Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

2 comments

  1. Excelente artículo. Es muy importante conocer los inicios y la historia de los movimientos para poder participar en ellos con más consciencia. Y poder tomar decisiones con más soltura.

    También, he aprendido un nuevo término: turbocapitalismo. Me gusta. Lo juntaré con el término casinocapitalismo que uso con creciente frecuencia.

    Gracias, Imma, por ser mi brújula del movimiento slow aquí en mi ciudad.

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      Muchas gracias Jenifer. Últimamente tengo un poco olvidado este blog pero pronto espero poder escribir alguna reflexión que pueda ser de interés. Tengo que cerrar, twitter, Facebook y mail y pararme a pensar un poco. Besos!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *