La consumidora rebel en una cooperativa de consum ecològic

Aviat canviaré de casa i de barri i una de les coses que deixaré amb pena és La Garangola, la meva cooperativa de consum ecològic. Ja fa gairebé dos anys que m’hi vaig apuntar, temps suficient per fer balanç i explicar-vos la meva experiència per si us pot ser útil.

  Si fem comptes, el primer que salta a la vista és que em vaig apuntar a la cooperativa bastant temps després de crear slowBCN i molt més encara des que em vaig començar a interessar pel consum sostenible. Les cooperatives de consum m’interessaven com a forma de comprar producte ecològic i de proximitat de forma col·lectiva i sense intermediaris i, per tant, a millor preu. Tanmateix, no ho veia clar. Algun cop uns parents ens havien regalat una cistella de fruita i verdura i no sabíem que fer-ne de la meitat  perquè no som massa fruiters ni verdulaires. Pensava que abans de fer el pas cap a una cooperativa havíem de canviar una mica d’hàbits i ser una mica menys tiquis miquis amb les verdures. A més, em costava fer-me a la idea d’haver de comprar cada setmana una cistella amb un contingut tancat i anar-la a buscar un dia i una hora concrets a un local que probablement no estaria prop de casa. Potser en el fons encara pensava que ser “lliurecompradora” era baixar al súper quan em vingués bé i triar qualsevol cosa del líneal com assegura un bonic anunci.

El cas és que durant la Festa Major del barri vaig trobar una paradeta de La Garangola i m’hi vaig apuntar per tres motius. Un, perquè els preus em van semblar més barats del que jo pensava. Dos, perquè el local on havia d’anar a buscar les cistelles, el de l’Associació de veïns del Camp d’en Grassot, estava prou prop de casa. Tres, perquè, a més de poder triar entre cistella mitjana i gran de verdura, també tenia l’opció de comprar altres productes: fruita, ous, pa, pasta, formatge, oli, carn, i, last but no least, els cosmètics de Lilà. En definitiva, m’hi vaig decidir, no només per consciència sinó per relació qualitat-preu, comoditat i varietat, com qualsevol altre acte de consum

Mai m’he penedit; malgrat la carbassa (només m’agrada amb curry), la remolatxa (no m’agrada ni amb curry ni amb res) i aquest estrany ovni (objecte verduler no identificat) que és el colirave. Més d’una vegada he intentat entabanar a la família cuinant una truita de colirave fent-lo passar per patata. Mai ha colat. No em penedeixo malgrat les orugues i els cargols que em trobo als enciams. De fet, són motiu de joia i alegria per la meva nena. Més d’un cop hem criat les orugues per veure com es transfromaven en papallones, tot s’ha de dir, sense èxit. Tampoc em penedeixo de menjar pebrot una setmana rere l’altra a l’estiu o bròquil a l’hivern. De fet, bròquil em podria menjar a l’estiu també perquè m’encanta. Com m’encanten els tomàquets, les albergínies i els calçots dHortesania, els nostres proveïdors. I també les taronges, el formatge de Puigcerver, el secret de porc d’Ecocity o les cerveses de JK.

Per una kamaka com jo, és una delícia llegir els correus que els pagesos, Camil i Roger ens envien explicant com està l’hort i mostrant-lo amb fotos o veure’ls arribar la furgoneta amb les verdures acabades de collir a Llerona i saludar-los. Un altre al·licients és anar a buscar la cistella a La Caníbal. La Caníbal és la llibreria cooperativa que tan amablement ens ha acollit després que l’Associació de Veïns es mudés a un local de l’Ajuntament on les verdures i d’altres aliments frescs hi tenen prohibida l’entrada per mantenir l’ordre públic. Gràcies a aquesta norma ara, mentre esperem que els companys que estan de torn acabin d’arranjar les comandes, podem fer una ullada a llibres subversius i bellament editats.

Fer el torn, gestionar proveïdors i pagaments i prendre decisions en assemblea pot semblar la part més feixuga de formar part d’una cope però en el fons és la millor. La que et fa adonar-te del poder que tenim per espavilar-nos i organitzar-nos tots junts. I si som capaços de buscar-nos les viandes que volem pel nostre compte de forma cooperativa, què no podríem aconseguir?

 

11 comments

  1. LAURA ha dit:

    IMMA, COMO SIEMPRE TU TOQUE DE HUMOR Y TU SABER ESCRIBIR CONTAGIA, CON CURRY O SIN, CON COLIRÁBANO O SIN CARGOLS… GENIAL!!
    VISCA LA GARAGOLA I LA CANÍBAL 🙂

  2. Txell Sitjà ha dit:

    m’encanta Imma! m’hi apunto per tu! 🙂

  3. Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

    Gràcies, guapes, pels vostres comentaris. A veure si hi haurà overbooking a La Garangola!

  4. Uri ha dit:

    Hola lliurecompradora, et trobarem a faltar. Molt identificat amb el què expliques.

  5. […] La Imma, garangolaire des de fa més de dos anys, ens deixa perque canvia de barri, i explica la seva experiència al seu blog, SlowBCN. […]

  6. Manuela ha dit:

    I jo també trobaré a faltar a la millor ajudanta de torn a l’ hora de repartir la fruita de les cistelles.

  7. Jordi ha dit:

    M’agradat molt Imma et trobarem a faltar

  8. Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

    Jo i l’ajudanta també us trobarem a faltar. Petons!

  9. Gina ha dit:

    Uau!!! Quin post!! I quin retrat més bonic de la nostra cooperativa!!
    Et trobarem a faltar!!!

  10. Bárbara Arenas ha dit:

    Imma, genial el artículo!!! Me ha encantado. Y me ha dado mucha pena no haberme podido despedirme de tí. Espero que te vaya genial en tu nuevo barrio y te envío un abrazo para tí y otro para tu niña.
    Ha sido un placer conoceros!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *