Archive for Què m’agrada

Teiatro: L’electe i Llibres per cremar

Fa poc he vist dues obres de teatre. Una és l’Electe de Ramon Madaula i l’altra és Llibres per cremar d’Amélie Nothomb. La primera estava fantàsticament interpretada per dos actorassos, Abel Folk i Roger Coma, i em va semblar divertida i enginyosa, espurnejant com la copa de cava que vam prendre abans de la funció. La segona també comptava amb bons actors i el text era interessant però tètric. Em va decebre molt que els llibres per cremar del títol fossin ficticis així que el possible debat proposat per la companyia sobre quins llibres cremaríem o quin seria el que salvaríem del foc si només en poguéssim triar un, començava una mica orfe.

Tanmateix en l’obra de Madaula no hi he tornat a pensar i en canvi avui, m’he sorprès tornant a recordar Llibres per cremar. Recordava l’escena en què el professor assetja sexualment l’alumna i amb quina força ella amb canvia les tornes. “No en tinc cap ganes de ser una víctima” afirma amb una determinació paorosa.

M’agrada també com Nothomb escura tot el que rau en un mera sensació física com és el fred i l’impuls de satisfer una necessitat bàsica de manera anàloga al que feia l’autora a la Biografia de la fam. L’únic autor real citat a l’obra és George Bernanos amb la seva frase “l’infern és el fred”. L’infern és baixar els esglaons de la piràmide de Maslow fins a reduir la pròpia existència a l’instint de supervivència. Per això, abans que el fred se li instal·li dins el cos per sempre més, abans que veure’s dominada únicament per l’instint de conservació, la protagonista opta per agafar les regnes del propi destí.

Potser Llibres per cremar és com el fred, un desassossec que quan se’t fica a dins no es deixa foragitar com si res.

El Cameraman de Buster Keaton

 

Aquest diumenge 19 de febrer, una nova oportunitat de veure El Cameraman amb música en directe tal com jo la vaig veure fa uns mesos a la filmo durant “El meu primer Festival”. Read more

Anàlisi crispetera de Tarajal, la pel·lícula

Dissabte vaig veure Tarajal de Xavi Artigas i Xapo Ortega, autors de Ciutat Morta. És un documental sòlid i necessari. Com Ciutat Morta es dedica a desmuntar la versió oficial d’uns fets dramàtics i controvertits per posar al descobert les clavegueres institucionals. La diferència és que és feixuc i repetitiu. 60 minuts haguessin estat prou, potser perquè hi falta una història amb un protagonista per a un llargmetratge.

Read more

Roberto Zucco

L’altre dia vaig tenir la sort d’assistir a l’estrena de Roberto Zucco de Bernard Marie Koltés al Teatre Romea. Crec que és l’obra de teatre que m’ha provocat un desassossec més gran. En algunes escenes vaig sentir la necessitat d’aixecar-me i marxar corrent a refugiar-me a casa i a abraçar la meva filla que dormia calentona al seu llit. Suposo que ja és això. Que la intenció de l’autor és que l’espectador es regiri a la butaca.

 

Acabada l’obra vaig seure amb una copa de cav al sofà del vestíbul del teatre i vaig llegir al fulletó que Koltés era un devot del meu adorat Dostoievski. Aleshores vaig lligar-hi caps. També aquí els personatges es veuen arrossegats per una onada de depravació de la qual no fugen malgrat veure-la venir però rebolcats en el fangar de les pròpies misèries no perden en cap moment la seva humanitat i això és el que resulta tant inquietant.

El muntatge dirigit per Julio Manrique compta amb uns actors esplèndids capaços de recitar un text tan poètic amb total naturalitat. Destaca, com no, el protagonista Pablo Derqui i Rosa Gàmiz amb registres desconeguts per mi. L’escenografia és complexa i al principi la pantalla de leds em feia més por que una pedregada però de seguida vaig adonar-me que el muntatge ajudava a fer més entenedora la història. Només en l’escena del parc costa una mica seguir el que deien les veus de fora de l’escenari. La música, molt ben triada, també serveix per subratllar i explicar les escenes.

Roberto Zucco no és una obra per passar-ho bé, precisament, però si per commoure’s i sentir-se viu en aquest món confús.