxes per l’escenografia del certamen Oh!bcn que se celebrarà a l’octubre i on l’Anita presentarà el Projecte Rizoma: xarxes per a la sostenibilitat ambiental i social. Però avui també és l’últim dia de la dissenyadora a la presó abans de les vacances d’estiu i es pregunta què passarà després. No és previst cap canvi però tem que les retallades poden acabar tallant la seva feina malgrat haver estat reconeguda amb els Premis Disseny per al reciclatgede la Generalitat i el Premi BaM. El seu projecte de disseny sostenible podrà caminar sol a la presó sense ella dins? Podria continuar contribuint-hi des de fora? D’això n’està segura.

Com a comiat compartim un pica a pica amb els interns de la Comissió de Medi Ambient: paté d’albergínies amb cogombres de l’hort i figues embolcallades amb pernil salat. Els presos devoraran en segons un àpat que, segons un intern, “és respirar llibertat”. Preparant-lo colze a colze amb el Marcos m’explica que la policia va trobar droga en dues naus de la seva propietat que tenia llogades. Li van caure tretze anys. En porta tres a Lledoners d’on “espera sortir millor persona del que hi he entrat”. És fàcil sentir-se aliena al món carcerari quan els presos són negres, no parlen el teu idioma o no mengen sobrassada perquè els ho prohibeix la seva religió. Però hi ha quelcom en el Marcos que em resulta familiar, com si ens haguéssim trobat abans prenent un copa al carrer Santaló o un cafè al bar de la Facultat de Dret. Malgrat haver viscut segura com en un úter matern i crescut guiada per sòlids principis morals, penso si algun dia podria estar prou boja o prou desesperada com per travessar la barrera i acabar a la presó i si hi trobaria una Anita a qui aferrar-me.

* He usat un nom fictici per preservar la privacitat de l’intern.

Peak oil o l’enfonsament del Titànic

La primera persona a qui vaig sentir parlar del peak oil va ser a Pau Riba en el programa El convidat de TV3. Potser per a alguns això seria motiu suficient per donar cap mena de credibilitat a aquesta teoria, perquè en Pau Riba és un hippy que està com una cabra. Jo en canvi l’admiro per la seva intel·ligència, la seva independència i la seva capacitat d’anar amb sandàlies sense mitjons tot l’any. A partir d’aquí, com sol passar sovint, vaig començar a sentir peak oil per tot arreu. És com aquell fenomen que fa que les embarassades només vegin bombos o que quan et trenques la cama et sembli que tothom va amb crosses. “Això és el peak oil”, fèiem broma quan vam omplir el depòsit del Golf fa unes setmanes i ens va costar 77 euros i escaig. I això que la situació no tenia ni punyetera gràcia.

Una nit vaig decidir investigar més sobre el peak oil i a la riba de la meva taula de fusta em va arribar aquest missatge en una ampolla. En el silenci de la nit, acompanyada pels vapors del brandy, les paraules del científic visionari ressonaven com un relat de H.G. Wells. Aleshores vaig sentir un calfred, l’aterradora certesa, tot i que en el fons ja ho sospitava, de que aquesta crisi mai acabarà perquè no és cap crisi, és un naufragi. Em vaig adonar que el futur esfereïdor que ens presenta el capítol dos de la magnífica sèrie Black mirror té la seva raó de ser. Des d’aleshores vaig vagant per la coberta del Titanic amb els peus mullats no sabent si quedar-me on sóc ballant al so que toca l’orquestra, si saltar a l’aigua i nedar o abordar algun dels bots que han salpat (ocupats per qui ja sabem).

Però què és el peak oil?

El científic visionari autor del missatge es diu Antonio Maria Turiel, és llicenciat en matemàtiques i doctor en física i treballa a l’Institut de Ciències del Mar. Des de fa temps explica a The oil crash per a qui el vol escoltar què és el peak oil, i les seves conseqüències. El concepte de peak oil, és a dir, el pic màxim de producció del petroli el va formular el geofísic americà Martin Hubbert l’any 1956. Segons Hubbert, la gràfica de l’extracció d’un pou de petroli en el temps (però també d’un de carbó o de mineral) descriu una campana de Gauss amb un punt màxim. A partir d’aquest punt, comença una davallada tan ràpida com el seu creixement fins a la fi de la seva explotació perquè ja no és rendible, perquè cal més energia per extraure el petroli romanent que la que en pugui proporcionar.

Els primers jaciments del petroli es van trobar buscant sal a Pennsilvània, als Estats Units, el 1879. En aquell temps, on hi havia un jaciment, pràcticament hi havia prou amb gratar una mica la terra perquè sortís disparat un sortidor de petroli com hem vist tantes vegades a les pel·lícules i als dibuixos animats. El petroli va permetre un creixement econòmic sense precedents, que també va implicar un desenvolupament social a tots els nivells. Des d’aleshores el consum i la dependència del petroli no han fet més que augmentar exponencialment i en canvi el petroli (lògicament, tractant-se d’un recurs finit) ha anat disminuint. Cada vegada s’ha d’invertir més, construir plantes petrolíferes a llocs més inaccessibles per extraure un petroli que, al ritme de consum actual, cada vegada dura menys. M’agrada la comparació que va fer Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions i doctor en energia elèctrica per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, en aquesta entrevista al programa Singulars. Coderch assegura que “hem actuat com si el petroli fos una renda vitalícia i en realitat és un dipòsit de diners heretats inesperadament. Enlloc de viure dels interessos ens hem dedicat a gastar-nos el capital”.

Hubbert l’any 1956 va predir que els Estats Units arribarien al peak oik als anys setanta. Aleshores ningú el va creure però així va ser. Aràbia Saudí va arribar el 2010, segons afirma Robert Hirsch, ex responsable d’investigació del grup Exxon i autor d’un informe sobre el peak oil per al Departament d’Energia dels Estats Units. El novembre de 2009 el diari The Guardian va publicar que l’AIE (Agència Internacional de l’Energia), estava falsejant les dades sobre les reserves de petroli. Un any després la pròpia AIE reconeixia que s’havia arribat al pic internacional del petroli el 2006.

I a partir d’ara què?

Sembla que el peak oil hauria de donar ales als defensors de l’energia nuclear sinó fos perquè el pic de l’urani, o s’ha assolit al o està a punt d’assolir-se. Per no parlar del petit detall dels danys col·laterals que produeixen els accidents nuclears com el de Fukushima. Alguns pensaran que per fi, per força els pengen, entrarem de ple en les renovables. I aquí ve el meu desengany.

Durant uns anys vaig estar escrivint una secció al Dossier Econòmic de Catalunya patrocinada per l’ICAEN, (Institut Català de l’Energia) on fèiem difusió de les energies renovables com alternativa de futur. Ara sé que realment no són una alternativa. En una presentació d’Antonio Turiel descobreixo que cap renovable pot comparar-se al petroli pel que fa a densitat energètica, que caldria cobrir tota Espanya de generadors eòlics, o cobrir l’equivalent a dues províncies de plaques solars fotovoltaiques per produir tot el que consumim. Per no parlar que es necessita petroli per fabricar plaques fotovoltaiques. I cotxes elèctrics. I els pesticides que utilitzem per conrear aliments amb els nivells de producció actual. I gairebé tot el que veiem i toquem cada dia. D’aquí el col·lapse econòmic en el que ja ens trobem.

Una bonica paraula: decreixement

Fa uns temps era una filosofia de vida, una opció personal. Ara no és una utopia sinó una crua realitat per a molts. Falten molts anys perquè deixem de viure del petroli però el decreixement forçós ja ha començat. Pot ser una caiguda en picat o un aterratge suau, depèn de nosaltres, de què baixem el ritme i ens hi acostumem. A un país civilitzat com Dinamarca, hi ha tota una política estatal dirigida a preparar-se per viure sense petroli al 2050. A Barcelona si més no, comptem amb la iniciativa voluntariosa de Barcelona en Transició.

No sé si arribaré a veure aquesta nova societat però ja estic començant a veure i viure un procés de transició. Patirem però també sentirem un alleujament. L’obsessió pel creixement s’ha acarnissat en la nostra salut mental i física i en la del medi ambient. En qualsevol cas, veure com, poc a poc, ens comencem a organitzar és un espectacle interessant per observar des de la coberta del Titanic.

Us deixo amb la canço de Molotov El mundo se va a acabar que ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

Ecofashion: la passarel·la de moda ecològica

Després de tanta olor a encens, fulls amb mandales anunciant teràpies naturals, degustacions de pa d’espelta i llet d’ametlles, saris i rastes, al final trobo unes rosses espaterrants amb vestits cenyits i talonassos, recolzades en una barra de bar amb música lounge. Sóc a Ecofashion, el certamen de moda ecològica dirigit per Alice Sunçais que va tenir lloc a la fira Biocultura al Palau Sant Jordi de Barcelona el 4 de maig. Com a mestra de cerimònies, maquillada i pentinada amb tupé per l’ocasió, Valentina Thörner, l’autora del bloc Sostenibilidad y Minimalismo i del projecte 333 que ja vaig comentar en aquest post sobre slow fashion. També hi participa Gema Gómez, dissenyadora, fundadora i ànima de la plataforma Slow Fashion Spain. La Valentina ens anima a comprovar que els vestits ecològics no són “sacs de patates” i la Gema, elegant amb texans i samarreta, ens exhorta a “contemplar la bellesa del que no es veu: matèries orgàniques i producció local amb segells certificats”.

La desfilada Ecofashion de moda ecològica la integren la marca anglesa de gèneres de punt Liv, la dissenyadora barcelonina Cristina Salguero amb la col·lecció Pure Green, Ecoology, la marca d’Eva García i Carmen Tous també de Barcelona i Elena García, espanyola establerta a Londres. Es tracta de roba urbana molt posable, de línies senzilles i colors llisos que llueixen models altes, primes i guapes. De Liv destaquen els jerseis amorosos i un vestit de ratlles primes amb rebeca a joc digne d’un passeig vora mar a la Costa Blava dels anys 60. De Pure Green, els pantalons setinats i les bruses abullonades en seda de cànem. Ecoology presenta una línia de vestits i faldilles cenyits en negre i una altra de roba més vaporosa com el vestit amb farbalans laterals que la model agita amb simpàtics saltirons. La col·lecció d’ Elena García és la que em sembla més atrevida i exquisida amb creacions subtils i delicades com vestits de ceba. Gema Gómez seguda al meu costat, em xiuxiueja que aquests vestits han estat confeccionats amb seda ahimsa, recollida després d’esperar que el cuc completi el seu cicle vital i abandoni el capoll transformat en papallona

La promotora de Slow Fashion Spain, enlloc de moda ecològica, prefereix parlar de moda sostenible doncs aquest concepte engloba tant l’equilibri amb l’entorn natural (cultius orgànics lliures de pesticides, tints naturals, respecte als animals) com amb l’entorn laboral, tal com puntualitza en la xerrada donada a Ecofashion. Per Gema Gómez, la sostenibilitat està lligada a durabilitat doncs “no ens podem permetre comprar cada 6 mesos 5 o 10 peces de robar i anar-la llançant als abocadors al mateix ritme”. Gómez recorda que la indústria tèxtil és una de les que més abocaments genera i ens revela algunes dades esfereïdores: els metalls pesats i l’antimoni que s’utilitzen per fabricar el polyester es troben en els peixos que apareixen morts a les nostres costes. Pel que fa al cotó, ocupa només un 3% de la superfície cultivable del món però en canvi acapara un 25% dels pesticides que es fan servir. A més, per fabricar una senzilla samarreta de cotó es consumeixen 2700 litres d’aigua. La seda té les seves pròpies víctimes: els cucs, que un cop han ja han filat la seda, són rostits dins els capolls per tal d’apropiar-se’n.

Les bones pràctiques en la indústria tèxtil vénen certificades per diversos segells. La Gema Gómez ens recomana GOTS per ser el més complet doncs inclou aspectes ambientals i socials i cobreix tota la traçabilitat del producte. A més de la moda ecològica, Gema Gómez destaca altres iniciatives slow fashion: el DIY, les botigues i mercats de segona mà i vintage, el minimalisme com el de l’esmentat Projecte 333 o el de la firma Mimètik BCN amb les seves peces versàtils i de producció local. També ens mostra alguns exemples de reciclatge com les estiloses bosses de la firma anglesa Elvis & Kresse, fetes amb mànegues de bomber i que es venen a Harrods com article de luxe (la qual cosa em recorda les bosses fetes a partir de banderoles publicitàries de Demano o Vaho). Però segurament el més ecològic és el disseny cradle to cradle, peces biodegradables com les increïbles sabates holandeses OAT Shoes que es poden llençar directament al compostador.

Per més dades sobre la indústria tèxtil, os aconsello consultar el darrer número de la revista The Ecologist dedicat a la moda ecològica i per riure una mica, un vídeo de la divertida sèrie Flight of the Choncords. Es titula Fashion i ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquest post. No sé si la moda dels Choncords és ecològica però em sento amb el deure donar-vos-els a conèixer.

embedded by Embedded Video


Economia i preservació del paisatge: l’oli mil·lenari

Una olivera mil·lenària a Xert (Foto, Martí Bori)

Des de fa uns anys passo alguns dies de vacances a Xert, un poble del Baix Maestrat amb 900 habitants, 7 botigues (incloent la farmàcia), sense zones wi-fi i desenes d’oliveres mil·lenàries. Podria explicar que tot recorrent els camps de Xert vaig quedar corpresa per la bellesa d’aquests monuments naturals, pels seus troncs que no creixen amb voluntat ferma, compactes i verticals, sinó que al llarg dels anys divaguen, s’entortolliguen i es parteixen. Però no. He tingut alguns d’aquests exemplars davant dels meus nassos rere la finestreta del cotxe diverses vegades però no hi havia parat esment. El primer cop que em van parlar d’oliveres mil·lenàries va ser a Barcelona. En Jaume Biarnés, cap de cuina del departament de recerca de la Fundació Alícia (centre de R+D gastronòmic), em va explicar que treballava en un projecte sobre l’oli d’aquestes oliveres crescudes a banda i banda del riu Sènia. Aleshores em vaig en recordar del poble que em regala cada any uns dies de treva, el sabor peculiar del seu oli i el paisatge serè de les seves oliveres.

Biarnés m’explica que “en aquestes terres sempre s’havia produït oli a granel per enviar-lo a Itàlia. Allà l’envasen i l’embolcallen amb un bon packaging i el venen a 100 dòlars l’ampolla a Nova York, a Shanghai i a Sidney. Als anys 90 es va posar de moda entre els milionaris alemanys i anglesos tenir una olivera mil·lenària al jardí i els pagesos van començar a vendre-se-les”. Juan Antonio Adell, director de la Cooperativa Sant Marc de Xert, m’explica que s’han arribat a pagar 6.000 euros als pagesos per algunes d’aquestes oliveres que, lluny del clima mediterrani, han acabat morint o, el que potser és pitjor, coronant les mones de Pasqua de les rotondes de les carreteres. A El País, però, ja parlaven fa un temps de 15.000 euros per una olivera de La Jana, quantitat de la qual els agricultors només en veuen una part doncs la resta va parar a mans d’intermediaris. En qualsevol cas, un s’han de vendre molts litres d’oli a granel per guanyar sis mil euros.

Oli contra l’espoli

Per aturar l’espoli d’aquest preuat patrimoni històric i forestal, la cooperativa comarcal Clot d’en Simó, que agrupa la cooperativa de Xert i d’altres set pobles de la comarca, va començar a considerar aquestes oliveres i el seu oli com el que realment són: un tresor. Al 2003 van iniciar la producció i venta d’oli procedent exclusivament d’oliveres mil·lenàries per tal que els propietaris d’aquests magnífics exemplars en poguessin treure un major rendiment econòmic i així substraure’s a la temptació de vendre’ls. Clot d’en Simó també promou diverses rutes per contemplar aquests arbres monumentals.

Paral·lelament, l‘Associació Territori del Sènia, presidida per Jaume Antich i que aplega 27 municipis catalans valencians i aragonesos de la zona, també ha posat en marxa un projecte per protegir aquestes oliveres. A més de l’elaboració de vuit marques d’olis mil·lenaris, l’Associació, amb l’assessorament d’un biòleg, va catalogar totes les oliveres mil·lenàries del territori considerant com a tals, les que, a 1,30 metres del terra, tenen un perímetre de tronc de 3,5 metres (Adell, em parla de 5 metres de perímetre a 1,5 del terra). Actualment se n’han inventariat prop de 4.500, xifra que suposa la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Per la seva banda, la Fundació Alícia hi ha participat amb una guia de 60 receptes amb oli mil·lenari, fruit d’un exhaustiu estudi històric gastronòmic, per als 60 restauradors de la zona que s’han compromès a incloure un d’aquests plats a la seva carta i a promoure l’oli.

Segons Juan Antonio Adell, el procés d’elaboració de l’oli Milenario de la Cooperativa Clot d’en Simó comporta un important cost d’organització doncs és du a terme durant un sol dia. La jornada comença de matinada recollint les olives dels arbres mil·lenaris a mà. En la collita intervé un tècnic i diversos controladors, un per poble, per tal de verificar l’autenticitat i qualitat de les olives. A partir de les quatre de la tarda, les olives entren al molí per ser premsades. El director de la cooperativa assegura que aquest escàs marge de temps (menys de vuit hores) entre la recollida i la premsada fa que l’oli d’oliva conservi tot el seu sabor. Una altra característica d’aquest or líquid és que prové únicament d’oliveres mil·lenàries de la varietat farga. Per Biarnés, aquests olis fets amb varietats d’oliva com la farga, la morruda o la sevillenca “són interessants perquè ofereixen sabors diferents dels que solem trobar al mercat, aquí a Catalunya dominat per l’arbequina”. Ara bé, segons el cap de cuina d’Alícia, més enllà de l’emoció de tastar l’oli de les mateixes oliveres que van explotar els romans, les propietats organolèptiques dels olis mil·lenaris són les mateixes que els que provenen d’oliveres més joves. “si aquests olis són de millor potser és perquè els pagesos s’hi esmercen més en la seva elaboració”, puntualitza.

Una pijada o un privilegi

L’ampolla de mig litre d’oli mil·lenari val 20 euros. Una pijada? Un privilegi? Una manera de contribuir a que les oliveres mil·lenàries segueixin existint? Biarnés considera que “aquests olis són per vendre’ls a Nova York o a Shanghai com a producte de luxe. Els de l’Associació Territori del Sènia ja s’estant introduint a la Xina, Europa i Austràlia (a Estats Units costa més per la pressió del lobby italoamericà). Fa poc ens va visitar un empresari de Xina i s’en va endur totes les ampolles. Es tracta d’una bona una estratègia de màrqueting per obrir mercats exteriors a altres olis més econòmics de la zona”.

Tanmateix al Club Gourmet del Corte Inglés, un aparador ideal per vendre a turistes japonesos, americans o alemanys àvids d’endur-se un tast de Mediterrani, no n’hi ha ni una ampolla. En canvi si que hi trobo oli d’arbequines i de picual “envasado para Marques de Griñón” (no indica la procedència) a 48 euros el litre. També es pot comprar oli Primero Royal Temprana de Castillo de Canena a 42 euros el litre o l’Olea Summum de Les Garrigues a 37 euros el litre. José Antonio Adell reconeix que l’oli Milenario només es pot comprar directament a la botiga física o virtual de la cooperativa clot d’en Simó o per encàrrec directe. Es lamenta, “a les cooperatives sabem fer molt bé les coses però no mos sabem vendre”.

Jaume Biarnés m’explica que a l’Associació Territori del Sènia els ha costat molt entendre la necessitat d’invertir en comunicació, la importància d’una bona pàgina web o d’estar ben posicionats a Internet. De fet, si busquem “oli mil·lenari” a Google, la pàgina de l’Associació encara no surt entre els primers llocs. El cap de cuina d’Alícia creu que el territori del Sènia podria ser conegut arreu com la terra de l’oli de la mateixa manera que la Borgonya es la terra del vi. Però caldria que tots els agents s’hi impliquessin de debò en la seva promoció, “per obrir-se al món cal sentir-se orgullós de la teva terra, hi ha que creure-s’ho”, sentencia.

Mentre no arriba el turisme de l’oli, he tornat a Xert per recórrer a peu i assossegadament els camins de les oliveres mil·lenàries. I, ara sí, m’embadaleixo pensant en quantes mans, generació rere generació, han collit aquestes olives amb un gest idèntic mentre les oliveres s’aferren a la terra on han nascut.


Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Cosmètica ecològica, natural, barata… Totes o cap?

La compra de potingues se m’ha complicat molt darrerament. Abans anava a la perfumeria, al súper o la farmàcia i comprava el que em semblava, dins el meu pressupost, triant el producte que feia millor olor, o el que tenia la capsa més maca, o era de la marca més glamurosa, o m’havia recomanat una amiga. Però quan vaig ser mare es va començar a embolicar la troca. Abans ja havien començat les alertes sobre els components tòxics com ara aquest informe de Greenpeace, però encara pensava que d’alguna cosa s’havia de morir o que poca cosa podia fer.

Però quan tens un fill comences a mirar els ingredients de les farinetes i acabes mirant-te els del sabó. Al parc i a l’escola sempre hi han pares i mares ben documentats que tenen el detall d’informar-te sobre la porqueria que li estàs donant al teu nen doncs porta el component xxx que és fatal per la salut i el medi ambient. I com el teu fill és la teva joia, ja hi tens el sol al cap. I, és clar, si els sabons i xampús corrents són una bomba química pel teu fill també ho són per a tu. Potser ara tindries la pell de porcellana si enlloc de posar-te derivats del petroli t’haguessis rentat la cara amb aigua de la font? Aleshores et comences a informar i a replantejar-te la compra de cosmètics.

A Ecochic de Margaret Fenwick, llegeixo que els parabens (presents a les meves ampolles miraculoses Germinal) afecten el sistema reproductor i poden ser cancerigens. També pot ser-ho el formaldehid que també afecta el sistema immunològic però, compte!, no apareix amb aquest nom sinó com a Diazolidinyl Urea o Imizadolidinyl Urea (present al meu xampú Deliplús). La Guia de tòxics publicada per Alternativa Verda amb el suport de La Caixa i la Generalitat de Catalunya adverteix que el DMDM Hidoïna és un cancerigen provat (present al meu xampú Wella). El plom, reconegut neurotòxic segons Fenwick, es troba a la pasta de dents infantil Licor del Polo de la meva filla! Aaarggg! Aquests tòxics s’hi troben en quantitats molt petites, però si juntem els del xampú, més els del gel més els del desodorant, més els de la pasta de dents, utilitzats cada dia, durant anys… Annie Leonard, coneguda pel documental Història de les coses, ho explica molt bé en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Aleshores, què hem de fer? Anar a comprar amb la llista de tòxics a la mà i repassar tots els ingredients de cada producte? No seria millor que els prohibissin directament? Mentre les autoritats competents s’ho pensen, el més segur és acudir a la cosmètica natural i ecològica. Però dir que un cosmètic és natural surt gratis; qualsevol fabricant ho pot posar a l’etiqueta i quedar-se tan ample. Per major seguretat, cal anar a buscar productes certificats per segells com Natrue, Soil Association o Ecocert. Natrue i Ecocert distingeixen entre cosmètics ecològics i naturals: tots dos han de tenir un 95% d’ingredients naturals, però als ecològics el 95% del components vegetals han de provenir de l’agricultura ecològica. A ningú no se li escapa, però, que comprar exclusivament cosmètics certificats, des del desodorant fins el pintallavis, surt el doble de car o més (si algú en coneix alguna marca econòmica, que me la digui, si us plau). Per acabar-ho d’adobar, avui en dia, la perfumeria de baix cost ofereix autèntiques temptacions: des de la línia Deliplús del Mercadona amb tònics i desmaquillants per poc més d’un euro, a la marca Essence, fabricada a Polònia i distribuïda per les perfumeries Bodybell, amb màscara de pestanyes per tres euros i pols compacta per tres amb 90. Si ens hem d’acabar intoxicant amb els cosmètics, com a mínim que ens costi barat.

I una, que és conscienciada però d’economia i voluntat dèbil, acaba sucumbint. Avui al meu bany conviu el xampú infantil Urtekram (danès i ecològic però que deixa el cabell un pèl ressec), el Sanex 0% (sense parabens però amb d’altres compostos químics), l’oli de rosa mosqueta o la crema facial Xepkhon, barata barata, amb packaging antiglamur, olor “peculiar”, parabens a dojo i magnífic resultat.

No és possible la cosmètica ecològica o natural barata? I tant! La solució és tornar a les receptes de la iaia: vinagre pel cabell, mascaretes de iogur i cogombre, rodanxes de patata per les bosses dels ulls. No és conya. És el que recomana la guia de tòxics d’Alternativa Verda. Tot és provar-ho. I si ho fas amb aliments ecològics, ja ho tens: cosmètica ecològica.

El que valen les nostres escombraries

Quan era una nena, estiuejava en una urbanització ran de mar. Més enllà de la platja, els jardins i les piscines, els camps i les muntanyes quedaven lluny així que, enlloc d’anar a buscar cargols, un estiu vam agafar afició a recollir ampolles buides de vidre escampades per les pinedes i la sorra. Per aquells envasos buits ens donaven un dineret al supermercat La Pava. No recordo quan.

L’altra nit vaig anar a passejar vora mar. La platja de la Barceloneta estava sembrada de rotllanes de joves i d’ampolles de plàstic i llaunes de beguda abandonades al ras tot esperant que alguna ànima caritativa o els serveis de neteja se les emportés. Vaig enfilar el camí a casa pensant que la gent segueix igual de porca que sempre i que, amb la crisi que hi ha, si donessin uns cèntims per cada envàs, darrere de cada individu que ven llaunes i ampolles, hi hauria un altre recollint-les tal com ja passa amb el paper. L’altre dia vaig baixar el paper al contenidor blau justament quan es va parar una furgoneta al costat, en va baixar un home i s’hi va ficar dins. Vaig anar llençant la paperassa a l’home dins del contenidor que la recollia i la passava a la furgoneta. No sé si definir-ho com un cicle de reciclatge perfecte o una surrealista estampa de crisi.

Per casualitat o per física quàntica pocs dies després, just davant de casa meva va aparèixer una furgoneta que recollia llaunes i ampolles de plàstic buides a canvi de 5 cèntims. Es tractava de la furgoneta de Retorna, una iniciativa impulsada per diverses ONGs i entitats que promou el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), és a dir, el que fèiem fa anys: retornar l’envàs buit al botiguer perquè ens en reemborsés el preu. Segons em van explicar, aquest sistema ja està implantat a diversos països amb molt d’èxit. Aquí, amb el sistema actual no s’arriba ni al 50% de recuperació del plàstic. Per contra, els països escandinaus tenen xifres de recuperació entre el 80 i el 95%.

Actualment, els ajuntaments de l’Area Metropolitana de Barcelona expedeixen un carnet de deixalleria a tothom que el demana per poder obtenir reduccions en la taxa metropolitana de tractament de residus (TMTR ) que ens cobren en el rebut de l’aigua. Cada cop que l’usuari del carnet va a portar brossa al punt verd o a la deixalleria es comptabilitza a través de la targeta. Tant és si portes una pila usada de 1,5 volts que un sac de ferralla. Amb dos usos de la deixalleria obtens un descompte de l’1%; amb tres usos, un descompte del 2%; i així fins a quinze vegades o més en què el descompte és del 14%, el màxim al qual es pot arribar.

En el meu cas, després de fer més viatges que un tonto al punt verd, aquest 14% es concretarà en 3,82 euros de descompte sobre els 27,3 que em cobren de taxa metropolitana de tractament de residus en el rebut de l’aigua. Tenint en compte que em giren quatre rebuts a l’any seran 15, 28 euros a l’any. Si per obtenir aquest descompte he hagut de fer un mínim de 15 visites al punt verd, em surt que rebo un euro per cada viatge.

Home, com a compensació és una mica magra. Que sí, que ho fem molt de gust això de mantenir cinc galledes diferents i d’anar fent viatgets ara al contenidor groc, ara al blau, ara al punt verd perquè l’Ajuntament es tregui uns calers amb les nostres deixalles, però ens agradaria veure’n algun duro més, o algun duro menys en la factura de l’aigua. Si més no, seria un detall que el consistori ens expliqués concretament que en fa dels diners que en treu de la nostra brossa o fins i tot ens preguntés què fer amb ells.

El dimoni a casa

Com cada any, la matinada del 6 de gener, els reis d’orient es van plantar a casa meva per deixar-hi regals. La majoria (nyè!) eren per la canalla però sobre la taula resplendia una cafetera Krups Essenza sistema Nespresso. Vade retro! El regal més dolçament emmetzinat per a un addicte a la cafeïna amb certa consciència ecològica. El sistema és perfecte: ràpid, senzill, i net (s’ha acabat el rastre de cafè mòlt pel marbre i del marro per l’aigüera). Però sobretot és infal·lible. El cafè sempre surt igual de bo. Bé, potser el fan més bo al Caracas del carrer Puigmartí i al teu bar preferit. La utopia de prendre a casa un cafè com el del bar es la que ens va portar al boom de les cafeteres exprés i ara al del cafè en càpsules. Però no ens enganyem; qui vulgui prendre un cafè com el del bar (d’alguns bars) que es posi les sabates i baixi al carrer. Això és un altra cosa. Bona, però diferent.

El problema, són les capsuletes virolades, tan mones elles. Què en fem? Abans per fer 30 cafès només llançàvem 10 grams de paper del embolcall del paquet i ara en canvi tenim 150 grams d’alumini en càpsules. No és estrany que ara mateix ocupin el número 1 de materials més usats per fer manualitats unint així dues tendències en auge: la consciència ecològica i el DIY (do it yourself). Tant serveixen per fer els guarniments de Nadal com aquells collarets horripilants que porten algunes senyores amb càpsules de Nespresso matxucades amb una mà de morter o similar. També hi ha qui en fa autèntiques filigranes com aquestes flors fetes per la dissenyadora Marisa Stinga, descoberta via Kireei.



Com que ecologia sempre rima amb economia a més d’estalviar residus també volia estalviar unes peles. Vaig trobar alguna alternativa més enllà del vídeo cutre que corre per youtube sobre com reutilitzar les pròpies càpsules de Nespresso. Vaig descobrir les Ne-cap, unes càpsules monodosi buides que es poden omplir del cafè que vulguem i s’usen amb les cafeteres Nespresso. Es poden comprar per Internet però també a ferreteries. 100 càpsules costen 9,95 € 100 càpsules. Si fem servir un cafè normalet a 2,50 € el paquet, la tassa de cafè surt a 0,11 euros. Una càpsula de Nespresso val el triple, 0,33 €. L’estalvi és considerable però cal tenir en compte el valor del temps que perdem omplint les Ne-cap de cafè i tapant-les. “Hi ha a qui li relaxa fer-ho”, afirma la noia que em va atendre a la ferreteria. Home, si és per això prefereixo anar a l’spa. L’altre motiu per comprar-les és la possibilitat de fer servir un cafè gourmet o un de comerç just però en canvi l’argument ecològic se’n va en orris doncs les Ne-cap són d’un sol ús.

Les Nesul(també en ferreteries) sí que són reutilitzables fins a quinze cafès per càpsula asseguren. El paquet de 20 surt a 13,75 així que és un sistema ecològic i encara més barat. estaria molt bé si no fos per un petit detall: amb les ditxoses Nesul gairebé em carrego la Krups. Després d’aquest episodi lamentable vaig jurar per John Malkovich que portaria les càpsules a reciclar a la pròpia botiga i mai més trairia a Nespresso, (mea culpa!).

Però… aquestes noves càpsules compatibles que Marcilla vendrà més barates i als súpers no les hauria de provar? Ni que fos per comentar-ho al blog.