Tag Archive for Crisi

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

Margin Call: Una mala persona no pot ser un bon directiu? I què?

Ja fa un parell d’anys, vaig entrevistar al professor de l’IESE Josep Maria Rosanas (l’entrevista la podeu llegir aquí i aquí). La vaig titular “Una mala persona no pot ser un bon directiu”. Algú em va comentar que era un titular molt naïf, però, naïf o no, era la síntesi del pensament de Rosanas: la falta d’ètica és una forma d’incompetència que tard o d’hora acaba per dinamitar l’empresa.

Des d’aleshores de tant en tant dono voltes a aquesta idea i novament me’n vaig recordar veient la pel·lícula Margin Call estrenada aquí fa unes setmanes. El film transcorre durant les hores prèvies a la fallida d’un banc d’inversió inspirat en Lehman Brothers. Els directius s’adonen, gràcies a l’informe elaborat pel cap del departament d’anàlisi de riscos recent acomiadat i el seu jove subaltern, de l’immens abisme que s’obre sota els seus peus. Durant una llarga nit decideixen que, abans de caure, es desempallegaran del màxim número possible dels seus actius tòxics col·locant-los al mercat, tot i ser conscients que, d’aquesta manera, desfermaran una tempesta financera de proporcions colossals i abast mundial.

Margin Call se centra en el retrat dels personatges i aquest és el seu màxim encert, doncs el desenllaç de la història ja el coneixem i el patim tots. El director debutant J.C. Chandor fuig de tòpics i arquetips per mostrar-nos el rostre humà dels taurons recolzat en un elenc d’actors impressionants: Jeremy Irons (el meu amor platònic d’adolescència), Kevin Sapcey, Paul Bettany, Stanley Tucci, Zacary Quinto, Demi Moore, Simon Baker i Penn Badgley.

Rosanas calificaria aquests taurons de mals directius: incompetents perquè han portat la seva empresa a la fallida i males persones perquè enganyen els clients venent-los ronya, enverinant el pou del mercat d’on bevem tots. Però com són i què pensen?

Per una banda es mostren ignorants i orgullosos de ser-ho: cap dels directius és capaç d’entendre l’informe de riscos que ha fet el jove analista. Fins i tot el màxim capitost li etziba “expliqui-m’ho com si fos un nen, li asseguro que no sóc on sóc per la meva intel·ligència”. Freds, quan foten els treballadors al carrer amb la seva capsa de cartró com si fos el dia dels trastos. Indecentment hedonistes, quan confessen rient que han llançat més de 75.000 dòlars en beguda, ballarines i putes. Cínics, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

Però també solitaris que ploren la mort del seu únic amic (el gos). Desencisats, que es planyen d’haver abandonat l’enginyeria real, la que construeix carreteres, per l’enginyeria financera. Vençuts, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

I és realment així? El personatge magistralment interpretat per Bettany diu “que es foti la gent normal. Al cap i a la fi ells volen el mateix que nosaltres; viure en grans cases i comprar-se cotxes. Volen els diners però alhora fer-se els innocents i no saber d’on vénen”. És curiós que en aquesta mena de meritocràcia dels negocis tots es senten amos del seu destí quan es refereixen a la posició que han assolit (“sou on sou perquè sou els millors”) però no respecte a les accions pútrides que comporta: són culpa del mercat, culpa de tots. Al cap i la fi, si és culpa de tots és tant com dir que no és culpa de ningú, de la roda de la fortuna, talment com si fóssim a l’edat mitjana. Tanmateix hi han diferents graus de responsabiltat. Estirar més el braç que la màniga no és un delicte, estafar, sí.

Però les responsabilitats legals no s’han depurat prou i no se’n depuraran mai. Per això el màxim directiu de Margin Call interpretat per Jeremy Irons dina tan tranquil el dia de la tempesta i li demana a Kevin Spacey que es relaxi. Ja tenen les seves mansions i els seus Lamborghinis , ja han fet diners a cabassos i ni en tota una vida se’ls podran acabar. Sembla dir, “sí, sóc una mala persona, un mal directiu. I què?”.

En suspens

Volia complir el tòpic d’aprofitar les vacances per llegir i pensar però he llegit poc i encara he pensat menys. M’he emportat Retratos y encuentros de Gay Talese per veure si se m’enganxava alguna de les qualitats de l’autor del magistralSinatra está resfriado (tot i que m’ha emocionat més el retrat d’un Peter O’Toole apassionat, d’una sensibilitat extrema, etern buscador de la bellesa).

L’artista Mila Lozano, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar per a la revista Business Woman, ha pintat una sèries de quadres anomenada En suspens. Segons Mila, “reflexa el trànsit entre el que és possible i el que, al final, emergeix, una realitat no manifesta on les peces, tanmateix, es mouen”. Doncs així he passat les vacances: en suspens, com atrapada en una llarga migdiada estiuenca de persianes baixades i cigales cantant. S’haurà mogut alguna peça sota la superfície somorta?

Al maig em vaig plantejar fer un post sobre la mobilització dels indignats. Sembla que hagi passat un diluvi des d’aleshores! La veritat és que la moguda em va agafar en calces, com a molts comentaristes que escriuen des de els púlpits amb el posat del “quan tu hi vas jo ja hi torno” encara que cap ho va reconèixer. Em vaig plantejar quina informació econòmica ens interessa realment a la gent del carrer, al ciutadà mitjà, o com coi vulguem anomenar-nos, i sobretot, quina informació puc aportar amb els meus limitats mitjans i coneixements

Mentre hi pensava llegia articles econòmics d’indignats il·lustres de casa nostra, alguns no alineats amb les idees i propostes del moviment de campanya, però no per això menys emprenyats: Arcadi Oliveres, Marc Vidal, Xavier Roig, Vicenç Navarro o Francesc Sanuy. Un reportatge sobre paradisos fiscals emès pel programa de TVE Documentos TV em va il·luminar; efectivament estàvem assistint a la fallida l’estat del benestar provocat pel frau, l’especulació i la incompetència. Res que no llegís o escoltés cada dia però que de sobte se’m revelava amb evidència. A aquesta visió del cataclisme se li sumava el fet que la revista Business Woman, en la que jo havia posat tants esforços i il·lusions es paralitzava (també en suspens?).

Han passat les vacances, els aldarulls de Tottenham, les declaracions del multimilionari americà Warren Buffet i de les grans fortunes franceses demanant pagar més impostos. Veurem esclatar o regenerar-se el sistema d’una vegada per totes o seguirem en suspens?

[Per cert, la multimilionària hereva de L’Oréal, Liliane Bettencourt, no està sent investigada per un frau fiscal de prop de 30 milions d’euros? Potser que no demani més impostos i que pagui els que deu, no?].

La millor opció d’oci en temps de crisi

“Un dia els articles de sex shop es vendran als súpers” em va dir fa temps una amiga. I tenia raó. L’altre dia, al Caprabo, a la secció d’higiene i bellesa, a més d’una àmplia gamma de preservatius Durex hi vaig veure una bona mostra de productes de cosmètica eròtica d’aquesta mateixa marca: lubricants de sabors de maduixa, cirera i pinya colada, amb efecte calor o fred i l’anomenat Original. També un gel de massatge 2 en 1, un gel estimulador de l’orgasme i un dels seus famosos anells. Aquests darrer producte no estava l’abast sinó tancat en pany i clau en una capseta transparent com les que hi posen a es llaunes d’escopinyes o d’altres articles llaminers, de preu elevat i fàcils d’embutxacar. Ja m’imagino l’escena del comprador demanant-li-ho a la caixera “un anell vibrador i una ampolla de Bourbon, si us plau”.

Des que l’any 2005 van treure el primer anell vibrador, Durex han anat ampliant la gamma de productes eròtics. És lògic que vulguin ampliar també el canal de distribució doncs en no ser productes profilàctics no té massa sentit que es venguin a la farmàcia, (tot i que les farmàcies venen de tot, inclús medicines). Fa un any o més vaig veure que venien lubricants i anells Durex en una màquina expenedora de l’estació d’Avinguda Tibidabo. Potser al Carrefour o d’altres grans superfícies ja fa temps que hi tenen articles eròtics de Durex però aquest és el primer cop que els veig en un súper. Al Mercadona només hi tenen els condons. Al Bonpreu també estan per poques alegries: a més dels preservatius només hi venen el lubricant Original, és a dir, el que no té efectes especials.

No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de conèixer i entrevistar per a Business Woman Dina Hörnecke, sòcia fundadora i ànima de La Maleta Roja, empresa de venta directa de productes eròtics adreçada a les dones. Dina desprèn una alegria de viure que enamora i s’encomana. No sé si aquest vitalisme li ve pel tipus de negoci que regenta o si s’hi dedica perquè és així de mena, però sospito que sabria gaudir en qualsevol altra faceta. Aquest entusiasme aplicat als negocis l’ha portat a factura 2,5 milions d’euros anuals i a comptar amb prop de 400 assessores. Li preguntava a Dina quin sentit tenia avui en dia les reunions de presentació de productes de La Maleta Roja amb l’eclosió del comerç per Internet (la mateixa empresa també té botiga en línia) i d’un nou tipus de Sex Shop gens sòrdid on la dóna es pot sentir còmoda. Per Hörnecke, la resposta és la catarsi que es viu en aquestes reunions, la complicitat que s’estableix entre assessora i clienta i en definitiva, tota una filosofia que la pròpia Dina transmet a totes les seves col·laboradores. La Maleta Roja ofereix un assessorament a mig camí entre la consulta del sexòleg i el sex shop que, segons la fundadora de la Maleta Roja, per més obert que sigui, no deixa de ser un lloc públic, poc apte per obrir-se a preguntar segons què.

Per comprovar-ho, l’altre dia vaig a anar a una botiga Sensualove, oberta, lluminosa, i transparent. Des de fora pots veure qui hi ha dins, en aquest cas, una noia d’uns 30 anys i una parella. A la porta anuncien que també fan reunions de tupper sex i coaching sexual (ja hi tornem a ser amb el coaching!). Cal dir, en honor de la botiga que és una de les poques franquícies que ocupen la Rambla Catalunya on les dependentes et vénen atendre en lloc de defugir-te parapetant-se al mostrador o petant la xerrada pel mòbil. No és qüestió de perdre vendes en un negoci on una part dels clients no saben ben bé què comprar i no s’atreveixen a preguntar-ho. La noia que em va atendre no podia ser més simpàtica ni tenir millor disposició. Em va deixar anar a raig tota una exhaustiva explicació de diversos productes encara que, segons com, una avançada tan directa més que trencar el gel et deixa més parat que un retrat. Sensualove compta amb 14 botigues a Espanya i projecta obrir ben aviat una altre establiment en un important carrer de Barcelona.

Dina Hörnecke em comentava que de moment no han notat la crisi tot i que el 2011 els feia una mica més de por. Sensualove va incrementar les seves vendes un 12% el 2009 (del 2010 no n’he trobat dades). Sembla que en temps de vaques magres, la millor opció d’oci és quedar-se a casa i gaudir d’un dels pocs plaers gratuïts tot amanint-lo amb alguna joguineta. I si no volem gastar ni en això, em quedo amb un consell que ens brinden Alex Cipollini i Laura Orsina a El Blog Alternativo; en una societat on prima la ment, per gaudir més del sexe el primer pas és despertar la sensualitat, obrir els sentits vivint intensament totes les sensacions que ens regalen: el tacte de l’aigua sobre la nostra pell a la dutxa, l’olor del cafè, el gust del suc de taronja… És de franc.

Apujar el sou està passat de moda

Quan jo berenava bocata de foie gras i mirava el programa Un globo, dos globos tres globos per la tele, moltes mares feien només de mestressa de casa i amb un únic sou mitjà vivia una família de cinc persones sense passar penúries. Fins i tot amb segona residència! Es viatjava molt menys que ara, entre d’altres motius, perquè nord enllà els preus eren molt més cars i menjar una pizza a Copenhague o a Amsterdam sortia a preu de restaurant de luxe de Barcelona.

Però els anys han passat, algunes coses han canviat i d’altres no tant. Ara viatgem més a Europa perquè hi han bitllets d’avió a preus de saldo i des de que paguem amb euros, una pizza a Copenhague o a Amsterdam costa com aquí. Les dones s’han incorporat massivament al mercat de treball amb la qual cosa si abans amb un sou mitjà vivia prou folgadament tota una família, ara amb dos sou mitjos hauríem d’anar amb Ferrari i tenir un amarrador al port del Masnou. O plantejat d’una altra manera, els progenitors podrien treballar mitja jornada, dedicar més temps al fills i al oci i amb dos mitjos sous viure com es vivia abans amb un de sol però amb els pares compartint rols als 50%.

La idea està tant lluny de la crua realitat que em pixo de riure només d’escriure-la. Que ha passat pel camí? Doncs han passat massa anys i moltes coses per poder-les estudiar aquí doncs l’anàlisi seria molt més complexa que la regla de tres patillera que he fet al paràgraf anterior. Però el que si és cert i els números canten és que Espanya té un poder adquisitiu per sota de la mitja Europea. Es troba al mateix nivell que Eslovenia i Txèquia i per darrere de gairebé tos els països de l’Europa Occidental excepte Grècia i Portugal (“Menos mal que nos queda Portugal”, com cantaven Siniestro Total). I això que són dades del 2008 publicades al Eurobaròmetre 2010, quan la crisi encara no s’havia acarnissat tant en nosaltres. Fa poc El País donava a conèixer que, segons la consultora Michael Page, el salari mig a Espanya és de 22.000 euros bruts, un 37% menys que els 35.000 de la mitjana europea.

Ara Joan Rosell, president de la CEOE diu que apujar els salaris segons el IPC està antiquat (via Economia Digital). I tant! Jo ja coneixo diverses empreses que han congelat sous tot i que nos semblen gaire modernes. Potser és la seva manera de posar-se a la avantguarda. Rosell assegura que cal lligar salaris a productivitat sobretot ara que “l’economia va cap avall”. Quan anava “cap amunt” ningú li va semblar que els assalariats havien de participar més dels beneficis de les empreses. Hi ha, però, qui pugi o baixi, sempre guanya una morterada. Al 2009, en plena crisis els alts directius de l’IBEX es van apujar el sou un 20% de mitja tal com informava Expansión (home, ja està bé que cobrin més però el milió d’euros de mitja està una mica massa lluny dels 22.00 que dèiem abans). El líder dels empresaris espanyols posa com a exemple a Alemanya que “va reaccionar abans i van decidir emmotllar els salaris a la realitat econòmica”. Curiosament el president dels empresaris alemanys afirma a la contra de La Vanguardia que el que hem de copiar-los és el seu sistema de formació cosa que aquí no se’ns ha acudit.
Sigui com sigui, tal com explica admirablement Àlex Font al bloc del diari Ara, és més fàcil aconseguir una pedra al fetge que pujar de categoria salarial la qual cosa ja és prou dura per tota una generació estafada de mileuristes amb carrera i màster. Només falta que els congelin els sous perquè és el més trendy.

Crisi econòmica o ètica? (II)

Mecanismes de control

Ningú dubta del poder de la temptació del guany fàcil. Aleshores potser necessitem mecanismes i organismes de control més ferms. Francesc Sanuy planteja, com a primer pas, “implantar una transparència avui inexistent. Ara que hem comprovat que l’avarícia d’uns pocs irresponsables pot plantejar un perill sistèmic, caldrà que els reguladors apliquin normatives igualment sistèmiques i, per això, és necessari que els models de risc no puguin ocultar unes exposicions que, si no hi ha la deguda transparència, queden ocultes. Fins i tot un barrut i un aprofitat com Lloyd Blankfein, president de Goldman Sachs, s’ha vist obligat a reclamar transparència, atès que allò que compta no és la quantitat de capital sinó la seva qualitat”.

En un debat sobre la regulació financera en el recentment celebrat Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, va dir que «estem obligats a fer el sistema financer més resistent que abans» amb normes globals. El president del BCE va afegir que estan en marxa una sèrie de reformes a Europa, on la supervisió financera malgrat l’existència de la Unió Europea (UE) i el mercat comú és nacional, per millorar la coordinació entre supervisors. «No ens podem permetre dues vegades haver de plantar cara a una crisi financera com aquesta», va dir Trichet, que va destacar els progressos que han fet el G-20, el Consell d’Estabilitat Financera i el Comitè de Basilea en la gestació de la nova regulació per reformar el sistema financer.

Altres, com l’economista Marc Vidal, opinen que abans de plantejar-se noves regulacions s’han de fer complir les lleis vigents. «Crec que el que cal és més serietat en el control sense arribar a la intervenció. Quan diuen que el sistema financer internacional s¡ha de regular més s’obliden que el problema no ha estat la manca de control, el problema és policial, ja que hi ha hagut molts delinqüents que s’han saltat la legalitat fins a portar la credibilitat del sistema contra les cordes. El mateix ha passat a casa nostra. Cal més control i menys berenars de saló.»

Francesc Cabana va més enllà de les lleis: «M’interessa destacar la diferència que hi ha entre la corrupció, que mereix una sanció penal, i aquelles actuacions legítimes que no contravenen cap disposició legal, però que èticament són reprovables. Un exemple poden ser els sobresous d’alguns alts executius als Estats Units o a casa nostra mateix, els quals són simplement exagerats i representen una bufetada per a tots aquells que pateixen. La reintroducció de l’ètica és responsabilitat de la societat i dels governs democràtics que ella elegeix. Una ètica que no consisteix tan sols a no robar i no estafar, sinó també a guanyar-se la vida amb una feina que afegeixi alguna cosa a la cultura o al nivell de vida dels ciutadans.»

Capital ètic

Es tracta, per tant, de practicar una economia moral? Avui en dia la riquesa de les nacions no es basa només en el capital físic, el capital financer i el capital humà, tal com va desenvolupar Adam Smith en la seva obra cabdal, sinó que cobra una rellevància especial el capital ètic, és a dir, el conjunt de valors que una nació crea i comparteix. Com que generen confiança, la participació cívica, el teixit associatiu i el grau d’implicació dels ciutadans formen un capital social que contribueix de manera decisiva al desenvolupament econòmic i a la consolidació dels valors democràtics.

La confiança consisteix en l’expectativa respecte d’un determinat comportament basat en normes i valors compartits per tots, com ara l’honradesa, la lleialtat… La confiança és imprescindible en una economia de lliure mercat i, per això, la pèrdua de confiança ha fet trontollar el nostre sistema econòmic.

Quan parlem de confiança i valors compartits no ens referim només entre la societat civil, sinó també entre ciutadans i poders públics, i ara mateix ens trobem a les antípodes d’aquest desideràtum. Segons l’índex de percepció de la corrupció que cada any elabora Transparència Internacional (TI), Espanya ocupa el setè lloc a Europa de països menys corruptes i el 28è al món, la qual cosa suposa un descens de cinc llocs respecte de l’any anterior. Quant a qualitat democràtica, ocupem el 16è lloc.

Nou contracte social

«Vaig ser membre d’un equip d’estratègia a la xarxa amb Bayrou fa uns anys i ara ho faig amb altres partits. Llavors ja vàrem saber que l’aposta s’havia de produir clarament per un nou contracte social en què la societat neixi de legitimitats múltiples; en què l’Estat sigui un soci, un fedatari, i si cal, un inspirador. França ha estat el centre ideològic que ha aconseguit històricament marcar les noves dinàmiques. Refundar la democràcia seria la clau», explica Marc Vidal. «Cal utilitzar els nous sistemes de tecnologies de la informació que tenen com a punt de partida la interactivitat del ciutadà, com la web social o la xarxa 2.0. Si això és fa de veritat i no com un mer estatus electrònic, podem avançar», afegeix.

Si la transparència és la millor defensa contra la corrupció, les noves tecnologies juntament amb la indispensable implicació ciutadana poden ajudar a fer la llum. Obama, arran del Pla d’estímul de l’economia per sortir de la crisi, que ha suposat una despesa pública de gairebé 800.000 milions de dòlars, ha llançat el projecte recovery.gov. Es tracta d’una web a través de la qual els ciutadans poden controlar la quantitat de diners invertida fins al moment o l’estat de desenvolupament dels diferents projectes, fins i tot dels que s’estan realitzant al barri d’un mateix, amb la possibilitat de denunciar incompliments i fraus. Les noves tecnologies, que ens estant portant cap a una nova economia i una nova societat, també poden ser una eina per a una nova política, que bona falta ens fa.

Crisi econòmica o ètica? (I)

(Aquest article va ser publicat al número tres de la Revista ACCID)

La crisi econòmica que estem patint té les seves arrels en una falta d’ètica generalitzada de la qual no s’escapen directius, banquers i polítics. Moltes veus clamen per recuperar determinats valors. Però quines mesures podrien assegurar l’ètica i la transparència d’empreses i institucions?

Després de gairebé dos anys sentint a parlar de la crisi, llegint articles i llibres sobre la matèria i escoltant els experts per ràdio i televisió, hem arribat a entendre les causes de l’escenari econòmic en què ens trobem. Però, tot i comprendre la successió de catastròfiques dissorts financeres, l’interrogant que ens queda és com és possible que algú tingui la barra de concedir crèdits hipotecaris amb la seguretat que no seran retornats per després convertir-los en un producte financer? Perquè les hipoteques subprime no són res més que això…

Com ja sabem, les hipoteques subprime van provocar una manca de liquiditat, la fallida de Lehman Brothers i la pèrdua de confiança global. Però si les subprime són l’origen del problema, anant més enllà, podríem concloure que la raó última és la manca de principis ètics? «La crisi actual té moltes causes, però una d’elles és, molt clarament, el que jo anomeno fent servir una expressió utilitzada pel president Obama “la cultura de la cobdícia”. El món dels negocis tendeix a concentrar-se a guanyar diners i oblida que els guanys legítims d’un negoci s’han d’aconseguir en el marc d’un respecte als altres. Un fet que no sempre es dóna», afirma l’advocat i historiador de l’economia Francesc Cabana, que recentment ha publicat un llibre que es titula precisament així: La cultura de la cobdícia.

Manca d’ètica globalitzada

Si un dels trets distintius d’aquesta recessió respecte a d’altres crisis cícliques anteriors és el seu abast mundial, un altre podria ser la manca d’ètica globalitzada. I és que aquesta cultura de la cobdícia no es limita únicament al cas de les hipoteques subprime dels Estats Units. A casa nostra, el negoci del totxo ha enriquit especuladors, bancs i ajuntaments (quan no directament alguns polítics) que creien que la construcció creixeria fins a l’infinit. Així es van entestar a concedir hipoteques a tort i a dret i a construir amb desenfrenada fal·lera fins i tot quan ja hi havia un greu desfasament entre els habitatges construïts i la creació de noves llars. L’abús de la Llei del sòl, que permet als ajuntaments requalificar terrenys agrícoles per convertir-los en urbanitzables, ha provocat una allau de casos de corrupció política. El més sonat dels últims temps ha estat el cas Pretòria, que ha suposat un daltabaix polític i ha donat un cop mortal a la confiança dels ciutadans en els seus representants.

«La cleptomania institucional i la mediocritat dels gestors públics són els causants de la corrupció. De vegades em pregunto per què un regidor d’un poble qualsevol té el privilegi de poder aparcar el seu vehicle on vulgui gràcies a un salconduit en paper que concedeixen a tots els càrrecs públics d’aquell municipi. Vivim en una espècie de societat feudal garantida per la democràcia. La majoria d’aquests individus que aparquen on volen són éssers molt insignificants, l’únic valor específic dels quals per haver arribat a tan alt honor ha estat tenir molt bona relació amb qui fa les llistes del seu partit», afirma Marc Vidal, economista i director general de Cink.

Desafecció pels polítics

Les mesures que els poders públics estan prenent contra la crisi tampoc ajuden a millorar la desafecció dels ciutadans pels polítics. S’han injectat milions d’euros per recapitalitzar grans corporacions dirigides per directius que només s’han preocupat pel creixement del valor borsari de les seves empreses per poder així enriquir-se amb sous d’escàndol. Aquesta recapitalització, en canvi, no ha arribat als ciutadans en forma de concessió de crèdits, línies de descompte o moratòries. Quan els governs accepten que hi ha entitats de crèdit que són «massa grans per deixar-les caure», el que fan és incentivar que els individus guiats per l’ànim de lucre, que són els executius d’aquestes entitats, assumeixin un risc excessiu en lloc d’actuar amb la necessària i exigible prudència” assegura l’advocat i polític Francesc Sanuy que recentment ha publicat El plats trencats: banquers, polítics i ciutadans culpables i víctimes de la crisi econòmica. Per Sanuy “l’objectiu principal de qualsevol reforma del sistema que ha fracassat de manera tant sonora ha de ser obligatòriament la garantia que els contribuents no tornaran a treure mai més les castanyes dels foc als especuladors. A la Gran Bretanya, els bancs Northern Rock, Lloyds i RBS han costat 500 euros a cada família sense que els directius vagin a la presó”.

L’esmentada desafecció amoïna Francesc Cabana. «Aquells que vàrem viure la dictadura franquista valorem més que ningú el valor de la democràcia i d’unes eleccions. Em preocupa l’abstencionisme i la gent que considera que el seu vot no canvia res. No hi ha cap altre sistema vàlid que l’elecció lliure dels nostres representants i el seu seguiment a través de la transparència i la informació.»

Sense voler disculpar-los, més enllà dels financers que han creat actius tòxics, dels directius que han promès rendibilitats impossibles a canvi de salaris desaforats o dels polítics que han fet amistats perilloses amb els aprofitats, hi ha tota una massa social que també té la seva part de responsabilitat per voler comprar pisos que estaven molt per sobre de les seves possibilitats o per exigir una dècima més a un fons d’inversió. Marc Vidal opina que «la culpa és de tots. També d’una classe mitjana que ha perdut l’essència del seu valor. Ara només compta enriquir-se, fins i tot amb uns diners que no són capital. El diner pel diner, aquest ha estat un problema definitiu».

La crisi de valors va començar molt abans que la crisi econòmica. Segons afirmava el professor de l’IESE Josep Maria Rosanas en l’anterior número de la revista ACCID, «en els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Fer passar els valors econòmics per davant de tot ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. El teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi». Francesc Cabana és de la mateixa opinió: «De pocavergonyes i de cobejosos n’hi ha hagut sempre, però en els darrers 25 o 30 anys el món dels negocis ha buscat amb deler els guanys importants i fàcils, mentre que la societat respectava i admirava aquestes fortunes fetes al marge de l’esforç i del treball», afirma.

Això només ho arreglem entre tots?

Dijous: rebo un correu electrònic d’una col·lega periodista que em diu “segur que ja estàs tipa de sentir parlar de la crisi i escoltar males notícies” i em recomana visitar el web http://estosololoarreglamosentretodos.org/per descobrir “històries d’esforç, d’il·lusió, de ganes, de coratge. T’animaran molt”. Penso que es una iniciativa voluntariosa d’uns quants esforçats però quan entro al web ensopego amb les cares de l’Andreu Buenfuente i d’en Ferran Adrià. A més d’esforçats, com a mínim estan ben relacionats. Divendres: esmorzo un tallat calentó amb torrades amb els diaris del dia i el estosololoarreglamosentretodos ocupa una plana sencera de publicitat a tos ells. Diumenge: agafo el metro per anar a passejar vora mar i en la macro pantalla de l’andana passen el vídeo d’estosololoarreglamosentretodos. Es veu que també l’emeten per la tele. Dilluns: a la feina entro a la plana web de la Vanguardia per buscar una informació i sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare se m’obre a pantalla completa l’estosololoarreglamosentretodos.org.

Però això qui ho paga?

Segons el quienes somos de tan inestimable web, la idea va ser un tal Jaime, professional del màrqueting que amb l’ajuda de la seva senyora va engrescar les Cambres de Comerç i algunes “importants” empreses que es van decidir a col·laborar de forma “desinteressada i anònima” formant la Fundación Confianza.

Juntament amb les Cambres, les companyies que formen part de l’esmentada fundació són Telefònica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banc Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan.

En definitiva, empreses, en la seva majoria, que sobreviuen i creixen gràcies a una situació de monopoli o oligopoli i a que han rebut ingents injeccions de diners públics sufragats amb els nostres impostos (per no parlar dels preus que ens imposen, inclosos els peatges d’Abertis). Aquestes companyies s’han gastat 4 milions d’euros, segons la nota d’Europa Press, en aquesta moguda. Ara ja sé perquè ENDESA m’ha apujat el rebut de la llum; per pagar una campanya per dir-me que m’animi i sigui més optimista!

Per descomptat, en la seva campanya no esmenten els polítics, no cal esperar solucions d’ells, que no els paguem per pensar. Papà Estat no ens ho pot arreglar tot, home ! A veure si treballem més, tenim més iniciativa i consumim més. Ah! I a somriure que som uns malcarats, uns apalancats en la cultura del no.

Ningú posa en dubte que el derrotisme no porta enlloc i no està de més recordar-ho, pero ho han de fer precisament aquests? O és que aquest bonrotllisme d’esplai ha de bandejar l’assumpció de responsabiltiats, la reflexió sobre el nostre model ecònomic i la proposta de solucions serioses? Al respecte, us recomano aquest post del Blog Salmón.

I, per cert, com és que en Jaime i senyora, els protagonistes d’aquest conte de la vora del foc, no surten per enlloc en la bonica campanya de SCPF?

Una mala persona no pot ser un bon directiu (II)

(Continuació de l’entrevista a Josep Maria Rosanas)

Vostè, que ha incidit tant en la importància del capital humà, què en pensa quan veu tota aquesta allau d’expedients de regulació? Són necessaris o hi ha molt d’oportunisme?
Podem pintar dues històries diferents. Si una empresa per sobreviure ha de treure la meitat de la plantilla, és millor que ho faci. Ja ho deia el president Pujol, «sobretot que no tanquin les empreses», perquè si bé ara redueixen, un altre dia poden tornar a ampliar, però si tanquen no tornaran a obrir.

L’altra versió és que, si l’empresa ha invertit diners en formar aquell capital humà, ara l’està dilapidant. De la mateixa manera que una empresa que tanca no es tornarà a crear, els que marxen no tornaran perquè han quedat cremats.
Per això no entenc que, en una economia que anomenem del coneixement, on els recursos humans són importantíssims, les organitzacions d’empresaris estiguin sempre demanant abaratir l’acomiadament. L’acomiadament és car per si mateix si l’empresari ha complert amb les seves obligacions competitives i ha donat una formació al personal. Això és molt més car que els 45 dies per any treballat. En aquest tema hi ha una falta de racionalitat per part dels empresaris i de la dreta. De la mateixa manera que hi ha hagut una falta de racionalitat en l’esquerra quan ha creat tots aquests models de contractes temporals. Quan contractem una persona, al cap de tres mesos ja podem veure quina actitud té (a vegades, el primer dia!), i aleshores acomiadar-la és baratíssim. Si després de 30 anys l’has d’acomiadar perquè és un inútil, la culpa és teva.

Creu que anem cap a un nou management, una nova manera de fer?
Crec que el management de fa 30 o 40 anys era millor que el d’ara. En els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Com a reacció, ara s’estan intentant recuperar alguns valors, però de nous no en tenen res.

 

I es recuperaran?

Espero que sí. Hem viscut un economicisme, fer passar els valors econòmics per davant de tot. Crec que aquest ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. La caiguda del mur va donar uns fruits boníssims per als que estaven a l’altra banda, que van poder millorar una mica la seva situació. Per a Occident, la caiguda del mur va ser fatal, perquè el teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi. També s’ha de dir que malgrat la crisi el PIB per càpita és el més alt que hi ha hagut mai.

Potser hi ha hagut una obsessió pel creixement i no és possible anar creixent sempre…

Hi ha una mena de fetitxisme del número. Dir que hem crescut un 0,2% vol dir que essencialment estem igual que estàvem, un pèl millor o potser un pèl pitjor. S’ha de tenir en compte que moltes d’aquestes dades es calculen segons les dades de comptabilitat de les empreses que per naturalesa són, fins a cert punt, subjectives.

Vostè, que és professor, fins a quin punt creu que l’educació és fonamental en aquest canvi de valors?

Ho és i fins a dia d’avui les escoles de negoci no estan fent bé els deures. A les escoles de negoci s’han explicat moltes de les teories que han conduït a la crisi. Però alguns col·legues i jo mateix també estem predicant el contrari des de fa més de 10 anys. Hem tingut alguna contribució positiva i espero que la seguirem tenint.