L’economia del bé comú (o del sentit comú)

Davant l’enfonsament, a més de la lògica indignació, de la inevitable desesperació, del individualisme (o fins i tot la desvergonya) d’alguns) i les proclames naïf d’altres, per sort hi ha qui hi busca solucions, potser millorables, però possibles. Una d’aquestes persones és Christian Felber, professor de la Universitat Econòmica de Viena, que el dilluns dia 4 va ser a Barcelona presentant el seu llibre La economía del bien común publicat per Deusto.

Vaig descobrir Christian Felber a través d’el programa Singulars que dirigeix Jaume Barberà . Precisament aquest gran periodista va ser l’encarregat de presentar la conferència de Felber. Barberà va assegurar que en temps d’emergència no hi ha lloc per la neutralitat. Per això ha pres partit per “denunciar als que han trencar els nostres somnis” i procura fer la seva feina de la millor manera possible, tal com recomana que fem tots, sigui quin sigui el nostre ofici.

Una solució per a Espanya

Abans de parlar del sistema econòmic alternatiu de l’economia del bé comú, Felber va voler fer un breu apunt sobre com salvar l’euro. Per a ell, les mesures que s’hi estan prenent no serveixen. Només hi ha una possible sortida però és un tabú. Consisteix en què el Banc Central Europeu (BCE) garanteixi el deute públic de la zona euro. A canvi, els països endeutats, com ara Espanya, es comprometen a repagar el deute tot aplicant un impost sobre la propietat privada. La propietat privada a Espanya és de 4 bilions, cinc vegades més que el deute públic. Més de dos terços d’aquesta propietat privada estan en mans d’un 10% de la població. Si durant cinc anys, aquest 10% de la població pagués un 1% d’impostos sobre les seves propietats, en cinc anys el deute públic es reduiria al 45%.

Aquesta solució no se l’ha tret l’austríac de la màniga, sinó que és la mateixa proposta que va fer fa un parell de mesos el Boston Consulting Group al seu informe Back to Mesopotamia. Tanmateix Felber no va parlar del deute privat de les grans empreses espanyoles que, amb Florentino Pérez al capdavant, segons The New York Times, és el gran problema econòmic d’Espanya. Així ho afirmen economistes com Santiago Niño Becerra o Jonathan Tepper, també a Singulars.

Pel que fa a l’economia del bé comú, Felber va explicar les bases de la seva teoria. El sistema capitalista actual es basa en l’afany de lucre i en la competència. Dos valors que treuen el pitjor del ésser humà. Però aquests principis no són lleis naturals sinó que es poden canviar i s’haurien de canviar per altres dos valors: el bé comú i la cooperació que són els que ens permeten créixer com a persones. El problema del sistema actual és que hem convertit el mitjà, el creixement econòmic, en l’objectiu, quan la finalitat de tota activitat econòmica ha de ser el bé comú. El concepte del bé comú ja apareix en la Política d’Aristòtil i en la majoria de constitucions europees de forma ímplícita. (recordo que l’article 33.2 de la Constitució Espanyola proclama la funció social de la propietat privada que més o menys ve a ser el mateix).

Més enllà de la Responsabilitat Social Corporativa

En l’economia del bé comú, una empresa, quant millor tracti al medi ambient, als empleats, als proveïdors, etc., més èxit econòmic tindrà. Perquè aquesta utopia esdevingui realitat, Felber ha ideat un instrument: el balanç del bé comú. En el sistema capitalista actual, ens trobem amb dues eines per mesurar l’èxit econòmic: el P.I.B, a nivell macro, i el balanç, a nivell micro. Totes dues mesuren el creixement econòmic, però no donen informació d’aspectes fonamentals com ara, si l’empresa ven armes o aliments ecològics, si contamina o no, si tracta igual a homes i dones, si produeix a la Xina amb obrers treballant en condicions penoses o si satisfà necessitats reals de les persones. Amb el balanç del bé comú s’analitzen entre 15 i 20 factors que donen resposta a aquestes preguntes.

D’entrada, el resultat d’aquest balanç podria ser un certificat que, posat al costat del codi de barres, doni informació fonamental en la decisió de compra. L’objectiu final és que el balanç sigui d’obligatori compliment i vagi acompanyat d’unes polítiques d’incentiu (taxes reduïdes sobre plusvàlues, taxes de duanes reduïdes, crèdits amb interessos reduïts, prioritat en compres públiques…). El balanç del bé comú suposaria la superació dels actual instruments de RSC que, en la majoria dels casos, no són més que un rentat de cara per a les empreses doncs són voluntaris, elaborats pels propis interessats i sense conseqüències legals.

Per una altra part, l’economia del bé comú també implica reduir l’esquerda salarial establint un salari màxim. A la conferència vam fer un experiment: vam votar quin hauria de ser aquest salari màxim en relació al mínim. La votació la va guanyar el factor 6, és a dir, que si el mínim són 1.000 mensuals el màxim hauria de ser 6.000 euros al mes. Felber va explicar que a totes les seves xerrades fa aquest experiment i en el 90% dels casos guanya el factor 10. Una proposta prou raonable que és a anys llum de l’abusiva realitat. A Àustria els sous més alts són 800 vegades el salari mínim, a Alemanya 5000 vegades, a USA 65.000 si ens centrem els sous de la indústria i si ens fixem en els de la indústria financera, arriben a ser 360.000 vegades el salari mínim.

Passant a l’acció

L’economia del bé comú no és només una teoria sinó una ONG creada el 2010 a Àustria per Felber i 15 empresaris pioners per difondre i portar a la pràctica el seu model econòmic alternatiu. Actualment compta amb prop de 700 empeses que fan o volen fer el balanç del bé comú i casi 2000 particulars que la recolzen. Economía del bien común ha començat a treballar també a l’Estat espanyol des de fa sis mesos, tal com va explicar la seva representant, Ana Moreno.

La particularitat de la proposta de l’economia del bé comú és que busca una alternativa econòmica i social dins el marc legal existent. Senzillament hem de posar en pràctica aquells valors que fan tan bonic a les nostres constitucions. Però com podem dur-ho a terme amb la classe política que tenim? (això va preguntar, més o menys, la convidada especial del conferenciant, una nena de 10 anys). Segons Felber, és obvi que els polítics no ens faran cas perquè la gran majoria es dediquen a afavorir els interessos dels seus amics. Aleshores, cal començar a organitzar i assajar nous processos democràtics, noves formes de participació. “Al cap i a la fi portem molts pocs anys de democràcia en la història de la humanitat. No és que el model democràtic sigui invàlid sinó que hem de passar a la democràcia 2.0” Em quedo amb la idea que qualsevol canvi econòmic necessita d’un canvi polític.

3 comments

  1. Ramon M ha dit:

    Esta molt be Inma, felicitats per el article.

    Enlaces con documentos e información detallada sobre EBC

    “el kit de información” http://www.gemeinwohl-oekonomie.org/es/feedback-medien/pressematerial/ todo traducido
    https://www.facebook.com/groups/422672361081641/
    Aprovecho la ocasión para sugerir a los asistentes que nos envíen a la dirección :barcelona@economia-del-bien-comun.es:
    1-Que idea les ha parecido mas interesante
    2-Que prioridad creen que es mas importante
    3-Si les interesa colaborar, en que pueden colaborar.

  2. Sílvia Vallejo ha dit:

    Què interessant, Imma. Gràcies per escriure i compartir.

    L’única cosa que em fa dubtar és

    —-establir un salari màxim—–

    No es limita així l’estímul, per una altra banda? Em fa pensar…

    Salutacions!
    Sílvia

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      La idea és fer un cavi de valors, que el diner no sigui un fi en si mateix. Si el diner és l’únic estímu, malament. A més en una societat on el sou mínim es de 1000 euros al mes guanyar-ne 10.000 o fins i tot 20.000 és més que raonable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *