El futur del periodisme

El mític Lou Grant descobrint les noves tecnologies

Quan jo era una nena, els diumenges a la tarda feien per la tele el programa Fantástico presentat per l’inefable José María Íñigo. Un dia entrevistava un senyor (no en recordo el nom) per parlar sobre com viuríem al futur. Deia que tots tindríem a casa nostra l’habitació de les telecomunicacions i des d’allà ens connectaríem per informar-nos de tot el que passa al món. “Aleshores, els diaris desapareixeran?”, preguntava Íñigo esmaperdut. “Seguiran existint però dins l’habitació de les telecomunicacions”, contestava.

Ja hi som en aquell futur imaginat. El visionari desconegut es va quedar curt pel que fa la mobilitat de les telecomunicacions però, tal com pronosticava, aviat veurem la desaparició dels diaris en paper. Segons Vicent Partal, fundador i director de Vilaweb, “al final d’aquesta dècada difícilment en quedarà algun”. Així ho afirmava en la conferència Com finançar la informació de qualitat que va tenir lloc durant les XVIII Jornades de Comunicació Blanquerna. “Si de cas”, afirmava Partal, “anem a l’operador únic”, un sol diari local que potser també serà global, com The Guardian que està estudiant edicions lingüístiques. “Potser d’aquí uns anys veurem The Guardian en català” afirmava el director de Vilaweb.

Si desapareixen els diaris en paper, cap problema. Ja fa temps que els llegim en digital, no? Sobretot tenint en compte els nous gadgets que en faciliten la lectura. A més, les noves tecnologies permeten realitzar projectes periodístics pràcticament sense inversió. Abans un llicenciat en periodisme havia de trobar feina en un mitjà per poder treballar. Ara, només li cal obrir un bloc o un compte a Vimeo, la plataforma multimèdia d’alta definició, per exercir la professió. I sense els condicionants de l’agenda i els interessos dels grans grups de comunicació.

El fet que qualsevol pugui esdevenir blocaire o penjar vídeos a la xarxa genera molta fullaraca però també iniciatives periodístiques interessants. Eva Domínguez i Jordi Pérez Colomé acaben de publicar el llibre Microperiodismos, aventuras digitales en tiempos de crisis, un recull de 13 iniciatives petites i independents. D’entre elles destaca 365d36e, un projecte del periodista Oriol Rodríguez i del fotògraf Carles Rodríguez que ha consistit en fer una entrevista diària tant a personatges rellevants com anònims. Com deien Partal i Piqué, ara és el pitjor moment per al sistema de mitjans tal com el coneixem però el millor moment per al periodisme.

La qüestió és d’on trauran els diners els digitals per sobreviure i seguir informant-nos? Els mitjans en paper s’han finançat, principalment, a través del preu que paga el lector i dels ingressos per publicitat. Els diaris digitals el lector ja no els paga. Les iniciatives de cobrar per llegir o els continguts prèmium han tingut poc èxit. Pel que fa a la publicitat, els ingressos són molt minsos comparats amb el paper. En la citada conferència, el consultor de comunicació Toni Piqué va esmentar un estudi americà segons el qual per cada 7 dòlars que perden els diaris de paper en ingressos publicitaris, els mitjans digitals només en guanyen un. “La publicitat representa un 50% dels ingressos dels mitjans en paper i només un 15% dels digitals”, va afegir. Aquesta diferència ve donada per la segmentació de l’audiència i perquè a Internet l’anunciant paga només pels impactes reals que són perfectament quantificables.

La informació de qualitat té un cost. Piqué posava com a exemple que cobrir la guerra de l’Iraq li costava al New York Times 3 milions d’euros a l’any. “Hem de fer entendre als lectors que la informació té un preu. Sinó qui ens explicaria la guerra d’Iraq? Els ayatolahs?” es preguntava el consultor. La reflexió també és vàlida, no només per als grans diaris, sinó també per a les aventures de microperiodisme. Quant de temps poden sobreviure aquests petits projectes basats en periodistes treballant per amor a l’art? 365D365e és una iniciativa tancada perquè dos únics professionals no poden mantenir aquest nivell de treball, tant pel que fa a quantitat com a qualitat, durant gaire temps, i menys sense cobrar. Oriol Rodríguez declara que el seu proper objectiu és trobar feina. Del que sigui.

Per seguir endavant Vilaweb ha decidit fer, en paraules de Vicent Partal, “el que tothom diu que s’ha de fer però ningú fa: cobrar”. El preu fixat és de 16 cèntims diaris però qui no els paga pot llegir-lo igualment. Dels 530.000 lectors de Vilaweb ja hi ha més de dos mil persones que han decidit pagar perquè s’identifiquen amb el diari i volen que segueixi existint. Formen una comunitat que Partal espera que creixi prou com perquè al 2015 cobreixi un 25% del pressupost.

David Domingo, professor de periodisme de la URV, fa una crida als periodistes perquè s’emancipin de les grans empreses i proposa altres fórmules de finançament en aquest article publicat al Bloc d’ESCACC. A més del cas de Vilaweb, Domingo parla de la possibilitat de microdonatius a través de la plataforma de crowdfunding Verkami, i de cooperatives de periodistes i usuaris. Aquesta proposta sembla especialment interessant. De la mateixa manera que hi han cooperatives de consum per abastir-se de productes ecològics, per què no una per proveir-nos de informació de qualitat: la que realment ens interessa, veraç i elaborada per professionals?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *