Tag Archive for dones directives

Entrevista a Eugenia Bieto, directora general d’ESADE

(Avui publico una entrevista que la directora general d’ESADE em va concedir per al número 3 de la revista Business Woman que no es va arribar a publicar).

Foto de Roger Castellón

No hi ha més secret: treballar, treballar i treballar. Això és el que ha fet Eugenia Bieto tota la vida. Ja de ben joveneta, per ajudar la família quan el seu pare va morir, i de gran, per tirar endavant ella sola el seu fill. Quan no es dedica a la feina gaudeix brodant, escoltant òpera o flamenc, o llegint novel·la històrica. L’emociona Casablanca però també Volver d’Almodóvar.

A ESADE es formen els líders econòmics del futur. Com han de ser?

Han de tenir una mentalitat molt global i no només des d’una perspectiva de negoci, sinó d’entendre els canvis que estan passant al món. En segon lloc, han de ser persones molt emprenedores. I finalment, han de ser socialment responsables. Necessitem directius que anteposin sempre l’ètica en les seves decisions.

Aquesta crisi econòmica és també una crisi de valors?

Per primera vegada ens enfrontem a una crisi que és econòmica, financera, global i de valors. Crec que hi ha hagut certs excessos en certes decisions, potser també falta de regulacions però és massa complexa per atribuir-ne la causa a només un element.

Quina part de responsabilitat hi han tingut les escoles de negocis?

És una pregunta que les escoles de negocis tenim damunt de la taula. Crec que hi hem tingut la nostra part de responsabilitat com també l’hi han tingut altres actors de la societat doncs la crisi ha estat responsabilitat de tots. El 2005, el departament d’Economia de ESADE va publicar un informe que preveia que en uns anys patiríem una crisi econòmica molt forta. Potser hauríem d’haver insistit molt més a avisar del que podia passar. Tenim el repte de formar a directius que siguin capaços d’anticipar i evitar les crisis.

Espanya destaca perquè algunes de les seves escoles de negocis com ara ESADE estan entre les primeres del món. Malgrat això, és un dels països d’Europa més encallats en la crisi. El coneixement que es genera a les escoles de negocis d’Espanya no es trasllada a les empreses i a la societat?

És molt difícil tenir èxit empresarial en un entorn de crisi però tenim empreses entre les 10 primeres del món quant a qualitat i reputació com ara Telefónica, Repsol i Zara. També hi ha petites empreses innovadores nascudes fa tan sols tres o quatre anys que han apostat per mercats internacionals i que estan funcionant molt bé.

Alguna proposta o consell perquè Espanya surti del sot?

Globalitzar. Mirar enfora però no només a Europa o a Amèrica Llatina. Aquesta ha de ser una estratègia per sempre encara que Espanya torni a la situació econòmica anterior a la crisi, la qual cosa costarà molt doncs l’atur és una xacra molt important. A més, cal tornar al sentit comú en la gestió de l’empresa.

Vostè ha estat formadora d’emprenedors. L’esperit emprenedor és innat o s’aprèn?

Jo vaig a contra corrent del que sol dir la gent, que hi manca esperit emprenedor. Veig grans iniciatives al meu al voltant. Crec que els emprenedors es poden formar, com en qualsevol altra professió. És cert que existeix el nen que des de petit neix amb aquesta mena d’inquietud, però jo he tingut alumnes a classe que mai s’havien plantejat ser emprenedors i acaben l’assignatura pensant “per què no?”. Aquesta és una de les grans responsabilitats de l’escola de negocis: ensenyar-los que és possible. Tot i que això hauria d’ensenyar-se des de la infantesa.

Quina és la principal trava que troben els emprenedors?

La principal dificultat és descobrir que han triat malament els seus companys de viatge. He vist grans frustracions quan antics alumnes han vingut al meu despatx i m’han explicat “m’acabo de barallar amb el meu soci i hem deixat de ser amics”. La resta són dificultats pròpies dels negocis per a les quals estan preparats des d’aula.

Només un 10% dels membres de consells d’administració són dones. Des de la seva posició es planteja contribuir a que aquesta situació canviï?

Des d’ESADE podem fer dues coses. D’una banda, investigar el perquè d’aquest desequilibri i com millorar-lo. De fet, ja hi tenim una línia d’investigació. Per una altra, formar. La formació és el millor ascensor. En el grau, més de la meitat dels alumnes són dones, en el MBA, en són el 30% i en Direcció General, el 10%. Per canviar aquesta tendència tenim un sistema de beques específic per a dones i programes perquè puguin entrar en consells d’administració. A més, intentem parlar molt amb elles, recalcant que tenen una carrera per davant.

És l’única dona a Europa al capdavant d’una de les 25 primeres escoles de negocis del món. Com ha traspassat aquest sostre de vidre?

A força de treballar molt i creure en el que faig. No he volgut perdre cap oportunitat i m’he pres tots els treballs molt seriosament. No he fet una altra cosa que intentar fer les coses bé i anar-me formant.

Com ho ha compaginat amb la seva vida personal i familiar?

Tinc un fill de 26 anys i ha estat complicat. De sobte em vaig trobar sola amb el meu fill i no hi vaig tenir elecció. Vaig perdre als meus pares molt jove, no he tingut germanes, no tenia marit, així que ho he hagut de fer tota sola, sense cap xarxa familiar de suport. Però tinc moltes amigues i m’han ajudat moltíssim. Les amigues són una riquesa impressionant.

Tot el meu temps lliure l’he dedicat al meu fill perquè tingués consciència que si no estava amb ell era perquè estava treballant perquè havíem de viure. Però el meu fill m’ha posat les coses molt fàcils. Els nens que creixen amb l’exemple d’una mare que treballa molt aprenen a responsabilitzar-se.

El seu pare va morir quan vostè només tenia 12 anys. De quina manera ha influït aquest fet en la seva vida?

Totalment. Era metge i sempre estava estudiant i investigant. Després de la guerra va haver d’exiliar-se i va acabar en un camp de concentració però sempre va saber tirar endavant. Jo l’admirava moltíssim. La seva mort ens va deixar en situació molt complicada i per a mi va suposar abandonar la infantesa, haver-me de posar les piles doncs era la gran i tenia dos germans petits. Als 14 anys vaig començar a fer de cangur i a donar classes de francès. Després, classes de matemàtiques. A quart de carrera ja vaig començar a treballar en una empresa.

Va ser l’única noia de la seva promoció. Com recorda els seus anys d’estudiant universitària?

Per pagar la carrera vaig haver de demanar un préstec. Estudiava i treballava alhora i tot i així vaig ser la primera de la meva promoció. Van ser uns anys durs però els professors em mimaven una barbaritat i els meus companys em portaven en safata. Encara em segueixen estimant moltíssim (ens veiem una vegada a l’any) i estan molt orgullosos que la nena de la classe sigui la directora d’ESADE.

Per què costa tants diners un MBA?

Es necessiten moltes persones al voltant d’aquesta formació: professors, ajudants, beques, tecnologia i aules doncs cada tres anys es queden obsoletes. ESADE és una fundació que genera el cash flow per poder reinvertir-hi, però no està orientada a beneficis. Estem molt preocupats per l’eficiència, però solament en viatges internacionals ens hi gastem un munt de diners doncs els nostres professors viatgen constantment a congressos. Els docents no donen més de 200 hores de classe perquè han d’investigar, ha d’anar més enllà d’explicar el que posa en els llibres. A més, han d’atendre als alumnes, interactuar amb ells. Tot això surt molt car, el cost de l’hora de professor a l’aula és molt alt.

Els alumnes en paguen els coneixements o també les relacions que s’hi estableixen?

En paguen l’empleabilitat. En surten amb les competències que li demana el mercat i amb una forta xarxa de relacions. En això ens ajuda molt l’associació d’antics alumnes que en una escola de negocis és clau.

El moment de Mònica Calvet, sòcia fundadora de Living the City

Un objectiu, un pla i el moment adequat per dur-ho a terme. La Mònica Calvet, és una dona d’idees clares. Pensa estudiar un Executive MBA i agafar les regnes de la direcció comercial de l’empresa industrial on treballa. Vol tenir poder de decisió dins la companyia. Ja fa dos anys que en porta l’àrea comercial del nord-est d’Espanya i ara és el moment perfecte per realitzar el seu pla. L’empresa signa una carta comprometent-se a donar a la Mònica un lloc de responsabilitat i a assumir part dels 50.000 euros que costa l’EMBA d’ESADE. Ella en fa les proves d’accés. Encara no ho sap, però dins seu s’està gestant un altre projecte que no forma part de la seva agenda. D’una tacada s’assabenta que ha estat admesa al màster i que està embarassada. Dos camins que s’obren i que semblen anar en direccions oposades.

La Mònica no està preparada per aquesta deriva inesperada però s’afanya a redreçar el rumb. Planeja no desconnectar-se de la feina durant la baixa maternal. Hi podria anar a treballar unes hores a la setmana o fer-ho des de casa. Fins i tot podria reincorporar-se al seu lloc de treball abans d’acabar-la, si cal. Un cop hagi retornat, entrarà més d’hora a treballar i escurçarà el temps de dinar per poder plegar a les sis i no a quarts de vuit com fa ara.

A l’empresa tampoc no estan preparats perquè una executiva es quedi embarassada però s’afanyen a buscar una solució, la seva solució. Poc a poc, van apartant a la Mònica de les seves funcions. Els comercials al seu càrrec passen a dependre d’una altra persona de manera que la Mònica perd la part variable del seu sou, aproximadament un 25%. L’empresa es nega a pagar part de l’EMBA tal com s’havia compromès. Després de la baixa maternal, li assignen un lloc de treball nou que res té a veure amb la seva trajectòria i les seves aspiracions. La Mònica tot just aguanta tres dies i accepta marxar amb una indemnització per acomiadament improcedent. “No els vaig denunciar per mobbing perquè estava massa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

sa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

Un fill et canvia la feina

(Adaptació d’un article escrit per al número 2 de la revista Business Woman i que no va sortir a la llum).

«Un fill et canvia la vida», repeteixen amb una aureòla de misteri els pares experimentats als novells quan l’embaràs comença despuntar. Un tòpic d’ascensor que, com tots, té la seva part de veritat. D’entrada, ens obliga a repensar la nostra organització diària per assolir la ànsiada conciliació. Una paraula que ens sona a utopia del segle XXI quan trobem poques facilitats per complir amb el nostre treball i, alhora, amb l’educació dels nostres fills. Dues responsabilitats que hem contret amb la societat que necessiten temps i dedicació, i la segona, a més, contacte i afecte, doncs no es pot exercir-se la maternitat ni la paternitat enviant missatges des de la BlackBerry. «Els nens i les nenes són el futur de la societat; no creixen com a herbes salvatges en la cunetes del camí. Cuidar a les dones mares -i als pares, afegeixo jo- és cuidar també a la infància i promoure adults en harmonia amb si mateixos. Un societat que es consideri avançada ha de tenir això ben present», afirma la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre.

Una cultura obsoleta

Doncs no debem ser una societat gaire avançada quan, com reconeix la pròpia Cánovas, valorem millor el treball que la maternitat/paternitat, que sovint es considera com un fet estrictament privat i femení. Aquesta absència de valoració social es reflecteix en les polítiques socials del nostre país. A Noruega, Finlàndia i Dinamarca, les baixes remunerades per maternitat són fins a de un any, enfront de les 16 setmanes d’Espanya. L’estudi de la Comissió Europea titulat Flexibilitat en l’horari laboral i igualtat de gènere revela que, en països com Dinamarca, Suècia, Alemanya, Finlàndia i Noruega, entre el 50% i el 62% dels assalariats tenen cert grau de flexibilitat en el seu horari laboral. Aquest percentatge, a Espanya, és només del 15,5% en el cas dels homes i del 15% en el de les dones. Per no parlar dels horaris partits que aquí es practiquen.

«No és qüestió de diners sinó de cultura», assegura la professora de l ‘IESE i experta en conciliació Nuria Chinchilla. En la majoria dels casos, la nostra cultura empresarial valora el “presentisme” per sobre de la consecució d’objectius. «Està millor vist absentar-se del treball al migdia per practicar jogging i sortir tard de la feina que marxar aviat encara que hagis treballat el mateix nombre d’hores», explica Judith Aparicio, exdirectiva de RH a Sara Lee i investigadora sobre educació per a la Universitat de Barcelona. Aparicio, després de la baixa maternal, va optar per diferents mesures: treballar des de casa, reduir jornada i apostar per la flexibilitat horària. No obstant això, va topar amb la incomprensió d’alguns companys i superiors, i la seva necessitat de conciliar va ser un fre en processos de headhunting. «Quan els preguntava sobre polítiques de conciliació, em contestaven amb subterfugis i ja no em tornaven a trucar».

De vegades aquesta cultura obsoleta, pròpia de «homes del segle passat» tal com la defineix Nuria Chinchilla, es tradueix en mobbing o en acomiadaments improcedents. Aquest va ser el cas de Mònica Calvet: Calvet treballava com a cap de Vendes en una companyia del sector industrial que s’havia compromès a finançar-li parcialment un EMBA en ESADE i a promoure-la a un lloc de més responsabilitat. Poc després de ser admesa a l’EMBA es va quedar embarassada i l’empresa va trencar el pacte. Ja durant l’embaràs va ser apartada de les seves funcions i va deixar de percebre la seva comissió comercial. Després de la baixa maternal, va ser assignada a un nou lloc que res tenia a veure amb el pla de carrera acordat. El desencontre va ser tal que, als tres dies, va ser acomiadada de forma improcedent com va reconèixer la mateixa empresa. «El curiós és que els meus caps creien que m’estaven ajudant; estaven convençuts que ja no podia exercir el lloc de treball que tenia fins llavors i que aquesta era la millor manera que romangués en l’empresa i atengués al meu fill. I això que mai vaig demanar cap reducció de jornada. Només pensava reduir el temps del dinar per sortir abans», explica. Ara Calvet és sòcia i codirectora de Living the City, un club d’oci exclusiu per a dones. Està satisfeta d’haver creat una empresa d’acord amb els seus valors però deplora que «calgui sortir del sistema per poder gestionar el teu temps, amb la pèrdua de talent femení que això suposa per a les empreses. Les empreses necessiten estar gestionades per homes i per dones».

Ara bé, les organitzacions no són les úniques responsables d’aquesta cultura. Cristina García, exabogada especialitzada en Dret Marítim i propietària de tododinosaurios.com, explica que els clients d’un bufet d’advocats «volen que estiguis sempre disponible, anar a l’advocat un cop acabada la seva feina i començar les reunions a les vuit de la tarda. Hi ha molt poca empatia». Cristina García va deixar el seu treball d’advocada poc després de reincorporar-se després de la baixa laboral i, anys després, va muntar el seu propi negoci.

Reconciliar família i feina

Tal com explica Gemma Cánovas, “existeix una escissió entre el món productiu i la criança dels fills que sovint provoca que les dones atenguin els conflictes quotidians entre família i treball sense que es noti, com si fos una debilitat femenina”. Moltes prefereixen dir que arriben tard al treball per un embús abans que reconèixer que han hagut d’acompanyar al seu fill al metge.

No obstant això, com afirma Nuria Chinchilla, «tot és sistèmic. Empresa, família i societat formen un triangle; el que ocorre a qualsevol àrea influeix en totes les altres. L’empresa ha d’entendre a l’empleat com una persona completa. Una empresa que busca resultats a curt termini i va estripant persones a curt termini és un negoci, no és una empresa».

Tenir el cor partit entre família i feina ens provoca una mena d’esquizofrènia que ens pot portar directament a la consulta del psiquiatra. Natalia Gómez del Pozuelo, consultora, professora d’ICADE i autora de Buen padre, mejor jefe, creu que «les dicotomies ens impedeixen desenvolupar-nos. És més saludable que hi hagi vasos comunicants entre família, treball i benestar personal. Dividir la vida en compartiments estancs és una actitud masculina que a les dones ens resulta incòmoda». Gómez del Pozuelo creu que les noves tecnologies ja estan esborrant aquestes diferències, doncs podem fer la compra per Internet des de l’oficina o llegir e-mails de treball a casa. «L’interessant és fer que la tecnologia vagi a favor teu, no en contra teva, que et permeti portar una vida unificada», conclou l’escriptora.

A més del fet que ja ningú discuteix que «quan podem conciliar estem més motivats, més creatius, més eficaços, i més concentrats», Gómez del Pozuelo també afirma que ens fa moltíssima falta «traslladar les habilitats d’un entorn d’un altre», tal com defensa en el seu llibre. Per exemple, afirma que «en l’ambient familiar deixem el nostre ego a un costat, reconeixem que no ho sabem tot, utilitzem més els sentiments. En canvi, en el treball no tirem la tovallola quan volem complir un objectiu. La comunicació és dificilíssima en els dos àmbits i, en molts casos, les mateixes estratègies serveixen per tots dos». Com a excap de RH a Sara Lee i actual coach, Judith Aparicio assegura que «ser mare em va ajudar a entendre a les persones de forma global, no només com a mers empleats, i a fer que se sentissin més valorades i felices. Cal acaronar al personal com acaronem als nostres fills, practicant l’escolta activa, celebrant els èxits»”.

Tant Gómez del Pozuelo com Judith Aparicio creuen que la conciliació no és una quimera: «Es pot ser cap, reduir jornada i complir amb objectius. Cal organitzar-se millor, delegar més, centrar-se en projectes concrets on puguis aportar valor, limitar el teu temps de resposta i gestionar molt bé l’agenda. Reduint el teu temps t’obligues a ser més productiva» assegura Aparicio. Natalia Gómez del Pozuelo ha estat directora general amb jornada reduïda i anima a directius i directives a fer com ella «cal donar exemple a la feina i no tenir por que ens comparin amb altres». De forma similar s’expressa la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre: «no totes les dones desitjaran aprofitar el seu dret a una reducció de jornada, però és important que les que vulguin ho plantegin amb fermesa, no com si demanessin un favor». Nuria Chinchilla, no obstant això, creu que per negociar condicions de flexibilitat el millor «és apel·lar a objectius i explicar com els acomplirem». Per la seva banda, Mònica Calvet, funadadora de Living the City, pensa que moltes empreses ja estan canviant els valors a causa de la incorporació de noves tecnologies i de directius joves amb una nova visió de la conciliació entre vida familiar i empresarial.

A la professora de l’IESE, no li agrada la paraula «conciliació», sinó que prefereix parlar de «integració», de com integrar família i treball en la nostra vida per desenvolupar-nos de forma integral, no fragmentada. Es tracta d’un concepte que va més enllà de fixar horaris. Consisteix a decidir com volem viure la nostra vida, a convertir-nos en amos del nostre destí, tal com resa el títol del llibre de Nuria Chinchilla i Maruja Moragas Dueños de nuestro destino. «Primer cal conciliar amb tu mateix i, després, amb la teva família i la teva professió. No podràs negociar des de la maduresa si no has definit les teves prioritats. Cal parar-se a reflexionar les decisions més importants de la teva vida: amb qui et cases i hi tindrás fills, on vas a viure i amb qui vas a treballar, és a dir, en quin tipus d’empresa; si et fiques en la gola del llop, després no et queixis».

De vegades és el nostre fill el que ens posa davant del mirall i ens dóna la força per plantejar-nos un canvi o ens inspira. «Em vaig plantejar si simplement els diners havia d’entrar i sortir en la meva vida o si realment li donava un valor al temps que dedicava a guanyar diners. Vaig aconseguir aixecar-me abans i planificar el dia en silenci perquè la meva vida no fos només treballar i dormir. Si busques temps en trobes, però si no hagués nascut la meva filla, no m’hauria adonat del valor del temps i hagués seguit en una roda», explica Judith Aparicio. Per ser amos del nostre destí hem de començar per ser amos del nostre temps.

On trobar la revista Business Woman

La distribució de Business Woman ha estat una mica embolicada. Pels que l’heu buscada i no l’heu trobada, us deixo l’enllaç a la web de la revista. Allà trobareu un pdf on consultar a quins quioscos està la revista.

De totes maneres, ja sabeu que si em deixeu un comentari aquí us l’enviarem de franc a l’adreça que em digeu.

Nova revista Business woman

Ja fa més de set setmanes que no actualitzo aquest blog. Set setmanes de dedicació intensiva a un nou projecte: la revista Business Woman, la primera revista destinada a dones executives i emprenedores i que es vendrà en quioscos. Es començarà a distribuir després de Nadal.

A Business Woman volem oferir a les nostres lectores (i lectors) experiències i reflexions inspiradores així com tota la informació d’interès i recurosos per progressar en el seu treball, per animar-les a fer emergir el seu talent en l’empresa i també per donar major visibilitat a les directives i empresàries.

Hi haurà una entrevista a una directiva que en aquest primer número és Bettina Farreras, consellera delegada de Bassat Ogilvy, un esmorzar-conversa amb professionals d’una àrea concreta que en aquest cas són les directores de recursos humans de Saba, Lacer i Codorniu. També un reportatge de tendències de mercat, articles pràctics i una secció amb moda bellesa, viatges, recomanacions culturals… Una secció a la qual tinc especial carinyo és Lovework, sobre persones que fan el que estimen o estimen el que fan. Per començar hem parlat amb persones molt interessants que han fet de la seva afició la seva professió i també amb Pilar Jericó, Borja Vilaseca o Eva Perea que ens va orientar sobre a qui entrevistar.

Estic molt il·lusionada i convençuda de què agradarà a moltes dones (també homes!) que troben a faltar una revista com aquesta. Tant de bo en aquest any que comença es facin realitat i arribin a bon port tots els nostres projectes com aquesta nova revista. Segur que sí.

Feliç 2011.

Dones al poder (II)

(Segona part de l’article publicat a Comerç i Gestió)

Lleis i cultura

La Llei d’igualtat obliga les empreses de més de 250 treballadors a tenir un pla d’igualtat. Es tracta d’un document pel qual l’empresa estableix mesures per promoure la participació equilibrada d’homes i dones en tots els àmbits de l’empresa. Segons estimacions del Ministeri d’Igualtat, un 35% de les grans empreses ja han adoptat aquest pla i un 65% dels convenis col·lectius incorporen mesures contra la discriminació. Per Chinchilla, però, seria més efectiu que la Llei, en lloc de sancionar les empreses que no la compleixen, incentivés les que adopten noves polítiques. Esther Casademont encara es mostra més dràstica: «Mentre aquests temes s’hagin de “regularitzar” no estaran normalitzats. Si les organitzacions, les empreses i els governs, visquessin de forma natural la igualtat d’oportunitats per a tothom, no caldria fer lleis que “obliguessin” les dones a ser-hi per motius tan peregrins com el de la “quota”. A Europa ho han tingut clar des de ja fa molts anys i, per tant, han anat construint un mapa social en què impera la verdadera igualtat de gènere. No els ha calgut treure’s lleis de la màniga per “fer un bon paper”», afirma.

Les lleis sempre és millor tenir-les a favor que en contra, però són insuficients per canviar la mentalitat de les persones i la cultura empresarial. «A Random House, aprovem el 95% de les sol·licituds de reducció de jornada, però sovint ens trobem que són els mateixos companys els que ho veuen amb mals ulls, La companyia no discrimina però els empleats sí», explica Marta Grau. No ajuda el fet que gairebé sempre siguin les dones les que aprofitin les mesures de conciliació. Per Pilar Jiménez, «els homes valoren unes coses i les dones, unes altres». En la mateixa línia, Sílvia Sorribas, advocada i sòcia de Garrigues, afirmava durant la jornada de la Cambra que «per nosaltres, el concepte d’èxit no és només professional».

Però és una qüestió de prioritats o de responsabilitats? Com a ciutadans, tenim responsabilitats tant a la feina amb la nostra empresa com a casa amb els nostres fills, i homes i dones haurien d’assumir per igual totes dues, ja que tenen una funció social. Tan important és fer bé la nostra feina com educar els nostres fills perquè siguin bons ciutadans, i això és obligació tant dels pares com de les mares. Com manifesta Sorribas, «la cura dels fills es pot delegar, però l’educació no», i aquesta demana temps i dedicació. Després d’anys d’estar al peu del canó i de convertir-se en sòcia, Sorribas ha aconseguit que la majoria dels consells d’administració, que abans es feien un cop l’any a Madrid, es facin per videoconferència o que no es facin activitats de team building un divendres a la tarda. «Els vaig explicar que entre setmana ja veig poc els meus fills i vull dedicar-los el cap de setmana de la mateixa manera que dic que tal dia me n’he d’anar abans perquè és el festival de l’escola dels meus fills. No ens amaguem, ja que és una forma d’educar, de relativitzar la cultura presencial a l’empresa», sentencia Sorribas.

Canvi de paradigma

Des de la seva irrupció massiva al món laboral fins ara, les dones s’han adaptat a les estructures empresarials existents, creades per i per als homes. Ja és hora que liderin un canvi en aquestes estructures, un canvi del qual es beneficiarien homes i dones. Carme García Ribas, directora del Màster i el Postgrau en Lideratge Femení ESCI- UPF (únic al món en aquesta especialitat) i autora del llibre El síndrome de Maripili ho explica així: «Els homes han fet les coses a la seva mida. Les dones, en canvi, ara per ara som una cultura hoste. Quan sortim a la vida pública, ens adonem que el model masculí no encaixa en les nostres formes i ens comportem amb la docilitat d’un hoste, com si no estiguéssim a casa nostra. La submissió continua sent la cultura de les dones. Hem d’autoritzar-nos a crear la nostra cultura, però no per suplantar la que ja existeix, sinó perquè hi convisquin». Nuria Chinchilla creu que, a més de l’esmentada flexibilitat, «cal un canvi del paradigma economicista a un de més humà perquè, al cap i a la fi, les persones són el substrat de les empreses». Un canvi de paradigma del que tothom parla i que alguns asseguren que ja és aquí. «La societat canviarà i això ens afavorirà», assegura Pilar Jiménez.

Per on ha de començar aquest canvi? Segons Carme García Ribas, per les mateixes dones. «Per la nostra ubicació cultural diferent, les dones tenim por al rebuig, a no agradar. Orientem la nostra vida a agradar (que no a seduir)i això genera antilideratge. Maquiavel ja va identificar aquest tipus de por dels que volen agradar a tothom. Cal fer una presa de consciència per corregir aquest model. El primer lideratge és el teu, el vital, i després pots adquirir eines per liderar equips». De manera similar s’expressa Chinchilla quan parla del «sostre de ciment», és a dir, «el que s’autoimposen les dones per por de no ser capaces d’arribar a tot i fer-ho bé».

«No hi ha cap home que digui que no és necessari fer aquest canvi, però ells difícilment el faran perquè no els fa falta. Està molt bé generar consciència social però no n’hi ha prou. A nosaltres ens toca fer la feina bruta. En el moment que tu canvies, tot canvia, no trobarem resistència.» Una revolució cultural, doncs, que comença per una mateixa.