Però tu què fas?

Diumenge passat vaig veure el darrer capítol, de moment, de la meva adorada telesèrie Tremé. He exhaurit una de les meves fonts de joia i des d’aleshores vagarejo per la xarxa perseguint el darrer espurneig de Tremé. A l’últim capítol, un personatge li preguntava a un altre, parlant de feina, “Jo reparo terrats perquè la gent pugui seguir vivint a casa seva, però tu què fas?”. Aquesta és la qüestió. A l’interpel·lat, li costava contestar la pregunta i a l’altre encara més entendre la resposta. I és que quan tenim problemes per explicar en què consisteix la nostra feina, alguna cosa no rutlla. A Business Woman, Clotilde Tesón, directora de RH a Codorniu, destacava la importància de què els empleats, en arribar a casa, puguin explicar als seus fills a què es dediquen. Tesón, parlava dels treballadors de les línies de producció però tenir clar què fem i perquè ho fem a un nen o a un avi resulta difícil en molts gremis, especialment els que tenen a veure amb fer foc d’encenalls i vendre’n el fum. Jo, per exemple, dic que faig revistes i em quedo tan ampla. Si afegeixo que són “corporatives” (sovint he d’aclarir què significa aquesta bonica paraula) ja trontollo una mica. Quan em demanen per a què serveixen aquestes revistes aleshores ja he begut oli perquè la pregunta em retorna com un boomerang encara que sigui capaç de contestar-la.

Conec empreses que per mantenir la moral de les tropes pengen pòsters de 70 x 100 a oficines i naus industrials amb els valors de l’empresa: Mots tan suats com: excel·lència, innovació, orientació al client… Les mateixes paraules que, juntament amb un fotimer de vocables en anglès, componen el típic argot d’escola de negocis que utilitzen per arengar el personal en discursos de començament o fi d’exercici.

Fullaraca. L’únic valor es saber per a què serveix la teva feina, fer-la bé i que et paguin i et reconeguin el que val. Si això últim falla, aleshores hom es pregunta si realment la seva tasca serveix per a alguna cosa (si no, la valorarien, no?), comença a no treballar tan bé (total, per a què?) i acaba en el joc de “jo faig com que treballo i tu fas com que em pagues” o viceversa. És cert hi han treballadors indolents amb condicions laborals que no justifiquen la seva desídia (i no, no esmentaré cert gremi per no caure en generalitzacions simplistes). Crec que l’amor a la feina ben feta, com la curiositat i els ganes d’aprendre, són innates, doncs som éssers socials que volem i necessitem cooperar amb els altres. Si perdem aquestes facultats pel camí és que alguna cosa falla a la família, a l’escola, a la universitat o a l’empresa. Aleshores és quan surt la necessitat d’anar “motivant” als alumnes i als empleats.

I la necessitat hi és. Potser en temps de crisi pot semblar una qüestió secundària doncs alguns, com la consellera Rigau, consideren que en el daltabaix actual “només pel fet de tenir feina” ja hauríem de somriure vint-i-quatre hores al dia”. Però la realitat és que la por a perdre la feina només fa que ens aferrem més fort al seient quan venen corbes, no que siguem efectivament més productius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *