Archive for Dèries socials

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

Me’n vaig de vacances donant la cara (història d’un intercanvi)

La meva foto a 52 retrats de Víctor Puig

Doncs sí, aquesta sóc jo i aquesta imatge és la foto de la setmana a 52 retrats, el projecte del fotògraf Víctor Puig. Vaig assabentar-me d’aquesta iniciativa a través de Barcelona Actua, una activa xarxa solidària i d’intercanvi. En Víctor demanava gent que volgués deixar-se fotografiar per al seu bloc a canvi d’una foto professional. L’intercanvi em va semblar just per una persona antifotogènica com jo i una oportunitat per deixar enrere el meu Mad Men Avatar. Sí, aquest dibuixet que em representa me’l he fet amb l’aplicació Madmenyourself.

Aquests darrers mesos m’he dedicat a escriure a diversos bars amb wifi (en podria escriure una entrada post sobre quins em semblen millors, avantatges i inconvenients de cadascun…). Per això volia que en Víctor em fes la foto en un d’ells. Vaig proposar el Bar Virreina però la tria no va ser gaire original, (si visiteu la web 52 retrats trobareu que ja hi ha una noia a la plaça de la Virreina amb un portàtil). EnVíctor em va demanar més opcions, va triar el Bar Adonis i allà ens vam trobar.

Arribar i disparar. En pocs minuts vam tenir les fotos així que gairebé no vaig tenir temps de perpetrar el reguitzell de caretos forçats que acostumo a posar quan em retraten. Amb la feina feta vam prendre cafè i xerrar tranquil·lament, que és també una forma d’intercanvi. Víctor em va explicar que aquest és el tercer any que fa el projecte 52 retrats (un per setmana). També em va parlar de la seva experiència com a locutor de ràdio musical, de l’autopublicació a través de Blurb i de l’Atelier de l’Òpera, un lloc on gaudir d’una òpera de petit format i una copa de cava per 10 euros.

Això va ser fa unes setmanes i ara ja puc veure la meva imatge a 52 retrats: una alumna aplicada en una lluminosa biblioteca (les ampolles de Ginebra Hendrick’s de la pretatgeria de dalt han estat amputades) més que no pas una escritora una mica canalla en un bar fosc. Més el que sóc que el que voldria ser. Què us sembla la foto?

Amb aquesta foto m’acomiado. Marxo de vacances. Ja veurem que ens porta la tardor. Potser alguna sorpresa en aquest bloc que darrerament ha estat una mica abandonat.

Bon estiu!

En bicicleta per Barcelona

Ewan McGregor en bicicleta per Londres

Avui volia escriure sobre algun assumpte lleuger, tènue, alat, com anar en bicicleta. La comparació m’ha portat al tema, aprofitant també que som a la setmana de la bicicleta.

Quan jo era una criatura, a la tele feien el programa “La vida en un xip” dirigit per Joaquim Maria Puyal. Un dia, no recordo quin tema tractaven, hi va intervenir un noi holandès dient que Barcelona era massa costeruda per circular-hi en bicicleta. La ciutat estava molt bé tal com estava, amb les terrasses al sol, les cerveses barates i sense bicicletes. Que no ens entestéssim a imitar a Amsterdam perquè no calia.

Es veu que sí que ens hi hem entestat perquè les cerveses són tan cares com a Amsterdam i la ciutat està plena de bicis. Només cal anar per la Diagonal en hora punta i veure el carril bici transitat per ciclistes de tota edat i condició i no només per hippy-pijis: joves universitaris, pares amb criatures a la cadireta, homes amb vestit i corbata, senyores empolainades, turistes i immigrants d’arreu… Al cap i a la fi Barcelona no és tan plana com Amsterdam però tampoc hi plou tant i hi fa més bon clima.

Les bicis són aquí per quedar-s’hi

Tot i això, la bicicleta encara porta cua i constanment se senten veus que hi clamen en contra, especialment d’opinants professionals que es mouen en taxi de la redacció del diari a la ràdio on van a fer-hi la tertúlia. Però les bicis són aquí per quedar-s’hi. Ja poden anar dient-li a un ciclista acostumat a volar per l’asfalt que deixi el seu vehicle i s’entafori com si fos bestiar en un vagó de metro ple a rebentar en hora punta o que es momifiqui en una parada de bus. Sobretot tenint en compte els preus de luxe de TMB; el preu de bitllet de metro a Barcelona és els més car d’Europa, més car que a Madrid, París o Nova York.

Però si les bicis ja són aquí el que encara no hi ha arribat és el respecte dels conductors motoritzats ni, en el seu defecte, carrils suficients i segurs. Un ciclista que circula per la vorera és considerat incívic, tot i que l’ordenança municipal ho permet en voreres de més de 5 metres d’ample i a un màxim de 10 km/hora. Baixar a la calçada suposa jugar-s’hi la vida així que molts prefereixen ser incívics vius que cívics morts (o paraplègics).

Els vianants haurien de ser els aliats del ciclistes a l’hora de demanar més carrils bici i/o una conducció més pacífica: més bicis suposa menys contaminació atmosfèrica i acústica i més seguretat per a ells doncs la bicicleta és un vehicle de baix risc comparat amb els cotxes i les motos. Des de principis d’any, a Barcelona han mort 10 transeünts atropellats per vehicles de motor, el doble que l’any passat. Tanmateix els ciclistes s’han convertit en l’ase dels cops. La majoria de vianants semblen addictes al brogit del trànsit i a esnifar C02. Escridassen els ciclistes i escriuen cartes als mitjans queixant-se de les molèsties que causen les bicicletes però no ho fan, per exemple, dels conductors que no respecten el límit de velocitat de les zones 30. En els darrers temps s’ha detectat un increment d’atropellaments de vianants en aquestes zones i s’hi han comptabilitzat 6268 casos d’infracció del límit de velocitat de 30 km/h des de primers d’any segons estadístiques de l’Ajuntament.

En contra del bicing

Bill Murray també va en bici

No negarem els problemes de convivència entre bicis i vianants i que hi han ciclistes molt burros. Per part meva, estic d’acord amb que als ciclistes se’ls exigeixi carnet, assegurança (si inclou el robatori) i fins i tot se’ls multi de forma proporcional al perill que causin (i també, perquè no?, als vianants que passin en vermell o creuïn el carrer per llocs no autoritzats). Estic fins i tot d’acord en treure el bicing. De fet no m’ha agradat mai. Vaig viure de forma prou propera el seu naixement i sempre em va fer ràbia que els diners i esforços que es dedicaven a la seva implantació, manteniment i aparell de propaganda no es destinessin a fer més i millors carrils bici. No em semblava lògic deixar anar tota aquella bicicletada als carrers abans de haver-hi fet les infraestructures necessàries. El bicing ens costa actualment uns 14 milions d’euros a l’any.

A canvi d’eliminar el bicing es pot promoure formes més sostenibles perquè tothom pugui anar en bicicleta: mercats de segona mà i intercanvi, tallers d’autoreparació de bicicletes o projectes de bicisharing. És una qüestió d’interès social doncs més bicicletes és millor qualitat de vida per a tots Ara bé, la millor forma de promoure la bicicleta és deixar-se-la a un dels que hi remuguen en contra perquè hi facin una volteta per Barcelona. Segur que perdem un enemic i guanyem un adepte.

Us deixo amb A bicyclette d’YYves Montand que ha estat la meva banda sonora mentre eescrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

El futur del periodisme

El mític Lou Grant descobrint les noves tecnologies

Quan jo era una nena, els diumenges a la tarda feien per la tele el programa Fantástico presentat per l’inefable José María Íñigo. Un dia entrevistava un senyor (no en recordo el nom) per parlar sobre com viuríem al futur. Deia que tots tindríem a casa nostra l’habitació de les telecomunicacions i des d’allà ens connectaríem per informar-nos de tot el que passa al món. “Aleshores, els diaris desapareixeran?”, preguntava Íñigo esmaperdut. “Seguiran existint però dins l’habitació de les telecomunicacions”, contestava.

Ja hi som en aquell futur imaginat. El visionari desconegut es va quedar curt pel que fa la mobilitat de les telecomunicacions però, tal com pronosticava, aviat veurem la desaparició dels diaris en paper. Segons Vicent Partal, fundador i director de Vilaweb, “al final d’aquesta dècada difícilment en quedarà algun”. Així ho afirmava en la conferència Com finançar la informació de qualitat que va tenir lloc durant les XVIII Jornades de Comunicació Blanquerna. “Si de cas”, afirmava Partal, “anem a l’operador únic”, un sol diari local que potser també serà global, com The Guardian que està estudiant edicions lingüístiques. “Potser d’aquí uns anys veurem The Guardian en català” afirmava el director de Vilaweb.

Si desapareixen els diaris en paper, cap problema. Ja fa temps que els llegim en digital, no? Sobretot tenint en compte els nous gadgets que en faciliten la lectura. A més, les noves tecnologies permeten realitzar projectes periodístics pràcticament sense inversió. Abans un llicenciat en periodisme havia de trobar feina en un mitjà per poder treballar. Ara, només li cal obrir un bloc o un compte a Vimeo, la plataforma multimèdia d’alta definició, per exercir la professió. I sense els condicionants de l’agenda i els interessos dels grans grups de comunicació.

El fet que qualsevol pugui esdevenir blocaire o penjar vídeos a la xarxa genera molta fullaraca però també iniciatives periodístiques interessants. Eva Domínguez i Jordi Pérez Colomé acaben de publicar el llibre Microperiodismos, aventuras digitales en tiempos de crisis, un recull de 13 iniciatives petites i independents. D’entre elles destaca 365d36e, un projecte del periodista Oriol Rodríguez i del fotògraf Carles Rodríguez que ha consistit en fer una entrevista diària tant a personatges rellevants com anònims. Com deien Partal i Piqué, ara és el pitjor moment per al sistema de mitjans tal com el coneixem però el millor moment per al periodisme.

La qüestió és d’on trauran els diners els digitals per sobreviure i seguir informant-nos? Els mitjans en paper s’han finançat, principalment, a través del preu que paga el lector i dels ingressos per publicitat. Els diaris digitals el lector ja no els paga. Les iniciatives de cobrar per llegir o els continguts prèmium han tingut poc èxit. Pel que fa a la publicitat, els ingressos són molt minsos comparats amb el paper. En la citada conferència, el consultor de comunicació Toni Piqué va esmentar un estudi americà segons el qual per cada 7 dòlars que perden els diaris de paper en ingressos publicitaris, els mitjans digitals només en guanyen un. “La publicitat representa un 50% dels ingressos dels mitjans en paper i només un 15% dels digitals”, va afegir. Aquesta diferència ve donada per la segmentació de l’audiència i perquè a Internet l’anunciant paga només pels impactes reals que són perfectament quantificables.

La informació de qualitat té un cost. Piqué posava com a exemple que cobrir la guerra de l’Iraq li costava al New York Times 3 milions d’euros a l’any. “Hem de fer entendre als lectors que la informació té un preu. Sinó qui ens explicaria la guerra d’Iraq? Els ayatolahs?” es preguntava el consultor. La reflexió també és vàlida, no només per als grans diaris, sinó també per a les aventures de microperiodisme. Quant de temps poden sobreviure aquests petits projectes basats en periodistes treballant per amor a l’art? 365D365e és una iniciativa tancada perquè dos únics professionals no poden mantenir aquest nivell de treball, tant pel que fa a quantitat com a qualitat, durant gaire temps, i menys sense cobrar. Oriol Rodríguez declara que el seu proper objectiu és trobar feina. Del que sigui.

Per seguir endavant Vilaweb ha decidit fer, en paraules de Vicent Partal, “el que tothom diu que s’ha de fer però ningú fa: cobrar”. El preu fixat és de 16 cèntims diaris però qui no els paga pot llegir-lo igualment. Dels 530.000 lectors de Vilaweb ja hi ha més de dos mil persones que han decidit pagar perquè s’identifiquen amb el diari i volen que segueixi existint. Formen una comunitat que Partal espera que creixi prou com perquè al 2015 cobreixi un 25% del pressupost.

David Domingo, professor de periodisme de la URV, fa una crida als periodistes perquè s’emancipin de les grans empreses i proposa altres fórmules de finançament en aquest article publicat al Bloc d’ESCACC. A més del cas de Vilaweb, Domingo parla de la possibilitat de microdonatius a través de la plataforma de crowdfunding Verkami, i de cooperatives de periodistes i usuaris. Aquesta proposta sembla especialment interessant. De la mateixa manera que hi han cooperatives de consum per abastir-se de productes ecològics, per què no una per proveir-nos de informació de qualitat: la que realment ens interessa, veraç i elaborada per professionals?

La marihuana com a sector econòmic de futur

Tinc una bona amiga periodista en atur que de tant en tant comenta (en broma, espero) que per sortir de la seva situació econòmica precària l’únic que se li acut és dedicar-se a vendre maria com la protagonista de la sèrie Weeds. O, millor encara, fer-ne deliciosos brownies per allò de donar valor afegit. Diu que com el sistema l’ha fet fora, ha de buscar una solució fora del sistema. Entenc la seva desesperació i entenc també que la idea té la seva lògica. La gent ja no està disposada a pagar per llegir les notícies o per veure una peli a casa però en canvi, per més crisi que hi hagi (o precisament per això) sempre troba diners per anar a prendre una copa a un bar o per fumar-se un porro. Tanmateix a la meva amiga li ho desaconsello, més que res perquè no vull que la propera trobada amb ella sigui a una cabina de Wad-Ras.

També davant d’una situació d’asfíxia econòmica, el municipi de Rasquera ha decidit tirar pel dret i ha aprovat llogar mil metres quadrats a un club privat de marihuana, l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA), per cultivar-hi aquesta planta. Sembla que la iniciativa ho té difícil per tirar endavant. Els clubs de cànnabis, una mena de cooperatives de conreu i consum de marihuana integrades per adults, es troben en una mena de llimb jurídic a Catalunya i les autoritats no saben ben bé que fer-hi, tal com es va veure arran de lincendi de la plantació de Green Light a Sarrià fa un parell de mesos. A Euskadi, en canvi, s’estan plantejant donar-los llum verda. El debat està servit.

Des del punt de vista econòmic, els beneficis de la legalització del cànnabis són evidents i molt temptadors en temps de crisi. Una de les mesures del New Deal de Roosvelt per sortir de la depressió dels anys 30 va ser abolir la Llei Seca. A banda d’acabar amb la criminalitat lligada a la il·legalització de l’alcohol, aquesta mesura permetria comptar amb la indústria de l’alcohol com a dinamitzador econòmic capaç de generar llocs nous de treball i ingressos en forma d’impostos. Fa un temps vaig llegir un article al Blog Salmón on l’autor calculava que la legalització del haixix i la marihuana podrien aportar uns 7000 milions d’euros en impostos (l’article també parla de la legalització de la prostitució, però jo no posaria totes dues activitats al mateix sac).

A banda de donar feina i generar ingressos, l’explotació de la marihuana és una activitat sostenible i no contaminant perquè el seu conreu i elaboració no requereixen processos químics ni construir-hi cap bunyol. Al Telenotícies de TV3, el reporter Víctor Sorribes apuntava que els de Rasquera havien rebutjat la ubicació de un cementiri nuclear al municipi i en canvi aprovaven el conreu de marihuana. Home, entre un abocador d’escombraries radioactives i uns hivernacles per al conreu de plantes, la opció és clara, no?

Com a principal raonament en contra de la legalització de la marihuana, s’esgrimeix la protecció de la població dels danys que provoca el consum de cànnabis. Sense negar-ne els efectes nocius, resulta del tot incoherent plantejar-se aquest argument quan són legals la venda i el consum d’alcohol i tabac, drogues més perilloses que la marihuana segons diversos estudis com, per exemple, l’encarregat pel Govern britànic i desvelat per The Independent o el realitzat per la revista mèdica The Lancet. Podeu llegir-ne les principals conclusions a The Economist o consultar aquest gràfic a la Wikipèdia.

Aleshores, on és el debat? Es tracta únicament d’una qüestió de moral social i fins i tot de tradició cultural. El debat de la legalització s’ha obert ara a diversos territoris perquè el consum de cànnabis cada cop està més estès i acceptat. Aquest és el cas d’Euskadi o d’Estats Units on Califòrnia va rebutjar-ne la legalització del consum recreatiu per escàs marge. L’ús terapèutic ja fa temps que està permès. A Holanda, pionera en permetre’n el consum a coffee shops, ara n’ha restringit l’accés a estrangers però per evitar l’efecte indesitjable del turisme porrero, (diguem-ho, però, en veu baixa, no sigui cas que a alguns empresaris hotelers d’aquí se’ls acudeixi aprofitar aquesta magnífica oportunitat de negoci).

L’alcohol i, concretament, el vi formen part de la nostra dieta i cultura mediterrània. Ja els guerrers de la Ilíada es nodrien bàsicament de xai a la brasa i vi (com, si no, podrien després córrer a esbudellar-se de la forma més gore?) Potser per això, trobem ben normal anar al restaurant amb la canalla i demanar una ampolla de vi per als grans però ens escandalitzaria que a la sobretaula d’una costellada familiar algú es fumés un porro. I aquest és el quid de la qüestió. Per fer del cànnabis un sector econòmic hem de decidir si ens sembla moralment acceptable i respectable que un adult en consumeixi. Si és així, en el futur els escolars podran fer visites culturals als hivernacles de marihuana de Rasquera igual que ara van a veure les caves de Sant Sadurní d’Anoia?

Ruta Maleni per Gràcia

Lourdes Hernández, la cantant de Russian Red

Fa un temps vaig llegir un post al bloc de moda i tendències Gratistotal que em va fer gràcia. Parla d’un nou fenomen femení que la blocaire anomena Malenis. Noies que dediquen el seu temps lliure a cuinar i menjar cupcakes, galetes o pastissos casolans, o a cosir i fer mitja. Adoren les coses fetes a mà així com tot el que és retro o vintage. Vesteixen vestits (preferentment d’estil ingenu, amb flors o coll bebè) i sabates de punta rodona planes o de taló baix. L’Amelie de la pel·lícula seria la principal inspiradora d’aquest moviment filonaïf i un pèl cursi tot i que l’actriu Zooey Deschannel o, a Espanya, la cantant de Russian Red, Lourdes Hernández, responen bastant a aquest arquetip. El nom de Maleni vindria per la dèria de les magdalenes perquè, com diu Raquel de Gratistotal, els cupcakes no són més que magdalenes tunejades.

Al fil de l’esmentat post, una altra blocaire, Miss Indie Style, ha escrit al seu bloc una ruta Maleni per Madrid i ara jo m’animo a fer una ruta Maleni per Barcelona. Per què no? Refugiar-se en èpoques passades i evocar la innocència perduda és un càlid refugi per als temps que corren. A més, jo també tinc la meva part Maleni. No cuino rebosteria (només, molt de tant en tant, la famosa coca del iogur) tot i que m’agrada menjar-la. Odio cosir (a La Yaya Costurera em fan l’onada quan em veuen venir) però tinc tirada cap al retro i el vintage. M’encanten els vestits encara que gairebé sempre vaig en texans i bambes. Per contra, m’agradaria anar sempre amb talons però només els uso en comptades ocasions (l’accessori indipensable dels talons és el taxi, tal com es veia Sex & the City).

Claudine, complements al carrer Puigmartí

Amb un fred que pela m’he anat per Gràcia per traçar la millor ruta Maleni. Una autèntica Maleni (i moltes que no ho són) podria fer totes les seves compres al carrer Verdi. Un vestidet ingenu a Kling o a Los patines de Celia, les sabates oxford o ballarines a Sueños Negros, preferentment de la marca Lili Mill, un portamonedes semblant al que portava la meva mare fa anys per anar a la plaça i un penjoll elegant que diria robat del joier de l’àvia a D-Lirio, botiga de complements actuals però d’aire retro. Si ens falta algun additament com ara barret, mocadors… podem anar a Claudine, al carrer Puigmartí, 22, davant el mercat de l’Abaceria. Si el volem fet a mà, podem comprar unes boniques diademes a Keboniko que també és un bon lloc per comprar un regalet i es troba al número 3 del carrer Penedès.

Lady loquita a la Travessera de Gràcia

Al número 12 del mateix carrer, hi ha la botiga d’andrea❤martínez, una dissenyadora d’aquí amb preciosos vestits i fins i tot calces. D’Andorra són les germanes Herrador amb la marca i botiga Touchemoa al carrer Ramón y Cajal, 9. A la Travessera de Gràcia, als números 126 i 108, altres dos botigues de roba très chic són Ladyloquita y Ada que avui llueix a l’aparador un vestit amb un enorme coll bebè. I ja que hem arribat fins aquí, podem fer-nos la manicura a Les ungles de la reina, a la plaça de la Llibertat número 1. Res de l’estètica novaiorquesa que exhibeixen d’altres locals de manicura. Aquí, mobiliari de toc barroc i spas d’ungles amb llet d’ametlles natural. Si el que volem és autèntica roba vintage haurem d’anar a Graceland, a Torrent de l’olla, 110 i podrem recuperar totes les tendències dels vuitanta (si és que realment voleu fer-ho).

Però no tot és qüestió d’imatge personal. A les Malenis els encanta cosir (a Me sigues el hilo, a torrent de l’Olla, 87 donen classes de costura i mitja), fer scrapbooking (trobaran tots els accessoris a Cromatismes, Travessera de Gràcia, 114), la fotografia analògica (a Nostàlgic, al carrer Goya, 18 hi venen, per exemple, rodets per a Polaroid). A Merengue, a la plaça de la Vila, aprendreu amigurumi (fer ninots de llana) o a modelar petites peces de pastisseria en argila. També podeu encarregar una rèplica vostra en plastilina que anomenen Little tú.

Granja xocolateria La Nena

Ja és hora de passar a la pastisseria de veritat. A Amelia (una altra vegada Amelie) podreu comprar les ineludibles cupcakes i cafè per endur. Han obert fa poc a Ramón y Cajal, 4. Si preferim seure, en el número 36 del mateix carrer hi ha La Nena, granja-xocolateria que ofereix xocolata elaborada amb llet fresca i sucs naturals de fruita fresca ecològica així com magdalenes, pastissos i galetes artesans. La decoració és d’estil naïf i no serveixen alcohol. Si això us sembla que es fer-ne un gra massa del malenisme i a més se’ns ha fet l’hora de sopar podem fer-ho a Atmosphère, restaurant d’estil parisenc i romàntic al carrer Venus, 1-3. Per part meva, acabo la ruta al Vreneli. Mobles shabby chic, galetes casolanes (recomano la Sable) i wi-fi.

Aquesta és la meva ruta maleni (però apta per a tothom) per Gràcia. Ciutat Vella i Eixample, amb Enric Granados com a artèria Maleni, també podrien tenir-ne de pròpia. Ho deixo per un altre dia o per a d’altres blocaires que s’hi animin.

De #Mestres a Redes

El martes por la noche hice algo insólito. Vi la tele. En Tv3 estrenaban el programa Mestres que nos habían recomendado en la escuela. El programa quedó muy bonito, muy bien hecho, muy emotivo (sí, yo también lloré con la jubilación de Carmeta) y con palabras y reflexiones muy sabias de muchos maestros. Quedó claro que tenemos buenos profesionales con vocación, dedicación e ideas claras y muy válidas de lo que debe ser la educación. Qué guai, ¿no? Pues nada ya podemos ir a dormir tranquilos. Me asalta la duda de si realmente el programa continúa la próxima semana porque, si sigue esta línea, pocas cosas quedan por decir.

La otra duda que me asalta es que, si tenemos maestros tan buenos, y estoy convencida que los tenemos, ¿por qué el sistema educativo es tan “mejorable”? No lo digo yo, lo dice todo el mundo: padres, maestros y políticos. Otra cosa es que nos pongamos de acuerdo sobre qué es un buen sistema educativo y cómo se tiene que conseguir en vez de echarnos las culpas los unos a los otros de la situación actual. ¿Por qué no hablamos de eso en Mestres?

Según la web del programa, “Mestres es una serie sobre el mundo de la escuela y la educación, que muestra cómo son y que hacen los hombres y las mujeres que viven la educación a pie de aula”. Respecto al primer capítulo explican: ” Abrimos la serie preguntándonos si el trabajo de maestro o de profesor es vocacional, y si es suficiente vocación lo de “me gustan mucho los niños” para dedicarse a la enseñanza. Qué hay que tener para ser maestro, como se aprende, qué tiene de atractivo y de difícil esta profesión y qué gratificaciones y problemas comporta”.

Si hablamos de la vocación, ¿por qué no hablamos también de los malos maestros que nunca han tenido vocación o la han perdido y pululan de escuela en escuela porque todas se los sacan de encima? Si estamos de acuerdo en que un buen maestro te puede salvar la vida ayudándote a descubrir tu potencial, también podemos recordar que un mal maestro te puede estropear el interés por una materia o hacerte perder un año sin aprender nada a pesar de las buenas notas. Si queremos hablar de cómo se aprende a hacer de maestro, ¿por qué pasamos tan de puntillas por la formación que se imparte a la facultad de magisterio? Los problemas que encuentran los maestros para hacer su trabajo ni siquiera se han mencionado en el primer programa. Problemas con el sistema educativo, con la Administración, con los alumnos, con los padres… no existen en Tv3. Y por último, ¿por qué no salen expertos en educación, científicos, pensadores… ?

Me parece muy bien que la televisión pública reivindique la tarea de un colectivo que ahora recibe palos por todos lados. Se lo merecen. Además hay que darles una inyección de moral para que aguanten los recortes de sueldo y de recursos y los cambios de criterios y planes de estudio cada dos por tres exigiendo resultados inmediatos. Quizás no es el objetivo del programa debatir sobre el sistema educativo pero si es así (todavía tenemos que ver por donde irán los próximos capítulos) es una oportunidad perdida. Lástima. Y no me refiero a hablar de si el bachillerato tiene que tener un curso más o si los alumnos tienen que leer 15 libros obligatorios o cuatro. Todo esto es morralla. Hablo de plantearnos que es educar y cómo se tiene que hacer para que los alumnos salgan de la escuela con capacidad de pensamiento crítico y creativo, de analizar, filtrar y sistematizar el alud de información, de trabajar en equipo compartiendo conocimientos, de gestionar las propias emociones y relacionarse con los otros. Plantearnos si se los educa para ser ciudadanos de pleno derecho con capacidad, no sólo de integrarse plenamente en las estructuras sociales, sino de cambiarlas si es necesario.

Y es que cambiar las estructuras sociales, como, por ejemplo, la escuela, cuesta Dios y ayuda. Todos los medios llenan páginas hablando del sistema finlandés y de su éxito pero nadie se propone copiar lo que tiene de positivo. Le damos el premio Príncipe de Asturias a Howard Gardner, creador de la teoría de las inteligencias múltiples que afirma que no todo el mundo aprende del mismo modo y que gracias a las nuevas tecnologías podemos dar una educación personalizada donde cada alumno pueda desarrollar su potencial. ¿Por qué no lo invitamos para que nos asesore sobre como cambiar nuestra enseñanza? Quizás porque supondría replantearnos demasiadas cosas. Howard Gardner coincide con el experto en educación Ken Robinson en que el sistema educativo actual es obsoleto y que no sirve para extraer lo mejor de los niños. Robinson asegura que estamos usando un sistema del siglo XIX, creado durante el auge de la revolución industrial, para formar a los chicos y chicas del siglo XXI. Robinson cuestiona que los alumnos se dividan en cursos en función del año de nacimiento, que los estudios estén compartimentados por asignaturas o que se tengan que hacer exámenes individuales, tal como se puede ver resumido en este video.

embedded by Embedded Video

Falta ver cómo serán los próximos episodios de Mestres pero mientras, si queremos ver un programa sobre educación, tendremos que ver entrevistas en el programa Redes de Eduard Punset donde entrevista, entre otros, a Howard Gardner y a Ken Robinson.

Treball, esforç i vida contemplativa

Gairebé no tinc feina i vaig estressada. Té nassos, la cosa! Penso que potser em manca organitzar-me millor el temps i demano per préstec interbibliotecari el llibre Organízate con eficacia de David Allen. Subtítol: Máxima productividad sin estrés. Des de la biblioteca m’avisen que ja el tenen però passo una setmana sense trobar el moment per passar-lo a buscar. Quan a la fi hi vaig, resulta que ja l’han tornat a la biblioteca d’origen. El torno a demanar i, ara sí, el recullo puntualment, però es passa dies dormint a la meva tauleta de nit sense ser obert. Penso que es tracta d’un llibre condemnat a no ser llegit per qui ho necessita. Per desmentir-ho començo a llegir-lo al punt. Tot va com una seda fins que arribo al capítol en què l’autor em diu que he de comprar carpetes i etiquetes a dojo i començar a arxivar metòdicament tota la paperassa que ara guardo sense criteri. Casi prefereixo que em treguin un queixal. Allen insisteix en què serà d’allò més divertit però jo sóc una dona de poca fe.

Potser sóc una nyicris que m’ofego en un got d’aigua? Recuperar la cultura de l’esforç és el nou mantra. Doncs, vinga, m’esforçaré més! Però per a què i de quina manera? Aquesta és la qüestió. El sociòleg Salvador Cardús explica que “s’ha posat de moda tot això de la cultura de l’esforç. Tot plegat no deixa de ser retòrica moralitzadora sobre una cosa que és ben elemental. I és que per fer qualsevol cosa ben feta cal que hi dediquis temps i atenció. No és cert que l’esforç per ell mateix sigui un valor. Jo no tinc cap interès en esforçar-me inútilment”.

Doncs jo tampoc. I tampoc crec que l’esforç tingui un valor moral. Segons definició del Diccionari català-valencià-balear de l’Institut d’Estudis Catalans, esforç és aplicació de la força a la consecucució d’un fi. Aleshores la moralitat està en la finalitat i no en el fet d’esforçar-se. Sempre m’han fascinat les històries de lladres i estafadors que suen la cansalada per cometre els seus delictes. No els sortiria més a compte fitxar en una oficina? També m’escama que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, doni tant la vara amb l’esforç, que al cap i a la fi és un mitjà, i tan poc amb el coneixement, que per a mi és un fi en si mateix, no un mitjà per superar exàmens i proves de nivell i assolir un estatus professional i social. Per què la Consellera no parla de recuperar el goig d’aprendre?

El psicòleg Rafael Santandreu apunta en aquesta entrevista en el programa Singulars que la força de voluntat és una força molt mediocre per aconseguir coses, que només amb força de voluntat no s’arriba gaire lluny a la vida. Considera que és molt més potent la força del gaudi, la joie du vivre, que diuen els francesos. La mateixa idea la trobo al llibre Encantado de conocerme. Comprende tu personalidad a través del Eneagrama de Borja Vilaseca. Vilaseca em dóna un consell per centrar-me (a mi i als que són com jo): ”concedeix-te més temps per descansar i divertir-te: la verdadera inspiració prové de l’alegria i no de treballar en excés”. Em recomana també que m’assegui en un banc del parc sense fer res, gaudint conscientment de la meva inactivitat.

No sé si treballo en excés. Més aviat em sento com Charlot en aquella escena de Temps Moderns on interpretava un obrer que, després de ser apartat de la línia de producció en cadena, encara conserva el tic d’anar collant cargols a tort i a dret. Així, em dedico a omplir el temps de coses per fer, a escriure llistes de tasques pendents. Em consolo pensant que és un mal de molts. Avui en dia, l’agenda del cap de setmana és tan frenètica com la de la feina i de la mateixa manera que a l’oficina sembla que treballa més qui més hores s’hi està, en el temps lliure sembla que s’ho passa més bé qui encadena més activitats de lleure una rere l’altra.

Es dóna la paradoxa que productivitat i creativitat, altres dos mantres que invocats per sortir de la crisi, sovint són conceptes oposats al treball tal com el concebem avui en dia. A vegades, treballar menys vol dir treballar millor, més concentrat, en estat de flux. D’altra banda, la creativitat necessita espais per a la reflexió. Pensar més i fer menys.

Potser penseu que estic buscant una justificació per sortir a vagarejar pels carrers assolellats, per asseure’m a les terrasses i veure la gent passar. Doncs heu encertat. I coartades no me’n falten: des de l’Elogi de l’ociositat de Bertrand Russell, passant pel moviment Slow fins l’última contra de La Vanguardia que he llegit: “Treballem més que un esclau romà”, hi diu Antonio Fornés. (Coi! Com ho sap?).

Arran d’un article a El País descobreixo que no estic sola en el meu afany de fer més el ronso. Tom Hodgkinson, escriptor i periodista, ha fundat a Londres una acadèmia que promou la vagància i la vida contemplativa. A la Idler Academy, que també és llibreria i cafè, a més dels cursos de ganduleria s’estudien coses tan poc productives com ara, llatí, poesia i ukelele. Libertas per cultum (llibertat a través de l’educació) és el seu lema. Hodgkinson és també l’editor de la revista The Idler (el dropo) i de llibres com Elogio de la pereza i Cómo ser libre.

Decidit. Faré un esforç per parar un mica en la meva activitat diària i asseure’m a fer vida contemplativa. Ho apuntaré a la llista de tasques pendents.

Per què no parlem clar?

Què passaria si no fessis servir el mateix llenguatge que els teus col·legues professionals? Atreveix-te!”.

Aquest és l’extracte d’un missatge que em va sortir en una galeta de la sort. Sí, una d’aquelles que donen en alguns restaurants xinesos. A quin restaurant més estrany hi he anat, no? No hi he anat pas a un restaurant, m’he passat per La estrategia blog. La seva autora, la Jenifer L. Johnson, ha preparat unes galetes amb missatges per guiar-nos en els nostres projectes per al 2012 i a mi m’ha sortit aquest. Així que em poso a la feina de reflexionar-hi.

En una altra vida vaig ser advocada. Em vaig llicenciar en Dret i vaig estar un temps (curt) exercint la professió. Recordo els textos redactats en un llenguatge incomprensible pel comú del mortals i amb una sintaxi d’allò més entortolligada, no fos cas que algun dels implicats els entengués. El Dret, com tota disciplina, té un llenguatge propi, però tothom hauria de ser capaç d’entendre un escrit judicial que l’afecta. La narració del fets en una demanda o sentència no té cap secret; es tracta d’explicar què ha passat o què està passant. Res impedeix a l’advocat fer-ho en un estil directe, amb frases simples: subjecte, verb, predicat. Si ho feien Ernest Hemingway o Josep Pla, els advocats també poden fer-ho sense por de baixar-se d’un suposat pedestal cultural. Tanmateix és habitual l’ús dels temps perfectes de subjuntiu, les subordinades i les frases inacabables.

El món de l’empresa també té el seu propi argot, un poti-poti de neologismes, anglicismes i paraules buides que es cou a les escoles de negocis i que infesta totes les comunicacions corporatives orals i escrites: posicionar, implementar, sinergies, feedback, team buiding, alinear-se, partner, optimització de recursos, objectius estratègics, valor afegit… Vaig treballar en una petita empresa. Cada any per Nadal, el cap ens convocava a una reunió per fer-ne balanç. Ens passava un PowerPoint i deixava anar una arenga igual a la de l’any anterior bastida amb aquest argot corporatiu. Parlava del nostre posicionament al mercat i dels objectius estratègics assolits, de la necessitat d’orientar-se al client i crear valor alhora que optimitzar recursos, ser més flexibles i crear més sinergies entre departaments (és a dir, els quatre gats que formàvem la companyia). Res de xifres concretes o d’esmentar l’acomiadament de companys. I és que sovint aquesta parla buida, les fotos estereotipades i l’esquematisme del PowerPoint s’utilitzen per crear una realitat fictícia.

Conec una altra empresa que, davant la crisi, un dels seus principals afanys era motivar els treballadors, (perdó, els col·laboradors, segons el seu llibre d’estil corporatiu). No se’ls va acudir res millor que penjar a les oficines pòsters dels valors de l’empresa amb l’esmentada retòrica vàcua i les inevitables fotos on els directius tenen vint anys complits i un etern somriure Profidén. No podien parlar cara a cara, explicar la situació sense embuts i proposar entre tots solucions concretes? La impostura provoca el desencís i la desconfiança dels treballadors, si no s’han tornat tontos amb l’ús d’aquestes pràctiques. Així ho augura, per exemple, Frank Frommer autor de El pensamiento PowerPoint (a Suïssa ja hi existeix un partit en contra) o Dan Pallota al seu bloc a Harvard Business Review.

Alguns ja ens prenen per ximples quan intenten ometre les veritats més evidents. M’arriba una carta de Nespresso amb un targetó anunciant-me: “A partir d’ara ens trobarà a Passeig de Gràcia 55”. “A partir d’ara? Però si aquesta botiga fa anys que està oberta! Llegeixo la carta que l’acompanya: “ Amb la finalitat de facilitar-li els seus moments de degustació de cafè Nespresso, a partir d’ara, els serveis dels quals disposava a la nostra Boutique de Passeig de Gràcia 102, els trobarà a Passeig de Gràcia 55”. Ah!, em volen comunicar que han tancat la botiga de Passeig de Gràcia 102. Tanmateix aquesta notícia, no s’esmenta en tota la carta. El segon paràgraf es dedica a cantar les excel·lències del local de Passeig de Gràcia 55 i el tercer a dir que estan molt orgullosos de comptar amb una xarxa de 35 botigues (perdó, “boutiques”) a Espanya i Andorra i bla, bla, bla. No és ridícul? Consideren vergonyós tancar una botiga en temps de crisi? Doncs d’aquesta manera, encara ho sembla més.

Els mitjans de comunicació també són còmplices d’aquesta epidèmia i aquí és on he d’entonar el mea culpa. Fins i tot els que odiem aquest llenguatge n’estem contagiats. Així que, seguint el consell de la meva galeta de la sort, em proposo intentar escriure sempre clar i català. El pitjor d’aquest llenguatge que ens uniformitza és que, no només és intel·lectualment nimi i moralment hipòcrita, sinó molt i molt lleig.