Archive for Executives i emprenedores

Dones al poder (II)

(Segona part de l’article publicat a Comerç i Gestió)

Lleis i cultura

La Llei d’igualtat obliga les empreses de més de 250 treballadors a tenir un pla d’igualtat. Es tracta d’un document pel qual l’empresa estableix mesures per promoure la participació equilibrada d’homes i dones en tots els àmbits de l’empresa. Segons estimacions del Ministeri d’Igualtat, un 35% de les grans empreses ja han adoptat aquest pla i un 65% dels convenis col·lectius incorporen mesures contra la discriminació. Per Chinchilla, però, seria més efectiu que la Llei, en lloc de sancionar les empreses que no la compleixen, incentivés les que adopten noves polítiques. Esther Casademont encara es mostra més dràstica: «Mentre aquests temes s’hagin de “regularitzar” no estaran normalitzats. Si les organitzacions, les empreses i els governs, visquessin de forma natural la igualtat d’oportunitats per a tothom, no caldria fer lleis que “obliguessin” les dones a ser-hi per motius tan peregrins com el de la “quota”. A Europa ho han tingut clar des de ja fa molts anys i, per tant, han anat construint un mapa social en què impera la verdadera igualtat de gènere. No els ha calgut treure’s lleis de la màniga per “fer un bon paper”», afirma.

Les lleis sempre és millor tenir-les a favor que en contra, però són insuficients per canviar la mentalitat de les persones i la cultura empresarial. «A Random House, aprovem el 95% de les sol·licituds de reducció de jornada, però sovint ens trobem que són els mateixos companys els que ho veuen amb mals ulls, La companyia no discrimina però els empleats sí», explica Marta Grau. No ajuda el fet que gairebé sempre siguin les dones les que aprofitin les mesures de conciliació. Per Pilar Jiménez, «els homes valoren unes coses i les dones, unes altres». En la mateixa línia, Sílvia Sorribas, advocada i sòcia de Garrigues, afirmava durant la jornada de la Cambra que «per nosaltres, el concepte d’èxit no és només professional».

Però és una qüestió de prioritats o de responsabilitats? Com a ciutadans, tenim responsabilitats tant a la feina amb la nostra empresa com a casa amb els nostres fills, i homes i dones haurien d’assumir per igual totes dues, ja que tenen una funció social. Tan important és fer bé la nostra feina com educar els nostres fills perquè siguin bons ciutadans, i això és obligació tant dels pares com de les mares. Com manifesta Sorribas, «la cura dels fills es pot delegar, però l’educació no», i aquesta demana temps i dedicació. Després d’anys d’estar al peu del canó i de convertir-se en sòcia, Sorribas ha aconseguit que la majoria dels consells d’administració, que abans es feien un cop l’any a Madrid, es facin per videoconferència o que no es facin activitats de team building un divendres a la tarda. «Els vaig explicar que entre setmana ja veig poc els meus fills i vull dedicar-los el cap de setmana de la mateixa manera que dic que tal dia me n’he d’anar abans perquè és el festival de l’escola dels meus fills. No ens amaguem, ja que és una forma d’educar, de relativitzar la cultura presencial a l’empresa», sentencia Sorribas.

Canvi de paradigma

Des de la seva irrupció massiva al món laboral fins ara, les dones s’han adaptat a les estructures empresarials existents, creades per i per als homes. Ja és hora que liderin un canvi en aquestes estructures, un canvi del qual es beneficiarien homes i dones. Carme García Ribas, directora del Màster i el Postgrau en Lideratge Femení ESCI- UPF (únic al món en aquesta especialitat) i autora del llibre El síndrome de Maripili ho explica així: «Els homes han fet les coses a la seva mida. Les dones, en canvi, ara per ara som una cultura hoste. Quan sortim a la vida pública, ens adonem que el model masculí no encaixa en les nostres formes i ens comportem amb la docilitat d’un hoste, com si no estiguéssim a casa nostra. La submissió continua sent la cultura de les dones. Hem d’autoritzar-nos a crear la nostra cultura, però no per suplantar la que ja existeix, sinó perquè hi convisquin». Nuria Chinchilla creu que, a més de l’esmentada flexibilitat, «cal un canvi del paradigma economicista a un de més humà perquè, al cap i a la fi, les persones són el substrat de les empreses». Un canvi de paradigma del que tothom parla i que alguns asseguren que ja és aquí. «La societat canviarà i això ens afavorirà», assegura Pilar Jiménez.

Per on ha de començar aquest canvi? Segons Carme García Ribas, per les mateixes dones. «Per la nostra ubicació cultural diferent, les dones tenim por al rebuig, a no agradar. Orientem la nostra vida a agradar (que no a seduir)i això genera antilideratge. Maquiavel ja va identificar aquest tipus de por dels que volen agradar a tothom. Cal fer una presa de consciència per corregir aquest model. El primer lideratge és el teu, el vital, i després pots adquirir eines per liderar equips». De manera similar s’expressa Chinchilla quan parla del «sostre de ciment», és a dir, «el que s’autoimposen les dones per por de no ser capaces d’arribar a tot i fer-ho bé».

«No hi ha cap home que digui que no és necessari fer aquest canvi, però ells difícilment el faran perquè no els fa falta. Està molt bé generar consciència social però no n’hi ha prou. A nosaltres ens toca fer la feina bruta. En el moment que tu canvies, tot canvia, no trobarem resistència.» Una revolució cultural, doncs, que comença per una mateixa.

Dones al poder (I)

(article publicat a Comerç i Gestió, revista del COACB)

Malgrat que ja fa dècades que les dones s’han incorporat massivament a l’empresa, encara no n’han agafat les regnes. Són majoria a la universitat, però tenen una representació ridícula als consells d’administració de les empreses. Una desigualtat que afecta tant el progrés professional de les dones com el de la mateixa empresa per la quantitat de talent femení que es desaprofita i que cal corregir.

Alguna cosa no rutlla. Com pot ser que el 60% dels titulats universitaris siguin dones però que només un 4,5 % arribin a directores generals? Una piràmide explica de forma gràfica com les dones universitàries que s’incorporen al món laboral van caient de les escales que porten als llocs directius de les empreses. Òbviament, no existeix una igualtat efectiva entre homes i dones en el món de l’empresa, i les que més perden no són només les dones sinó també les mateixes empreses i l’economia del nostre país. Segons un estudi de la Cambra, cada any, el PIB català perd 977 milions d’euros per culpa de la manca de talent femení derivat del fet que, un cop són mares, moltes dones han d’abandonar el mercat laboral o renunciar a la promoció interna. I això sense tenir en compte el malbaratament de recursos que implica formar persones que al llarg de la vida laboral no podran desenvolupar tot el seu potencial productiu.

Neus Martínez, directora de relacions i Comunicació Corporativa de nestlé, assegura que «la presència de les dones en càrrecs directius no és una qüestió de valors sinó de competitivitat». Marta Grau, directora de recursos Humans, IT i producció de Random House Mondadori, afirma que «ens cal la complementarietat. Homes i dones tenen una visió diferent i ens cal la de tots dos. I no només la de les dones en general, sinó de les dones mares. Per exemple, nosaltres estàvem llançant una nova col·lecció de llibres infantils i ens vam adonar que al Departament de Màrqueting no hi havia ningú que tingués fills, i ens hagués estat molt útil». Així s’expressaven durant la jornada organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona «Captant el talent femení per a les organitzacions de futur».

L’ascensor professional

Però quines són les traves amb què ensopeguen les dones en la seva carrera? D’entrada, ens trobem que moltes renuncien a agafar l’ascensor professional que suposa cursar un MBA o qualsevol altre programa directiu per no poder-ho conciliar amb la vida familiar o per manca de confiança en què els servirà per promocionar-se. Segons un estudi elaborat per l’observatori Dona i empresa de la Cambra de Barcelona, les dones representen entre una quarta i una tercera part del total d’alumnes de programes MBA. La xifra encara es redueix més si ens centrem en programes de tipus executiu, en què rarament superen el 20% de l’alumnat.

Però és imprescindible tenir un MBA per accedir a un lloc directiu? «Per promoure’s el que importa és el perfil i el talent. L’actitud està per davant de l’aptitud. Després, si cal, la mateixa empresa és la que dóna suport perquè el directiu faci un MBA», va explicar Pilar Jiménez, directora de persones i organització a Saba-Abertis.

Si el talent hi és, potser és que les dones no donen el perfil de directiu. Per Neus Martínez, «manquen models femenins. Tenim l’estereotip de lideratge masculí i ens sembla que un senyor amb corbata i posat molt seriós ens dóna més el perfil de directiu que una dona somrient amb unes arracades fantàstiques encara que tingui un cervell privilegiat». No s’hi val, però, intentar emular aquests estereotips. Segons Pilar Jiménez, «deixar de ser el que som i convertir-nos en dones-home no serveix. Per fer d’homes, ells sempre ho faran millor». Esther Casademont, sòcia directorade l’empresa de recursos humans Hunivers i coautora d’El timo de la superwoman, encara va més lluny. «Massa vegades són els mateixos homes poderosos els que posen traves a les dones per arribar a llocs, més que de poder, d’influència per prendre decisions significatives», manifesta.

El rellotge biològic

Si hi ha un tret diferencial entre homes i dones aquest és la maternitat. La maternitat té una influència molt important en la vida professional de les dones. Després d’aconseguir l’estabilitat laboral i acumular uns anys d’experiència, sorgeix l’oportunitat de fer un salt cap a llocs directius. Però aquest moment coincideix amb l’edat en què el rellotge biològic comença a fer «tic-tac». Les jornades maratonianes i els viatges de feina fan que ser mare i directiva sembli incompatible i moltes se senten obligades a triar.

Paraules com conciliació i flexibilitat es repeteixen com a solució d’aquest dilema, tot i que encara es porten poc a la pràctica. Segons Neus Martínez, una bona gestió del temps és fonamental, com ara la puntualitat en començar i en acabar les reunions o no programar viatges que obliguin a sortir en diumenge. Les reduccions de jornada i les excedències temporals són mesures que cada cop les empreses accepten millor, però que potser no serien necessàries si es deslliuressin de la cotilla dels horaris. Les noves tecnologies ho posen cada cop més fàcil. Com proclamava la professora de l’Iese, Nuria Chinchilla, en la jornada de la Cambra, «la flexibilitat empresarial és imprescindible en el segle XXI. Cal canviar la cultura del presentisme per la dels objectius i resultats». En paraules de Pilar Jiménez, «l’empresa és un organisme viu i no pot ser que perquè falti una persona es pari. Quan un òrgan falla, el cos humà genera recursos per seguir funcionant. Així haurà de ser l’empresa». «No ens interessen les persones que s’estan treballant fins a les 10 de la nit perquè no tenen vida més enllà de la feina i així no poden aportar riquesa intel·lectual. Les mesures de conciliació atrauen els millor candidats», assegura Grau.

La maternitat segons Marie Claire

La cosa està molt malament, diuen. Puta crisi. L’única manera de vendre alguna revista avui en dia és regalar alguna fotesa. Jo, l’única que tinc de procurar-me unes ulleres de sol, ara per ara,
és comprar-me’n una. D’acord, accepto el tracte i compro Marie Claire.

Com maig és el mes de les mares, segons el Corte Inglés, Maire Claire li dedica l’editorial i alguns del seus articles. Na Joana Bonet, directora, alerta sobre “un nou estereotip de mare perfecta del segle XXI”, citant a la filòsofa francesa Elizabeth Badinter, autora de Le conflit, la femme et la mère. Bonet creu que aquesta “onada d’integrisme integral” ha provocat que “es doni un pas enrere respecte a la independència de les dones. Que tornin a rentar bolquers a mà, que donin el pit fins als sis mesos o fins i tot que s’animin a parir sense anestèsia són algunes de les noves regles”.

És cert que cada vegada hi ha més mares (i pares!) que volen gaudir del contacte pell a pell amb els fills, entendre i respectar les seves necessitats i sentiments i passar-hi el màxim de temps possible. Sembla que aquesta tendència ha agafat l’Elizabeth Badinter i na Joana Bonet en calces. Què té de retrògrad donar el pit? Potser perquè els homes no tenen mamelles i no poden compartir aquesta tasca? (serà que no hi ha cinquanta mil coses més per fer en una casa amb nadó!) Aleshores, per què consideren que els bolquers ecològics esclavitzen les dones? És que els homes no poden rentar bolquers cagats? Agafar-se un temps per anar-te’n al cul del món a cuidar desvalguts o retirar-se a un monestir budista per trobar-te a tu mateix està ben vist i, dedicar-lo a trobar-te amb el teu fill i cuidar-lo és un pecat de masclisme? I si ho fa un home? Saben que l’actual presidenta de Sara Lee va estar set anys fora del mercat laboral per dedicar-se als seus fills, tal com explica un reportatge de la revista Forbes?

Passo a la pàgina 87 i descobreixo el model de maternitat que interessa a Marie Claire. Gabriela Wiener firma el reportatge “Mamás Cañón”, també conegudes com yummny mummies o momshells. L’article ve il·lustrat amb fotos de Gisellle Bundchen, Angelina Jolie, Elle Macpherson, Vistoria Beckam. Celebritats que tenen com a denominador comú el haver recuperat la seva figura en un temps record i lluir sempre com si acabessin de sortir de la capsa. Vaja, que Marie Claire ens vol deslliurar de la suposada tirania dels fills però no de la del culte al cos.

Segons l’autora, “aquestes dones ens recorden que hi ha vida després del part”, però quina? Posar-se, tal com recomanen “per sentir-te com una triomfadora”, a fer exercici encabat de parir i seguir una “estricta dieta macrobiòtica”? Vaya vidorra! Obvien en aquest reportatge que, a més de gastar-se una morterada en deixar-se torturar per entrenadors personals i dietitstes sàdics, la immensa majoria d’aquestes famoses han recorregut a la cirurgia estètica post part.

A la plana 241 se’n rescabalen d’aquest oblit i van a sac amb un article titulat ni més ni menys que “formatea tu cuerpo” (“Customiza tu cuerpo a la portada”!!!). Tal com augura l’ús d’aquests verbs tant agressius, es tracta d’un cant a la cirugia estètica completamente fora de mare. Em crida l’atenció “el efecto corsé”, que segons una doctora que ve citada amb l’adreça web de la seva clínica, serveix per “moldejar el nostre cos i redisenyar les seves corbes”. I jo que em pensava que la cotilla era un instrument antinatural i retrograd!. Bé jo sola no. Na Joana Bonet també pensa quan escriu per a La Vanguardia “que el corsé acorazaba no sólo el alma sino también la dignidad de las mujeres”. En canvi, a Marie Claire vol que ens el tornem a posar ni que sigui quirúrjcament.

Ostres, les ulleres de sol. Però si encara no he acabat de llegir al revista i ja me n’ha saltat la patilla! 4 euros amb cinquanta llançats a les escombraries. Si és que aquestes revistes venen glamour made in Chanel, Versace i Louis Vuitton però regalen complements de botiga de xinos.