En bicicleta per Barcelona

Ewan McGregor en bicicleta per Londres

Avui volia escriure sobre algun assumpte lleuger, tènue, alat, com anar en bicicleta. La comparació m’ha portat al tema, aprofitant també que som a la setmana de la bicicleta.

Quan jo era una criatura, a la tele feien el programa “La vida en un xip” dirigit per Joaquim Maria Puyal. Un dia, no recordo quin tema tractaven, hi va intervenir un noi holandès dient que Barcelona era massa costeruda per circular-hi en bicicleta. La ciutat estava molt bé tal com estava, amb les terrasses al sol, les cerveses barates i sense bicicletes. Que no ens entestéssim a imitar a Amsterdam perquè no calia.

Es veu que sí que ens hi hem entestat perquè les cerveses són tan cares com a Amsterdam i la ciutat està plena de bicis. Només cal anar per la Diagonal en hora punta i veure el carril bici transitat per ciclistes de tota edat i condició i no només per hippy-pijis: joves universitaris, pares amb criatures a la cadireta, homes amb vestit i corbata, senyores empolainades, turistes i immigrants d’arreu… Al cap i a la fi Barcelona no és tan plana com Amsterdam però tampoc hi plou tant i hi fa més bon clima.

Les bicis són aquí per quedar-s’hi

Tot i això, la bicicleta encara porta cua i constanment se senten veus que hi clamen en contra, especialment d’opinants professionals que es mouen en taxi de la redacció del diari a la ràdio on van a fer-hi la tertúlia. Però les bicis són aquí per quedar-s’hi. Ja poden anar dient-li a un ciclista acostumat a volar per l’asfalt que deixi el seu vehicle i s’entafori com si fos bestiar en un vagó de metro ple a rebentar en hora punta o que es momifiqui en una parada de bus. Sobretot tenint en compte els preus de luxe de TMB; el preu de bitllet de metro a Barcelona és els més car d’Europa, més car que a Madrid, París o Nova York.

Però si les bicis ja són aquí el que encara no hi ha arribat és el respecte dels conductors motoritzats ni, en el seu defecte, carrils suficients i segurs. Un ciclista que circula per la vorera és considerat incívic, tot i que l’ordenança municipal ho permet en voreres de més de 5 metres d’ample i a un màxim de 10 km/hora. Baixar a la calçada suposa jugar-s’hi la vida així que molts prefereixen ser incívics vius que cívics morts (o paraplègics).

Els vianants haurien de ser els aliats del ciclistes a l’hora de demanar més carrils bici i/o una conducció més pacífica: més bicis suposa menys contaminació atmosfèrica i acústica i més seguretat per a ells doncs la bicicleta és un vehicle de baix risc comparat amb els cotxes i les motos. Des de principis d’any, a Barcelona han mort 10 transeünts atropellats per vehicles de motor, el doble que l’any passat. Tanmateix els ciclistes s’han convertit en l’ase dels cops. La majoria de vianants semblen addictes al brogit del trànsit i a esnifar C02. Escridassen els ciclistes i escriuen cartes als mitjans queixant-se de les molèsties que causen les bicicletes però no ho fan, per exemple, dels conductors que no respecten el límit de velocitat de les zones 30. En els darrers temps s’ha detectat un increment d’atropellaments de vianants en aquestes zones i s’hi han comptabilitzat 6268 casos d’infracció del límit de velocitat de 30 km/h des de primers d’any segons estadístiques de l’Ajuntament.

En contra del bicing

Bill Murray també va en bici

No negarem els problemes de convivència entre bicis i vianants i que hi han ciclistes molt burros. Per part meva, estic d’acord amb que als ciclistes se’ls exigeixi carnet, assegurança (si inclou el robatori) i fins i tot se’ls multi de forma proporcional al perill que causin (i també, perquè no?, als vianants que passin en vermell o creuïn el carrer per llocs no autoritzats). Estic fins i tot d’acord en treure el bicing. De fet no m’ha agradat mai. Vaig viure de forma prou propera el seu naixement i sempre em va fer ràbia que els diners i esforços que es dedicaven a la seva implantació, manteniment i aparell de propaganda no es destinessin a fer més i millors carrils bici. No em semblava lògic deixar anar tota aquella bicicletada als carrers abans de haver-hi fet les infraestructures necessàries. El bicing ens costa actualment uns 14 milions d’euros a l’any.

A canvi d’eliminar el bicing es pot promoure formes més sostenibles perquè tothom pugui anar en bicicleta: mercats de segona mà i intercanvi, tallers d’autoreparació de bicicletes o projectes de bicisharing. És una qüestió d’interès social doncs més bicicletes és millor qualitat de vida per a tots Ara bé, la millor forma de promoure la bicicleta és deixar-se-la a un dels que hi remuguen en contra perquè hi facin una volteta per Barcelona. Segur que perdem un enemic i guanyem un adepte.

Us deixo amb A bicyclette d’YYves Montand que ha estat la meva banda sonora mentre eescrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *