Archive for Slow Shopping

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Per Sant Jordi, cinc llibreries de Gràcia

Anys enrere, la dèria per les grans superfícies les va convertir en el dimoni banyut que havia de devorar el petit comerç de barri. L’amenaça sotjava també les llibreries: la Fnac donaria el toc de gràcia al llibreter tradicional. I és cert que durant un temps semblava impossible comprar un llibre que no fos un best seller sense haver d’agafar el metro. Tanmateix avui en dia, el petit comerç i les petites llibreries segueixen vives, si més no a Gràcia. Així que en la festa del llibre (que no de la literatura, per si algú encara hi està confós) us recomano un passeig per cinc llibreries de Gràcia.

Pequod

Pequod, el vaixell que comandava el capità Achab a la recerca de la gran balena blanca Moby Dick, dóna nom a aquesta nova llibreria del carrer Milà i Fontanals. A l’aparador, una vella bossa de viatge de cuir marró vessa els clàssics de Dickens i al voltant d’una Olivetti els llibres del malaguanyat Félix Romero, l’edició de Cuentos Completos de Maupassant i El otro McCoy de Brian McAdams del qual emergeix un punt de llibre amb l’exhortació “Lo estamos leyendo. Pregúntanos”. A la porta un pòster proclama Reading is sexy. Veient la imatge de James Dean amb ulleres de pasta llegint un llibre, no puc estar-hi més d’acord. Dins el càlid refugi del Pequod, tot sembla en calma però hi ha mar de fons. En Pere i la Consuelo preparen el primer Sant Jordi de la seva petita llibreria. La Consuelo m’explica que posaran una parada a la Travessera de Gràcia i hi aniran a firmar autors com ara Juan Soto Ivars. El seu llibre Siberia editat per El olivo azul és un dels que em recomana per Sant Jordi. També Westwood d’ Stella Gibbons, autora anglesa recuperada al nostre país per la jove editorial Impedimenta. I és que els segells independents són l’especialitat de Pequod i Impedimenta és l’editorial del mes. Per això els seus llibres tenen un 5% de descompte durant l’abril. També tots els de Robert Louis Stevenson, autor del mes. A més de novetats i reedicions de clàssics, Pequod ofereix una remarcable selecció de llibres de segona mà des de 3 euros. Després de gairebé un any de singladura, la Consuelo es mostra contenta de l’acollida i il·lusionada amb la perspectiva d’obrir un nou espai al pis de dalt on faran tallers d’escriptura i clubs de lectura. Per estar-ne informats us aconsello llegir el Pequod Daily.

Taifa

Taifa és el regne del llibre de segona mà a Gràcia (encara que també hi tenen un bon grapat de novetats) i la casa de Batlló, el seu propietari. Ja fa més de vint anys que Josep Batlló està en aquest negoci, encara que em recorda sorneguer que, com deia José Manuel Lara, un negoci que no et permet llevar-te a les 12 del migdia no és un negoci”. Amb el mateix distanciament del que ja les ha vist de tots colors em comenta que posaran una taula al carrer per Sant Jordi. “Però Batlló, explica-li què hi farem!”, el renya una noia rossa des de dalt de l’escala d’on fa inventari. Aleshores em diu que hi firmaran llibres quatre autors músics assidus de la sala Heliogàbal i veïns i clients de Taifa (“no en tenen prou amb fer música que s’han de posar a escriure”). Són Víctor Nubla amb Como caza un dromedario, Santi Balmes (Love of Lesbian) amb Mataré monstres per tu, Martí Sales (Surfing Sirles) amb Ara és el moment i Ramón Rodríguez (The new Raemon) amb Ausencias. Batlló també m’explica que d’aquí a uns dies faran la presentació d’ El vol del Quetzal, la darrera novel·la de Pius Alibek, un altre il·lustre veí de Gràcia que regenta el restaurant Mesopotamia al mateix carrer Verdi. Però això serà després de Sant Jordi. Per a la diada, Batlló, després de fer-se una mica el ronso, accedeix a recomanar-me dos novetats: Jo confesso de Jaume Cabré i La dona que es va perdre de Marina Espasa.

Hibernian

Seguim amb llibres de segona mà però en aquest cas exclusivament en anglès. Hibernian és l’única llibreria d’aquestes característiques a Barcelona. També hi tenen llibres nous, “clàssics i títols que la gent sempre ens demana com ara 1984 o Homage to Catalonia de George Orwell”, assegura l’irlandès Ray, copropietari d’Hibernian juntament amb Vicky. Hibernian va néixer fa vuit anys amb una col·lecció de més de 30.000 llibres portats des de Dublín (Hibernia era el nom que els romans donaven a l’illa d’Irlanda). Des d’aleshores la llibreria es nodreix també dels volums que hi porten els seus clients. Allà hi fan una valoració del lot que no es paga en diners sinó en crèdit per comprar-hi d’altres llibres. Això sí, una pissarra adverteix que no s’accepta el Codi da Vinci, ni el Diari de Bridget Jones ni títols de Michael Crichton, Tom Clancy, Frederick Forsyth entre d’altres agraciats. Per Sant Jordi trauran la paradeta a la vorera del carrer Montseny i faran un descompte del 5% per als llibres nous, un 10% per als de segona mà i un 25% per a les antiguitats.

Cap i cua

Abans d’entrar-hi, fascinada com estic mirant la portada del llibre Barcelona Balla a l’aparador, un client sortint m’adverteix: “no et perdis la secció una mica amagada de la dreta”. Encuriosida, entro de seguida a veure-la però el que més em crida l’atenció no és la recomanació en sí, sinó aquesta familiaritat, la mateixa que es respira en aquesta llibreria del Torrent de l’Olla, 99. I és que en Pepitu és un llibreter que gaudeix de petar la xerrada amb tots els veïns de Gràcia que s’hi acosten a comprar llibres o senzillament a saludar-lo. Amb les ulleres de montura clara a la punta del nas, igual busca una “novel·la entretinguda” i l’ultim de Gerónimo Stilton a una senyora, que ven el periòdic de crítica social Diagonal a un jove d’estètica okupa. A més de narrativa, en Pepitu destaca la seva secció de ciències socials “una mica alternativa” on trobo, precisament Hay alternativas de diversos autors, Estados Canallas de Noam Chomsky o el manifest Economistas aterrados. Per Sant Jordi em recomana, però quelcom més engrescador, Los hijos de los días de Eduardo Galeano, i, encara que no sigui ben bé una novetat, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals. Com fan des de fa anys, en Pepitu i la seva dona baixaran a Barcelona a posar la parada a La Rambla.

Casa Anita.

Totes les llibreries ressenyades tenen una secció infantil amb títols interessants però Casa Anita és allà on viuen la Caputxeta, el Patufet, el Grúfal, la vaca Taca, el Peix Irisat, l’Olívia i, per descomptat, en Max, el protagonista d’Allà on viuen els monstres, el conte que em va obrir els ulls (idiota de mi) a la literatura infantil. Casa Anita és més que una llibreria de Gràcia doncs els seu adeptes venen d’arreu. L’Oblit tenia clar que calia especialitzar-se si volia rebre clients de més enllà del barri i la seva passió per l’àlbum il·lustrat la va ajudar en la seva decisió presa ara fa set anys. Demanar-li a l’Oblit que recomani un títol, tant en qualitat de clienta com de periodista, és seguir-la amunt i avall mentre desplega amb delicadesa llibres i més llibres. Coco i Piu d’Alexis Deacon per als més menuts, El gos i la llebre de Rotraut Susanne Berner a partir de set anys, El petit tigre rugidor de Reiner Zimnik a partir de 10 i Ciutat d’orfes d’Avi per a més de 12. Ah! I per Sant Jordi no pot faltar-hi un drac, concretament El rei Jan i el Drac de Peter Bently. Casa Anita serà al Pla de Salmerón celebrant la trobada d’il·lustradors que signaran (o dibuixaran) llibres. I ara que ve el bon temps, més activitats al magnífic pati interior de Casa Anita al carrer Vic, 14.

Economia i preservació del paisatge: l’oli mil·lenari

Una olivera mil·lenària a Xert (Foto, Martí Bori)

Des de fa uns anys passo alguns dies de vacances a Xert, un poble del Baix Maestrat amb 900 habitants, 7 botigues (incloent la farmàcia), sense zones wi-fi i desenes d’oliveres mil·lenàries. Podria explicar que tot recorrent els camps de Xert vaig quedar corpresa per la bellesa d’aquests monuments naturals, pels seus troncs que no creixen amb voluntat ferma, compactes i verticals, sinó que al llarg dels anys divaguen, s’entortolliguen i es parteixen. Però no. He tingut alguns d’aquests exemplars davant dels meus nassos rere la finestreta del cotxe diverses vegades però no hi havia parat esment. El primer cop que em van parlar d’oliveres mil·lenàries va ser a Barcelona. En Jaume Biarnés, cap de cuina del departament de recerca de la Fundació Alícia (centre de R+D gastronòmic), em va explicar que treballava en un projecte sobre l’oli d’aquestes oliveres crescudes a banda i banda del riu Sènia. Aleshores em vaig en recordar del poble que em regala cada any uns dies de treva, el sabor peculiar del seu oli i el paisatge serè de les seves oliveres.

Biarnés m’explica que “en aquestes terres sempre s’havia produït oli a granel per enviar-lo a Itàlia. Allà l’envasen i l’embolcallen amb un bon packaging i el venen a 100 dòlars l’ampolla a Nova York, a Shanghai i a Sidney. Als anys 90 es va posar de moda entre els milionaris alemanys i anglesos tenir una olivera mil·lenària al jardí i els pagesos van començar a vendre-se-les”. Juan Antonio Adell, director de la Cooperativa Sant Marc de Xert, m’explica que s’han arribat a pagar 6.000 euros als pagesos per algunes d’aquestes oliveres que, lluny del clima mediterrani, han acabat morint o, el que potser és pitjor, coronant les mones de Pasqua de les rotondes de les carreteres. A El País, però, ja parlaven fa un temps de 15.000 euros per una olivera de La Jana, quantitat de la qual els agricultors només en veuen una part doncs la resta va parar a mans d’intermediaris. En qualsevol cas, un s’han de vendre molts litres d’oli a granel per guanyar sis mil euros.

Oli contra l’espoli

Per aturar l’espoli d’aquest preuat patrimoni històric i forestal, la cooperativa comarcal Clot d’en Simó, que agrupa la cooperativa de Xert i d’altres set pobles de la comarca, va començar a considerar aquestes oliveres i el seu oli com el que realment són: un tresor. Al 2003 van iniciar la producció i venta d’oli procedent exclusivament d’oliveres mil·lenàries per tal que els propietaris d’aquests magnífics exemplars en poguessin treure un major rendiment econòmic i així substraure’s a la temptació de vendre’ls. Clot d’en Simó també promou diverses rutes per contemplar aquests arbres monumentals.

Paral·lelament, l‘Associació Territori del Sènia, presidida per Jaume Antich i que aplega 27 municipis catalans valencians i aragonesos de la zona, també ha posat en marxa un projecte per protegir aquestes oliveres. A més de l’elaboració de vuit marques d’olis mil·lenaris, l’Associació, amb l’assessorament d’un biòleg, va catalogar totes les oliveres mil·lenàries del territori considerant com a tals, les que, a 1,30 metres del terra, tenen un perímetre de tronc de 3,5 metres (Adell, em parla de 5 metres de perímetre a 1,5 del terra). Actualment se n’han inventariat prop de 4.500, xifra que suposa la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món. Per la seva banda, la Fundació Alícia hi ha participat amb una guia de 60 receptes amb oli mil·lenari, fruit d’un exhaustiu estudi històric gastronòmic, per als 60 restauradors de la zona que s’han compromès a incloure un d’aquests plats a la seva carta i a promoure l’oli.

Segons Juan Antonio Adell, el procés d’elaboració de l’oli Milenario de la Cooperativa Clot d’en Simó comporta un important cost d’organització doncs és du a terme durant un sol dia. La jornada comença de matinada recollint les olives dels arbres mil·lenaris a mà. En la collita intervé un tècnic i diversos controladors, un per poble, per tal de verificar l’autenticitat i qualitat de les olives. A partir de les quatre de la tarda, les olives entren al molí per ser premsades. El director de la cooperativa assegura que aquest escàs marge de temps (menys de vuit hores) entre la recollida i la premsada fa que l’oli d’oliva conservi tot el seu sabor. Una altra característica d’aquest or líquid és que prové únicament d’oliveres mil·lenàries de la varietat farga. Per Biarnés, aquests olis fets amb varietats d’oliva com la farga, la morruda o la sevillenca “són interessants perquè ofereixen sabors diferents dels que solem trobar al mercat, aquí a Catalunya dominat per l’arbequina”. Ara bé, segons el cap de cuina d’Alícia, més enllà de l’emoció de tastar l’oli de les mateixes oliveres que van explotar els romans, les propietats organolèptiques dels olis mil·lenaris són les mateixes que els que provenen d’oliveres més joves. “si aquests olis són de millor potser és perquè els pagesos s’hi esmercen més en la seva elaboració”, puntualitza.

Una pijada o un privilegi

L’ampolla de mig litre d’oli mil·lenari val 20 euros. Una pijada? Un privilegi? Una manera de contribuir a que les oliveres mil·lenàries segueixin existint? Biarnés considera que “aquests olis són per vendre’ls a Nova York o a Shanghai com a producte de luxe. Els de l’Associació Territori del Sènia ja s’estant introduint a la Xina, Europa i Austràlia (a Estats Units costa més per la pressió del lobby italoamericà). Fa poc ens va visitar un empresari de Xina i s’en va endur totes les ampolles. Es tracta d’una bona una estratègia de màrqueting per obrir mercats exteriors a altres olis més econòmics de la zona”.

Tanmateix al Club Gourmet del Corte Inglés, un aparador ideal per vendre a turistes japonesos, americans o alemanys àvids d’endur-se un tast de Mediterrani, no n’hi ha ni una ampolla. En canvi si que hi trobo oli d’arbequines i de picual “envasado para Marques de Griñón” (no indica la procedència) a 48 euros el litre. També es pot comprar oli Primero Royal Temprana de Castillo de Canena a 42 euros el litre o l’Olea Summum de Les Garrigues a 37 euros el litre. José Antonio Adell reconeix que l’oli Milenario només es pot comprar directament a la botiga física o virtual de la cooperativa clot d’en Simó o per encàrrec directe. Es lamenta, “a les cooperatives sabem fer molt bé les coses però no mos sabem vendre”.

Jaume Biarnés m’explica que a l’Associació Territori del Sènia els ha costat molt entendre la necessitat d’invertir en comunicació, la importància d’una bona pàgina web o d’estar ben posicionats a Internet. De fet, si busquem “oli mil·lenari” a Google, la pàgina de l’Associació encara no surt entre els primers llocs. El cap de cuina d’Alícia creu que el territori del Sènia podria ser conegut arreu com la terra de l’oli de la mateixa manera que la Borgonya es la terra del vi. Però caldria que tots els agents s’hi impliquessin de debò en la seva promoció, “per obrir-se al món cal sentir-se orgullós de la teva terra, hi ha que creure-s’ho”, sentencia.

Mentre no arriba el turisme de l’oli, he tornat a Xert per recórrer a peu i assossegadament els camins de les oliveres mil·lenàries. I, ara sí, m’embadaleixo pensant en quantes mans, generació rere generació, han collit aquestes olives amb un gest idèntic mentre les oliveres s’aferren a la terra on han nascut.


El mercat de les segones oportunitats

Ara que els mercats i botigues de segona mà estan de moda, amb més de sis segles d’història a les seves esquenes, els Encants Vells podrien donar lliçons de reutilització i recuperació. I no només d’objectes antics i de segona mà sinó també d’articles nous que no han trobat sortida: mobles, joguines, llibres, tubs de silicona, cables, granotes de treball, ampolles buides… Aquí tot s’aprofita. Els Encants Vells (el nom oficial és Fira de Bellcaire ) el formen prop de 500 comerciants que ocupen 15.000 metres quadrats al costat de la Plaça de les Glòries de Barcelona per on passen uns 100.000 compradors cada setmana. És un dels mercats més antics a Europa i l’únic que ofereix un espectacle fascinant: la subhasta pública.

Cada dilluns, dimecres i divendres, a partir de les set i quart del matí, al pati central del mercat apareix en Paco, l’encarregat de subhastar els lots d’objectes provinents de cases, botigues i fàbriques que han tancat les seves portes. El subhastador és un home d’uns seixanta anys amb abundants cabells i bigotis de color blanc grisós. Va ben protegit del fred del matí amb una jaqueta gruixuda de llana marró, pantalons de pana i bufanda de quadres. Sobre la roba du un davantal quadrat amb butxaques verdes i a les mans un suport de fusta atrotinat amb el llistat de la subhasta i un martell. En Paco camina decidit però amb parsimònia entre els llençols estesos a terra coberts d’objectes de tota mena mentre un grup d’homes el segueix. Un d’ells m’explica que els venedors de lots són comerciants del mercat i amb els papers d’autònoms en regla. El comprador pot ser qualsevol persona que s’hi hagi inscrit prèviament però haurà de retirar el lot abans de les 9, sense poder realitzar cap activitat comercial al mercat. A la practica, però, els compradors són també firaires del mercat que vendran la mercaderia allà mateix.

En Paco es para davant d’un lot, espera al venedor i quan el té localitzat, comença la subhasta. Els congregats fan les seves postures en milers de duros. Mil, dos mil, cinc mil…fins que, davant el silenci dels licitadors, en Paco crida “Vendóoo!”, clava un cop de martell a la fusta i baixa el braç amb el martell cara avall. És el senyal inequívoc que la subhasta ha acabat. Aleshores el venedor paga a el subhastador que estén un comprovant. La conversió dels milers de duros en euros es fa de forma ràpida, sense calculadora ni vacil·lacions i, gairebé, sense controvèrsies. Avui, però, l’home amb mocador verd embolicat al cap que ha comprat un lot de llibres vells i alguna quincalla per set mil duros, sembla que no veu clar el canvi a 210 euros. El venedor, vestit amb armilla i barret de napa negra, fa el gest de voler arrencar el rebut de les mans del Paco cridant enfurismat “dame, que no vendo. Que soy gitano!”. “Entonces ¿para qué me has llamado?” contesta amb un somriure sorneguer en Paco i resol la situació sense mudar el gest ni alçar la veu ni una mica. Més tard el gitano del barret comentarà l’escena rient a un company. Aquí la sang no arriba mai al riu. La sobreactuació i el bon humor són condició indispensable en el regateig. Així s’esdevé un teatre de l’absurd on uns gairebé regalen el que volen vendre mentre els altres menyspreen el que volen comprar i tots es fan els ofesos o somriuen amb ironia en sentir l’oferta de l’altre.

“¿Por cuánto me dejas el lote?” pregunta un. “800 euros, pá que te ganes la vida”, li responen alegrement. Un home menut amb barba llarga propietari d’una parada de llibres vol comprar un quadre a un altre venedor que acaba d’adquirir un lot de precioses antiguitats per 87.000 duros ( 2. 614, 40 euros) “Déjamelo por 30… Pero si es un cartón!”, li deixa anar al seu impertèrrit interlocutor “Venga Llorenç, suelta la gallina”, diu rient un venedor amb accent àrab a un home alt i prim amb caçadora de cuir. L’al·ludit treu un feix de bitllets de 20 euros per comprar un bonic joc de safates de porcellana. “Estos parece que los fabrique”, sospira amb resignació fingida mentre entrega dos bitllets. Són tres quarts de nou i amb la compra recent adquirida se’n va a esmorzar al bar La Palmera, al mateix mercat. Mentre, al pati central continuen la subhasta i els tractes. Encara és un bon moment per adquirir les peces més maques que volen de seguida dels lots acabats d’adjudicar en subhasta. Altres paradistes o antiquaris de botigues properes al mercat s’afanyen a compar els objectes més cobejats per a la seva parada o per revendre’ls a un tercer interessat. Tal com m’expliquen, és fàcil que un article valuós canviï de mans i de parada quatre vegades en un matí. També hi ha els experts, com un jove modernet amb patilles i ulleres de pasta que remena roba de segona mà o els que analitzen una pintura amb signatura “Mestres Cabanes, 1993”, any en què l’artista ja era mort i enterrat. “Potser és el fill”, diuen.

A les 9.00 el mercat s’obre oficialment al públic. Unes dones vestides amb pantalons i mocadors virolats d’estil hindú examinen les tires de puntes, uns avis s’emproven unes ulleres de lectura a tres euros i una jove italiana amb pinta d’Erasmus es compra una bici de segona mà per 35 euros. “Sólo hay que ponerle un cable y ya está”, assegura el venedor. Hi ha qui té clar el que busca (“un telèfon Heraldo de color vermell”) i qui, com jo, es debat entre el ganxo dels productes nous (un pintallavis d’Yves Sant Laurent per deu euros, unes camisetes de Zara per dos euros) i la fascinació pels objectes antics. Totes les coses que he tingut i que creia perdudes estan aquí: un platet de ceràmica de ca els mes pares, un disc de Yes del meu germà, la meva disfressa d’índia sioux i la meva nina, aquella feia carotes en fer-li rodar el braç. Si fins i tot porta el mateix vestidet de vellut verd! En demanen 35 euros. El primer impuls és recuperar-la, però li col·loco la ganyota més grotesca que és capaç de fer, la deixo i me n’allunyo. Les elegies per les nines oblidades dels Encants són un tòpic fals i ploramiques. Aquí tothom les adora, els hi tira floretes i les busca per donar-los-hi una segona oportunitat, una segona vida (o més).

Per què pleguen els negocis on no anem mai?

Fa gairebé un any, l’atzar em va portar al Cafè Llibreria del carrer Buenos Aires amb Villarroel. La seva porta de vidre emmarcada en uns arcs de fusta pintada de verd i els seus testos al carrer em recordaven a un petit cafè de París on mai he estat. Dins, les cobertes dels llibres es reflexaven en els miralls on la mestressa havia escrit amb primorosa cal·ligrafia tot el que jo adoro: gintònics, jazz i literatura. Mentre prenia un cafè al so dels Barcelona Swing Serenades, vaig somniar en quedar-me a viure allà, en passar els matins escrivint en aquell refugi, bressolada pel jazz, amorosida per la càlida abraçada dels llibres. Però no hi vaig tornar. Perquè no em ve de pas, perquè surto poc, perquè no hi penso…

…Fins fa un parell de dies. Arribo armada amb el meu mini portàtil, disposada a complir el meu somni i em rep un rètol de “es traspassa”, l’estigma de l’epidèmia que assola els nostres carrers. Ho hagués hagut de sospitar aquell dia, quan vaig veure a la Cari, la mestressa, fora del seu propi bar per fumar una cigarreta al fred malgrat només hi érem ella i jo. (Que sí, que jo també estic encantada de què no es pugui fumar arreu, però a vegades l’aplicació estricta de la llei és cruel).

La Cari, una dona morena i guapassa,em comenta que s’ha fixat un termini per escoltar ofertes de traspàs. Si no es decideix a desfer-se del bar continuarà endavant fent alguns canvis. Deixarà de vendre llibres, (“la gent no està disposada a pagar els 20 euros que val un llibre”) però seguirà oferint concerts de jazz i bossa nova. Pensa en fer menús sans o vegetarians, empescar-se alguna idea que diferenciï el local. Li dono la meva adreça electrònica perquè m’avisi del proper concert prometent-me a mi mateixa que hi aniré.

Al carrer Sardenya, a l’última riba de Gràcia, també es traspassa la bodega Jaume, amb les seves botes de vi a granel, les seves aixetes a a la paret i la rerebotiga que va ser la casa dels seus pares amb un petit balcó sobre el mostrador. Té el perfum de tot el que jo adoro: del vi negre del priorat, de l’inapelable vermut dels diumenges i de la nostàlgia de la bodega on anava de petita a comprar el sifó. Sempre que hi passo per davant, el Senyor Jaume té un somriure o una paraula simpàtica per la meva nena. Jo em miro els ocellets a les gàbies penjades al brancal de la porta, em fixo amb les ampolles d’Alella o de Prioritat i somnio en paladejar-les en un àpat compartit amb les persones que estimo. Però no hi he comprat gairebé mai. Per manca de costum, perquè penso que és més car que el súper encara que no m’he pres la molèstia de comprovar-ho, perquè no hi penso…

…Fins al primer matí fred d’aquesta tardor (els ocellets s’han quedat a casa per no constipar-se). El senyor Jaume em descobreix un vi de Monstant que compra directament a la cooperativa de Falset i que costa 2,75 euros. Impossible trobar un bon vi de Montsant a aquest preu en un súper.

El senyor Jaume m’explica que està cansat. Porta més de 55 anys treballant de dilluns a diumenge sempre a peu dret i carregant pes (“les lumbars ja no són meves i se m’està deformant la planta del peu”). Penso que del local se’n podria fer una vermuteria, ara tant de moda, sense fer-hi cap reforma, mantenint el seu encant. Depèn, però, de que l’Ajuntament en doni el permís. Potser per això i per l’ofec del crèdit, el Senyor Jaume creu que encara trigarà a plegar.

Llarga vida al Cafè Llibreria i a la Bodega Jaume, ja sigui en mans dels seus actuals propietaris o dels que vinguin i mantinguin la seva ànima! Si sou emprenedors i esteu pensant en fer vostres aquests negocis jo us animo i us prometo que m’hi passaré sovint per contribuir a que segueixin vius. Però no prometo res. Sóc un dona d’aquelles que quan troba l’home ideal s’embolica amb un de més cràpula o de més babau. Talment com vosaltres.

Massa pobra per comprar barat? No! Faig slow fashion

En un capítol de la magnífica sèrie Porca Misèria, el personatge interpretat per Julio Manrique deia que el seu pare mort només li havia deixat aquesta frase “som massa pobres per comprar barat”. I això és el que penso quan per fi em decideixo a emprendre joiosa la tasca depriment del canvi d’armari. Recupero un polo Lacoste vermell “de tota la vida” intacte. A l’interior conserva unes inicials que la meva mare hi va brodar (res d’etiquetes que s’enganxen amb planxa) quan la meva germana va marxar de colònies, allà pel Pleistocè. En canvi, algunes samarretes de baix cost que vaig comprar fa quatre dies ja estan fetes un moc. Em sap greu perquè m’agradaven i les hauré de llançar abans que me n’hagi cansat. Només a mi se m’acut comprar una samarreta bàsica negra en una franquícia de quatre rals esperant que duri.

En aquest article de Faircompanies, expliquen com Zara, Mango, H&M o Primark no canvien les temporades 2 vegades a l’any, ni tan sols 4 vegades per any, sinó unes 15 vegades o fins i tot més, en alguns casos. Qualsevol que hagi anat a comprar a Zara sap que cada dos per tres hi ha roba nova i que cal afanyar-se si hi ha alguna peça que t’agradi. Les compradores més expertes fins i tot saben quins dies arriben les noves remeses. Justament l’acceleració i abaratiment del procés de producció i distribució és la clau del seu èxit. Les peces de roba barates i en constant renovació desfermen la febre compradora dels clients que volen anar a l’ultimíssima moda. Segons afirma la investigadora i consultora sobre moda Kate Fletcher en l’esmentat article, al Regne Unit entre 2003 i 2007 les peces de roba es van abaratir un 10%. i la gent va augmentar la compra de roba en un terç.

I com poden fer peces tan barates?, em pregunto com si acabés de baixar de la figuera. Les etiquetes made in Bangladesh o Vietnam parlen per si soles tot i que s’ha de dir que no només les firmes de baix cost treballen en aquests països. Però a més, el grup Inditex i d’altres sovint no s’escarracen gaire amb el disseny. Són famosos els clons de models d’alta gamma tal com vaig explicar en aquest post. D’altra banda, Greenpeace, al seu informe Dirty Laundry, denuncia l’ús de components contaminants prohibits a la UE per part de marques conegudes per tots a les sevs fàbriques del tercer món.

Contra aquesta dèria per consumir moda de saldo ja fa uns anys va sorgir el moviment slow fashion. Carlotta Cataldi ens explica en aquest article de Ma Ka Green i també en el seu bloc en què consisteix. En definitiva es tracta de millorar la qualitat de vida de qui consumeix roba i de qui la fabrica comprant menys roba i de més qualitat, de teixits ecològics o naturals, de comerç just o feta per dissenyadors locals.

Em quedo també amb els consells de Cataldi (i algun més que hi he afegit) per frenar el tsunami de roba malaguanyada que va a parar als contenidors . Actituds que, fins i tot, comencen a estar de moda.

  • Comprar roba més clàssica i de qualitat, feta per durar.
  • Comprar roba vintage. El bloc Barcelona Vintage pot ser una bona guia.
  • Arreglar-se la roba o fins i tot fer-nos-la nosaltres mateixos. La dèria del DIY (Do It Yourself) s’esten i proliferen les classes de costura per arreu.
  • Intercanviar-se roba amb familiars, amics i coneguts. Ja no ens ha de fer vergonya donar o rebre roba. No som pobres, per favor, som slow!
  • Apostar per dissenyadors locals. Per gaudir de la creativitat i bona feina de joves emprenedors locals només cal donar-se una volta per Gràcia o el Born.
  • Fer-se minimalista, tal com proposa Valentina Thörner amb el projecte 3 mesos amb 33 peces de roba. Tot i que si volem una lliçó de minimalisme i imaginació mireu què es pot fer amb un únic vestit negre durant un any. (Es desconeix, però, el cost en complements).

embedded by Embedded Video

  • I si no ens podem resistir al low cost, H&M s’ ha apuntat al carro ecològic i ha presentat aquest any la Conscious Collection.

Qué bé! Ara ja no sóc massa pobra per comprar barat (i per comprar car), ara sóc una slow fashionista.

Creix el consum verd (II)

El preu, la principal barrera
Però, sens dubte, el preu és el principal fre al consum dels ecològics, ja que costen entre un 20% i un 30% més. La majoria de consumidors els veu com un luxe que no poden permetre’s habitualment. «El preu i el desconeixement del valor diferencial són dos factors que van lligats. El preu és més alt, però també és més car un Audi A6 que un SEAT Toledo. Tots dos fan la mateixa funció, tanmateix la gent sap o li expliquen per què un és més car que l’altre i ho entén. Molta gent tria un Audi en lloc del Toledo perquè està disposada a pagar per aquell valor diferencial. Amb els ecològics passa el mateix; un cop coneixes el valor diferencial, la barrera del preu està menys contaminada per la manca d’informació», afirma el director general de Veritas.

Pel president de la CCPAE, «el mercat del producte ecològic encara és petit i les despeses de transport i distribució són més altes. Si n’hi hagués més demanda es podrien abaratir. Ara bé, mai no es podrien igualar perquè estem parlant d’un producte diferent que ofereix unes garanties de control i de màxima qualitat, de salut i de sabor». Segons Arias, «quant a preu estem lluny de l’òptim. però tampoc es poden fer meravelles. Un taronger ecològic produeix 10 tones de taronges en lloc de vint, però les seves taronges porten un 30% més de vitamina C. Una vaca lletera produeix 20 litres de llet diaris en lloc de 60 perquè no li endossen hormones, però viurà 10 anys en lloc de tres i farà una llet de molt millor qualitat perquè no està estressada, viu a l’aire lliure i pastura. Si expliquem això, sempre hi haurà qui no ho valori, però d’altres sí que ho faran perquè saben que això beneficia l’organisme».

Interès social
Per l’estalvi en cost mediambiental i de salut podríem concloure que promoure el consum d’aliments ecològics és d’interès social. Segons Daniel Valls, «el CCPAE actua en diversos àmbits per fer aquesta promoció: llançant campanyes informatives; participant en les fires locals, comarcals i en les més importants d’àmbit nacional i internacional; exercint de ponents en conferències i xerrades; introduint l’aliment ecològic en menjadors escolars; entre moltes altres accions».

Tanmateix Silvio Arias considera que l’actuació de l’Administració és tímida. «Sempre es quedarà a mitges perquè parlar bé d’un article ecològic significa, en molts casos , parlar malament dels altres. Per què no expliquen que amb la producció ecològica casos com el de les vaques boges o el de les dioxines del pollastre mai no haguessin passat? Si es publica un estudi de la Generalitat en què s’alerta de la presència de components tòxics al nostre cos, per què no es diu que menjant de forma ecològica podem evitar tot això?». El director general de Veritas afegeix que «nosaltres tampoc no volem posar la por al cos perquè les campanyes negatives, com els missatges dels paquets de cigarrets, no serveixen per a res. S’ha d’anar en positiu i que el consumidor ho descobreixi per si mateix». I cada cop hi ha més persones que ho fan.

Creix el consum verd (I)

 

(Article publicat a la revista Comerç i Gestió)

Malgrat la crisi econòmica, augmenta el nombre de consumidors que volen posar la salut, el sabor i la consciència mediambiental per sobre del preu. Una tendència encara marginal al nostre país, però ja consolidada en d’altres estats europeus.

Des de fa un temps, els productes ecològics han anat conquerint espai als lineals del súper. Abans hi havia quatre referències mal comptades i ara ja tenen una secció pròpia. Això és així als supermercats Bonpreu, però també a Eroski, on tenen la seva pròpia marca d’alimentació ecològica, a Alcampo i en d’altres supermercats convencionals. La cadena Veritas, dedicada exclusivament a articles ecològics, ja ha obert 19 botigues en els seus set anys de vida i el 2010 preveu crear-ne tres o quatre més.

El consum d’aquesta mena de productes va augmentar el 2008 al voltant del 15%. Veritas va créixer un 20%, «sense comptar les tres botigues noves seria l’augment seria d’entre un 3% i un 5%, que no està gens malament en els temps que corren», afirma Silvio Arias, director general de la cadena. Segons el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), en els darrers anys els cens de productors també s’ha incrementat a raó d’un 15% o un 20% anual.

Salut, sabor i consciència mediambiental

Aquesta és la tríada de motius que mouen el consumidor de producte ecològic. Tenir cura del propi cos ha esdevingut prioritari per a la majoria de la població, que va incorporant hàbits com l’esport, els tractaments de bellesa i de benestar i ara també el menjar ecològic. Els primers resultats del projecte Quality Low Input Food, impulsat per la UE, conclouen que menjar aliments ecològics és equivalent a menjar una porció extra de fruita i verdura al dia.

Alguns han començat a fer-ho perquè han tingut un ensurt amb la salut. El fet de tenir un fill també és una porta d’entrada. «Molts pares es plantegen per primer cop el que mengen quan tenen un fill. Volen donar-li el millor. Llavors, comencen a preguntar-se si un potet ha de tenir tants “Es” o si porta midó modificat», explica Silvio Arias.

També hi ha qui busca qualitat i retrobar un sabor perdut. Segons ens explica el director general de Veritas, les fruites i les verdures ecològiques són més saboroses perquè els nitrats usats en la producció convencional fan créixer la planta més verda i de forma més ràpida, però la fan molt més hidrosoluble i amb molta més aigua. Per tant, el sabor està molt més diluït. En canvi, un producte ecològic conserva les seves propietats naturals.

La producció ecològica també té efectes positius en el medi ambient, perquè pal·lia, per exemple, el fenomen de la desertització. «Evita contaminacions ambientals, ja que no fa ús de productes químics de síntesi com plaguicides, fungicides i herbicides; crea agroecosistemes que afavoreixen la fertilitat de la terra i fa servir espècies adaptades a l’entorn», afirma Daniel Valls, president del CCPAE.

Consum residual

Tot i el creixement esmentat, el consum d’ecològics a Espanya encara és residual. Segons un estudi del Ministeri de Medi Ambient, el 2007 la compra de fruita, verdura i oli ecològics no va arribar a 10 euros per persona i any, menys de l’1% de la despesa alimentària per càpita. Entre el 75% i el 90% dels productes ecològics produïts a Espanya es destinen a l’exportació.

Segons el mateix estudi, el principal problema és que el consumidor no té clar en què es diferencia un producte ecològic d’un convencional. «Els productes vegetals ecològics són productes cultivats sense adobs ni pesticides de síntesi química, per tant no porten residus d’aquestes substàncies. Tampoc estan autoritzats els cultius transgènics», explica Daniel Valls. «Els productes animals ecològics són productes que provenen d’una ramaderia que proporciona unes condicions de vida dignes. L’alimentació d’aquest bestiar es realitza amb productes ecològics. Els antibiòtics no estan autoritzats», afegeix.

També proliferen les llegendes que asseguren que molts productes anomenats ecològics realment no ho són. Ecològic, biològic i orgànic són paraules sinònimes que alguns fan servir alegrement, però que només són aplicables als productes que compleixen una normativa europea (Reglament CE 834/2007 i CE 889/2008) igual per a tots els països de la Unió. Per evitar confusions, el més senzill es comprovar si el producte està certificat. A Catalunya aquesta feina la fa el CCPAE. A l’etiqueta dels productes catalans han d’aparèixer les paraules «Agricultura ecològica» i el segell o el logotip del CCPAE. El problema, però, és que cada estat (i en el nostre cas, cada comunitat autònoma) té un organisme encarregat de certificar els productes ecològics amb un segell propi. Així, a Veritas podem trobar productes certificats amb 12 segells diferents entre països i comunitats autònomes. No serà fins al juliol del 2010 que hi haurà una única etiqueta ecològica per a tors els països de la UE.