Tag Archive for agricultura ecològica

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Una torre senyorial convertida en hort urbà i social

La casa del carrer de Manacor, 1. (Foto de Rafel Castells)

Només una mica més amunt d’una artèria saturada de vehicles com és la Ronda General Mitre ja no se sent el brunzit dels cotxes. Els empinats i solitaris carrers del Putxet i les velles torres que havien estat refugi d’artistes i estiuejants, ens retornen la calma. En una d’aquestes cases, al carrer Manacor, avui la tanca és oberta. La casa abandonada viu ancorada en un estiueig perpetu però al jardí hi treballen un grup d’homes uniformats. No, no són de parcs i jardins ni han vingut a podar les buguenvíl·lies pels senyors de la casa. Són persones sense sostre que llauren la terra comandats per Manel Font, expert en horts urbans, formador i propietari de la botiga virtual Ecohortus.

La casa del carrer de Manacor número 1 havia d’esdevenir centre cívic segons promesa de l’antic govern municipal. Amb el relleu polític a l’Ajuntament i la manca de recursos econòmics el projecte resta aturat. Mentre, el consistori ha permès a la Fundació Assís, institució d’acollida a les persones sense sostre, que utilitzin el jardí. Amb Manel Font, estant aprofitant-lo en part com a hort urbà i a partir de setembre començaran formalment un curs d’un any de tècnic en manteniment d’horts urbans i de compostatges comunitaris.

“Es tracta d’una formació específica que actualment no s’imparteix enlloc. A les escoles s’aprenen tècniques d’agricultura industrial. Aquí ensenyarem a portar un hort ecològic, intensiu i a petita escala amb el mínim esforç possible, usant el propi rebuig orgànic de l’hort per fer compost”, explica en Manel. Aquesta formació permetrà als alumnes accedir a una ocupació i també ser autosuficients des de el punt de vista alimentari. “Els germinats, per exemple, creixen molt ràpidament, necessiten molt poc espai i tenen moltes propietats nutritives. Realment estem ensenyant a pescar i no donant peix com diu la dita”, afegeix.

Tasca social

L’hort que s’està començant a fer al jardí (foto de Rafel Castells)

En Manel no està sol en aquesta tasca d’agricultura social. Cada dia l’acompanyen tres voluntaris dels prop de 200 que treballen a la Fundació Assís. Aquesta institució es dedica a servir esmorzars i a facilitar una dutxa i roba neta a persones que dormen al carrer. Poc a poc, però, han anat estenent la seva acció més enllà de la urgència. Així també busquen allotjament per a aquestes persones, hi tenen pisos tutelats i els donen formació i orientació laboral i social. L’any passat van atendre prop de 1200 persones i actualment serveixen 120 esmorzars al dia.

El contacte amb la natura i sentir-se capaç de fer una feina que dóna fruits, i no només en el sentit metafòric de l’expressió, resulta una cura per aquestes persones maltractades per la vida. Una nova il·lusió que s’ha encomanat a en Manel que porta més de quinze anys dedicat als horts urbans. “Sóc autodidacta. No vaig estudiar enginyer agrònom perquè no volia ni podia ser pagès perquè no tenia terres. A més, m’interessava el cultiu agrari no químic i això no s’hi ensenyava. Vaig fer econòmiques perquè volia aprendre economia agrària però aleshores aquesta disciplina no existia a la universitat”, recorda. Ara, a través d’Ecohortus distribueix taules de cultiu d’acer galvanitzat, horts verticals i compostadors. També fa personal coaching garden, una expressió que el fa riure però es tracta, en definitiva, d’acompanyar i assessorar als que s’inicien en l’hort urbà. La tasca educativa li ha obert un nou camí professional i personal.

La casa del carrer de Manacor 1 embruixa per les seves contradiccions. Decadent i viva, tranquil·la enmig de la voràgine. També és paradoxal que els sense sostre, alguns d’ells lampistes i paletes víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, tinguin vedat l’accés a la casa que resta solitària i malmesa. Però en els instants que compartim esmorzar seguts en les cadires de forja mig rovellades sota el salze del jardí, ni això ni res no importa. Només existeix aquest moment i aquest espai.

Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Creix el consum verd (II)

El preu, la principal barrera
Però, sens dubte, el preu és el principal fre al consum dels ecològics, ja que costen entre un 20% i un 30% més. La majoria de consumidors els veu com un luxe que no poden permetre’s habitualment. «El preu i el desconeixement del valor diferencial són dos factors que van lligats. El preu és més alt, però també és més car un Audi A6 que un SEAT Toledo. Tots dos fan la mateixa funció, tanmateix la gent sap o li expliquen per què un és més car que l’altre i ho entén. Molta gent tria un Audi en lloc del Toledo perquè està disposada a pagar per aquell valor diferencial. Amb els ecològics passa el mateix; un cop coneixes el valor diferencial, la barrera del preu està menys contaminada per la manca d’informació», afirma el director general de Veritas.

Pel president de la CCPAE, «el mercat del producte ecològic encara és petit i les despeses de transport i distribució són més altes. Si n’hi hagués més demanda es podrien abaratir. Ara bé, mai no es podrien igualar perquè estem parlant d’un producte diferent que ofereix unes garanties de control i de màxima qualitat, de salut i de sabor». Segons Arias, «quant a preu estem lluny de l’òptim. però tampoc es poden fer meravelles. Un taronger ecològic produeix 10 tones de taronges en lloc de vint, però les seves taronges porten un 30% més de vitamina C. Una vaca lletera produeix 20 litres de llet diaris en lloc de 60 perquè no li endossen hormones, però viurà 10 anys en lloc de tres i farà una llet de molt millor qualitat perquè no està estressada, viu a l’aire lliure i pastura. Si expliquem això, sempre hi haurà qui no ho valori, però d’altres sí que ho faran perquè saben que això beneficia l’organisme».

Interès social
Per l’estalvi en cost mediambiental i de salut podríem concloure que promoure el consum d’aliments ecològics és d’interès social. Segons Daniel Valls, «el CCPAE actua en diversos àmbits per fer aquesta promoció: llançant campanyes informatives; participant en les fires locals, comarcals i en les més importants d’àmbit nacional i internacional; exercint de ponents en conferències i xerrades; introduint l’aliment ecològic en menjadors escolars; entre moltes altres accions».

Tanmateix Silvio Arias considera que l’actuació de l’Administració és tímida. «Sempre es quedarà a mitges perquè parlar bé d’un article ecològic significa, en molts casos , parlar malament dels altres. Per què no expliquen que amb la producció ecològica casos com el de les vaques boges o el de les dioxines del pollastre mai no haguessin passat? Si es publica un estudi de la Generalitat en què s’alerta de la presència de components tòxics al nostre cos, per què no es diu que menjant de forma ecològica podem evitar tot això?». El director general de Veritas afegeix que «nosaltres tampoc no volem posar la por al cos perquè les campanyes negatives, com els missatges dels paquets de cigarrets, no serveixen per a res. S’ha d’anar en positiu i que el consumidor ho descobreixi per si mateix». I cada cop hi ha més persones que ho fan.

Creix el consum verd (I)

 

(Article publicat a la revista Comerç i Gestió)

Malgrat la crisi econòmica, augmenta el nombre de consumidors que volen posar la salut, el sabor i la consciència mediambiental per sobre del preu. Una tendència encara marginal al nostre país, però ja consolidada en d’altres estats europeus.

Des de fa un temps, els productes ecològics han anat conquerint espai als lineals del súper. Abans hi havia quatre referències mal comptades i ara ja tenen una secció pròpia. Això és així als supermercats Bonpreu, però també a Eroski, on tenen la seva pròpia marca d’alimentació ecològica, a Alcampo i en d’altres supermercats convencionals. La cadena Veritas, dedicada exclusivament a articles ecològics, ja ha obert 19 botigues en els seus set anys de vida i el 2010 preveu crear-ne tres o quatre més.

El consum d’aquesta mena de productes va augmentar el 2008 al voltant del 15%. Veritas va créixer un 20%, «sense comptar les tres botigues noves seria l’augment seria d’entre un 3% i un 5%, que no està gens malament en els temps que corren», afirma Silvio Arias, director general de la cadena. Segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), en els darrers anys els cens de productors també s’ha incrementat a raó d’un 15% o un 20% anual.

Salut, sabor i consciència mediambiental

Aquesta és la tríada de motius que mouen el consumidor de producte ecològic. Tenir cura del propi cos ha esdevingut prioritari per a la majoria de la població, que va incorporant hàbits com l’esport, els tractaments de bellesa i de benestar i ara també el menjar ecològic. Els primers resultats del projecte Quality Low Input Food, impulsat per la UE, conclouen que menjar aliments ecològics és equivalent a menjar una porció extra de fruita i verdura al dia.

Alguns han començat a fer-ho perquè han tingut un ensurt amb la salut. El fet de tenir un fill també és una porta d’entrada. «Molts pares es plantegen per primer cop el que mengen quan tenen un fill. Volen donar-li el millor. Llavors, comencen a preguntar-se si un potet ha de tenir tants “Es” o si porta midó modificat», explica Silvio Arias.

També hi ha qui busca qualitat i retrobar un sabor perdut. Segons ens explica el director general de Veritas, les fruites i les verdures ecològiques són més saboroses perquè els nitrats usats en la producció convencional fan créixer la planta més verda i de forma més ràpida, però la fan molt més hidrosoluble i amb molta més aigua. Per tant, el sabor està molt més diluït. En canvi, un producte ecològic conserva les seves propietats naturals.

La producció ecològica també té efectes positius en el medi ambient, perquè pal·lia, per exemple, el fenomen de la desertització. «Evita contaminacions ambientals, ja que no fa ús de productes químics de síntesi com plaguicides, fungicides i herbicides; crea agroecosistemes que afavoreixen la fertilitat de la terra i fa servir espècies adaptades a l’entorn», afirma Daniel Valls, president del CCPAE.

Consum residual

Tot i el creixement esmentat, el consum d’ecològics a Espanya encara és residual. Segons un estudi del Ministeri de Medi Ambient, el 2007 la compra de fruita, verdura i oli ecològics no va arribar a 10 euros per persona i any, menys de l’1% de la despesa alimentària per càpita. Entre el 75% i el 90% dels productes ecològics produïts a Espanya es destinen a l’exportació.

Segons el mateix estudi, el principal problema és que el consumidor no té clar en què es diferencia un producte ecològic d’un convencional. «Els productes vegetals ecològics són productes cultivats sense adobs ni pesticides de síntesi química, per tant no porten residus d’aquestes substàncies. Tampoc estan autoritzats els cultius transgènics», explica Daniel Valls. «Els productes animals ecològics són productes que provenen d’una ramaderia que proporciona unes condicions de vida dignes. L’alimentació d’aquest bestiar es realitza amb productes ecològics. Els antibiòtics no estan autoritzats», afegeix.

També proliferen les llegendes que asseguren que molts productes anomenats ecològics realment no ho són. Ecològic, biològic i orgànic són paraules sinònimes que alguns fan servir alegrement, però que només són aplicables als productes que compleixen una normativa europea (Reglament CE 834/2007 i CE 889/2008) igual per a tots els països de la Unió. Per evitar confusions, el més senzill es comprovar si el producte està certificat. A Catalunya aquesta feina la fa el CCPAE. A l’etiqueta dels productes catalans han d’aparèixer les paraules «Agricultura ecològica» i el segell o el logotip del CCPAE. El problema, però, és que cada estat (i en el nostre cas, cada comunitat autònoma) té un organisme encarregat de certificar els productes ecològics amb un segell propi. Així, a Veritas podem trobar productes certificats amb 12 segells diferents entre països i comunitats autònomes. No serà fins al juliol del 2010 que hi haurà una única etiqueta ecològica per a tors els països de la UE.