Decreixement personal

Sònia m’envia un correu electrònic convidant-me a participar en un taller per a aprendre “l’art de dirigir la teva vida”. Emília m’oferix la “oportunitat de conèixer-me millor i créixer”. Adriana dóna on més mal em fa i em proposa un taller on “podràs descobrir i trobar les causes amagades dels teus problemes econòmics. Entrenaràs la teva ment de forma natural per a l’èxit i veuràs més clars els teus objectius i emprendràs el teu pla d’acció per a aconseguir-los”.

Encara que alguna també practica el massatge, les flors de Bach o la microgimnàsia, les tres es defineixen com coaches, és a dir entrenadores (m’esperonaran a toc de xiulet per a aconseguir els meus “objectius vitals?, “vinga, tu pots”). Els noms són ficticis però els seus correus electrònics i l’espai virtual que okupen en el meu servidor de correu us ben asseguro que no. Per què rebo aquests missatges? És que em vaig anar de retir espiritual a un centre de reeducació i es van quedar amb la meva adreça electrònica? No, simplement pertanyo a una xarxa de dones executives i professionals i suposen que les empresàries i assalariades estan interessades en el anomenat creixement personal.

Segons Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Tot individu ha d’actuar com si fos la seva pròpia empresa. Hem de considerar la nostra vida com Jo S.A.; se suposa que hem de tenir un pla d’objectius en la vida, pensar en inversions a llarg termini, ser flexibles i reestructurar l’empresa vital, així com córrer els riscos necessaris amb la finalitat d’incrementar els beneficis”. Així s’expressava la psicòloga i sociòloga ja fa un temps en un article publicat en el suplement Cultures de La Vanguardia amb el títol de Yo, S.A.

Jo S.A és una ironia absoluta, però molts se l’han pres seriosament. Com ara Jorge Mas, economista i emprenedor que publicava a IF (autodefinida com revista d’innovació) Yo, S.A, el plan de tu vida. Per planificar la nostra vida, Mas proposa que fem servir eines d’estratègia empresarial: una anàlisi de situació de la nostra persona, un DAFO (és a dir, una taula amb els nostres punts febles i punts forts, i altra amb les nostres amenaces i oportunitats, enfront del mercat), una llista d’objectius i fites i un pla d’acció.

Però Mas no és l’únic ni el primer. Probablement Tom Peters va ser el creador d’aquest concepte així com el de marca personal del que parlava en el seu article A brand called you publicat el 1997. Des de llavors, Peters ha desenvolupat en diversos llibres i textos tota una egoestrategia de màrqueting per a fer del propi jo una marca i vendre’s en el mercat. El principal exemple d’èxit és el propi Peters convertit en gurú, és a dir algú que cobra una morterada de dòlars per donar una conferència a executius que reben les seves paraules com si fossin revelacions divines.

Alain de Botton, en el seu llibre Ansietat per l’status, explica que després de la Revolució Francesa i l’abolició dels privilegis dels estaments socials es va anar forjant la idea que va culminar en el segle XX de la meritocràcia. És a dir, que nosaltres som els únics culpables del nostre èxit i del nostre fracàs que es mesura pel nostre status social. Tots podem ser un ric self made man (o woman) i qui no ho és, és que és tonto o ronso. D’aquí l’ansietat per l’status, l’obsessió per competir i marcar paquet amb la casa, el cotxe, les vacances, la família… A veure qui la té més gran.

Podríem dir que tot el nostre sistema econòmic es basa en una egonomia. Fins i tot els tallers, teràpies i llibres de creixement personal que fan servir el màrqueting de l’espiritualitat, constituïxen tot un sector d’aquesta egonomía que es basa en la impossible satisfacció del nostre jo. Però en temps de crisi econòmica, la idea del decreixement guanya força. Segons els ideòlegs d’aquesta tendència, el planeta ofereix recursos suficients per a satisfer les necessitats físiques de tots els seus habitants però no per a satisfer els seus insaciables egos.

Segons Jordi Pigem “podríem dir que el que finalment ha entrat en crisi és l’ego modern, tota una forma d’estar en el món basada en un conjunt de creences que inconscientment compartíem. Per exemple, que cada ésser humà és també radicalment diferent dels altres, contra els quals ha de competir per a prosperar. L’ego modern se sent com un fragment aïllat en un univers hostil”.

De la mateixa manera que hi ha un moviment pel decreixement econòmic, proposo un decreixement personal. No vull invertir més en mi, no vull créixer més. Vull asseure’m al sol en la meva terrasseta i sentir que em vaig fent petitia fins a convertir-me en un granet d’arròs, una micra, un neutró, un microxip nipó tal com cantava la Casa Azul. Algú podria avisar a Sònia, Emília, Adriana i coaches vàries que no hi sóc?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *