La marihuana com a sector econòmic de futur

Tinc una bona amiga periodista en atur que de tant en tant comenta (en broma, espero) que per sortir de la seva situació econòmica precària l’únic que se li acut és dedicar-se a vendre maria com la protagonista de la sèrie Weeds. O, millor encara, fer-ne deliciosos brownies per allò de donar valor afegit. Diu que com el sistema l’ha fet fora, ha de buscar una solució fora del sistema. Entenc la seva desesperació i entenc també que la idea té la seva lògica. La gent ja no està disposada a pagar per llegir les notícies o per veure una peli a casa però en canvi, per més crisi que hi hagi (o precisament per això) sempre troba diners per anar a prendre una copa a un bar o per fumar-se un porro. Tanmateix a la meva amiga li ho desaconsello, més que res perquè no vull que la propera trobada amb ella sigui a una cabina de Wad-Ras.

També davant d’una situació d’asfíxia econòmica, el municipi de Rasquera ha decidit tirar pel dret i ha aprovat llogar mil metres quadrats a un club privat de marihuana, l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA), per cultivar-hi aquesta planta. Sembla que la iniciativa ho té difícil per tirar endavant. Els clubs de cànnabis, una mena de cooperatives de conreu i consum de marihuana integrades per adults, es troben en una mena de llimb jurídic a Catalunya i les autoritats no saben ben bé que fer-hi, tal com es va veure arran de lincendi de la plantació de Green Light a Sarrià fa un parell de mesos. A Euskadi, en canvi, s’estan plantejant donar-los llum verda. El debat està servit.

Des del punt de vista econòmic, els beneficis de la legalització del cànnabis són evidents i molt temptadors en temps de crisi. Una de les mesures del New Deal de Roosvelt per sortir de la depressió dels anys 30 va ser abolir la Llei Seca. A banda d’acabar amb la criminalitat lligada a la il·legalització de l’alcohol, aquesta mesura permetria comptar amb la indústria de l’alcohol com a dinamitzador econòmic capaç de generar llocs nous de treball i ingressos en forma d’impostos. Fa un temps vaig llegir un article al Blog Salmón on l’autor calculava que la legalització del haixix i la marihuana podrien aportar uns 7000 milions d’euros en impostos (l’article també parla de la legalització de la prostitució, però jo no posaria totes dues activitats al mateix sac).

A banda de donar feina i generar ingressos, l’explotació de la marihuana és una activitat sostenible i no contaminant perquè el seu conreu i elaboració no requereixen processos químics ni construir-hi cap bunyol. Al Telenotícies de TV3, el reporter Víctor Sorribes apuntava que els de Rasquera havien rebutjat la ubicació de un cementiri nuclear al municipi i en canvi aprovaven el conreu de marihuana. Home, entre un abocador d’escombraries radioactives i uns hivernacles per al conreu de plantes, la opció és clara, no?

Com a principal raonament en contra de la legalització de la marihuana, s’esgrimeix la protecció de la població dels danys que provoca el consum de cànnabis. Sense negar-ne els efectes nocius, resulta del tot incoherent plantejar-se aquest argument quan són legals la venda i el consum d’alcohol i tabac, drogues més perilloses que la marihuana segons diversos estudis com, per exemple, l’encarregat pel Govern britànic i desvelat per The Independent o el realitzat per la revista mèdica The Lancet. Podeu llegir-ne les principals conclusions a The Economist o consultar aquest gràfic a la Wikipèdia.

Aleshores, on és el debat? Es tracta únicament d’una qüestió de moral social i fins i tot de tradició cultural. El debat de la legalització s’ha obert ara a diversos territoris perquè el consum de cànnabis cada cop està més estès i acceptat. Aquest és el cas d’Euskadi o d’Estats Units on Califòrnia va rebutjar-ne la legalització del consum recreatiu per escàs marge. L’ús terapèutic ja fa temps que està permès. A Holanda, pionera en permetre’n el consum a coffee shops, ara n’ha restringit l’accés a estrangers però per evitar l’efecte indesitjable del turisme porrero, (diguem-ho, però, en veu baixa, no sigui cas que a alguns empresaris hotelers d’aquí se’ls acudeixi aprofitar aquesta magnífica oportunitat de negoci).

L’alcohol i, concretament, el vi formen part de la nostra dieta i cultura mediterrània. Ja els guerrers de la Ilíada es nodrien bàsicament de xai a la brasa i vi (com, si no, podrien després córrer a esbudellar-se de la forma més gore?) Potser per això, trobem ben normal anar al restaurant amb la canalla i demanar una ampolla de vi per als grans però ens escandalitzaria que a la sobretaula d’una costellada familiar algú es fumés un porro. I aquest és el quid de la qüestió. Per fer del cànnabis un sector econòmic hem de decidir si ens sembla moralment acceptable i respectable que un adult en consumeixi. Si és així, en el futur els escolars podran fer visites culturals als hivernacles de marihuana de Rasquera igual que ara van a veure les caves de Sant Sadurní d’Anoia?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *