Per què ens fascinen tant els anuncis antics?

Això és el que penso mentre llegeixo que “La calvicie ha muerto”, que la dotzena d’ostres costa entre 2 i 10 reals, que els homeòpates recomanen l’oli de glà per al reuma, que el vermouth Capuchino es ven en farmàcies, que un llit es pot comprar a terminis d’una pesseta al mes o que comprant una persiana Gradulux es pot participar en un sorteig d’un flamant sis-cents. M’embadaleixo contemplant les dames elegants dels cartells de Codorniu o Anís del Mono, la cara de Bulldog del tipus del Cerebrino Mandri, la tipografia mantinguda al llarg dels anys de la joieria Roca i la sastreria Santa Eulàlia. Magnífiques peces que es poden admirar a l’exposició “Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners” que s’exhibeix al Palau Robert fins al 29 de gener.

Si bé la publicitat existeix des de que existeix comerç i es coneixen anuncis des de l’època romana, és al darrer terç del segle XIX quan el salt econòmic de la revolució industrial juntament amb el naixement d’avenços tecnològics com el telègraf, la fotografia i la litografia propicien el desenvolupament de la publicitat moderna. A casa nostra, Rafael Roldós i Viñolas va ser el pioner en començar venen espais publicitaris i després oferint serveis d’agència com ara la redacció d’anuncis “con estilo periodístico”, amb combinacions de paraules “para que los anuncios sean económicos y aumente la publicidad”, segons assegura una autopomoció del 1887.

Resulta curiós com moltes de les accions de promoció i publicitat inventades aleshores per Roldós i d’altres pioners segueixen vives avui en dia. Així al 1881 el diari Las Noticias regala 4 plats artístics al subcriure-s’hi. Al 1877, Roldós demana la concessió per instal·lar urinaris a la via pública a canvi de posar-hi publicitat. Nestlé participa al 1927 en una rua de Carnaval i Potax penja cada dia a la plaça Catalunya una nova vinyeta còmica l’any 43 (actes del que ara anomenem street marketing).

També descobrim que seguim preocupats perquè els nostres fills estiguin ben alimentats i buscant remeis miraculosos per la calvície i les xacres de l’edat. Que Alfa, Bic, las Sonrisas Profiden o el caldo Maggi fa més de 50 anys que ens acompanyen (per no parlar de Damm, Nestlé o Codorniu). Que seguim associant les cerveses a “días de campo y playa” com proclamava San Miguel al 1957 i que les dones dels anuncis sempre exhibeixen un cos perfecte en banyador encara que siguin dibuixades per la il·lustradora Carme Barbarà a la dècada dels 40.

Avui en dia, la publicitat ens molesta, ens intoxica i ens manipula, tot esborrant els límits que la separen de la informació com vaig explicar en aquest post. Res de nou perquè ja el diari Las Noticias, un dels més populars del primer terç del segle XX a Catalunya i on Josep Pla va començar la seva carrera periodística, va ser fundat el 1896 per l’agència publicitària Roldós com a suport per als seus anuncis.

Oblidem, però, que directors de cinema consagrats com ara David Lynch o Ridley Scott han filmat notables spots de la mateixa que Ramon Casas, Tolousse-Lautrec o Alphonse Mucha van fer de cartells publicitaris autèntiques obres d’art.

Però més enllà del valor artístic intrínsec d’alguna publicitat hi un altre valor cultural. Aquell que fa que, segons Gay Talese, si agafem un diari antic ens resultin més interessants els anuncis que les notícies que sovint només recullen fets i paraules de personatges importants que ja no ho són. La publicitat, en canvi, revela moltes més coses sobre les persones, com viuen, quina roba porten, què mengen, a què dediquen el temps lliure, què desitgen, què els agrada, què valoren. Els anuncis d’avui en dia potser explicaran moltes més coses de nosaltres que els grans titulars sobre daltabaixos financers. Però què dirà de nosaltres la publicitat actual?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *