Per què pleguen els negocis on no anem mai?

Fa gairebé un any, l’atzar em va portar al Cafè Llibreria del carrer Buenos Aires amb Villarroel. La seva porta de vidre emmarcada en uns arcs de fusta pintada de verd i els seus testos al carrer em recordaven a un petit cafè de París on mai he estat. Dins, les cobertes dels llibres es reflexaven en els miralls on la mestressa havia escrit amb primorosa cal·ligrafia tot el que jo adoro: gintònics, jazz i literatura. Mentre prenia un cafè al so dels Barcelona Swing Serenades, vaig somniar en quedar-me a viure allà, en passar els matins escrivint en aquell refugi, bressolada pel jazz, amorosida per la càlida abraçada dels llibres. Però no hi vaig tornar. Perquè no em ve de pas, perquè surto poc, perquè no hi penso…

…Fins fa un parell de dies. Arribo armada amb el meu mini portàtil, disposada a complir el meu somni i em rep un rètol de “es traspassa”, l’estigma de l’epidèmia que assola els nostres carrers. Ho hagués hagut de sospitar aquell dia, quan vaig veure a la Cari, la mestressa, fora del seu propi bar per fumar una cigarreta al fred malgrat només hi érem ella i jo. (Que sí, que jo també estic encantada de què no es pugui fumar arreu, però a vegades l’aplicació estricta de la llei és cruel).

La Cari, una dona morena i guapassa,em comenta que s’ha fixat un termini per escoltar ofertes de traspàs. Si no es decideix a desfer-se del bar continuarà endavant fent alguns canvis. Deixarà de vendre llibres, (“la gent no està disposada a pagar els 20 euros que val un llibre”) però seguirà oferint concerts de jazz i bossa nova. Pensa en fer menús sans o vegetarians, empescar-se alguna idea que diferenciï el local. Li dono la meva adreça electrònica perquè m’avisi del proper concert prometent-me a mi mateixa que hi aniré.

Al carrer Sardenya, a l’última riba de Gràcia, també es traspassa la bodega Jaume, amb les seves botes de vi a granel, les seves aixetes a a la paret i la rerebotiga que va ser la casa dels seus pares amb un petit balcó sobre el mostrador. Té el perfum de tot el que jo adoro: del vi negre del priorat, de l’inapelable vermut dels diumenges i de la nostàlgia de la bodega on anava de petita a comprar el sifó. Sempre que hi passo per davant, el Senyor Jaume té un somriure o una paraula simpàtica per la meva nena. Jo em miro els ocellets a les gàbies penjades al brancal de la porta, em fixo amb les ampolles d’Alella o de Prioritat i somnio en paladejar-les en un àpat compartit amb les persones que estimo. Però no hi he comprat gairebé mai. Per manca de costum, perquè penso que és més car que el súper encara que no m’he pres la molèstia de comprovar-ho, perquè no hi penso…

…Fins al primer matí fred d’aquesta tardor (els ocellets s’han quedat a casa per no constipar-se). El senyor Jaume em descobreix un vi de Monstant que compra directament a la cooperativa de Falset i que costa 2,75 euros. Impossible trobar un bon vi de Montsant a aquest preu en un súper.

El senyor Jaume m’explica que està cansat. Porta més de 55 anys treballant de dilluns a diumenge sempre a peu dret i carregant pes (“les lumbars ja no són meves i se m’està deformant la planta del peu”). Penso que del local se’n podria fer una vermuteria, ara tant de moda, sense fer-hi cap reforma, mantenint el seu encant. Depèn, però, de que l’Ajuntament en doni el permís. Potser per això i per l’ofec del crèdit, el Senyor Jaume creu que encara trigarà a plegar.

Llarga vida al Cafè Llibreria i a la Bodega Jaume, ja sigui en mans dels seus actuals propietaris o dels que vinguin i mantinguin la seva ànima! Si sou emprenedors i esteu pensant en fer vostres aquests negocis jo us animo i us prometo que m’hi passaré sovint per contribuir a que segueixin vius. Però no prometo res. Sóc un dona d’aquelles que quan troba l’home ideal s’embolica amb un de més cràpula o de més babau. Talment com vosaltres.

2 comments

  1. Sol ha dit:

    Fantàstic article! M’ha despertat la nostàigia per aspectes de la meva infantesa i adolescència i també m’he reconegut en el fet de no valorar el que tenim fins que ho perdem. Ens està passant amb tantes i tantes coses… fins i tot amb l’estat del benestar que semblava que era per sempre…

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari, Sol! A l’estat del benestar ja li estic escrivint una oració fúnebre, si més no pel que fa a Catalunya i Espanya. Entenc que només es pot mantenir en països on han assolit un cert grau de civilització, cultura democràtica i i sentit de la “res publica”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *