Archive for La consumidora rebel

La consumidora rebel: Renova la teva roba sense gastar ni contaminar

Estava esperant aquest moment. Tenia un munt de roba que no m’anava bé. M’havia quedat petita o gran, m’havia cansat de portar-la o no tenia ocasió per fer-ho. O senzillament ja no m’agradava. D’altra banda necessitava roba (bé, ja sabem que aquest concepte és molt relatiu doncs tinc prou peces com per no haver d’anar en boles pel carrer). No és absurd tenir l’armari ple i sentir que et falta roba? Té sentit llançar-la i sortir a compra-ne més? No seria millor que aquelles peces que no et poses mai s’intercanvissin per d’altres per art de màgia?

Això pot passar cada any i no per art de màgia sinó per obra i gràcia de Renova la teva roba. En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, equipaments municipals, ONGs, entitats i associacions organitzen intercanvis de roba a diversos punts repartits per tota la ciutat. També activitats paral·leles com ara xerrades o tallers de reciclatge o customització de roba. La filosofia és que la peça més verda és la que ja existeix sobretot tenint en compte que per fabricar una samarreta de cotó calen 2.900 litres d’aigua i per a uns texans 8.000 litres. Segons informa Roba Amiga, cada habitant genera de 7 a 10 quilos de residu tèxtil cada any. A Catalunya es generen unes 185.000 tones de residu d’aquest material.

renova-la-teva-robaEnguany s’ha fet la tercera edició de Renova la teva roba i ha estat el primer cop que hi participo. Primer vaig portat la roba a un dels punts d’intercanvi per tal de bescanviar-la per “renoves”. Concretament vaig anar a l’Aula Ambiental de la Sagrada Família. L’organització estableix uns criteris ben clars per atorgar els punts o “renoves”: les jaquetes i vestits elegants valen 3 renoves, les faldilles i pantalons, 2 i les samarretes i complements, 1. No s’admeten sabates. Malgrat això la subjectivitat d’alguns crea petits desajustaments. Una jaqueta, si és d’entretemps, només val 2 punts “perquè no és gruixuda”? Què hi feien unes ballarines argentades a la Casa Sagnier?

La Casa Sagnier és on vaig anar a bescanviar els meus punts per peces de roba doncs no cal fer-ho al mateix lloc on has dut la roba. Abans d’obrir portes ja hi havia una llarga cua formada majoritàriament per dones però també alguns homes. “L’any passat no érem tants”, “hi ha més gent de la que cap a dins”, deien algunes dones de poca fe. Doncs si hi vam cabre, ben atapeïts això sí, tots remenant com podíem la roba de segona mà exposada sobre les taules. Heu sentit mai aquell tòpic de que els homes són caçadors i les dones recol·lectores? Doncs es veu que si. La roba d’home i els pocs homes assistents van desaparèixer en qüestió de segons mentre les dones anaven deambulant i picant aquí i allà.

En principi, en veure tal gernació, vaig pensar en fer l‘intercanvi sense mirar-m’hi gaire i sense emprovar-me les peces. Tanmateix, totes ens vam anar acomodant a la situació de forma prou educada i amanosa aconsellant-nos mútuament i rient-nos d’algunes anècdotes com la de la senyora que esperava pacientment a que jo deixés anar el meu abric portat de casa creient que era una peça d’intercanvi. Només una dona es va afanyar a prendre’m una jaqueta que havia deixat aparcada un segon però, donada l’estètica de la peça, es pot dir que amb el pecat porta la penitència. Aprofito també per agrair la tasca dels voluntaris.

Tenia 21 renoves i vaig sortir amb 10 peces de roba de segona mà. No vaig trobar el que necessitava (una parka, per exemple) i potser no aprofitaré tot el que em vaig endur com un vestit que fins arribar a casa no em vaig donar compte que era d’embarassada. Però en canvi li trauré el suc a uns texans impecables i vaig rescatar una faldilla i un top que estrenaré per Nadal sense haver comprat res de nou.

I vosaltres, vau anar-hi? Us veuré l’any que ve a Renova la teva Roba? Read more

La consumidora rebel: del consumisme al minimalisme

No sé si jo he deixat el consumisme o el consumisme m’ha deixat a mi però quan arriba a un divorci tant se’n dóna de qui va ser la iniciativa, segur que és a fi de bé i qui no es consola és perquè no vol. A més ara tinc un nou nòvio: es diu minimalisme.

Me’l va presentar aquesta alemanya hiperactiva i alegre anomenadaValentina Thörner i coneguda com Valederoro a través del seu bloc on compartia consells, experiències i reflexions sobre el tema i que podeu trobar recollides en el seu llibre El Minimalismo según Valedeoro.

La meva relació amb el minimalisme no es basa únicament en la necessitat, sinó no seria amor vertader. Quan vaig començar a aprofundir en el consum conscient, de seguida vaig comprendre que no podia consistir únicament en substituir productes convencionals per sostenibles sense canviar gens els nostres hàbits de compra. En primer lloc, perquè amb el cost actual dels productes ecològics i locals, aquesta opció només seria a l’abast de persones amb un alt poder adquisitiu. En segon lloc, perquè la sostenibilitat passa per reduir, és a dir, no comprar productes superflus o aquells que per produir-los, embalar-los i transportar-los s’hi esmercen recursos naturals de manera absurda. Si no, seríem uns ecopijos repel·lents com els d’aquest vídeo.

paperdolls2Si com jo, no corres el risc de caure en l’ecopijisme encara que vulguis però encara penses que no pots comprar eco o local perquè surt car, aleshores t’has prendre el minimalisme com una dieta depurativa. El minimalisme et permetrà canviar quantitat per qualitat. Qualitat que es tradueix en sostenibilitat però també en coses més maques i duradores o, en el cas dels aliments, més saboroses i saludables. Ja ho deia la meva mare que millor un vestit bo que quatre de dolents o el que és barat surt car. Més enllà dels consells de la iaia, El minimalismo según Valedeoro he trobat algunes idees útils.

Per exemple, la llista de espera. Abans de sortir corrents a comprar una cosa que creus que necessites amb urgència posa-la en llista d’espera. Veuràs com, en molts casos, la necessitat desapareix com per art de màgia. A mi em sembla fantàstic repassar les llistes temps després i comprovar la quantitat de trastos que no han arribat a entrar a casa meva. Ep! La fórmula serveix fins i tot per aquelles xorradetes que valen quatre rals. Tot suma. A vegades aquests quatre rals són la diferència que després no volem pagar per un producte ecològic o per un vestit fet aquí.

5187449873_167b2e1542_oSi realment necessites alguna cosa, abans de comprar-la pots explorar si algun amic, familiar o veí et pot deixar l’objecte en qüestió o regalar-te’l si no el fa servir mai. No és absurd que tenir un trepant per utilitzar-lo tres cops a l’any o, pitjor encara, un cotxe? Està sorgint tota una filosofia i economia del compartir: el consum col·laboratiu. Es tracta de canviar el concepte de propietat per el d’accés. A la pagina Consumo colaborativo trobareu un directori d’adreces útils.

El minimalisme en el menjar, per a mi, consisteix en no malbaratar: comprar les quantitats justes, passar de plats precuinats, pretallats, precongelats etc., menjar menys carn, congelar les sobres i fer cuina d’aprofitament. No ens enganyem, cal dedicar-hi més temps a planificar i a cuinar afegint-hi un xic d’imaginació. Una bona ajuda pot ser el web No en llencem ni mica on es recullen receptes i consells. Pel que fa al minimalisme en la roba, Valedeoro ha ideat el Projecte 333 per aprendre a passar tres mesos amb 33 peces de roba, sabates incloses.

Valedeoro aconsella deixar-se la targeta de crèdit o dèbit o fins i tot el moneder a casa si no es vol sortir a comprar i evitar que anar de botigues sigui una activitat d’oci. Això ho he superat amb un truc: l’he convertit en una feina. Per gaudir anant de botigues sense anar de compres m’he inventat slowBCN. I,gràcies a la informació que recullo, quan realment he d’adquirir alguna cosa, ja sé on anar.

Estiu slow a BCN amb criatura i poca pela

Per circumstàncies imprevistes, aquest estiu hem passat més temps a Barcelona que no ens pensàvem. Hi hem fet moltes coses amb la meva joia, entre elles, gaudir com a clients d’alguns locals ressenyats a slowBCN i conèixer algun de nou. Recullo algunes activitats infantils slow de l’estiu a la ciutat. Això, sí, sempre per poca pela. Read more

Swap de Naturóticas: l’intercanvi de roba es pot fer amb estil

Cel·lebrant el Swap (foto de Visual Clips)

Res més trist que un mercat d’intercanvi on els participants estenen les seves pertinences sobre una taula de càmping o en un drap a terra en un totum revolutum on les peces de roba cohabiten amb una cassola abonyegada o una col·lecció de cromos del mundial 78. Els vianants encuriosits s’hi atansen però no poden endur-se res, lògicament, perquè no han portat res per intercanviar i els que podrien fer-ho estan parapetats rere la seva pròpia paradeta cosa que no facilita la interacció. I és que en algunes d’aquestes iniciatives hi ha més bona voluntat que bona organització. Per no parlar de l’imatge feïsta i planyívola a la que semblen indefectiblement lligades. L’objectiu d’aquests mercats és sumar-se a la recerca d’una economia més ètica, però quan l’ètica ens fa perdre l’estètica alguna cosa falla.

A les antípodes d’aquest plantejament es troben les swap parties, festes d‘intercanvi de roba amb esperit chic i divertit com ara el Swap al qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dissabte a Barcelona. Es tractava del primer intercanvi de roba organitzat per Naturóticas, les quatre autores del bloc del mateix nom dedicat a la moda sostenible amb glamour o slow fashion. El decàleg de la convocatòria ja era tota una declaració d’intencions resumida en la frase “no et demanem brossa, sinó tresors”. Si totes les participants entenien l’esperit de l’esdeveniment, les expectatives de tornar a casa amb alguna peça interessant gairebé segur que es veurien complides

L’intercanvi de roba es va celebrar a la botiga d’art, disseny i artesania Mar de Cava. De bon grat hagués canviat les 10 peces de roba que portava (el número màxim permès) i 10 més per algun dels preciosos objectes de la botiga, però no era el cas. En el soterrani del local lliuràvem les peces a intercanviar a les estilistes que en feien una selecció molt estricta deixant de banda les poc netes o massa velles. A canvi, rebíem un tiquet amb la xifra de peces que ens podíem endur (tantes com n’havíem portat) així com el número per al sorteig d’una safata il·lustrada, gentilesa de Mar de Cava.

De nou a dalt, les prop de 30 participants (només dones en aquesta primera ocasió) observàvem expectants com anaven pujant les burres carregades de vestits, samarretes, jaquetes però també barrets, bijuteria i sabates de segona mà. Peces de la temporada passada o de fa 15 anys, de Mango i H&M, però també signades per Vialis, Miguel Gil o Thomas Burberry. D’aquesta manera podíem anar clissant i fins i tot provant algunes peces però amb el suplici de no poder-les fer nostres i amb el dubte de si, quan comencés definitivament l’intercanvi de roba, algú més es llançaria a conquerir el tresor que havíem descobert. El millor era passar l’estona degustant el saborós aperitiu i el bon vi que ens havien preparat les Naturóticas.

L’intercanvi es va desenvolupar asossegadament malgrat ser prop de 40 dones despullant-se i emprovant-se roba, no només als emprovadors, sinó en racons improvisats i mirant-se en miralls ondulats. Per part meva vaig ser fidel als costums que practico també en les botigues: emprovar-me tot el que trobo vint vegades, estar indecisa fins al final, preguntar si em queda bé (vaig ben aprofitar la presència de les estilistes) i no marxar del tot convençuda. Tanmateix, sortir amb vuit peces de roba sota el braç que han costat set euros (el preu de l’entrada) després d’haver passat una estona divertida i haver conegut gent agradable no dóna peu a dubtes: repetiré. I vosaltres, vindríeu?

“Mercadillos” de rodatges: del plató al meu armari

Aquest vestit dissenyat per Mar López també estava a la venda

En aquests temps de guerrilla, la dèria per la roba de segona mà fa que sorgeixen xollos de fonts inesperades que ens arriben, gairebé sempre, via internet. L’últim són els mercadillos de roba de rodatges de cine i televisió així com d’obres de teatre. Esperonada per la promesa de saldos i per la curiositat, em presento al mercadillo que organitza Mar López, dissenyadora de moda, estilista i personal shopper al magatzem que té a la Plaça de la Virreina. Abans que la febre compradora s’apoderi de les meves neurones, fem un cafè en una terrassa de la plaça i xerrem una estona amb la Mar sobre d’on ve i on va parar la roba que s’usa als rodatges.

En l’època daurada de Hollywood, tot el vestuari de les grans produccions era creat ad hoc per dissenyadors a sou dels grans estudis. Però l’star-system va començar a fer figa i des d’aleshores, la feina del dissenyador de vestuari d’espectacles s’ha anat transformant cada vegada més en una tasca d’estilista, tal com explica l’ article Vestidos con menos alma de la revista Atelier. Com a dissenyadora tèxtil especialitzada en espectacles, a la Mar el que li agrada és fer les seves pròpies creacions però això depèn fonamentalment del pressupost. Si no ha de sortir a a comprar roba i customitzar-la, és a dir, adaptar-la.

El vestuari també es lloga o el cedeixen els fabricants a canvi de publicitat. Aquesta opció és molt comú en sèries de televisió on als crèdits finals de cada capítol hi surten les marques que hi han intervingut. La roba cedida a vegades es retorna o es regala a l’actor o estilista. Quan no és així, el vestuari pot quedar en mans de la productora o del dissenyador (si és un professional independent com la Mar López) segons el que s’hagi acordat. Els rodatges generen un volum ingent de roba de segona mà difícil de gestionar i emmagatzemar i que, segons m’explica la Mar López, en molts casos s’acaba enviant a Cáritas. En d’altres, es guarda per a utilitzar-la en futurs projectes.

Persones i personatges

Cada projecte és una nova aventura. A la Mar López li brillen els ulls quan m’explica com és d’apassionant la feina de construir la imatge d’un personatge a partir del seu perfil, feina que és necessària, no només en les produccions de ficció, sinó també quan es tracta de vestir a presentadors doncs sovint han de donar una imatge molt diferent a la seva. “Fas propostes sobre personatges i després et trobes amb persones”, afirma. I és que a més del director de l’espectacle, els actors i presentadors també volen dir-hi la seva. “Uns són molt flexibles però a d’altres els costa adaptar-se. Hi ha qui només vol dur roba de marca o qui, per exemple, no vol portar models ajustats encara que el personatge ho requereixi”, explica.

De totes maneres, la Mar és conscient que “en el moment que et contracten et poses en una cadena de treball”. Les produccions d’època són les més costoses, tant pel que fa a diners com a feina, doncs s’han de caracteritzar des dels actors principals fins als extres, tal com ha fet en pel·lícules com ara Coronel Macià o la tv movie Una carta para Evita encara per estrenar. També ha intervingut en sèries com ara El cor de la ciutat o La Riera. D’aquests culebrots sempre m’ha fet gràcia que els personatges, encara que figuri que no arriben a a fi de mes, van canviant constantment de modelet . Segons la Mar, això és degut a la complexitat d’organització. Sovint es roden fins a tres capítols alhora i fer servir la mateixa roba en més d’una escena, amb la corresponent feina de tintoreria, planxa i transport, és del tot impossible.

El pitjor d’aquest ofici? La Mar ho té clar: “voler fer coses maques i no tenir-hi prou diners”. Malauradament aquesta situació cada cop és més comú. La feina cada vegada és més escassa i més mal pagada i la Mar ha optat per no acceptar encàrrecs a preus rebentats. No vol devaluar la seva professió i només treballarà en aquells projectes que li resultin interessants. Per això, juntament amb dos socis, ha decidit obrir un negoci, molt probablement de restauració, en el magatzem on guardava vestuari i altre material.

I aquí és on ara em trobo triant i remenant la roba de segona mà que han vestit actors i actrius durant unes hores per ficar-se a la pell d’una dama dels anys 30 o d’un adolescent de Sants. Els encants duren només quatre dies i els preus són de riure doncs interessa buidar el local. Les jaquetes costen deu euros, les camises i samarretes, cinc, igual que les sabates. Un vestit estil anys 30, quinze euros i la bijuteria va a un euro la peça. Tant se val si són de Zara o de Burberrys. A més de la roba més convencional, també hi ha peces de fantasia: un barret de torero, màscares de goma i uns preciosos vestits de primavera i de reina de la nit que esperen la seva Ventafocs.

Aquess és el tercers mercadillo de rodatges que organitza la Mar, doncs també ha ajudat a companys de professió a treure’s material de sobre i m’assegura que no serà l’últim doncs és una activitat de la qual tothom en treu profit i que està molt en boga. Ja fa dos anys que va obrir a Internet El armario de la tele amb roba utilitzada a programes de televisió i on es mostren les fotos de la presentadora o actriu amb el model en venda. També fa poc que ha obert a Gràcia, al carrer Penedès número 11, M’encanta!, outlet d’atrezzo de sèries de televisió. A M’ encanta! hi trobareu algunes peces de roba de rodatges però sobretot de parament de la llar i decoració, en alguns casos amb el morbo afegit de trobar un quadre o una tauleta que potser heu vist mil vegades a Infidels o a Gavilanes. El rètol de carretera indicant el camí a Ventdelplà, que hi veureu penjat, no està en venda.

Amb una bossa plena de roba i complements, inclosa una jaqueta amb la qual em sento com l’Emma Vilarasau, m’acomiado de la Mar. Espero, però, tornar-la a veure-la aviat en un mercadillo. Si voleu anar-hi, no us en puc donar cap web ni cap adreça però potser un dia us arriba un correu avisant-vos-hi. La incertesa també té el seu encant.

L’austeritat o fer de la necessitat virtut

Vull escriure sobre austeritat i l’escenari és perfecte. Sec en un dia fred en un bar o no ho hi ha de res. Rere la barra les lleixes d’acer inoxidable llueixen impol·lutes i absolutament buides. M’imagino que estic en un cafè de l’Europa del teló d’acer, però no. Sóc en un centre cívic on els tràmits burocràtics per a la concessió administrativa de la cafeteria s’han endarrerit. Mentre, hi han instal·lat unes màquines expenedores. Jo, el cafè me l’he portat d’un altre bar. El meu esperit de sacrifici no és tant com per mortificar el meu cos amb els abeuratges que perpetra l’andròmina de vending.

Des que ha començat la crisi, els polítics i mandataris parlen d’austeritat i els diaris en van plens. L’austeritat que proclamen s’ha traduït en retallades socials per reduir el dèficit públic. “Hem estirat més el braç que la màniga i ara ens hem de sacrificar” diuen. Quim Monzó explicava en un article a La Vanguardia que estava tip d’aquesta frase pronunciada pels que realment han gastat més del que podien per carregar-nos el mort a tots. Ell citava com a exemple el cas d’Albert Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Més indignant, si cap, és sentir-ho dels que s’han dedicat a robar i estafar. Recordo, per exemple, les lliçons d’austeritat que donava l’expresident de la CEOE, Gerardo Díaz Ferran ara imputat per apropiació indeguda de 4,4 milions d’euros del grup Marsans, referint-se tant a la despesa pública com als treballadors que, segons ell, s’havien d’acostumar a treballar més i guanyar menys.

L’austeritat ha marcat l’agenda econòmica de la UE, però amb una classe mitja ofegada en vies d’extinció i que cada cop gasta menys, sembla que caldrà buscar algun estímul. Primer han estat dos premis Nobels d’economia, Joseph Stiglitz i Paul Krugman els que han declarat recentment que l’austeritat desengresca l’economia, mina la confiança dels consumidors i ens porta de cap a la recessió. En la darrera cimera europea celebrada a Brussel·les, els governants comencen a dir que les retallades no poden ser l’única via atès que un atur galopant i l’augment d’impostos es tradueixen en una caiguda del consum. Fins i tot la Merkel ens podria deixar respirar un pèl! Si els mandataris es posen nerviosos perquè no gastem prou, potser tindran raó els que pensen que el més revolucionari és no consumir.

Però en un moment crisi, on l’austeritat és forçosa i els polítics es dediquen a pevertir-ne el sentit, no és el millor context per esbrinar el verdader significat d’aquesta paraula. Potser caldria tirar enrere uns quants anys, quan encara les vaques eren grasses. Aleshores va començar a despuntar la filosofia del decreixement amb l’economista Serge Latouche com a guia. Els seguidors del decreixement repudien la idea del creixement econòmic com un fi en si mateix. Prediquen treballar menys, produir i comprar menys coses inútils per tal carregar-se menys el planeta. Paral·lelament també va sorgir el moviment del downshifting, executius que renunciaven a escarraçar-se per sous milionaris i carreres d’èxit (l’anomenada carrera de les rates) per gaudir més de la vida i d’un millor equilibri entre oci i feina. Una idea contraposada (o no tant) és el happyshifting formulat per Daniel Lyons y Montse Ventosa: buscar una feina on ens sentim realitzats i feliços i no viure l’oci com una vàlvula d’escapament. Com deia Confunci, “busca una feina que estimis i no treballaràs ni un dia en la teva vida”.

Ara el downshifting ja no el fem sinó que ens el fan, el fet de tenir una feia ja és prou motiu per sentir-se happy i decreixem les compres sense seguir a Serge Latocuhe ni saber qui és. L’austeritat per a molts no és opció sinó obligació. Tanmateix és un bon moment per extraure’n alguna lliçó que ens serveixi per quan torni la bonança econòmica (perquè hi tornarà, no?). Més enllà de l’estalvi basat en la preferència per marques blanques, la recerca d’outlets i la captura de saldos diversos que la gent es xerra per la xarxa, jo m’inclino pel minimalisme. És més depriment empatxar-se de rampoines de baratillo que no comprar res. Serge Latouche diu que els tres pilars del capitalisme són la publicitat, l’obsolescència programada (hi ha un bonic documental al respecte) i el crèdit. De crèdit ja no ens en donen però val la penar destriar el que realment necessitem comprar i mirar que sigui de bona qualitat. Som massa pobres per comprar barat com ja vaig dir aquí.

Per a mi, l’estratègia és la següent: quan pensem en comprar una cosa, esperar uns dies abans de fer-ho. Passat el rampell, en molts casos ens adonem que no ens fa falta o que la podem obtenir d’una altra manera (mirar si a algun amic o familiar li en sobra alguna). En el temps lliure, si vivim a Barcelona, refugiar-se en els parcs, la platja o la serra de Collserola, lluny de la temptació de les compres. Si anem a passejar per un barri ple de botigues “mones” com ara, Gràcia o Ciutat Vella, deixar-se la targeta a casa i portar a sobre només quatre duros (tal com recomana Valentina Thörner al seu bloc). Però no cal que tot sigui misèria i companyia. Si hem de comprar, comprem coses maques, de qualitat (dins les nostres possibilitats), fixem-nos on i com han estat produïdes. Així podem tenir els nostres moments de luxe adquisitiu (que, tot i que sembli tòpic, si són pocs, són millors) encara que sigui comprant un tomàquet que fa gust de tomàquet.

Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Cosmètica ecològica, natural, barata… Totes o cap?

La compra de potingues se m’ha complicat molt darrerament. Abans anava a la perfumeria, al súper o la farmàcia i comprava el que em semblava, dins el meu pressupost, triant el producte que feia millor olor, o el que tenia la capsa més maca, o era de la marca més glamurosa, o m’havia recomanat una amiga. Però quan vaig ser mare es va començar a embolicar la troca. Abans ja havien començat les alertes sobre els components tòxics com ara aquest informe de Greenpeace, però encara pensava que d’alguna cosa s’havia de morir o que poca cosa podia fer.

Però quan tens un fill comences a mirar els ingredients de les farinetes i acabes mirant-te els del sabó. Al parc i a l’escola sempre hi han pares i mares ben documentats que tenen el detall d’informar-te sobre la porqueria que li estàs donant al teu nen doncs porta el component xxx que és fatal per la salut i el medi ambient. I com el teu fill és la teva joia, ja hi tens el sol al cap. I, és clar, si els sabons i xampús corrents són una bomba química pel teu fill també ho són per a tu. Potser ara tindries la pell de porcellana si enlloc de posar-te derivats del petroli t’haguessis rentat la cara amb aigua de la font? Aleshores et comences a informar i a replantejar-te la compra de cosmètics.

A Ecochic de Margaret Fenwick, llegeixo que els parabens (presents a les meves ampolles miraculoses Germinal) afecten el sistema reproductor i poden ser cancerigens. També pot ser-ho el formaldehid que també afecta el sistema immunològic però, compte!, no apareix amb aquest nom sinó com a Diazolidinyl Urea o Imizadolidinyl Urea (present al meu xampú Deliplús). La Guia de tòxics publicada per Alternativa Verda amb el suport de La Caixa i la Generalitat de Catalunya adverteix que el DMDM Hidoïna és un cancerigen provat (present al meu xampú Wella). El plom, reconegut neurotòxic segons Fenwick, es troba a la pasta de dents infantil Licor del Polo de la meva filla! Aaarggg! Aquests tòxics s’hi troben en quantitats molt petites, però si juntem els del xampú, més els del gel més els del desodorant, més els de la pasta de dents, utilitzats cada dia, durant anys… Annie Leonard, coneguda pel documental Història de les coses, ho explica molt bé en aquest vídeo.

embedded by Embedded Video

Aleshores, què hem de fer? Anar a comprar amb la llista de tòxics a la mà i repassar tots els ingredients de cada producte? No seria millor que els prohibissin directament? Mentre les autoritats competents s’ho pensen, el més segur és acudir a la cosmètica natural i ecològica. Però dir que un cosmètic és natural surt gratis; qualsevol fabricant ho pot posar a l’etiqueta i quedar-se tan ample. Per major seguretat, cal anar a buscar productes certificats per segells com Natrue, Soil Association o Ecocert. Natrue i Ecocert distingeixen entre cosmètics ecològics i naturals: tots dos han de tenir un 95% d’ingredients naturals, però als ecològics el 95% del components vegetals han de provenir de l’agricultura ecològica. A ningú no se li escapa, però, que comprar exclusivament cosmètics certificats, des del desodorant fins el pintallavis, surt el doble de car o més (si algú en coneix alguna marca econòmica, que me la digui, si us plau). Per acabar-ho d’adobar, avui en dia, la perfumeria de baix cost ofereix autèntiques temptacions: des de la línia Deliplús del Mercadona amb tònics i desmaquillants per poc més d’un euro, a la marca Essence, fabricada a Polònia i distribuïda per les perfumeries Bodybell, amb màscara de pestanyes per tres euros i pols compacta per tres amb 90. Si ens hem d’acabar intoxicant amb els cosmètics, com a mínim que ens costi barat.

I una, que és conscienciada però d’economia i voluntat dèbil, acaba sucumbint. Avui al meu bany conviu el xampú infantil Urtekram (danès i ecològic però que deixa el cabell un pèl ressec), el Sanex 0% (sense parabens però amb d’altres compostos químics), l’oli de rosa mosqueta o la crema facial Xepkhon, barata barata, amb packaging antiglamur, olor “peculiar”, parabens a dojo i magnífic resultat.

No és possible la cosmètica ecològica o natural barata? I tant! La solució és tornar a les receptes de la iaia: vinagre pel cabell, mascaretes de iogur i cogombre, rodanxes de patata per les bosses dels ulls. No és conya. És el que recomana la guia de tòxics d’Alternativa Verda. Tot és provar-ho. I si ho fas amb aliments ecològics, ja ho tens: cosmètica ecològica.

El que valen les nostres escombraries

Quan era una nena, estiuejava en una urbanització ran de mar. Més enllà de la platja, els jardins i les piscines, els camps i les muntanyes quedaven lluny així que, enlloc d’anar a buscar cargols, un estiu vam agafar afició a recollir ampolles buides de vidre escampades per les pinedes i la sorra. Per aquells envasos buits ens donaven un dineret al supermercat La Pava. No recordo quan.

L’altra nit vaig anar a passejar vora mar. La platja de la Barceloneta estava sembrada de rotllanes de joves i d’ampolles de plàstic i llaunes de beguda abandonades al ras tot esperant que alguna ànima caritativa o els serveis de neteja se les emportés. Vaig enfilar el camí a casa pensant que la gent segueix igual de porca que sempre i que, amb la crisi que hi ha, si donessin uns cèntims per cada envàs, darrere de cada individu que ven llaunes i ampolles, hi hauria un altre recollint-les tal com ja passa amb el paper. L’altre dia vaig baixar el paper al contenidor blau justament quan es va parar una furgoneta al costat, en va baixar un home i s’hi va ficar dins. Vaig anar llençant la paperassa a l’home dins del contenidor que la recollia i la passava a la furgoneta. No sé si definir-ho com un cicle de reciclatge perfecte o una surrealista estampa de crisi.

Per casualitat o per física quàntica pocs dies després, just davant de casa meva va aparèixer una furgoneta que recollia llaunes i ampolles de plàstic buides a canvi de 5 cèntims. Es tractava de la furgoneta de Retorna, una iniciativa impulsada per diverses ONGs i entitats que promou el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR), és a dir, el que fèiem fa anys: retornar l’envàs buit al botiguer perquè ens en reemborsés el preu. Segons em van explicar, aquest sistema ja està implantat a diversos països amb molt d’èxit. Aquí, amb el sistema actual no s’arriba ni al 50% de recuperació del plàstic. Per contra, els països escandinaus tenen xifres de recuperació entre el 80 i el 95%.

Actualment, els ajuntaments de l’Area Metropolitana de Barcelona expedeixen un carnet de deixalleria a tothom que el demana per poder obtenir reduccions en la taxa metropolitana de tractament de residus (TMTR ) que ens cobren en el rebut de l’aigua. Cada cop que l’usuari del carnet va a portar brossa al punt verd o a la deixalleria es comptabilitza a través de la targeta. Tant és si portes una pila usada de 1,5 volts que un sac de ferralla. Amb dos usos de la deixalleria obtens un descompte de l’1%; amb tres usos, un descompte del 2%; i així fins a quinze vegades o més en què el descompte és del 14%, el màxim al qual es pot arribar.

En el meu cas, després de fer més viatges que un tonto al punt verd, aquest 14% es concretarà en 3,82 euros de descompte sobre els 27,3 que em cobren de taxa metropolitana de tractament de residus en el rebut de l’aigua. Tenint en compte que em giren quatre rebuts a l’any seran 15, 28 euros a l’any. Si per obtenir aquest descompte he hagut de fer un mínim de 15 visites al punt verd, em surt que rebo un euro per cada viatge.

Home, com a compensació és una mica magra. Que sí, que ho fem molt de gust això de mantenir cinc galledes diferents i d’anar fent viatgets ara al contenidor groc, ara al blau, ara al punt verd perquè l’Ajuntament es tregui uns calers amb les nostres deixalles, però ens agradaria veure’n algun duro més, o algun duro menys en la factura de l’aigua. Si més no, seria un detall que el consistori ens expliqués concretament que en fa dels diners que en treu de la nostra brossa o fins i tot ens preguntés què fer amb ells.

Com treure rendiment al que hem comprat

Sóc feliç com un anís perquè al cole de la meva filla no fan servir llibres de text. (Ep! Això no vol dir que reneguem dels llibres, que de biblioteca si que en tenim, molt ben assortida i amb molta activitat de préstec). Aquesta opció, ara pot semblar molt moderna o molt hippy, però era habitual fa anys. Jo mateixa vaig anar a un escola de monges amb un nivell d’exigència acadèmica molt alt i fins a sisè de bàsica, avui en dia sisè de primària, no teníem manuals.

Avui en dia la norma és carregar a les criatures de totxos i als pares de despeses. La meva cunyada ha hagut de gastar 600 euros en els llibres per als seus trigemins que encara no tenen set anys i fa quatre dies que llegeixen. Alternatives per evitar aquest dispendi hi han unes quantes però m’ha cridat l’atenció la iniciativa recollida a El blog alternativo de l’emprenedor Daniel Bovenko creador d’Alquilibrix, un portal de lloguer de llibres de text. L’arrendament dura un any i costa un 50% menys que la compra dels llibres. També es poden vendre els llibres de text i abasta tots els cursos des del primer de l’ESO fins a la Universitat i el Postgrau.

Alhora m’assabento de què ha arribat al nostre país el lloguer de cotxes entre particulars. Concretament hi trobo dues empreses que s’hi dediquen: Social Car i Movomovo. No sé quina de les dues ha començat primer. A través d’una de les xarxes de dones professionals on participo m’arriben constanment ofertes i demandes de les seves usuàries per llogar una habitació però també anuncis de venda de sofàs, cadireretes de cotxe per nadons i fins i tot vaixelles de cristalleria fina de segona mà. No és conya. Si gairebé sembla l’ebaY o el LoQUo.

Està molt bé això de treure rendiment al que hem comprat i de pas redimir-nos una mica de la culpa d’haver-ho fet si realment ens en podíem estar ara que plorem quan van mal dades. Gairebé faria gràcia si no fos per les fotocòpies enganxades als portals d’anuncis venent un ordinador del segle passat (Pentium 386!) i les ombres rere els vidres difuminats de la nova botiga de compra venda d’or del meu barri.