Archive for Dèries socials

En contra d’El secret i del pensament positiu

Podria haver formulat el titular d’aquesta entrada en positiu (per exemple, “A favor del pensament crític”), tal com recomanen els seguidors de la religió de l’anomenat wishful thinking. Però, és clar, no els vull donar peixet. Aclareixo que amb un bon cafetó a la taula, contemplant, per una banda, el mar i les palmeres en un dia de sol, i, per l’altra, l’entrenament de l’equip masculí de waterpolo del Club Natació Atlètic Barceloneta, no em trobo negativa ni amargada, precisament (com alguns podrien pensar). Més aviat em sento com una alumna que fa campana: díscola i lliure.

Mai he buscat El secret però El secret, de tant en tant, em ve a buscar a mi (serà per voluntat de l’univers?). Rebo missatges d’algú que parla d’aquest best seller mundial de Rhonda Byrne o de la pel·lícula del mateix nom i els recomanen per aconseguir objectius professionals i empresarials. També, de forma implícita, llegeixo consignes en la línia del pensament positiu: protestar o criticar el sistema és “molt negatiu”, no ens hem de fixar en el que fan els dirigents polítics i econòmics sinó en nosaltres mateixos. O també, que un malalt de càncer es pot curar amb força voluntat i si s’acaba morint és perquè no havia encarat una metàstasi de cal Déu amb prou optimisme. Evidentment, instal·lar-se en la queixa constant em sembla improductiu i desgastador i crec que una actitud optimista i vital són un factor clau per recuperar-se d’una malaltia. Però em nego a viure en un fals món de Yupi on tot, des de la crisi al càncer, és meravellós. Es pot ser crític i optimista alhora. L’un és una actitud intel·lectual, l’altre, una actitud vital.

Com tenia la mosca rere l’orella em vaig decidir a veure la pel·lícula El secret. D’entrada la seva estètica ocultista a l’estil del Codi da Vinci però en cutre em va tirar enrere. També em va sorprendre el seu materialisme i individualisme desfermat. Algunes imatges que il·lustren els testimonis dels participants són absolutament beneites: la noia que mira concentrada un collaret en un aparador i després l’hi regalen. El paio al que li roben la bici justament per assegurar-se que el carenat està ben tancat (potser hauríem de deixar les bicis sense lligar? Millor abstenir-se de provar-ho a Barcelona). La dona que es cura un càncer sense quimioteràpia ni radioteràpia, només amb autoconvenciment i pel·lícules de Charlot. Els gurús de pa sucat amb oli que hi apareixen diuen grans veritats (no és ironia): cal estimar-se un mateix per estimar els altres i que els altres ens estimin. Cal estar agraït a la vida per tot el que ja tenim. Si ens concentrem en les coses que ens agraden de la nostra parella enlloc del que ens molesta, la nostra relació millorarà. Si tenim una actitud positiva ens sentirem millor, ho transmetrem als altres i els atraurem. Però atraurem un BMW o un xec de 100.000 dòlars, tal com assegura la peli? Com es produeix aquest salt de la psique a la realitat física?

Per al psicòleg Rafael Santandreu, autor d’ El arte de no amargar-se la vida, pensar que si desitjo una cosa l’obtindré no és més que un pensament màgic, acientífic, tal com afirma en aquesta entrevista en el programa Singulars. Santandreu assegura que aquestes idees tenen èxit perquè tot el que és màgic i misteriós ens atrau i, sobretot, perquè no demanen cap esforç. Més lluny va Barbara Ehrenreich, periodista autora de Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo. En aquesta entrevista en el Magazine de La Vanguardia, Ehrenreich critica que el pensament positiu és centra en atreure béns i no en fer un món millor. Assegura que aquesta corrent anul·la el sentiment de col·lectivitat, doncs si partim de la base de què tot el que ens passa és culpa nostra i que hem de fugir dels gemegaires, estem evitant qualsevol acció crítica organitzada al sistema.

La periodista explica com el pensament positiu es fa servir molt en l’àmbit professional com a eina de motivació. És per això que quedo per prendre un cafè amb la Sol Arrabal, coach amb formació teatral i en focusing. Segons la Sol, l’error del pensament positiu és la negació de “l’ombra”, del nostre costat fosc. Tots sentim en alguns moment ràbia, dolor, por… emocions que formen part de la vida. “Rebutjar-ho només fomenta l’individualisme i la manca d’empatia i genera un sentiment de culpa i frustració en qui ho pateix. No s’ha de negar “l’ombra”, sinó encendre-hi un llum”, afirma. És a dir, permetre’ns els nostres sentiments i mirar-los cara a cara per esbrinar què ens passa. Com a coach, la Sol assegura que alguns professionals d’aquest ram practiquen el pensament positiu per buscar una solució ràpida als problemes dels clients, solució que acaba sent només un pegat, doncs no va al fons de la qüestió. Ella defensa un slow coaching on és fonamental acompanyar a la persona en les seves emocions i ajudar-la a avançar en l’autoconeixement.

Perquè no sigui dit, em quedo amb una frase d’un dels participants de la pel·lícula El Secret: “Si alguna cosa et diverteix, per l’amor de Déu, fes-la!” Doncs jo m’he divertit molt escrivint aquesta entrada. Per acabar, us deixo una cançó “molt positiva”, interpretada a la magnífica sèrie Tremé.

embedded by Embedded Video

Publicar a l’era digital

Si el Si l’altre dia parlava aquí sobre llegir al segle XXI, l’era digital o com vulgueu dir-li a l’època que vivim, avui volia parlar sobre escriure i, més concretament, publicar. L’autoedició no és res de nou però avui en dia està a l’abast de tothom gràcies a plataformes d’autoedició digital gratuïta com ara, Lulu o Bubok. El difícil segueix sent vendre llibres, i que te’ls llegeixin, encara més.

Per informar-me sobre el tema truco a l’Ignacio Lloret, el meu amic escriptor (sempre se n’ha de tenir un, al igual que un de metge o d’advocat). L’Ignacio viu a Navarra però avui, mentre parlem, es troba a Tenerife mirant l’oceà. Jo també miro el mar des de la terrassa o, si més no, la part de mar que em deixa veure l’edifici de l’Institut de Recerca Biomèdica. L’experiència de l’Ignacio amb l’autoedició digital ha estat una enredada. El 2009, va publicar la novel·la El regreso de Albin, en format electrònic a través de l’empresa navarresa Leer-e. L’editorial no va signar cap contracte amb ell, no va fer cap presentació del llibre tal com s’havia compromès, ni mai li ha fet cap liquidació ni li ha donat un duro pels exemplars venuts. Ara, aquesta novel·la es pot comprar per Internet a tot arreu (Casa del Libro, Barnes & Noble, iTunes… ) però gairebé ningú s’ha assabentat de la seva existència. Per contra, el seu recull de relats Monocotiledóneas, publicat un any abans en paper en una editorial convencional, va tenir força ressò a Navarra i alguns amics i coneguts de Barcelona ens vam quedar sense poder comprar-lo. Ara ja no el podem adquirir enlloc degut a la vertiginosa rotació d’estocs que practiquen les llibreries davant l’allau de novetats editorials. L’Ignacio ha decidit coeditar la seva propera novel·la, Tu alma en la orilla, amb l’editorial bilbaïna Ediciones Beta. “Em costarà uns diners però no vull anar al darrere de les editorials”, assegura. L’Ignacio presentarà la novel·la a l’abril en una llibreria de Barcelona. A banda, vol corresponsabilitzar-se de promocionar-la per la xarxa.

Com a exemple de fenomen de màrqueting “yo me lo guiso, yo me lo como” tenim la novel·la Un hombre de pago de Neus Arqués. L’autora la va coeditar tipa que els agents literaris i les editorials la menystinguessin (“té poca substància”, “és massa comercial” (!?) ). Com a experta en màrqueting digital (amb això es guanya la vida) la promoció va córrer del seu compte i de quina manera! A través del bloc del llibre i de referències en d’altres bitàcoles va promoure un debat virtual i l’interès per la seva novel·la es va començar a estendre per Internet (pensem que estem parlant d’una obra publicada al 2005, quan pràcticament no existien les xarxes socials). De la xarxa va saltar a la premsa impresa incloent una entrevista a l’ansiada contra de La Vanguardia, la millor pàgina per vendre llibres, segons Arqués. I d’aquí a l’èxit: se’n van esgotar tots els exemplars de Un hombre de pago però l‘Editorial Umbriel la va reeditar i la novel·la va ser traduïda al portuguès i al rus. La carrera mediàtica de la Neus Arqués va arribar a la televisió i va culminar en ser entrevistada pel showman Boris Izaguirre. Arran de la experiència amb Un hombre de pago, Neus Arqués va escriure Marketing para escritores.

Però el gran heroi de la llibertat total per escriure i publicar i de la difusió cultural té un nom: Hernán Casciari. El vaig descobrir com a autor del bloc sobre sèries de televisió Espoiler, del qual ja en vaig parlar aquí. L’abril de l’any passat vaig entrar a Espoiler i em vaig trobar amb la sorpresa del comiat de Casciari per dedicar-se en exclusiva al seu projecte personal: Orsai. Orsai és una revista sense publicitat i amb la millor qualitat gràfica possible. La versió digital és gratuïta i la versió en paper es pot comprar sota demanda. Més de 10.000 persones van comprar el primer número. Després d’un any, Orsai no només és una revista, sinó també una editorial de llibres i un bar a Buenos Aires. Casciari publica el que li dóna la gana de forma gratuïta i digital perquè els lectors facin amb aquest contingut el que vulguin. La versió en paper la ven sense intermediaris, ni editorials ni distribuïdores. La seva filosofia és que els diversos suports no es resten lectors sinó que en sumen. Si a algú li agrada la teva obra que has penjat a Internet, voldrà tenir-la impresa. Això, si més no, és cert per la legió de fans de Casciari. Ell ho explica gairebé com si fos una faula moral en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Gràcies a Internet només cal empenta i feina ben feta per treure una bona revista digital, estalviant-se els costos d’impressió i distribució que, com no, sempre són molt més alts que la feina d’escriptors, dissenyadors, fotògrafs i il·lustradors. Així han sorgit iniciatives interessants en el seu gènere com ara Kireei (decoració, manualitats, artesania…) Atelier (una revista de moda diferent) o El Bombín Cuadrado (publicació cultural ). Kireei ja s’ha començat a publicar en paper i El Bombín Cuadrado ho farà l’any vinent. I és que amb la crisi que hi ha i amb Internet com a plataforma i banc de proves, a qui se li acudiria treure una revista nova a quiosc sense tenir al darrere un important grup mediàtic o recursos suficients per fer una gran campanya de comunicació?

Llegir o eLlegir: Llibres i lectura en l’era digital

Ja n’hi ha prou. Ahir vaig donar un cop a la taula tipa de veure la meva llibreria feta un desgavell, de què les visites no poguessin agafar un llibre sense quedar-se enganxats a la ronya dels prestatges. Se’m van fer les dues de la matinada endreçant-la i avui m’he llevat cruixida i amb mal de cap. Putos llibres. I encara no he acabat la feina!

Me’n ric recordant com la meva dèria lectora em provocava deliris on imaginava la gran biblioteca que tindria en una ( lògicament) enorme casa, o (rebaixant les expectatives) els metres i metres de lleixes carregades de volums que folrarien el meu encantador piset. Per sort, la meva economia sempre raquítica ha moderat les compres compulsives de llibres. Per desgràcia, s’ha redirigit massa sovint a les edicions de baratillo i als saldos de triar i remenar.

Fa uns anys vaig veure la llum gràcies a la pel·lícula Roma d’Adolfo Aristarain. En ella, un jove es presenta a casa d’un escriptor per treballar-hi com a assistent. El noi queda parat de què un literat de renom tingui una llibreria minsa i aquest li explica que és més que suficient per albergar els llibres que val la pena llegir. Com la llibreria en qüestió era, si fa o no fa, com la meva, vaig decidir que no n’ampliaria mai el tamany i que per encabir nous llibres me n’hauria de anar desfent de rampoines: llibres dolents, duplicats, malmesos o cutres. I en això estic. Fent la tria. Ja veuré si els porto al punt d’intercanvi de llibres de la Sagrada Família o els allibero tot fent bookcrossing. Podria anunciar aquí on els deixo, tal com fa Joan de Segarra. L’escriptor sovint abandona llibres a la font de la Caputxeta de Passeig Sant Joan i ho avisa prèviament a la seva columna dominical a La Vanguardia. Es veu que aleshores hi ha una munió de gent que l’espera. Alguns llibres m’encantaria cremar-los com feia el detectiu Carvalho de Vázquez Montalbán.

El temps i la tecnologia també han acabat per recolzar el meu nou minimalisme llibrer. Sabem del cert que tots anirem a parar al llibre digital com hem anat a parar a tots els avenços tecnològics (encara queda algú que no vol telèfon mòbil?). Segons dades del informe Panel del llibre elaborat per GFK presentat a la fira de continguts digitals, FICOD, a Espanya ja hi han més de 440.000 lectors electrònics, xifra prou destacada en comparació amb altres països europeus. Del fetitxisme del llibre passem doncs al fetitxisme dels gadgets lectors. La compra de continguts és una altra cosa. L’any 2011, es vendran al voltant de 190.000 eBooks al nostre país i en canvi les vendes de dispositius de lectura electrònics (eReaders) arribaran a les 280.000 unitats a Espanya aquest any. Així, per cada aparell venut en 2011, no s’ha comprat ni tan sols un eBook. Cap sorpresa. Sempre s’han venut més llibres que no pas es llegeixen. Amb el gadget a la mà, que és el que mola, per què gastar-se les peles en llibres?

Sobretot tenint en compte la gran quantitat de continguts gratis que circulen per la xarxa de manera legal i il·legal. A pàgines com LeerGratis proporcionen informació de llibres que es poden descarregar gratuïtament a la xarxa. Ja existeix també 24symbols, l’anomenat Spotify del llibres, per llegir-los en streaming. Mentre, les diverses iniciatives comercial d’ebooks s’afanyen per seduir els lectors: Amazon, que des de fa uns mesos opera a Espanya, ofereix el servei @autor per poder comunicar-te amb els teus autors preferits i aviat traurà la tableta Kindle Fire. Apple també ha obert la paradeta virtual de llibres a Espanya compatibles amb tots els seus dispositius i (ipad, iphone, iPod touch) Casa del Libro no s’acovardeix davant aquests gegants i llança la llibreria virtual on venen també el seu propi eReader, Tagus, a preu de cost.

Fa un parell d’anys em van regalar un lector electrònic però em va semblar tan antipàtic llegir-hi que el vaig canviar per unes botes negres de taló i canya alta. No va ser un adéu per sempre, només un temps d’espera perquè la tecnologia millorés i els dispositius s’anessin fent més amables. Sí que començo a dir adéu a una forma de llegir, a la lectura atenta i concentrada que, n’estic convençuda, només ens pot donar el paper. Sóc d’aquelles que si vull assimilar bé un article aliè o un corregir-ne un de propi l’he d’imprimir. Potser anem cap a una societat amb Trastorn de Dèficit d’Atenció col·lectiu, llegint sempre en diagonal i saltant de vincle a vincle sense aturar-se a reposar-hi en cap? També és veritat que lectors solitaris qualificats de rarets per amics i coneguts ja no se’n senten tant gràcies a la xarxa i a clubs de lectura virtuals com ara The Copia o, en l’àmbit català, Què llegeixes?

Mentre vaig fent la pila de llibres a abandonar. Ja he anat al punt d’intercanvi per informar-me de l’horari i enlloc de deixar cap llibre me n’he endut tres.

Un fill et canvia la feina

(Adaptació d’un article escrit per al número 2 de la revista Business Woman i que no va sortir a la llum).

«Un fill et canvia la vida», repeteixen amb una aureòla de misteri els pares experimentats als novells quan l’embaràs comença despuntar. Un tòpic d’ascensor que, com tots, té la seva part de veritat. D’entrada, ens obliga a repensar la nostra organització diària per assolir la ànsiada conciliació. Una paraula que ens sona a utopia del segle XXI quan trobem poques facilitats per complir amb el nostre treball i, alhora, amb l’educació dels nostres fills. Dues responsabilitats que hem contret amb la societat que necessiten temps i dedicació, i la segona, a més, contacte i afecte, doncs no es pot exercir-se la maternitat ni la paternitat enviant missatges des de la BlackBerry. «Els nens i les nenes són el futur de la societat; no creixen com a herbes salvatges en la cunetes del camí. Cuidar a les dones mares -i als pares, afegeixo jo- és cuidar també a la infància i promoure adults en harmonia amb si mateixos. Un societat que es consideri avançada ha de tenir això ben present», afirma la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre.

Una cultura obsoleta

Doncs no debem ser una societat gaire avançada quan, com reconeix la pròpia Cánovas, valorem millor el treball que la maternitat/paternitat, que sovint es considera com un fet estrictament privat i femení. Aquesta absència de valoració social es reflecteix en les polítiques socials del nostre país. A Noruega, Finlàndia i Dinamarca, les baixes remunerades per maternitat són fins a de un any, enfront de les 16 setmanes d’Espanya. L’estudi de la Comissió Europea titulat Flexibilitat en l’horari laboral i igualtat de gènere revela que, en països com Dinamarca, Suècia, Alemanya, Finlàndia i Noruega, entre el 50% i el 62% dels assalariats tenen cert grau de flexibilitat en el seu horari laboral. Aquest percentatge, a Espanya, és només del 15,5% en el cas dels homes i del 15% en el de les dones. Per no parlar dels horaris partits que aquí es practiquen.

«No és qüestió de diners sinó de cultura», assegura la professora de l ‘IESE i experta en conciliació Nuria Chinchilla. En la majoria dels casos, la nostra cultura empresarial valora el “presentisme” per sobre de la consecució d’objectius. «Està millor vist absentar-se del treball al migdia per practicar jogging i sortir tard de la feina que marxar aviat encara que hagis treballat el mateix nombre d’hores», explica Judith Aparicio, exdirectiva de RH a Sara Lee i investigadora sobre educació per a la Universitat de Barcelona. Aparicio, després de la baixa maternal, va optar per diferents mesures: treballar des de casa, reduir jornada i apostar per la flexibilitat horària. No obstant això, va topar amb la incomprensió d’alguns companys i superiors, i la seva necessitat de conciliar va ser un fre en processos de headhunting. «Quan els preguntava sobre polítiques de conciliació, em contestaven amb subterfugis i ja no em tornaven a trucar».

De vegades aquesta cultura obsoleta, pròpia de «homes del segle passat» tal com la defineix Nuria Chinchilla, es tradueix en mobbing o en acomiadaments improcedents. Aquest va ser el cas de Mònica Calvet: Calvet treballava com a cap de Vendes en una companyia del sector industrial que s’havia compromès a finançar-li parcialment un EMBA en ESADE i a promoure-la a un lloc de més responsabilitat. Poc després de ser admesa a l’EMBA es va quedar embarassada i l’empresa va trencar el pacte. Ja durant l’embaràs va ser apartada de les seves funcions i va deixar de percebre la seva comissió comercial. Després de la baixa maternal, va ser assignada a un nou lloc que res tenia a veure amb el pla de carrera acordat. El desencontre va ser tal que, als tres dies, va ser acomiadada de forma improcedent com va reconèixer la mateixa empresa. «El curiós és que els meus caps creien que m’estaven ajudant; estaven convençuts que ja no podia exercir el lloc de treball que tenia fins llavors i que aquesta era la millor manera que romangués en l’empresa i atengués al meu fill. I això que mai vaig demanar cap reducció de jornada. Només pensava reduir el temps del dinar per sortir abans», explica. Ara Calvet és sòcia i codirectora de Living the City, un club d’oci exclusiu per a dones. Està satisfeta d’haver creat una empresa d’acord amb els seus valors però deplora que «calgui sortir del sistema per poder gestionar el teu temps, amb la pèrdua de talent femení que això suposa per a les empreses. Les empreses necessiten estar gestionades per homes i per dones».

Ara bé, les organitzacions no són les úniques responsables d’aquesta cultura. Cristina García, exabogada especialitzada en Dret Marítim i propietària de tododinosaurios.com, explica que els clients d’un bufet d’advocats «volen que estiguis sempre disponible, anar a l’advocat un cop acabada la seva feina i començar les reunions a les vuit de la tarda. Hi ha molt poca empatia». Cristina García va deixar el seu treball d’advocada poc després de reincorporar-se després de la baixa laboral i, anys després, va muntar el seu propi negoci.

Reconciliar família i feina

Tal com explica Gemma Cánovas, “existeix una escissió entre el món productiu i la criança dels fills que sovint provoca que les dones atenguin els conflictes quotidians entre família i treball sense que es noti, com si fos una debilitat femenina”. Moltes prefereixen dir que arriben tard al treball per un embús abans que reconèixer que han hagut d’acompanyar al seu fill al metge.

No obstant això, com afirma Nuria Chinchilla, «tot és sistèmic. Empresa, família i societat formen un triangle; el que ocorre a qualsevol àrea influeix en totes les altres. L’empresa ha d’entendre a l’empleat com una persona completa. Una empresa que busca resultats a curt termini i va estripant persones a curt termini és un negoci, no és una empresa».

Tenir el cor partit entre família i feina ens provoca una mena d’esquizofrènia que ens pot portar directament a la consulta del psiquiatra. Natalia Gómez del Pozuelo, consultora, professora d’ICADE i autora de Buen padre, mejor jefe, creu que «les dicotomies ens impedeixen desenvolupar-nos. És més saludable que hi hagi vasos comunicants entre família, treball i benestar personal. Dividir la vida en compartiments estancs és una actitud masculina que a les dones ens resulta incòmoda». Gómez del Pozuelo creu que les noves tecnologies ja estan esborrant aquestes diferències, doncs podem fer la compra per Internet des de l’oficina o llegir e-mails de treball a casa. «L’interessant és fer que la tecnologia vagi a favor teu, no en contra teva, que et permeti portar una vida unificada», conclou l’escriptora.

A més del fet que ja ningú discuteix que «quan podem conciliar estem més motivats, més creatius, més eficaços, i més concentrats», Gómez del Pozuelo també afirma que ens fa moltíssima falta «traslladar les habilitats d’un entorn d’un altre», tal com defensa en el seu llibre. Per exemple, afirma que «en l’ambient familiar deixem el nostre ego a un costat, reconeixem que no ho sabem tot, utilitzem més els sentiments. En canvi, en el treball no tirem la tovallola quan volem complir un objectiu. La comunicació és dificilíssima en els dos àmbits i, en molts casos, les mateixes estratègies serveixen per tots dos». Com a excap de RH a Sara Lee i actual coach, Judith Aparicio assegura que «ser mare em va ajudar a entendre a les persones de forma global, no només com a mers empleats, i a fer que se sentissin més valorades i felices. Cal acaronar al personal com acaronem als nostres fills, practicant l’escolta activa, celebrant els èxits»”.

Tant Gómez del Pozuelo com Judith Aparicio creuen que la conciliació no és una quimera: «Es pot ser cap, reduir jornada i complir amb objectius. Cal organitzar-se millor, delegar més, centrar-se en projectes concrets on puguis aportar valor, limitar el teu temps de resposta i gestionar molt bé l’agenda. Reduint el teu temps t’obligues a ser més productiva» assegura Aparicio. Natalia Gómez del Pozuelo ha estat directora general amb jornada reduïda i anima a directius i directives a fer com ella «cal donar exemple a la feina i no tenir por que ens comparin amb altres». De forma similar s’expressa la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre: «no totes les dones desitjaran aprofitar el seu dret a una reducció de jornada, però és important que les que vulguin ho plantegin amb fermesa, no com si demanessin un favor». Nuria Chinchilla, no obstant això, creu que per negociar condicions de flexibilitat el millor «és apel·lar a objectius i explicar com els acomplirem». Per la seva banda, Mònica Calvet, funadadora de Living the City, pensa que moltes empreses ja estan canviant els valors a causa de la incorporació de noves tecnologies i de directius joves amb una nova visió de la conciliació entre vida familiar i empresarial.

A la professora de l’IESE, no li agrada la paraula «conciliació», sinó que prefereix parlar de «integració», de com integrar família i treball en la nostra vida per desenvolupar-nos de forma integral, no fragmentada. Es tracta d’un concepte que va més enllà de fixar horaris. Consisteix a decidir com volem viure la nostra vida, a convertir-nos en amos del nostre destí, tal com resa el títol del llibre de Nuria Chinchilla i Maruja Moragas Dueños de nuestro destino. «Primer cal conciliar amb tu mateix i, després, amb la teva família i la teva professió. No podràs negociar des de la maduresa si no has definit les teves prioritats. Cal parar-se a reflexionar les decisions més importants de la teva vida: amb qui et cases i hi tindrás fills, on vas a viure i amb qui vas a treballar, és a dir, en quin tipus d’empresa; si et fiques en la gola del llop, després no et queixis».

De vegades és el nostre fill el que ens posa davant del mirall i ens dóna la força per plantejar-nos un canvi o ens inspira. «Em vaig plantejar si simplement els diners havia d’entrar i sortir en la meva vida o si realment li donava un valor al temps que dedicava a guanyar diners. Vaig aconseguir aixecar-me abans i planificar el dia en silenci perquè la meva vida no fos només treballar i dormir. Si busques temps en trobes, però si no hagués nascut la meva filla, no m’hauria adonat del valor del temps i hagués seguit en una roda», explica Judith Aparicio. Per ser amos del nostre destí hem de començar per ser amos del nostre temps.

Això no és un bloc sobre manualitats o DIY però…

Una de les pàgines web que més consultem els blocaires i que mai apareix en la nostra llista d’enllaços favorits és la plana de les estadístiques de visites al bloc. Jo a vegades la miro cada 10 minuts. És com veure créixer l’herba. Una de les dades que em dóna el wordpress és les paraules que han buscat els internautes per arribar al bloc. Oh sorpresa!, les cerques més populars són “manualitats Nespresso” i “collarets Nespresso” i tot per aquesta entrada dedicada a les càpsules de cafè. Decididament he equivocat el rumb: hauria de fer una bitàcola de manualitats, si en sabés fer alguna. De manera que jo, que enlloc de mans tinc urpes i que si necessito fer qualsevol tasca manual demano auxili als dos homes de la meva vida, em trobo escrivint una entrada sobre artesania d’estar per casa. Al cap i a la fi, s’ha de donar als lectors el que volen (o no).

La dada al meu full d’estadístiques no fa més que confirmar la febrada del DIY (Do It Yourself). Pràcticament sense baixar de la vorera de l’illa de cases on visc, puc fer classes de “costura de supervivència” a la rerebotiga de la merceria, aprendre patchwork a una botiga que va obrir no fa gaire o anar a la papereria a fer un taller d’scrapbooking, tècnica d’enganxar fotos, retalls i textos per fer àlbums, postals i d’altres objectes recordatoris (una moda curiosa com a reacció als àlbums de fotos digitals. Nostàlgia de l’analogia?). I això sense comptar els anuncis que trobo enganxats anunciant cursos de patronatge o de fer bosses. Fins i tot un cartell de la fira Creativa Barcelona que tindrà lloc del 10 al 13 de novembre a la Farga de l’Hospitalet amb exposició de materials i tallers “d’oci creatiu”.

Una dèria que resorgeix sempre que hi ha crisi. Encara que costi de creure o recordar va haver-hi una crisi abans que aquesta encara que menys virulenta. Aleshores a la meva mare li va donar per fer mitja i teixir-nos jerseis mentre jo em dedicava a fer collarets amb granadura que baixàvem a buscar a l’Antiga Casa Sala i altres botigues del carrer del Call. Les meves amigues i jo també fèiem polseres amb hams de pescar i amb tubs transparents comprats al Servei Estació que omplíem amb cotó fluix de colors i aigua tenyida.

Ara, l’Antiga Casa Sala segueix més viva i moderna que mai (fins i tot tenen botiga on line) tot i que li han sortit competidors a d’altres barris de la ciutat com ara Marudama a Gràcia o El Taller a l’Eixample. El lligam entre crisi i manualitats sembla obvi però no ho és tant. És clar que suposa un estalvi fer-se un mateix la vora dels pantalons o canviar-se la cremallera de la parka quan a La yaya Costurera, per exemple, costa 6 i 18 euros respectivament. Ara bé, fer-se una polsera amb petites matrioskes de ceràmica d’ El Taller a 1,2 euros la peça no és cap bicoca. En aquest cas, el gust pel DIY té més a veure amb la customització o personalització, una altra tendència en boga. Diguem que fer-se una quincalla amb accessoris d’el Taller o botigues similars s’assembla més a la filosofia de les exitoses polseres Pandora que a fer d’orfebre.

El que si que és cert, però, es que molts comencen a veure en la seva traça per les manualitats una sortida econòmica. Avui en dia no cal obrir una paradeta. N’hi ha prou amb el Facebook. També podeu vendre i comprar a través dels portals d’artesania Etsy o Artesanio o participar en fires com el Festivalet que enguany se celebrarà a la seu del FAD el tres i quatre de desembre.

Un altre motiu per llançar-se al DIY és la preocupació actual per l’ecologia i la pràctica de les 3R (reduir, reutilitzar, reciclar). D’aquí l’inesperat interès per les manualitats amb càpsules de Nespresso al meu bloc. Pels que esteu en aquesta onda, a Comparte tus ecoideas trobareu un fotimer de propostes. També s’associa el DIY a ideologies anticapitalistes i anticonsumistes la qual cosa té a veure més amb qui aprofita un tetrabrik per fer-se un portamonedes (verídic) que amb qui compra granadura al Festutú de Pedralbes Centre. Però el DIY ara mateix, més que una filosofia és un sector econòmic emergent. Si fins i tot la casa Alfa ha fet una campanya de màrqueting basada en un manifest DIY com es pot veure en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Com a última o potser primera motivació pel DIY hi ha la satisfacció personal per la culminació de l’esforç manual, l’aprenentatge artesanal… Boniques sensacions que una maldestra com jo no ha experimentat mai. Però tampoc hi renuncio. A veure si un dia d’aquests em llenço i amb una bola de resina de morera, un filferro cola d’impacte i un escuradents em faig un penjoll de puta mare.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.

Com treure rendiment al que hem comprat

Sóc feliç com un anís perquè al cole de la meva filla no fan servir llibres de text. (Ep! Això no vol dir que reneguem dels llibres, que de biblioteca si que en tenim, molt ben assortida i amb molta activitat de préstec). Aquesta opció, ara pot semblar molt moderna o molt hippy, però era habitual fa anys. Jo mateixa vaig anar a un escola de monges amb un nivell d’exigència acadèmica molt alt i fins a sisè de bàsica, avui en dia sisè de primària, no teníem manuals.

Avui en dia la norma és carregar a les criatures de totxos i als pares de despeses. La meva cunyada ha hagut de gastar 600 euros en els llibres per als seus trigemins que encara no tenen set anys i fa quatre dies que llegeixen. Alternatives per evitar aquest dispendi hi han unes quantes però m’ha cridat l’atenció la iniciativa recollida a El blog alternativo de l’emprenedor Daniel Bovenko creador d’Alquilibrix, un portal de lloguer de llibres de text. L’arrendament dura un any i costa un 50% menys que la compra dels llibres. També es poden vendre els llibres de text i abasta tots els cursos des del primer de l’ESO fins a la Universitat i el Postgrau.

Alhora m’assabento de què ha arribat al nostre país el lloguer de cotxes entre particulars. Concretament hi trobo dues empreses que s’hi dediquen: Social Car i Movomovo. No sé quina de les dues ha començat primer. A través d’una de les xarxes de dones professionals on participo m’arriben constanment ofertes i demandes de les seves usuàries per llogar una habitació però també anuncis de venda de sofàs, cadireretes de cotxe per nadons i fins i tot vaixelles de cristalleria fina de segona mà. No és conya. Si gairebé sembla l’ebaY o el LoQUo.

Està molt bé això de treure rendiment al que hem comprat i de pas redimir-nos una mica de la culpa d’haver-ho fet si realment ens en podíem estar ara que plorem quan van mal dades. Gairebé faria gràcia si no fos per les fotocòpies enganxades als portals d’anuncis venent un ordinador del segle passat (Pentium 386!) i les ombres rere els vidres difuminats de la nova botiga de compra venda d’or del meu barri.

Canvi de paradigma salarial

A l’anterior post parlava de la motivació i de la necessitat de ser reconegut i retribuït de forma justa a la feina. De la mateixa que una feina desagradable no la compensen els diners, una d’interessant pot esdevenir un pal si no ens sentim prou valorats i ben pagats. Ara bé, quan parlem de salari no només parlem de diners.

La crisi obliga a les empreses a pensar en noves formes de retribució que no impliquin més diners. El professor d’EADA i autor de Más allá del vil salario, Jordi Costa, explica en una entrevista a la revista EADAView (una de les revistes corporatives que coordino) en què consisteix aquest nou paradigma salarial. En el mateix número, un reportatge de Javier Velilla, explica experiències d’algunes empreses com ara MRW que és modèlica en aquest sentit. Segons Costa, salari és tot el que reps d’una empresa. Aquesta visió total inclou salari fix, salari variable, salari en espècie (tiquets guarderia, tiquets restaurant, cotxe d’empresa…) i intangibles com la flexibilitat horària, mesures de conciliaicó i desenvolupament professional (formació, pla de carrera…). Intangibles que no ho són tant doncs la formació té un preu i tots sabem que temps és diners (diners en cangurs, extraescolars i metges i teràpies vàries que en lliurin de l’estrés).

El salari en espècie permet fer una remuneració a la carta on una part del salari en diners es canvia per productes o serveis que a l’empresa li suposen un estalvi tant en descomptes com en avantatges fiscals i a l’empleat, un benefici. Els intangibles lligats al desenvolupament professional i personal (aquest lligat també a més temps lliure per dedicar a la família o d’altres interessos) suposen també desenvolupament empresarial. Com m’explicava Nuria Chinchilla a Business Woman, les persones som una unitat i tot el que vivim fora de la feina ens afecta a la nostra vida laboral, al nostre rendiment, a la nostra creativitat… I viceversa.

Pel que fa al salari variable, hem de concloure que pagar un sou fixe en funció de les hores dedicades queda cada vegada més obsolet. Si volem més flexibilitat horària i treballar per objectius haurem d’acceptar una retribució variable. Segons Jordi Costa, per generar confiança en el treballador han de quedar clars quins són els paràmetres a tenir en compte i que aquests vagin lligats al rendiment del treballador.

En el darrer número de Revista ACCID, la publicació de la Associació Catalana de Comtpabilitat i Direcció, vaig entrevistar al director general d’Abacus, Miquel Àngel Oliva. Tal com m’explicava, una cooperativa com Abacus permet altres formes de retribució als socis de treball com ara la participació en els beneficis de l’empresa. Beneficis que no es reparteixen com a dividends sinó que es reinverteixen a l’empresa, es capitalitzen com a més capital i quan el treballador deixa la cooperativa els retira. Això i la participació en les decisions de l’empresa fan que el treballador es comprometi en la bona marxa d’una empresa que de fet és seva.
Hi han, per tant, moltes i noves modalitats de retribució per una nova forma de treballar. Ara falta saber si les persones i les empreses estan preparades per aquest nou paradigma. De moment, com reconeix Jordi Costa, en són poques.

La millor opció d’oci en temps de crisi

“Un dia els articles de sex shop es vendran als súpers” em va dir fa temps una amiga. I tenia raó. L’altre dia, al Caprabo, a la secció d’higiene i bellesa, a més d’una àmplia gamma de preservatius Durex hi vaig veure una bona mostra de productes de cosmètica eròtica d’aquesta mateixa marca: lubricants de sabors de maduixa, cirera i pinya colada, amb efecte calor o fred i l’anomenat Original. També un gel de massatge 2 en 1, un gel estimulador de l’orgasme i un dels seus famosos anells. Aquests darrer producte no estava l’abast sinó tancat en pany i clau en una capseta transparent com les que hi posen a es llaunes d’escopinyes o d’altres articles llaminers, de preu elevat i fàcils d’embutxacar. Ja m’imagino l’escena del comprador demanant-li-ho a la caixera “un anell vibrador i una ampolla de Bourbon, si us plau”.

Des que l’any 2005 van treure el primer anell vibrador, Durex han anat ampliant la gamma de productes eròtics. És lògic que vulguin ampliar també el canal de distribució doncs en no ser productes profilàctics no té massa sentit que es venguin a la farmàcia, (tot i que les farmàcies venen de tot, inclús medicines). Fa un any o més vaig veure que venien lubricants i anells Durex en una màquina expenedora de l’estació d’Avinguda Tibidabo. Potser al Carrefour o d’altres grans superfícies ja fa temps que hi tenen articles eròtics de Durex però aquest és el primer cop que els veig en un súper. Al Mercadona només hi tenen els condons. Al Bonpreu també estan per poques alegries: a més dels preservatius només hi venen el lubricant Original, és a dir, el que no té efectes especials.

No fa gaire vaig tenir l’oportunitat de conèixer i entrevistar per a Business Woman Dina Hörnecke, sòcia fundadora i ànima de La Maleta Roja, empresa de venta directa de productes eròtics adreçada a les dones. Dina desprèn una alegria de viure que enamora i s’encomana. No sé si aquest vitalisme li ve pel tipus de negoci que regenta o si s’hi dedica perquè és així de mena, però sospito que sabria gaudir en qualsevol altra faceta. Aquest entusiasme aplicat als negocis l’ha portat a factura 2,5 milions d’euros anuals i a comptar amb prop de 400 assessores. Li preguntava a Dina quin sentit tenia avui en dia les reunions de presentació de productes de La Maleta Roja amb l’eclosió del comerç per Internet (la mateixa empresa també té botiga en línia) i d’un nou tipus de Sex Shop gens sòrdid on la dóna es pot sentir còmoda. Per Hörnecke, la resposta és la catarsi que es viu en aquestes reunions, la complicitat que s’estableix entre assessora i clienta i en definitiva, tota una filosofia que la pròpia Dina transmet a totes les seves col·laboradores. La Maleta Roja ofereix un assessorament a mig camí entre la consulta del sexòleg i el sex shop que, segons la fundadora de la Maleta Roja, per més obert que sigui, no deixa de ser un lloc públic, poc apte per obrir-se a preguntar segons què.

Per comprovar-ho, l’altre dia vaig a anar a una botiga Sensualove, oberta, lluminosa, i transparent. Des de fora pots veure qui hi ha dins, en aquest cas, una noia d’uns 30 anys i una parella. A la porta anuncien que també fan reunions de tupper sex i coaching sexual (ja hi tornem a ser amb el coaching!). Cal dir, en honor de la botiga que és una de les poques franquícies que ocupen la Rambla Catalunya on les dependentes et vénen atendre en lloc de defugir-te parapetant-se al mostrador o petant la xerrada pel mòbil. No és qüestió de perdre vendes en un negoci on una part dels clients no saben ben bé què comprar i no s’atreveixen a preguntar-ho. La noia que em va atendre no podia ser més simpàtica ni tenir millor disposició. Em va deixar anar a raig tota una exhaustiva explicació de diversos productes encara que, segons com, una avançada tan directa més que trencar el gel et deixa més parat que un retrat. Sensualove compta amb 14 botigues a Espanya i projecta obrir ben aviat una altre establiment en un important carrer de Barcelona.

Dina Hörnecke em comentava que de moment no han notat la crisi tot i que el 2011 els feia una mica més de por. Sensualove va incrementar les seves vendes un 12% el 2009 (del 2010 no n’he trobat dades). Sembla que en temps de vaques magres, la millor opció d’oci és quedar-se a casa i gaudir d’un dels pocs plaers gratuïts tot amanint-lo amb alguna joguineta. I si no volem gastar ni en això, em quedo amb un consell que ens brinden Alex Cipollini i Laura Orsina a El Blog Alternativo; en una societat on prima la ment, per gaudir més del sexe el primer pas és despertar la sensualitat, obrir els sentits vivint intensament totes les sensacions que ens regalen: el tacte de l’aigua sobre la nostra pell a la dutxa, l’olor del cafè, el gust del suc de taronja… És de franc.

TV R.I.P.

Aquí a la foto, la meva joia, el meu Morató i el meu Mac, just davant del sofà. A través d’aquesta preciosa màquina de la poma, escolto música (per iTunes o Spotify) i la ràdio en directe o podcasts, guardo les fotos i filmacions familiars, consulto pàgines web, i veig els vídeos de Youtube, els programes de TV a la carta, pel·lícules i sèries. Sí, a la dreta també hi tinc una vella tele de tub que gairebé sempre roman apagada. Estic pensant en subsituir-la per un ficus. Si fos un aparell moderna que es pogués connectar a l’ordinador seria una altra cosa, però no és el cas.

Fa tres anys i escaig que no veig la tele i no és perquè m’hagi tornat hippy. És la tele que és una caca. Si per les circumstàncies que siguin la deixes de veure una temporada ja no pots tornar-hi perquè després del procés de deshabituació encara se’t fa més palès que és una ronya. Sí, sí, ja sé que no es pot posar tot en el mateix sac, que es fan alguns programes fantàstics, que si els documentals de la 2 i els del 60 minuts, que si les sèries americanes…Però a quines hores de la matinada els fan? Si no, quants spots t’hi has d’empassar? Quan es tracta de sèries, quantes vegades les canvien de dia, d’hora o les deixen d’emetre per la cara deixant-te amb un pam de nas? Encara recordo, fa anys, d’haver tingut temps de rentar a mà tots els plats d’un sopar per quatre durant el tall publicitari d’una peli a deu minuts del final. O d’estar lluitant contra la son tot esperant per veure Sex & the City que anava amb més de mitja hora de retard per al final trobar-me que en el seu lloc feien una pel·lícula de Chuck Norris. La SJP ja no va treure el nas per aquell canal mai més.

Sí, els hi guardo rencúnia. Però no sóc l’única que ja no tolera el maltractament psicològic per part dels canals de televisió. Segons el darer estudi Mediascope Europe realitzat per l’Associació Europea de Publicitat Interactiva (EIAA), els espanyols ja consumeixen més Internet que televisió. Amb 13,6 hores setmanals, Espanya es situa el el cinquè lloc del rànquing europeu en consum d’Internet. I això que aquí paguem la banda ampla un 11% més cara que la mitjana europea. Segons una comparativa de l’OCU, publicada recentment, les ofertes triple play (telèfon, tv de pagament i internet) són el doble de cares que a d’altres països de l’UE. Mentre a França paguen uns 47 euros aquí en paguem al voltant de 94.

Com proclama Hernán Casciari a Espoiler,el seu magnífic blog sobre sèries de televisió, cada vegada més televidents hem deixat de queixar-nos de la telescombraria i hem passat a l’acció. Els continguts de qualitat els podem anar a buscar a la xarxa, veure’ls quan volguem i sense publicitat invasiva. La meva debilitat són les sèries de televisió americanes. Si la ficció televisiva americana viu una explosió creativa genial, per què perdre-s’ho? Les sèries es poden veure en streaming a diverses pàgines o descarregar-les de la xarxa. L’esmentat Casciari ens dóna tots els detalls per fer-ho als seus tutorials i a la seva pàgina Espoiler TV on els usuaris comparteixen material. Per veure pelis, tres quartes parts del mateix. Perquè la meva filla vegi els continguts que jo trio i considero adequats i sense un doll publicitat de Barbies també recorro a YoTYube. I si m’asabento que per la tele han emès algun programa d’interès,el miro per YouTube o per televisió a la carta. Segons un informe d’Asimelec, un de cada 4 espanyols prefereix veure programes de televisió per internet. Les cadenes cada vegada ofereixen més continguts a la xarxa ja sigui en directe o a la carta. Fins i tot hi han programes, com la sèrie Infidels de TV3 que s’estrena abans a internet que a la caixa tonta.

Esperar seguts que les cadenes de televisió tinguin el detall d’oferir-nos algun programa decent s’ha tornat avantdiluvià i deixar una criatura davant la tele deixant que s’empassi el Club Disney combinat amb una dutxa de publicitat rentacervell gairebé ho considero negligència parental. Javier Fernández Barrera de Periodismo al pil al pil es pregunta si la TV morirà abans que la premsa en paper. Per mi, ja fa pudor.