Consum col·laboratiu o compartir enlloc d’acumular

L’economia col·laborativa està mogudeta al nostre país. Hi ha una eclosió de noves plataformes digitals per compartir els béns privats que capten l’interès dels inversors. Algunes de les ja existents, com Blablablacar, Airbnb o Uber desfermen l’atenció dels mitjans, les protestes dels sectors convencionals (especialment els que beuen de a gran mamella del turisme) i fins i tot les sancions de l’Administració. Però què és exactament l’economia col·laborativa?

Vaig descobrir de l‘economia col·laborativa pels volts del 2011, quan la crisi havia deixat de ser ninja i americana a causa de les hipoteques subprime, per esdevenir una realitat dura i palpable aquí. Tal com explicava aleshores en el post “El que hem comprat”, en època d’eufòria, la classe mitjana low cost (enparaules de  l’economista Marc Vidal) havíem comprat un excés de coses supèrflues. Ara ens trobavem voltats de trastos inútils i sense un duro a les butxaques. El seny ordenava treure’ls un rendiment, ja fos venent-los o llogant-los i no comprar-ne de nous. Potser no per casualitat començaven a despuntar a casa nostra algunes plataformes digitals, com ara Social Car, que proposaven canviar possessió per accés, entre altres motius, perquè sortia més barat.

Xarxes de confiança virtuals

Compartir les eines de bricolatge i cuina, el cotxe, la  segona residència o passar-se la roba i el cotxet de bebè sempre s’ha fet entre famílies i amics propers. La confiança és la base d’aquests intercanvis. La novetat és que Internet permet ampliar el cercle de confiança per aquell estrany sortilegi de la xarxa que fa que un subjecte amb el qual hem intercanviat quatre posts de Facebook i dos emails ens sembli un amic de l’ànima i en canvi triguem anys en creuar més de dos paraules amb un veí o en sentir-nos capaços de demanar-li un favor. I la realitat és que la xarxa de confiança funciona virtual. Ho dic per experiència satisfactòria pròpia i propera a SocialCar i Airbnb.

life_is_sharing-compressorAquest canvi de mentalitat i d’hàbits van meś enllà de la crisi. El potencial d’aquesta nova forma de consumir compartint els béns propis (ja sigui a canvi de diners, intercanvi o de forma altruista) el van veure clar Rachel Botsman i Roo Rogers en el seu llibre de What’s Mine Is Yours: The Rise of Collaborative Consumption. Un any després, la revista Time citava el consum col·laboratiu com una de les idees que canviaran el món.

El gurú de l‘economia col·laborativa a casa nostra és l’Albert Cañigueral, creador de la web Consumo Colaborativo i que acaba de publicar Vivir mejor  con menos, una guia de consum col·laboratiu. A Consumo Colaborativo trobareu articles interessants i un directori súper exhaustiu de tots els projectes d’aquesta mena a Espanya. Tant exhaustiu que alguns em semblen dubtosos; Filmin no és un videoclub digital normal i corrent? Grups de consum de proximitat com Tawari? Llavors per què no les cooperatives de consum ecològic?

2014, l’any del boom a casa nostra

Del que no hi ha dubte és que la bola de l’economia col·laborativa s’ha fet grossa en poc temps i ha explotat a casa nostra aquest 2014 amb la multa de 30.000 € de la Generalitat a Airbnb, el recentíssim tancament de la seva competència espanyola AlterKeys en veure la tallada de barba o l’anunci avui mateix  de la Generalitat de les multes de 6.000 euros a taxistes il·legals com els d‘Uber. Això no ha desanimat ni als emprenedors ni als inversors, al contrari: des de els 6, 30M € per Eatwith (l’Airbnb de la gastronomia) fins als 100.000 € per Letmesapce plataforma per compartir espais d’emmagatzematge (trasters, pàrquings, etc.), totes dues amb activitat principal a Barcelona.

circular_economy-compressorPrecisament, l’Etienne Darbousset, soci fundador de Letmesapce em comentava l’altre dia que un dels seus inversors és Mister Traster, una empresa de trasters que, evidentment no consider Letmespace, una competència deslleial. “Oferim una solució diferent a un usuari diferent, doncs per dos caixes de cartró i una bici per exemple, no surt a compte llogar un guardamobles als afores de la ciutat”, em deia. De la mateixa manera, qui paga una estança amb Airbnb no pot pagar un hotel. Però a més que estalviar diners (que també) el que busquen els usuaris d‘Airbnb, i especialment els Eatwith, és l’experiència de viure en un pis de Barcelona o anar a dinar a casa d’algun indígena. No volen anar a u restaurant o a un hotel.

Però el més interessant del consum col·laboratiu és que ecològic i de sentit comú aprofitar els recursos existents i sovint nfrautilitzats abans de produir-ne i consumir-ne de nous. Potser és la forma de consum més sostenible (i barata) que hi ha, slow & low, vaja. Així que caldrà buscar una solució regulant l’economia col·laborativa i no penalitzant-la perquè és una revolució econòmica i cultural imparable, no trobeu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *