Archive for Dèries socials

Nostàlgia de l’analogia

La setmana passada vam poder veure al Centre d’Arts Santa Mònica l’exposició Imperfect as they are, (el nom ho diu tot) sobre filmacions fetes per diversos artistes amb la Harinezumi. La Harinezumi ha estat la joguina de l’estiu passat de l’Olívia, la meva companya de fatigues. Es tracta d’una càmara minúscula, amb aspecte d’analògica i d’escasses prestacions. El seu distribuidor oficial assegura que fa fotos com les de les velles càmeres pocket i pel·lícules si fossin filmades en super 8. L’invent ha estat fabricat per la companyia PowerShovel, una petita empresa japonesa que es dedica a produir càmeres analògiques, llibres de fotografia i CDs de música inclassificable. Les edicions són limitades. Ara mateix si en vols una t’has d’esperar, si no és que la compres per eBay, tal com va fer l’Olívia.

Una altra càmera de culte és la Polaroid. El febrer de 2008 Polaroid va deixar de fabricar pel·lícules instantànies arruïnada pel triomf de la fotografia digital. Però tot just tancar la paradeta van començar a sortir fanàtics de la Polaroid de sota les pedres que els pregaven que no pleguessin fins i tot amb l’inevitable grup de Facebook. Poc més de dos anys després, la iniciativa The Impossible Project, torna a treure al mercat els rodets Polaroid així com alguna càmara en sèrie limitada com la magnifica nova versió de la Polaroid 600 dissenyada per Paul Giambarba, un dels responsables del disseny de la marca Polaroid. A més han obert una botiga i espai d’exposicions a Nova York. Els de Polaroid també van prendre nota de la sobtada nostàlgia per les instantànies i acaben de llençar la Polaroid 300, una reinvenció digital dels antics models però bastant més lletja i gens cool. Es veu que hi ha Lady Gaga, pel mig.

Crec que la dèria per les imatges analògiques exquisitament imperfectes fetes amb càmeres bàsiques va començar fa uns anys amb l’auge de la lomografia. Jo mateixa em vaig comprar una Action Sampler amb resultats penosos. Ara he descobert que ja hi han aplicacions que donen efecte lomo a les fotos fetes amb un smartphone (potser d’aquí a uns anys trobarem deliciosament defectuoses les cutre-fotos fetes amb el mòbil?). Així es perd, però, la suposada gràcia de pagar una pasta per revelar rodets de fotos infumables en la majoria dels casos.

És cert, que les fotos analògiques, com els vinils, tenen una qualitat, una calidesa especial que es perd amb la digitalització. Que l’abús del photoshop ens ha fet avorrir una suposada idea de la perfecció. Que un artista pot fer fotos magnífiques amb màquines senzilles, fins i tot amb una càmera obscura (sí, com aquelles dels experiments d’òptica del cole). Lla popularització de la fotografia digital i el programes de retoc fotogràfic han fet que tot cristo es cregui que pot fer fotos professionals. Ara, amb aquestes càmeres rudimentàries però glamuroses, potser ens pensem que qualsevol, sense tenir-ne ni idea, pot captar imatges artístiques. I no.

Decreixement personal

Sònia m’envia un correu electrònic convidant-me a participar en un taller per a aprendre “l’art de dirigir la teva vida”. Emília m’oferix la “oportunitat de conèixer-me millor i créixer”. Adriana dóna on més mal em fa i em proposa un taller on “podràs descobrir i trobar les causes amagades dels teus problemes econòmics. Entrenaràs la teva ment de forma natural per a l’èxit i veuràs més clars els teus objectius i emprendràs el teu pla d’acció per a aconseguir-los”.

Encara que alguna també practica el massatge, les flors de Bach o la microgimnàsia, les tres es defineixen com coaches, és a dir entrenadores (m’esperonaran a toc de xiulet per a aconseguir els meus “objectius vitals?, “vinga, tu pots”). Els noms són ficticis però els seus correus electrònics i l’espai virtual que okupen en el meu servidor de correu us ben asseguro que no. Per què rebo aquests missatges? És que em vaig anar de retir espiritual a un centre de reeducació i es van quedar amb la meva adreça electrònica? No, simplement pertanyo a una xarxa de dones executives i professionals i suposen que les empresàries i assalariades estan interessades en el anomenat creixement personal.

Segons Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Tot individu ha d’actuar com si fos la seva pròpia empresa. Hem de considerar la nostra vida com Jo S.A.; se suposa que hem de tenir un pla d’objectius en la vida, pensar en inversions a llarg termini, ser flexibles i reestructurar l’empresa vital, així com córrer els riscos necessaris amb la finalitat d’incrementar els beneficis”. Així s’expressava la psicòloga i sociòloga ja fa un temps en un article publicat en el suplement Cultures de La Vanguardia amb el títol de Yo, S.A.

Jo S.A és una ironia absoluta, però molts se l’han pres seriosament. Com ara Jorge Mas, economista i emprenedor que publicava a IF (autodefinida com revista d’innovació) Yo, S.A, el plan de tu vida. Per planificar la nostra vida, Mas proposa que fem servir eines d’estratègia empresarial: una anàlisi de situació de la nostra persona, un DAFO (és a dir, una taula amb els nostres punts febles i punts forts, i altra amb les nostres amenaces i oportunitats, enfront del mercat), una llista d’objectius i fites i un pla d’acció.

Però Mas no és l’únic ni el primer. Probablement Tom Peters va ser el creador d’aquest concepte així com el de marca personal del que parlava en el seu article A brand called you publicat el 1997. Des de llavors, Peters ha desenvolupat en diversos llibres i textos tota una egoestrategia de màrqueting per a fer del propi jo una marca i vendre’s en el mercat. El principal exemple d’èxit és el propi Peters convertit en gurú, és a dir algú que cobra una morterada de dòlars per donar una conferència a executius que reben les seves paraules com si fossin revelacions divines.

Alain de Botton, en el seu llibre Ansietat per l’status, explica que després de la Revolució Francesa i l’abolició dels privilegis dels estaments socials es va anar forjant la idea que va culminar en el segle XX de la meritocràcia. És a dir, que nosaltres som els únics culpables del nostre èxit i del nostre fracàs que es mesura pel nostre status social. Tots podem ser un ric self made man (o woman) i qui no ho és, és que és tonto o ronso. D’aquí l’ansietat per l’status, l’obsessió per competir i marcar paquet amb la casa, el cotxe, les vacances, la família… A veure qui la té més gran.

Podríem dir que tot el nostre sistema econòmic es basa en una egonomia. Fins i tot els tallers, teràpies i llibres de creixement personal que fan servir el màrqueting de l’espiritualitat, constituïxen tot un sector d’aquesta egonomía que es basa en la impossible satisfacció del nostre jo. Però en temps de crisi econòmica, la idea del decreixement guanya força. Segons els ideòlegs d’aquesta tendència, el planeta ofereix recursos suficients per a satisfer les necessitats físiques de tots els seus habitants però no per a satisfer els seus insaciables egos.

Segons Jordi Pigem “podríem dir que el que finalment ha entrat en crisi és l’ego modern, tota una forma d’estar en el món basada en un conjunt de creences que inconscientment compartíem. Per exemple, que cada ésser humà és també radicalment diferent dels altres, contra els quals ha de competir per a prosperar. L’ego modern se sent com un fragment aïllat en un univers hostil”.

De la mateixa manera que hi ha un moviment pel decreixement econòmic, proposo un decreixement personal. No vull invertir més en mi, no vull créixer més. Vull asseure’m al sol en la meva terrasseta i sentir que em vaig fent petitia fins a convertir-me en un granet d’arròs, una micra, un neutró, un microxip nipó tal com cantava la Casa Azul. Algú podria avisar a Sònia, Emília, Adriana i coaches vàries que no hi sóc?

Creix el consum verd (II)

El preu, la principal barrera
Però, sens dubte, el preu és el principal fre al consum dels ecològics, ja que costen entre un 20% i un 30% més. La majoria de consumidors els veu com un luxe que no poden permetre’s habitualment. «El preu i el desconeixement del valor diferencial són dos factors que van lligats. El preu és més alt, però també és més car un Audi A6 que un SEAT Toledo. Tots dos fan la mateixa funció, tanmateix la gent sap o li expliquen per què un és més car que l’altre i ho entén. Molta gent tria un Audi en lloc del Toledo perquè està disposada a pagar per aquell valor diferencial. Amb els ecològics passa el mateix; un cop coneixes el valor diferencial, la barrera del preu està menys contaminada per la manca d’informació», afirma el director general de Veritas.

Pel president de la CCPAE, «el mercat del producte ecològic encara és petit i les despeses de transport i distribució són més altes. Si n’hi hagués més demanda es podrien abaratir. Ara bé, mai no es podrien igualar perquè estem parlant d’un producte diferent que ofereix unes garanties de control i de màxima qualitat, de salut i de sabor». Segons Arias, «quant a preu estem lluny de l’òptim. però tampoc es poden fer meravelles. Un taronger ecològic produeix 10 tones de taronges en lloc de vint, però les seves taronges porten un 30% més de vitamina C. Una vaca lletera produeix 20 litres de llet diaris en lloc de 60 perquè no li endossen hormones, però viurà 10 anys en lloc de tres i farà una llet de molt millor qualitat perquè no està estressada, viu a l’aire lliure i pastura. Si expliquem això, sempre hi haurà qui no ho valori, però d’altres sí que ho faran perquè saben que això beneficia l’organisme».

Interès social
Per l’estalvi en cost mediambiental i de salut podríem concloure que promoure el consum d’aliments ecològics és d’interès social. Segons Daniel Valls, «el CCPAE actua en diversos àmbits per fer aquesta promoció: llançant campanyes informatives; participant en les fires locals, comarcals i en les més importants d’àmbit nacional i internacional; exercint de ponents en conferències i xerrades; introduint l’aliment ecològic en menjadors escolars; entre moltes altres accions».

Tanmateix Silvio Arias considera que l’actuació de l’Administració és tímida. «Sempre es quedarà a mitges perquè parlar bé d’un article ecològic significa, en molts casos , parlar malament dels altres. Per què no expliquen que amb la producció ecològica casos com el de les vaques boges o el de les dioxines del pollastre mai no haguessin passat? Si es publica un estudi de la Generalitat en què s’alerta de la presència de components tòxics al nostre cos, per què no es diu que menjant de forma ecològica podem evitar tot això?». El director general de Veritas afegeix que «nosaltres tampoc no volem posar la por al cos perquè les campanyes negatives, com els missatges dels paquets de cigarrets, no serveixen per a res. S’ha d’anar en positiu i que el consumidor ho descobreixi per si mateix». I cada cop hi ha més persones que ho fan.

Creix el consum verd (I)

 

(Article publicat a la revista Comerç i Gestió)

Malgrat la crisi econòmica, augmenta el nombre de consumidors que volen posar la salut, el sabor i la consciència mediambiental per sobre del preu. Una tendència encara marginal al nostre país, però ja consolidada en d’altres estats europeus.

Des de fa un temps, els productes ecològics han anat conquerint espai als lineals del súper. Abans hi havia quatre referències mal comptades i ara ja tenen una secció pròpia. Això és així als supermercats Bonpreu, però també a Eroski, on tenen la seva pròpia marca d’alimentació ecològica, a Alcampo i en d’altres supermercats convencionals. La cadena Veritas, dedicada exclusivament a articles ecològics, ja ha obert 19 botigues en els seus set anys de vida i el 2010 preveu crear-ne tres o quatre més.

El consum d’aquesta mena de productes va augmentar el 2008 al voltant del 15%. Veritas va créixer un 20%, «sense comptar les tres botigues noves seria l’augment seria d’entre un 3% i un 5%, que no està gens malament en els temps que corren», afirma Silvio Arias, director general de la cadena. Segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), en els darrers anys els cens de productors també s’ha incrementat a raó d’un 15% o un 20% anual.

Salut, sabor i consciència mediambiental

Aquesta és la tríada de motius que mouen el consumidor de producte ecològic. Tenir cura del propi cos ha esdevingut prioritari per a la majoria de la població, que va incorporant hàbits com l’esport, els tractaments de bellesa i de benestar i ara també el menjar ecològic. Els primers resultats del projecte Quality Low Input Food, impulsat per la UE, conclouen que menjar aliments ecològics és equivalent a menjar una porció extra de fruita i verdura al dia.

Alguns han començat a fer-ho perquè han tingut un ensurt amb la salut. El fet de tenir un fill també és una porta d’entrada. «Molts pares es plantegen per primer cop el que mengen quan tenen un fill. Volen donar-li el millor. Llavors, comencen a preguntar-se si un potet ha de tenir tants “Es” o si porta midó modificat», explica Silvio Arias.

També hi ha qui busca qualitat i retrobar un sabor perdut. Segons ens explica el director general de Veritas, les fruites i les verdures ecològiques són més saboroses perquè els nitrats usats en la producció convencional fan créixer la planta més verda i de forma més ràpida, però la fan molt més hidrosoluble i amb molta més aigua. Per tant, el sabor està molt més diluït. En canvi, un producte ecològic conserva les seves propietats naturals.

La producció ecològica també té efectes positius en el medi ambient, perquè pal·lia, per exemple, el fenomen de la desertització. «Evita contaminacions ambientals, ja que no fa ús de productes químics de síntesi com plaguicides, fungicides i herbicides; crea agroecosistemes que afavoreixen la fertilitat de la terra i fa servir espècies adaptades a l’entorn», afirma Daniel Valls, president del CCPAE.

Consum residual

Tot i el creixement esmentat, el consum d’ecològics a Espanya encara és residual. Segons un estudi del Ministeri de Medi Ambient, el 2007 la compra de fruita, verdura i oli ecològics no va arribar a 10 euros per persona i any, menys de l’1% de la despesa alimentària per càpita. Entre el 75% i el 90% dels productes ecològics produïts a Espanya es destinen a l’exportació.

Segons el mateix estudi, el principal problema és que el consumidor no té clar en què es diferencia un producte ecològic d’un convencional. «Els productes vegetals ecològics són productes cultivats sense adobs ni pesticides de síntesi química, per tant no porten residus d’aquestes substàncies. Tampoc estan autoritzats els cultius transgènics», explica Daniel Valls. «Els productes animals ecològics són productes que provenen d’una ramaderia que proporciona unes condicions de vida dignes. L’alimentació d’aquest bestiar es realitza amb productes ecològics. Els antibiòtics no estan autoritzats», afegeix.

També proliferen les llegendes que asseguren que molts productes anomenats ecològics realment no ho són. Ecològic, biològic i orgànic són paraules sinònimes que alguns fan servir alegrement, però que només són aplicables als productes que compleixen una normativa europea (Reglament CE 834/2007 i CE 889/2008) igual per a tots els països de la Unió. Per evitar confusions, el més senzill es comprovar si el producte està certificat. A Catalunya aquesta feina la fa el CCPAE. A l’etiqueta dels productes catalans han d’aparèixer les paraules «Agricultura ecològica» i el segell o el logotip del CCPAE. El problema, però, és que cada estat (i en el nostre cas, cada comunitat autònoma) té un organisme encarregat de certificar els productes ecològics amb un segell propi. Així, a Veritas podem trobar productes certificats amb 12 segells diferents entre països i comunitats autònomes. No serà fins al juliol del 2010 que hi haurà una única etiqueta ecològica per a tors els països de la UE.


Vull un part Flex!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yrDfPHJ28dE]Darrerament han coincidit dos espots televisius amb parts reals. Un és el de la Coca-Cola, que ens mostra una dona en llitera i tocada amb casquet de plàstic entrant a quiròfan on un exècit de bates verdes l’esperen per extraure-li la criatura. L’altre és el de Flex, on veiem una dona parint sense cap escarafall al llit de casa seva ajudada pel seu marit i una llevadora i acompanyada també pel seu fill gran en una atmosfera de relax i bon rollo pròpia d’anunci d’IKEA

En l’imaginari col·lectiu de la majoria dels catalans i espanyols menors de setanta anys, el part és representa com una intervenció hospitalària tal com el mostra l’espot de coca-cola encara que avui en dia en molts hospitals les coses no funcionen de forma tan hipermecalitzada. A l’Estat només un 1% dels naixements són domiciliaris per això mateix, per a una part important dels telespectadors, les imatges de l’espot de Flex són xocants i fins i tot desagradables. Resulta, si més no, curiós que hi hagi gent que consideri infantar i alletar com a actes obscens o els comparin amb pixar i defecar, tal com es desprèn dels cibercomentaris a certes notícies o a anuncis com aquest.

Tanmateix la voluntat de tenir un part natural a casa o l’hospital o senzillament menys medicalitzat i més humà i respectuós amb mare i fill és una tendència creixent al nostre país. A Holanda, al voltant d’un 30% dels parts són domiciliaris. Al Regne Unit, ja més de 600.000 les dones que cada any trien parir a casa. Tal com recorden al Blog Alternativo, a Espanya va ser l’article de Rosa Montero “El desastre de parir”, el 2006, el que va obrir el debat de si les pràctiques obstètriques als hospitals espanyols eren les més adequades. El curtmetratge “Por tu bien” de Iciar Bollain i el documental “De parto” de TVE també van contribuir a que algunes dones es replantegessin la manera en què volien parir. Des d’aleshores l’Adminsitració ha pres mesures per facilitar el part natural als hospitals. A Catalunya, l’any passat es va doblar la demanda de parts naturals.

Els de Flex i Sra. Rushmore, una agència de publicitat sovint trencadora, han apostat per l’emoció primària d’un part sense intervenció mèdica i alhora per una tendència social emergent. No sé si hauran connectat amb un públic majoritari (tot i que em consta que des de forum com Crianza Natural s’han mobilitzat per felicitar-los però el que és segur és que han aconseguit és que es parli del espot. Si més no, a internet.

Si Flex va popularritzar l’expressió “Hoy me siento Flex” ara les embarassades que desitgin un part natural i, sobretot, tan tan senzill, netet i discret com el de l’anunci de matalasssos podrien dir “Vull un part Flex”. I qui no?

La invasió dels clons

Darrerament ha resucitat el meu interès per la moda (deu ser cosa de la primavera) i navegat pels webs i blogs de la cosa com ara Trendencias o Rincón de moda, alucino amb l’alegria amb la que informen i recomanen comprar clons (deu ser cosa de la meva ingenuïtat). ¡Si fins i tot torbo un blog dedicat exclusiament als clons de Zara (Devil wears Zara). Clons, pels que no estiguin al cas, són directamente còpies de dissenys de marques reconegudes i cares, que es poden trobar a cadenes low cost.

Comentant-ho amb amics que es dediquen al disseny em corroboren que aquesta pràctica és mot habitual i que poca cosa poden fer contra aquesta forma encoberta de pirateria doncs si la rèplica es diferencia en un petítissim detall del original ja burla el copyright. Segons em diuen, a la darrera edición del Bread & Butter les mesures de seguretat per evitar les futures còpies o coincidències dels articles exposats eren duríssimes.

Llegeixo a Trendencias que Zara ha hagut de retirar les seves sandàlies clon de Balmain del mercat per problemes amb la firma francesa. La blocaire assegura que ja ha vist el clon a eBay per 456’90 euros quan el preu en botiga era de 90. Si la protecció del disseny sovint falla també falla la cultura del consumidor. Potser hauríem d’incorporar la creativitat com a valor a protegir pel tant proclamat consum responsable

Com a antídot a tant poca imaginació, els dissabte decideixo donar-me un bany de creativitat acudint al Merkafad. El Modafad, la branca d’imatge i moda del FAD (Foment de la Arts i el Diseny), és una plataforma de llançament per a joves talents del disseny de moda que Cada temporada organitza la passarel·la per a dissenyadors novells, Passafad i al dia següent el Merkafad on es poden comprar les creacions vistes el dia anterior. Tal com es feia ressó l’Avui, el president del Modafad, Chu Uroz, ha posat de manifest “l’absurd de qüestionar-nos una subvenció que no arriba mai, de 75.000 euros, per dur a terme tot el que fem, sense ànim de lucre, i, tot seguit, no tenir cap problema a l’hora de pagar desfilades (franceses, això sí) caríssimes” (referint-se al recent 080).

Ara ens trobem que tindrem dos certamens, el 080 i The Brandbery, que no sabem com casen, pagats amb diner públic per després escatimar les subvencions per impulsar nous dissenyadors. I mentre els consumidors buscant còpies barroeres d’articles de marca preu de saldo. Realment a algú li interessa fomentar el disseny i la innovació?

Gràcies a Déu ets un home!

Ja fa uns dies una amiga em va enviar per email aquesta publicitat. Es de la cervesa Goldstar a càrrec de l’agència McCann Erickson, concretamente de l’oficina a Tel Aviv.

La trobo molt divertida. Esclar que generalitza i tira mà de tòpics però al mateix temps és molt real, entenent que no es tracta de fer un treball de camp antropològic sino de vedre cervesa connectant amb el públic. Hi ha qui diu què és sexista? Segur. Masclista? No ho tinc tant clar jo crec que els tios surten més malparats. De tant simples semblen ximples! És per riure una mica no cal donar-li més voltes.
La trobo molt divertida. Esclar que generalitza i tira mà de tòpics però al mateix temps és molt real, entenent que no es tracta de fer un treball de camp antropològic sino de vedre cervesa connectant amb el públic. Hi ha qui diu què és sexista? Segur. Masclista? No ho tinc tant clar. Jo crec que els tios surten més malparats. De tant simples semblen ximples! És per riure una mica no cal donar-li més voltes.

Child friendly

Diuen que als bars de nord enllà (però nord, nord) no es pot fumar, els lavabos tenen canviadors i facilitar l’accés a cotxets és obligatori. Igualet que aquí, vaja. Per anar a fer un cafetó amb criatures el requisit mínim és que el bar estigui net, que no es fumi i que sigui una mica ampli perquè els nens puguin bellugar-se sense empipar el personal. No és demanar pas gaire però trobar un lloc així és gairebé missó impossible. El que més abunda és el bareto esquifit, fumat i amb serradures i sobrets de sucre per terra. D’aquests com a mínim hi han quatre per mansana.

Les cafeteries dels centres cívics poden ser una bona opció. Solen ser espaioses, freqüentades per pares i mares amb nens i estar prohibit fumar-hi. La del Centre Civíc La Sedeta n’és un bon exemple. A la del Centre Cultural Casa Orlandai, a Sarrià, disposen de contes i alguna joguina.

Si no teniu a prop un centre cívic amb cafeteria, una altra alternativa són els Starbucks. És innegable que són amples, cómodes, lliures de fum i n’hi han per tot arreu. Per això mateix, si no voleu alimentar un gegant responsable, en part, de la homogeneització urbana a escala global pagant un cafè a preu d’or, hi han inciatives autòctones molt interessants.

Em refereixo a La Nena a Gràcia, a La Bàscula, prop del Born i a la Teteria Malea a Sants. Tots tres fan servir productes ecològics, serveixen pastissos casolans saborosos i disposen de contes i joguines per a nens. Són llocs ideals per a un berenar bo i sa per tota la família que els grans poden degustar més o menys tranquil·lament mentre els petits es distreuen. El detall de posar a l’abast contes i joguines ja és tota una declaració de principis que els infants són benvinguts.

Al igual que hi han locals gay friendly i apareixen referenciats com a tals en guies i pàgines web de turisme i oci, podem parlar de bars i restaurants child friendly i fins i tot posar-los-hi un segell distintiu. Molts pares ho agrairien.

L’escàndol de les Bahames

La notícia que el Patronat de Turisme de Girona va fer servir una foto d’una platja de les Bahames per promocionar el turisme a la Costa Brava ha causat gran escàndol. Segons llegeixo a l’Avui, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, ha hagut d’entonar el mea culpa i el líder de l’oposició, Jaume Torramadé de CiU, li ha etzibat un reguitzell de retrets i ha demanat a Vilert quines seran les responsabilitat polítiques de la publicació de l’anunci.

El cas és que per mandra o per gasiveria, l’agència encarregada de la campanya va preferir compar la foto al banc d’imatges Gettyimages enlloc de contractar un fotògraf que fes la foto ad hoc. Els bancs d’imatges online han facilitat la feina de dissenyadors gràfics però aquesta dèria també ha omplert els fulletons i les revistes d’imatges estereotipades i mil cops repetides. Jo, personalment, estic tipa de veure fotos d’homes i dones de negocis amb cara de no haver fet mai un negoci a la seva punyetera vida mirant la pantalla d’un ordinador portàtil amb fingida concentració o simulant una reunió amb gestos teatrals. Es veuen tan falses que a un amic meu fotógraf li van retreure que unes fotos que havia fet a un home de negocis real “semblaven de banc d’imatges”. No sabia si predre-s’ho com una crítica o com un elogi.

Aquest tio em sona…

El més fort és que, ja no és que les fotos siguin del mateix estil sino que sovint són exactament les mateixes. Per ofici i afició em llegeixo (o fullejo) moltes publicacions i webs i, com el mussol, si més no, m’hi fixo molt. Doncs he vist repetides les mateixes fotos en diversos mitjans i fulletons. La imatge idíli·lica de l’avi que porta a coll-i-be un nen tant serveix per parlar d’assegurances en una revista professional com per il·lustrar la secció de tràmits de l’Ajuntament de Barcelona. Pel que fa als falsos homes i dones de negoci, hi ha alguns que els he trobat tantes vegades a tans llocs diferents que ja són com de la família. Estic pensant una noia rossa de cabell llis amb una camiseta blanca sense mànigues, que igual surt en un fulletó anunciant un software que en una revista corporativa o en una web d’un col·legi professional.

Hi ha bancs d’imatges de pagament amb fotografies fetes per professionals com 123rtf, istockphoto Stock.XCHNG o l’esmentada Gettyimages. Però també està Flickr, un lloc web on els interanutes comparteixen imatges fotogràfiques. Qualsevol fotògraf ocasional, aficionat o professional pot fer-se usuari del Flickr i penjar les seves fotos a la vista i l’accés de tothom. Flickr alberga 2 milions i mig de fotos ente les quals molta morralla però també algunes de bona qualitat i alta resolució que es poden descarregar sense pagar un duro encara que duguin la llegenda de “tots els drets reservats”. No és estrany, doncs, que siguin past de publicacions i publicitat gràfica. Els fòrum del Flickr en va ple d’usuaris que s’han trobat les seves instantànies en revistes i d’altres. A mi m’ha arribat la brama d’un que va penjar una foto seva anant de festa major i l’any següent es va trobar que aquesta imatge il·lustrava el tríptic de l’Ajuntament.

Vist això, la notícia no és que el Patronat de Turisme de Girona hagi fet servir una foto de les Bahames d’un banc d’imatges sinó que l’hagi pagada.

Com va dir …

Si no vols quedar com un pallús, has de fer servir una cita. No pots fer fer una conferència, un discurs polític, un article, una presentació, sense l’inevitable “com va dir…”. Descobrir que un personatge insígne ja va expressar de forma genial justament el que penses, puja l’autoestima i dóna prestigi davant l’audiència.

Si ets una persona culta i llegida només has de rebuscar en els arxius de la teva memòria o en la teva bibloteca personal per trobar la cita adient a cada ocasió. Que no? Sempre pots tirar mà de reculls de cites en paper, digitals (com ara Wikiquote, Viquidites en català) o preguntar a amics i xarxes socials. Existeixen autèntics devoradors de cites, com la Gemma Cernuda.

Entrevisto a la Gemma Cernuda cara al mar, a seva càpsula inspiradora al World Trade Center de Barcelona. La Gemma em desperta certa enveja perquè ha aconseguit fer de la seva dèria particular, les cites, el seu modus vivendi. “La cita és un recurs intel·ligent, clar, fácil. En poques paraules transmet un pensament, una emoció i, les bones, fins i tot provoquen una reacció. Quan vaig decidir crear la meva pròpia agència de comunicació vaig pensar, ‘si les cites tenen aquesta força, per què no explotar-la?’. Per què m’he d’inventar paraules per comunicar si ja estan inventades?”, explica.

Comunicació en femení

“Vaig començar a fer la base dades, i després de més de 5.000 cites llegides, només n’havia trobat 20 de dones. Em vaig adonar que eren les gran silenciades. Aleshores vaig prendre una decisió empresarial: utilitzar només cites de dones. I que fossin bones”. Així va néixer Peix&Co una agència de comunicación basada en cites d’autores com a forma de reforçar els valors de marca. Després de set anys i més de 3.000 cites (“cada dia n’entrem com a mínim una”), assegura que encara no li han proposat un missatge que no es pugui comunicar amb una cita. A més, les paraules es poden aplicar a qualsevol suport promocional. Com a mostra, la Gemma i la seva ajudant Clàudia, m’improvisen un mini-showroom amb agendes, estovalles, clauers, tasses, pay-pays…

Ara la Gemma s’ha empescat una idea molt original: el càpsularium. Es tracta d’un recull de cites en format pantonari. Es pot portar a la bossa o deixar-lo sobre l’escritori i obri-lo a l’atzar per buscar l’inspiració. Al marxar, la Gemma me’n regala un. 52 cites per a les 52 setmanes de l’any. L’obro com si fos un ventall i trio a ulls clucs: “Si no arriesgas algo, arriesgarás aún más”, Erica Jong, escritora nordamericana.