Crisi econòmica o ètica? (I)

(Aquest article va ser publicat al número tres de la Revista ACCID)

La crisi econòmica que estem patint té les seves arrels en una falta d’ètica generalitzada de la qual no s’escapen directius, banquers i polítics. Moltes veus clamen per recuperar determinats valors. Però quines mesures podrien assegurar l’ètica i la transparència d’empreses i institucions?

Després de gairebé dos anys sentint a parlar de la crisi, llegint articles i llibres sobre la matèria i escoltant els experts per ràdio i televisió, hem arribat a entendre les causes de l’escenari econòmic en què ens trobem. Però, tot i comprendre la successió de catastròfiques dissorts financeres, l’interrogant que ens queda és com és possible que algú tingui la barra de concedir crèdits hipotecaris amb la seguretat que no seran retornats per després convertir-los en un producte financer? Perquè les hipoteques subprime no són res més que això…

Com ja sabem, les hipoteques subprime van provocar una manca de liquiditat, la fallida de Lehman Brothers i la pèrdua de confiança global. Però si les subprime són l’origen del problema, anant més enllà, podríem concloure que la raó última és la manca de principis ètics? «La crisi actual té moltes causes, però una d’elles és, molt clarament, el que jo anomeno fent servir una expressió utilitzada pel president Obama “la cultura de la cobdícia”. El món dels negocis tendeix a concentrar-se a guanyar diners i oblida que els guanys legítims d’un negoci s’han d’aconseguir en el marc d’un respecte als altres. Un fet que no sempre es dóna», afirma l’advocat i historiador de l’economia Francesc Cabana, que recentment ha publicat un llibre que es titula precisament així: La cultura de la cobdícia.

Manca d’ètica globalitzada

Si un dels trets distintius d’aquesta recessió respecte a d’altres crisis cícliques anteriors és el seu abast mundial, un altre podria ser la manca d’ètica globalitzada. I és que aquesta cultura de la cobdícia no es limita únicament al cas de les hipoteques subprime dels Estats Units. A casa nostra, el negoci del totxo ha enriquit especuladors, bancs i ajuntaments (quan no directament alguns polítics) que creien que la construcció creixeria fins a l’infinit. Així es van entestar a concedir hipoteques a tort i a dret i a construir amb desenfrenada fal·lera fins i tot quan ja hi havia un greu desfasament entre els habitatges construïts i la creació de noves llars. L’abús de la Llei del sòl, que permet als ajuntaments requalificar terrenys agrícoles per convertir-los en urbanitzables, ha provocat una allau de casos de corrupció política. El més sonat dels últims temps ha estat el cas Pretòria, que ha suposat un daltabaix polític i ha donat un cop mortal a la confiança dels ciutadans en els seus representants.

«La cleptomania institucional i la mediocritat dels gestors públics són els causants de la corrupció. De vegades em pregunto per què un regidor d’un poble qualsevol té el privilegi de poder aparcar el seu vehicle on vulgui gràcies a un salconduit en paper que concedeixen a tots els càrrecs públics d’aquell municipi. Vivim en una espècie de societat feudal garantida per la democràcia. La majoria d’aquests individus que aparquen on volen són éssers molt insignificants, l’únic valor específic dels quals per haver arribat a tan alt honor ha estat tenir molt bona relació amb qui fa les llistes del seu partit», afirma Marc Vidal, economista i director general de Cink.

Desafecció pels polítics

Les mesures que els poders públics estan prenent contra la crisi tampoc ajuden a millorar la desafecció dels ciutadans pels polítics. S’han injectat milions d’euros per recapitalitzar grans corporacions dirigides per directius que només s’han preocupat pel creixement del valor borsari de les seves empreses per poder així enriquir-se amb sous d’escàndol. Aquesta recapitalització, en canvi, no ha arribat als ciutadans en forma de concessió de crèdits, línies de descompte o moratòries. Quan els governs accepten que hi ha entitats de crèdit que són «massa grans per deixar-les caure», el que fan és incentivar que els individus guiats per l’ànim de lucre, que són els executius d’aquestes entitats, assumeixin un risc excessiu en lloc d’actuar amb la necessària i exigible prudència” assegura l’advocat i polític Francesc Sanuy que recentment ha publicat El plats trencats: banquers, polítics i ciutadans culpables i víctimes de la crisi econòmica. Per Sanuy “l’objectiu principal de qualsevol reforma del sistema que ha fracassat de manera tant sonora ha de ser obligatòriament la garantia que els contribuents no tornaran a treure mai més les castanyes dels foc als especuladors. A la Gran Bretanya, els bancs Northern Rock, Lloyds i RBS han costat 500 euros a cada família sense que els directius vagin a la presó”.

L’esmentada desafecció amoïna Francesc Cabana. «Aquells que vàrem viure la dictadura franquista valorem més que ningú el valor de la democràcia i d’unes eleccions. Em preocupa l’abstencionisme i la gent que considera que el seu vot no canvia res. No hi ha cap altre sistema vàlid que l’elecció lliure dels nostres representants i el seu seguiment a través de la transparència i la informació.»

Sense voler disculpar-los, més enllà dels financers que han creat actius tòxics, dels directius que han promès rendibilitats impossibles a canvi de salaris desaforats o dels polítics que han fet amistats perilloses amb els aprofitats, hi ha tota una massa social que també té la seva part de responsabilitat per voler comprar pisos que estaven molt per sobre de les seves possibilitats o per exigir una dècima més a un fons d’inversió. Marc Vidal opina que «la culpa és de tots. També d’una classe mitjana que ha perdut l’essència del seu valor. Ara només compta enriquir-se, fins i tot amb uns diners que no són capital. El diner pel diner, aquest ha estat un problema definitiu».

La crisi de valors va començar molt abans que la crisi econòmica. Segons afirmava el professor de l’IESE Josep Maria Rosanas en l’anterior número de la revista ACCID, «en els anys 80 es van deteriorar moltes coses; va sorgir aquest esperit de guany immediat, d’eficàcia immediata, del fet que només compta el que es pot mesurar, i aquesta és una de les causes de la crisi actual. Fer passar els valors econòmics per davant de tot ha estat el fruit més desgraciat de la caiguda del mur. El teló d’acer, com a mínim, feia por i ens retreia de posar en pràctica aquest economicisme que ens ha dut a la crisi». Francesc Cabana és de la mateixa opinió: «De pocavergonyes i de cobejosos n’hi ha hagut sempre, però en els darrers 25 o 30 anys el món dels negocis ha buscat amb deler els guanys importants i fàcils, mentre que la societat respectava i admirava aquestes fortunes fetes al marge de l’esforç i del treball», afirma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *