Barcelona Ethical Fashion Fest i Renova la Roba: èxit de la moda sostenible

Aquest cap de setmana he assistit a dos esdeveniments de slow fashion: el Renova la roba, i el primer Barcelona Ethical Fashion Festival organitzat per l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona. A tots dos hi vaig trobar una gentada i això només poden ser bones notícies: sí, volem moda sostenible. Read more

Consum col·laboratiu o compartir enlloc d’acumular

L’economia col·laborativa està mogudeta al nostre país. Hi ha una eclosió de noves plataformes digitals per compartir els béns privats que capten l’interès dels inversors. Algunes de les ja existents, com Blablablacar, Airbnb o Uber desfermen l’atenció dels mitjans, les protestes dels sectors convencionals (especialment els que beuen de a gran mamella del turisme) i fins i tot les sancions de l’Administració. Però què és exactament l’economia col·laborativa? Read more

La Fira de l’Economia Solidària o l’auge del consum responsable

Aquest cap de setmana vam visitar la Fira de l’Economia Solidària de Catalunya (FESC) que se celebrava al magnífic recinte de la Fabra i Coats a Sant Andreu. Una ocasió per conèixer diverses iniciatives d’economia social, comprar un foulard de comerç just, fer un sopar ecològic i assistir al concert del Niño de la Hipoteca. Fins i tot el Time Out la recomanava com a possibilitat d’oci. Però el que rau en aquest esdeveniment va molt més enllà d’una fira de mostres kumbaià. Read more

La consumidora rebel: com combinar cosmètica natural i preus econòmics

Fa més de dos anys i mig vaig escriure, Cosmètica, ecològica, totes o cap, un article sobre les meves cabòries i contradiccions per intentar consumir cosmètics econòmics i naturals. La veritat és que aleshores feia servir productes o ecològics o barats però combinar totes dues opcions en un sol producte semblava missió impossible.

Al meu bany convivien el xampú bio Urterkam i la crema de Deliplus del Mercadona. Poc a poc he anat trobant la manera de usar cosmètics sense tòxics sense deixar-m’hi una pasta. Read more

Ningú va dir que fos fàcil o la meva ratllada amb el consum

L’article Mi puta rallada con el consumo de Néstor Gándara a la revista Yorokobu m’ha fet riure i m’ha inspirat. L’autor explica les despeses i maldecaps que li comporta voler consumir de forma més sostenible. Amic, ningú va dir que fos fàcil. Qui ens ho hauria de posar fàcil? El govern, la UE? Mentre s’hi decideixen, la crua realitat és que per practicar el consum sostenible cal invertir-hi diners o temps o ambdues coses. Read more

Les paraules màgiques de la sostenibilitat

Fer servir determinades paraules màgiques en publicitat surt de franc. I com que surt de franc  tant se’n dóna que no tinguin res a veure amb la realitat. És el cas de CatalunyaCaixa que s’autoproclama banca de Km0. Segons l’organització Slow Food, un plat de Km0 és aquell en què com a mínim el 40% dels ingredients són produïts en un radi no superior als 100 km i són comprats directament a productor. El percentatge restant ha de ser ecològic certificat o pertànyer a l’Arca del gust o ser un Baluard, (categories establertes per Slow Food).

Un dels plats més cèlebres cuinat per CatalunyaCaixa són les participacions preferents. No sé si els seus ingredients són de Km0 (no crec que ho sàpiguen ni ells). Sí que són de km0 bona part dels seus estafats (25.236 reclamacions a l’Agència Catalana del Consum. Totes les que han estat dirimides han donat la raó al client). També són de km0 Narcís Serra i Adolf Todó, imputats per haver-se adjudicat sous indecents quan la entitat ja estava en números vermells o fins i tot havia estat rescatada amb els fons públics del FROB. Quina il·lusió! A Catalunya ja tenim els nostres propis lladres de Km0 amb DO.

Si els publicistes han fet servir aquest recurs és perquè avui en dia les paraules relacionades amb la sostenibibilitat han esdevingut  màgiques doncs transformen en positiu tot el que toquen (tot menys Catalunya Caixa. Som papanates però no tant). Però, aquestes paraules no són màgiques ni cal sacralitzar-les sinó esbrinar què volen dir realment.

EU-Organic-LogoEcològic:

(O orgànic o bio) é un significat clar i utilitzar-la no surt gratis; s’ha de pagar un certificat de la UE que certifica la producció d’acord amb uns estàndards (cultius sense adobs ni pesticides de síntesi química, no transgènics, ramaderia sense antibiòtics preventius, entre d’altres normatives). Ara bé, un producte ecològic pot venir de l’altra banda de món amb les emissions de CO2 que això comporta. Normalment els aliments ecològics són més saborosos però res ho garanteix. Hi han altres factors que intervenen en el sabor, especialment que el producte sigui molt fresc.

2 way window decal 4 11 13De Proximitat:

Vol dir que ha estat produït a prop del consumidor. Això d’una banda implica menys emissions de CO2 a l’atmosfera per transport, productes més frescos (en els cas dels agrícoles) i dinamització de l’economia local. Optar per productes de proximitat és més ecològic que comprar productes quilomètrics, però això no exclou que estiguin plens de pesticides. També pensem que el producte local és de comerç just sense necessitat de segell que ho acrediti. Aquí, al primer món, les lleis laborals i comercials garanteixen unes relacions comercials equitatives, uns drets dels treballadors i un salari just. L’explotació és impensable. Llàstima que les notícies a vegades ho desmenteixi.

Sense intermediaris

Vol dir exactament “sense intermediaris”, res més que això. S’entén que ha de repercutir en un preu més baix i poc més. Mango i Zara també ofereixen productes sense intermediaris perquè són fabricants i distribuïdors alhora. Que anem a comprar al pagès no vol dir que aquest pagès no hi tiri de tot als seus camps (seria qüestió de preguntar-li-ho). Tanmateix, comprant directament a productor, a més d’obtenir producte més fresc, ens podem estalviar alguns processos de manipulació industrial nefastos com encerar les taronges i mandarines o la maduració en càmeres.

100% Natural Stamp Shows Pure Genuine ProductNatural

Una paraula que es fa servir a tort i a dret perquè surt de franc. Segons Ecocert, cosmètica natural és aquella que porta un 95% d’ingredients naturals. Tanmateix hi ha xampús que s’anuncien com a naturals quan només tenen un 1% de l’ingredient natural publicitat i la resta és pur petroli. Que un producte sigui 100% natural sempre és millor? Tots els químics són dolents? Us deixo a vosaltres al feina de llegir etiquetes i valorar-ho.

Artesanal o fet a mà

Vol dir que no s’han seguit processos industrials. Això d’entrada implica menys contaminació, producció limitada i dinamització de l’economia local. Ara bé, artesanal no sempre vol dir que el producte sigui més ben fet, ni més estètic. Tot depèn de l’artesà i de la qualitat de la matèria prima. Avui en dia, en què qui més qui menys fa manualitats i les regala o intenta vendre, podem trobar autèntics “pongos” fets a mà destinats a convertir-se en residu en temps rècord.

I vosaltres? Ja us aclariu amb les paraules màgiques de la sostenibilitat? Read more

La Consumidora rebel: luxes i idees sostenibles nadalencs

Malgrat les circumstàncie econòmiques, el Nadal encara es manté com a festival del consumisme. En aquest context, és possible un Nadal Slowcost? La realitat és que el Nadal sempre ha estat Slowcost: àpats amb aliments de proximitat i temporada (el gall de raça Prat, els torrons, les neules, el cava…), cuina d’aprofitament (canalons que es fan amb les sobres de l’escudella) i quatre regals només el dia de reis.

Com va passar el tió de cagar “avellanes i torrons” a convertir-se en un monstre que defeca barbies, consoles i andròmines a piles digne d’una fantasia de Miyazaki? Quan vam començar a pensar que endrapar un bon tiberi de marisc per festes era imprescindible? Per què vam començar a incorporar tota mena de tradicions alienes en la seva vessant més comercial, des del sopar de la nit de Nadal (que mai s’havia celebrat a cada nostra)  fins al Papa Noel, passant per l’amic invisible, el calendari d’advent i les calces vermelles per cap d’any?

fotoPotser tornar a celebrar el Nadal com en els temps de la mortadel·la sigui fer-ne un gra massa. En els temps que corren, ja practiquem l’austeritat forçada i voluntària i per Nadal no està de més un petit luxe. Però, què és un luxe? Malauradament avui en dia el que és bo, net, just i local és un luxe doncs surt més barat comprar aliments amb tòxics i roba fabricada per esclaus. I sí, el menjar saborós i els objectes bonics sempre seran un privilegi per a qui sàpiga gaudir-ne.

Durant la resta de l’any, quantes vegades diem que comprar ecològic és un luxe? Que la roba i els objectes fets per per artesans o dissenyadors locals són molt macos però no ens els podem permetre? Que ens agradaria molt trencar el cercle de compres a Ikea-Zara-Mercadona (per posar un exemple) i comprar al barri però no ens surt a compte (benzina i empentes incloses)? Potser ens podem donar un d’aquests luxes enlloc de llagostins portats de Xile o pinya tropical i d’altres aliments quilomètrics. Encara que el major privilegi en un Nadal Slowcost és regalar i regalar-nos temps. L’escriptor Hans Magnus Ezensberger ja va predir que els luxes del futur serien el temps, la tranquil·litat i poder escollir a què dediquem la nostra atenció.

A la xarxa he trobat un munt de recursos Slowcost per Nadal:

4933007492_2e59a11704Però més enllà de guarnir amb rotlles de paper de vàter, embolicar els reglas amb paper de diari o aprofitar les sobres de la pularda,  no està de més recordar que, malgrat les pressions, no és obligatori celebrar el Nadal ni celebrar-ho d’una determinada manera. Podem cuinar broxetes de seitán amb ximixurri  per a la família extensa, prendre brandy vora la llar de foc amb els amics o fugir a un lloc on no sàpiguen qui és Santa Claus. Per Nadal també som lliures de fer el que vulguem. Bon Nadal!

I tú, tens alguna idea o luxe sostenible nadalenc? Read more

La consumidora rebel: Renova la teva roba sense gastar ni contaminar

Estava esperant aquest moment. Tenia un munt de roba que no m’anava bé. M’havia quedat petita o gran, m’havia cansat de portar-la o no tenia ocasió per fer-ho. O senzillament ja no m’agradava. D’altra banda necessitava roba (bé, ja sabem que aquest concepte és molt relatiu doncs tinc prou peces com per no haver d’anar en boles pel carrer). No és absurd tenir l’armari ple i sentir que et falta roba? Té sentit llançar-la i sortir a compra-ne més? No seria millor que aquelles peces que no et poses mai s’intercanvissin per d’altres per art de màgia?

Això pot passar cada any i no per art de màgia sinó per obra i gràcia de Renova la teva roba. En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, equipaments municipals, ONGs, entitats i associacions organitzen intercanvis de roba a diversos punts repartits per tota la ciutat. També activitats paral·leles com ara xerrades o tallers de reciclatge o customització de roba. La filosofia és que la peça més verda és la que ja existeix sobretot tenint en compte que per fabricar una samarreta de cotó calen 2.900 litres d’aigua i per a uns texans 8.000 litres. Segons informa Roba Amiga, cada habitant genera de 7 a 10 quilos de residu tèxtil cada any. A Catalunya es generen unes 185.000 tones de residu d’aquest material.

renova-la-teva-robaEnguany s’ha fet la tercera edició de Renova la teva roba i ha estat el primer cop que hi participo. Primer vaig portat la roba a un dels punts d’intercanvi per tal de bescanviar-la per “renoves”. Concretament vaig anar a l’Aula Ambiental de la Sagrada Família. L’organització estableix uns criteris ben clars per atorgar els punts o “renoves”: les jaquetes i vestits elegants valen 3 renoves, les faldilles i pantalons, 2 i les samarretes i complements, 1. No s’admeten sabates. Malgrat això la subjectivitat d’alguns crea petits desajustaments. Una jaqueta, si és d’entretemps, només val 2 punts “perquè no és gruixuda”? Què hi feien unes ballarines argentades a la Casa Sagnier?

La Casa Sagnier és on vaig anar a bescanviar els meus punts per peces de roba doncs no cal fer-ho al mateix lloc on has dut la roba. Abans d’obrir portes ja hi havia una llarga cua formada majoritàriament per dones però també alguns homes. “L’any passat no érem tants”, “hi ha més gent de la que cap a dins”, deien algunes dones de poca fe. Doncs si hi vam cabre, ben atapeïts això sí, tots remenant com podíem la roba de segona mà exposada sobre les taules. Heu sentit mai aquell tòpic de que els homes són caçadors i les dones recol·lectores? Doncs es veu que si. La roba d’home i els pocs homes assistents van desaparèixer en qüestió de segons mentre les dones anaven deambulant i picant aquí i allà.

En principi, en veure tal gernació, vaig pensar en fer l‘intercanvi sense mirar-m’hi gaire i sense emprovar-me les peces. Tanmateix, totes ens vam anar acomodant a la situació de forma prou educada i amanosa aconsellant-nos mútuament i rient-nos d’algunes anècdotes com la de la senyora que esperava pacientment a que jo deixés anar el meu abric portat de casa creient que era una peça d’intercanvi. Només una dona es va afanyar a prendre’m una jaqueta que havia deixat aparcada un segon però, donada l’estètica de la peça, es pot dir que amb el pecat porta la penitència. Aprofito també per agrair la tasca dels voluntaris.

Tenia 21 renoves i vaig sortir amb 10 peces de roba de segona mà. No vaig trobar el que necessitava (una parka, per exemple) i potser no aprofitaré tot el que em vaig endur com un vestit que fins arribar a casa no em vaig donar compte que era d’embarassada. Però en canvi li trauré el suc a uns texans impecables i vaig rescatar una faldilla i un top que estrenaré per Nadal sense haver comprat res de nou.

I vosaltres, vau anar-hi? Us veuré l’any que ve a Renova la teva Roba? Read more

La consumidora rebel: del consumisme al minimalisme

No sé si jo he deixat el consumisme o el consumisme m’ha deixat a mi però quan arriba a un divorci tant se’n dóna de qui va ser la iniciativa, segur que és a fi de bé i qui no es consola és perquè no vol. A més ara tinc un nou nòvio: es diu minimalisme.

Me’l va presentar aquesta alemanya hiperactiva i alegre anomenadaValentina Thörner i coneguda com Valederoro a través del seu bloc on compartia consells, experiències i reflexions sobre el tema i que podeu trobar recollides en el seu llibre El Minimalismo según Valedeoro.

La meva relació amb el minimalisme no es basa únicament en la necessitat, sinó no seria amor vertader. Quan vaig començar a aprofundir en el consum conscient, de seguida vaig comprendre que no podia consistir únicament en substituir productes convencionals per sostenibles sense canviar gens els nostres hàbits de compra. En primer lloc, perquè amb el cost actual dels productes ecològics i locals, aquesta opció només seria a l’abast de persones amb un alt poder adquisitiu. En segon lloc, perquè la sostenibilitat passa per reduir, és a dir, no comprar productes superflus o aquells que per produir-los, embalar-los i transportar-los s’hi esmercen recursos naturals de manera absurda. Si no, seríem uns ecopijos repel·lents com els d’aquest vídeo.

paperdolls2Si com jo, no corres el risc de caure en l’ecopijisme encara que vulguis però encara penses que no pots comprar eco o local perquè surt car, aleshores t’has prendre el minimalisme com una dieta depurativa. El minimalisme et permetrà canviar quantitat per qualitat. Qualitat que es tradueix en sostenibilitat però també en coses més maques i duradores o, en el cas dels aliments, més saboroses i saludables. Ja ho deia la meva mare que millor un vestit bo que quatre de dolents o el que és barat surt car. Més enllà dels consells de la iaia, El minimalismo según Valedeoro he trobat algunes idees útils.

Per exemple, la llista de espera. Abans de sortir corrents a comprar una cosa que creus que necessites amb urgència posa-la en llista d’espera. Veuràs com, en molts casos, la necessitat desapareix com per art de màgia. A mi em sembla fantàstic repassar les llistes temps després i comprovar la quantitat de trastos que no han arribat a entrar a casa meva. Ep! La fórmula serveix fins i tot per aquelles xorradetes que valen quatre rals. Tot suma. A vegades aquests quatre rals són la diferència que després no volem pagar per un producte ecològic o per un vestit fet aquí.

5187449873_167b2e1542_oSi realment necessites alguna cosa, abans de comprar-la pots explorar si algun amic, familiar o veí et pot deixar l’objecte en qüestió o regalar-te’l si no el fa servir mai. No és absurd que tenir un trepant per utilitzar-lo tres cops a l’any o, pitjor encara, un cotxe? Està sorgint tota una filosofia i economia del compartir: el consum col·laboratiu. Es tracta de canviar el concepte de propietat per el d’accés. A la pagina Consumo colaborativo trobareu un directori d’adreces útils.

El minimalisme en el menjar, per a mi, consisteix en no malbaratar: comprar les quantitats justes, passar de plats precuinats, pretallats, precongelats etc., menjar menys carn, congelar les sobres i fer cuina d’aprofitament. No ens enganyem, cal dedicar-hi més temps a planificar i a cuinar afegint-hi un xic d’imaginació. Una bona ajuda pot ser el web No en llencem ni mica on es recullen receptes i consells. Pel que fa al minimalisme en la roba, Valedeoro ha ideat el Projecte 333 per aprendre a passar tres mesos amb 33 peces de roba, sabates incloses.

Valedeoro aconsella deixar-se la targeta de crèdit o dèbit o fins i tot el moneder a casa si no es vol sortir a comprar i evitar que anar de botigues sigui una activitat d’oci. Això ho he superat amb un truc: l’he convertit en una feina. Per gaudir anant de botigues sense anar de compres m’he inventat slowBCN. I,gràcies a la informació que recullo, quan realment he d’adquirir alguna cosa, ja sé on anar.

Estiu slow a BCN amb criatura i poca pela

Per circumstàncies imprevistes, aquest estiu hem passat més temps a Barcelona que no ens pensàvem. Hi hem fet moltes coses amb la meva joia, entre elles, gaudir com a clients d’alguns locals ressenyats a slowBCN i conèixer algun de nou. Recullo algunes activitats infantils slow de l’estiu a la ciutat. Això, sí, sempre per poca pela. Read more