En contra d’El secret i del pensament positiu

Podria haver formulat el titular d’aquesta entrada en positiu (per exemple, “A favor del pensament crític”), tal com recomanen els seguidors de la religió de l’anomenat wishful thinking. Però, és clar, no els vull donar peixet. Aclareixo que amb un bon cafetó a la taula, contemplant, per una banda, el mar i les palmeres en un dia de sol, i, per l’altra, l’entrenament de l’equip masculí de waterpolo del Club Natació Atlètic Barceloneta, no em trobo negativa ni amargada, precisament (com alguns podrien pensar). Més aviat em sento com una alumna que fa campana: díscola i lliure.

Mai he buscat El secret però El secret, de tant en tant, em ve a buscar a mi (serà per voluntat de l’univers?). Rebo missatges d’algú que parla d’aquest best seller mundial de Rhonda Byrne o de la pel·lícula del mateix nom i els recomanen per aconseguir objectius professionals i empresarials. També, de forma implícita, llegeixo consignes en la línia del pensament positiu: protestar o criticar el sistema és “molt negatiu”, no ens hem de fixar en el que fan els dirigents polítics i econòmics sinó en nosaltres mateixos. O també, que un malalt de càncer es pot curar amb força voluntat i si s’acaba morint és perquè no havia encarat una metàstasi de cal Déu amb prou optimisme. Evidentment, instal·lar-se en la queixa constant em sembla improductiu i desgastador i crec que una actitud optimista i vital són un factor clau per recuperar-se d’una malaltia. Però em nego a viure en un fals món de Yupi on tot, des de la crisi al càncer, és meravellós. Es pot ser crític i optimista alhora. L’un és una actitud intel·lectual, l’altre, una actitud vital.

Com tenia la mosca rere l’orella em vaig decidir a veure la pel·lícula El secret. D’entrada la seva estètica ocultista a l’estil del Codi da Vinci però en cutre em va tirar enrere. També em va sorprendre el seu materialisme i individualisme desfermat. Algunes imatges que il·lustren els testimonis dels participants són absolutament beneites: la noia que mira concentrada un collaret en un aparador i després l’hi regalen. El paio al que li roben la bici justament per assegurar-se que el carenat està ben tancat (potser hauríem de deixar les bicis sense lligar? Millor abstenir-se de provar-ho a Barcelona). La dona que es cura un càncer sense quimioteràpia ni radioteràpia, només amb autoconvenciment i pel·lícules de Charlot. Els gurús de pa sucat amb oli que hi apareixen diuen grans veritats (no és ironia): cal estimar-se un mateix per estimar els altres i que els altres ens estimin. Cal estar agraït a la vida per tot el que ja tenim. Si ens concentrem en les coses que ens agraden de la nostra parella enlloc del que ens molesta, la nostra relació millorarà. Si tenim una actitud positiva ens sentirem millor, ho transmetrem als altres i els atraurem. Però atraurem un BMW o un xec de 100.000 dòlars, tal com assegura la peli? Com es produeix aquest salt de la psique a la realitat física?

Per al psicòleg Rafael Santandreu, autor d’ El arte de no amargar-se la vida, pensar que si desitjo una cosa l’obtindré no és més que un pensament màgic, acientífic, tal com afirma en aquesta entrevista en el programa Singulars. Santandreu assegura que aquestes idees tenen èxit perquè tot el que és màgic i misteriós ens atrau i, sobretot, perquè no demanen cap esforç. Més lluny va Barbara Ehrenreich, periodista autora de Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo. En aquesta entrevista en el Magazine de La Vanguardia, Ehrenreich critica que el pensament positiu és centra en atreure béns i no en fer un món millor. Assegura que aquesta corrent anul·la el sentiment de col·lectivitat, doncs si partim de la base de què tot el que ens passa és culpa nostra i que hem de fugir dels gemegaires, estem evitant qualsevol acció crítica organitzada al sistema.

La periodista explica com el pensament positiu es fa servir molt en l’àmbit professional com a eina de motivació. És per això que quedo per prendre un cafè amb la Sol Arrabal, coach amb formació teatral i en focusing. Segons la Sol, l’error del pensament positiu és la negació de “l’ombra”, del nostre costat fosc. Tots sentim en alguns moment ràbia, dolor, por… emocions que formen part de la vida. “Rebutjar-ho només fomenta l’individualisme i la manca d’empatia i genera un sentiment de culpa i frustració en qui ho pateix. No s’ha de negar “l’ombra”, sinó encendre-hi un llum”, afirma. És a dir, permetre’ns els nostres sentiments i mirar-los cara a cara per esbrinar què ens passa. Com a coach, la Sol assegura que alguns professionals d’aquest ram practiquen el pensament positiu per buscar una solució ràpida als problemes dels clients, solució que acaba sent només un pegat, doncs no va al fons de la qüestió. Ella defensa un slow coaching on és fonamental acompanyar a la persona en les seves emocions i ajudar-la a avançar en l’autoconeixement.

Perquè no sigui dit, em quedo amb una frase d’un dels participants de la pel·lícula El Secret: “Si alguna cosa et diverteix, per l’amor de Déu, fes-la!” Doncs jo m’he divertit molt escrivint aquesta entrada. Per acabar, us deixo una cançó “molt positiva”, interpretada a la magnífica sèrie Tremé.

embedded by Embedded Video

2 comments

  1. Muy buen análisis, Imma. Soy estadounidense y siento una especie de “horror” cuando el vocabulario espiritual se casa con el materialismo descarado. Se construye una ideología muy peligrosa para el mundo; una más.

    Me ha gustado como has terminado el artículo —y la canción es genial.

    Gracias por dedicar tiempo y energía a analizar un movimiento complejo y creciente como El Secreto. Necesitamos mantenernos con los ojos y las mentes abiertos.

    Saludos,

    Jenifer

    • Imma Tortajada Imma Tortajada ha dit:

      Gracias Jenifer. Cada uno puede creer en lo que quiera, en la magia, en el Tarot, en un amuleto … Pero estoy de acuerdo contigo en que algunas creencias e ideologías, como el Secreto, son perniciosas para todos y hay que ir con cuidado.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *