Peak oil o l’enfonsament del Titànic

La primera persona a qui vaig sentir parlar del peak oil va ser a Pau Riba en el programa El convidat de TV3. Potser per a alguns això seria motiu suficient per donar cap mena de credibilitat a aquesta teoria, perquè en Pau Riba és un hippy que està com una cabra. Jo en canvi l’admiro per la seva intel·ligència, la seva independència i la seva capacitat d’anar amb sandàlies sense mitjons tot l’any. A partir d’aquí, com sol passar sovint, vaig començar a sentir peak oil per tot arreu. És com aquell fenomen que fa que les embarassades només vegin bombos o que quan et trenques la cama et sembli que tothom va amb crosses. “Això és el peak oil”, fèiem broma quan vam omplir el depòsit del Golf fa unes setmanes i ens va costar 77 euros i escaig. I això que la situació no tenia ni punyetera gràcia.

Una nit vaig decidir investigar més sobre el peak oil i a la riba de la meva taula de fusta em va arribar aquest missatge en una ampolla. En el silenci de la nit, acompanyada pels vapors del brandy, les paraules del científic visionari ressonaven com un relat de H.G. Wells. Aleshores vaig sentir un calfred, l’aterradora certesa, tot i que en el fons ja ho sospitava, de que aquesta crisi mai acabarà perquè no és cap crisi, és un naufragi. Em vaig adonar que el futur esfereïdor que ens presenta el capítol dos de la magnífica sèrie Black mirror té la seva raó de ser. Des d’aleshores vaig vagant per la coberta del Titanic amb els peus mullats no sabent si quedar-me on sóc ballant al so que toca l’orquestra, si saltar a l’aigua i nedar o abordar algun dels bots que han salpat (ocupats per qui ja sabem).

Però què és el peak oil?

El científic visionari autor del missatge es diu Antonio Maria Turiel, és llicenciat en matemàtiques i doctor en física i treballa a l’Institut de Ciències del Mar. Des de fa temps explica a The oil crash per a qui el vol escoltar què és el peak oil, i les seves conseqüències. El concepte de peak oil, és a dir, el pic màxim de producció del petroli el va formular el geofísic americà Martin Hubbert l’any 1956. Segons Hubbert, la gràfica de l’extracció d’un pou de petroli en el temps (però també d’un de carbó o de mineral) descriu una campana de Gauss amb un punt màxim. A partir d’aquest punt, comença una davallada tan ràpida com el seu creixement fins a la fi de la seva explotació perquè ja no és rendible, perquè cal més energia per extraure el petroli romanent que la que en pugui proporcionar.

Els primers jaciments del petroli es van trobar buscant sal a Pennsilvània, als Estats Units, el 1879. En aquell temps, on hi havia un jaciment, pràcticament hi havia prou amb gratar una mica la terra perquè sortís disparat un sortidor de petroli com hem vist tantes vegades a les pel·lícules i als dibuixos animats. El petroli va permetre un creixement econòmic sense precedents, que també va implicar un desenvolupament social a tots els nivells. Des d’aleshores el consum i la dependència del petroli no han fet més que augmentar exponencialment i en canvi el petroli (lògicament, tractant-se d’un recurs finit) ha anat disminuint. Cada vegada s’ha d’invertir més, construir plantes petrolíferes a llocs més inaccessibles per extraure un petroli que, al ritme de consum actual, cada vegada dura menys. M’agrada la comparació que va fer Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions i doctor en energia elèctrica per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, en aquesta entrevista al programa Singulars. Coderch assegura que “hem actuat com si el petroli fos una renda vitalícia i en realitat és un dipòsit de diners heretats inesperadament. Enlloc de viure dels interessos ens hem dedicat a gastar-nos el capital”.

Hubbert l’any 1956 va predir que els Estats Units arribarien al peak oik als anys setanta. Aleshores ningú el va creure però així va ser. Aràbia Saudí va arribar el 2010, segons afirma Robert Hirsch, ex responsable d’investigació del grup Exxon i autor d’un informe sobre el peak oil per al Departament d’Energia dels Estats Units. El novembre de 2009 el diari The Guardian va publicar que l’AIE (Agència Internacional de l’Energia), estava falsejant les dades sobre les reserves de petroli. Un any després la pròpia AIE reconeixia que s’havia arribat al pic internacional del petroli el 2006.

I a partir d’ara què?

Sembla que el peak oil hauria de donar ales als defensors de l’energia nuclear sinó fos perquè el pic de l’urani, o s’ha assolit al o està a punt d’assolir-se. Per no parlar del petit detall dels danys col·laterals que produeixen els accidents nuclears com el de Fukushima. Alguns pensaran que per fi, per força els pengen, entrarem de ple en les renovables. I aquí ve el meu desengany.

Durant uns anys vaig estar escrivint una secció al Dossier Econòmic de Catalunya patrocinada per l’ICAEN, (Institut Català de l’Energia) on fèiem difusió de les energies renovables com alternativa de futur. Ara sé que realment no són una alternativa. En una presentació d’Antonio Turiel descobreixo que cap renovable pot comparar-se al petroli pel que fa a densitat energètica, que caldria cobrir tota Espanya de generadors eòlics, o cobrir l’equivalent a dues províncies de plaques solars fotovoltaiques per produir tot el que consumim. Per no parlar que es necessita petroli per fabricar plaques fotovoltaiques. I cotxes elèctrics. I els pesticides que utilitzem per conrear aliments amb els nivells de producció actual. I gairebé tot el que veiem i toquem cada dia. D’aquí el col·lapse econòmic en el que ja ens trobem.

Una bonica paraula: decreixement

Fa uns temps era una filosofia de vida, una opció personal. Ara no és una utopia sinó una crua realitat per a molts. Falten molts anys perquè deixem de viure del petroli però el decreixement forçós ja ha començat. Pot ser una caiguda en picat o un aterratge suau, depèn de nosaltres, de què baixem el ritme i ens hi acostumem. A un país civilitzat com Dinamarca, hi ha tota una política estatal dirigida a preparar-se per viure sense petroli al 2050. A Barcelona si més no, comptem amb la iniciativa voluntariosa de Barcelona en Transició.

No sé si arribaré a veure aquesta nova societat però ja estic començant a veure i viure un procés de transició. Patirem però també sentirem un alleujament. L’obsessió pel creixement s’ha acarnissat en la nostra salut mental i física i en la del medi ambient. En qualsevol cas, veure com, poc a poc, ens comencem a organitzar és un espectacle interessant per observar des de la coberta del Titanic.

Us deixo amb la canço de Molotov El mundo se va a acabar que ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

2 comments

  1. Sílvia Vallejo ha dit:

    Felicitats per l’article, molt interessant. Per cert que a mi també m’ha agradat molt la sèrie Black Mirror.

    Tot just acabo de tornar dels Estats Units i he reflexionat molt sobre l’estil de vida americà (que no només es dóna als Estats Units) d’un cotxe per persona de la casa i l’ús desmesurat del plàstic per a tot… és absolutament insostenible. No m’estranya que es fomentin guerres pel petroli, és que en depenem molt més del que pensem.

    Hem de canviar de paradigma urgentment!

    Una abraçada

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      Gràcies. M’alegro que t’hagi interessat el post. Diu l’Antonio Turiel que hem de passar de l’economia de les verdes praderes de l’oest per conquerir, a la de la nau espacial on s’han de racionalitzar al màxim tots els recursos perquè són limitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *