La maternitat segons Marie Claire

La cosa està molt malament, diuen. Puta crisi. L’única manera de vendre alguna revista avui en dia és regalar alguna fotesa. Jo, l’única que tinc de procurar-me unes ulleres de sol, ara per ara,
és comprar-me’n una. D’acord, accepto el tracte i compro Marie Claire.

Com maig és el mes de les mares, segons el Corte Inglés, Maire Claire li dedica l’editorial i alguns del seus articles. Na Joana Bonet, directora, alerta sobre “un nou estereotip de mare perfecta del segle XXI”, citant a la filòsofa francesa Elizabeth Badinter, autora de Le conflit, la femme et la mère. Bonet creu que aquesta “onada d’integrisme integral” ha provocat que “es doni un pas enrere respecte a la independència de les dones. Que tornin a rentar bolquers a mà, que donin el pit fins als sis mesos o fins i tot que s’animin a parir sense anestèsia són algunes de les noves regles”.

És cert que cada vegada hi ha més mares (i pares!) que volen gaudir del contacte pell a pell amb els fills, entendre i respectar les seves necessitats i sentiments i passar-hi el màxim de temps possible. Sembla que aquesta tendència ha agafat l’Elizabeth Badinter i na Joana Bonet en calces. Què té de retrògrad donar el pit? Potser perquè els homes no tenen mamelles i no poden compartir aquesta tasca? (serà que no hi ha cinquanta mil coses més per fer en una casa amb nadó!) Aleshores, per què consideren que els bolquers ecològics esclavitzen les dones? És que els homes no poden rentar bolquers cagats? Agafar-se un temps per anar-te’n al cul del món a cuidar desvalguts o retirar-se a un monestir budista per trobar-te a tu mateix està ben vist i, dedicar-lo a trobar-te amb el teu fill i cuidar-lo és un pecat de masclisme? I si ho fa un home? Saben que l’actual presidenta de Sara Lee va estar set anys fora del mercat laboral per dedicar-se als seus fills, tal com explica un reportatge de la revista Forbes?

Passo a la pàgina 87 i descobreixo el model de maternitat que interessa a Marie Claire. Gabriela Wiener firma el reportatge “Mamás Cañón”, també conegudes com yummny mummies o momshells. L’article ve il·lustrat amb fotos de Gisellle Bundchen, Angelina Jolie, Elle Macpherson, Vistoria Beckam. Celebritats que tenen com a denominador comú el haver recuperat la seva figura en un temps record i lluir sempre com si acabessin de sortir de la capsa. Vaja, que Marie Claire ens vol deslliurar de la suposada tirania dels fills però no de la del culte al cos.

Segons l’autora, “aquestes dones ens recorden que hi ha vida després del part”, però quina? Posar-se, tal com recomanen “per sentir-te com una triomfadora”, a fer exercici encabat de parir i seguir una “estricta dieta macrobiòtica”? Vaya vidorra! Obvien en aquest reportatge que, a més de gastar-se una morterada en deixar-se torturar per entrenadors personals i dietitstes sàdics, la immensa majoria d’aquestes famoses han recorregut a la cirurgia estètica post part.

A la plana 241 se’n rescabalen d’aquest oblit i van a sac amb un article titulat ni més ni menys que “formatea tu cuerpo” (“Customiza tu cuerpo a la portada”!!!). Tal com augura l’ús d’aquests verbs tant agressius, es tracta d’un cant a la cirugia estètica completamente fora de mare. Em crida l’atenció “el efecto corsé”, que segons una doctora que ve citada amb l’adreça web de la seva clínica, serveix per “moldejar el nostre cos i redisenyar les seves corbes”. I jo que em pensava que la cotilla era un instrument antinatural i retrograd!. Bé jo sola no. Na Joana Bonet també pensa quan escriu per a La Vanguardia “que el corsé acorazaba no sólo el alma sino también la dignidad de las mujeres”. En canvi, a Marie Claire vol que ens el tornem a posar ni que sigui quirúrjcament.

Ostres, les ulleres de sol. Però si encara no he acabat de llegir al revista i ja me n’ha saltat la patilla! 4 euros amb cinquanta llançats a les escombraries. Si és que aquestes revistes venen glamour made in Chanel, Versace i Louis Vuitton però regalen complements de botiga de xinos.

2 comments

  1. Quises Arruga ha dit:

    Gràcies! Estic absolutament d’acord amb el que dius. Jo vaig donar el pit gairebé dos anys i va ser una experiència maravellosa. Realment, crec que era més lliure que qui ha d’anar amb el biberó a tot arreu, i aquest contacte amb la meva filla em va donar molta energia. Voler dedicar el temps a criar els fillms no és una opció retrograda ni molt menys. Els retrògrades i masclistes són aquells caps que et releguen a feines menors perquè prioritzes la maternitat. Bé, també en déien “progrés” a l’especulació urbanística.¡El que es gastaran en psicòlegs aquests nens destatats i deixats a mans de “cangurs” la major part del dia! A mi em va afectar professionalment, però no m’arrepenteixo gens. No acostumo a llegir les revistes “femenines”, només per això ja em fan una mica de grima, però vaig tractar la Joana al Diari de Barcelona, quan erem molt joves, i no esperava que combregués amb aquestes idees. Felicitats, Imma, reconforta llegir opinions tant sensates.

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      Gràcies. A mi el que em reconforta és que algú em llegeixi!, ja, ja. Tinc el bloc una mica deixat de la mà de Déu però això m’anima a posar-lo al dia. Poca cosa més a afegir. És veritat que un dels mites que trobo més falsos respecte a la lactància és que donar el pit és més esclau que donar el biberó (??!!!). De veritat és més còmode alçar-se per la nit a preparar biberons i sortir al carrer sempre amb la maleteta que senzillament aixecar-se la camiseta? “Oh, és que donar el pit és una tasca que no es pot compartir amb el pare”, diuen. Ostres, però podran fer altres moltes coses. Serà que no hi ha feina en una casa amb un nadó!
      Felicitats a tu per la teva lactància i la teva nena. Jo també en tinc una 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *