Archive for Executives i emprenedores

Dina Hörnecke, sòcia fundadora de La Maleta Roja, no banalitza el sexe

(Entrevista feta per al número 2 de Business Woman que no es va aribar a publicar)

(Foto de Roger Castellón)

Dina Hörnecke té el do de saber gaudir de la vida. No sé si és per això que es dedica a la venda d’objectes eròtics o és la seva activitat la que li regala alegria, però sospito que sap gaudir en qualsevol faceta. Aquest vitalisme aplicat al negoci de La Maleta Roja l’ha portat a facturar 2,5 milions d’euros anuals i a comptar amb unes 400 assessores, les autoproclamades «maleteres». Tot un exèrcit que, com Dina, «només es quadra davant el plaer».

Com se’t va ocórrer la idea de negoci?
La idea de venda directa de productes eròtics no és original. Va sorgir als Estats Units, on les distàncies són tan grans que si la clienta no va al producte, el producte va a la clienta. Ho vaig veure en un documental de televisió i em va cridar l’atenció perquè a Espanya no existia. Erotisme i sexualitat eren una assignatura pendent, i entrar en un sex shop era per a la majoria de dones una incomoditat malgrat la curiositat natural que sentien. Aquesta idea de negoci se’m em va quedar rondant pel cap i, a causa d’un sot econòmic familiar, em vaig decidir a dur-la a terme.

Vas començar amb 500 euros…
Prestats! (riu). Vaig anar a una fira eròtica, vaig fer-hi una selecció de productes i vaig començar a muntar reunions amb les amigues. Recordo la meva primera reunió; totes alemanyes amb el clàssic perfil de dona de directiu, avorrides de la vida i a les quals els sobrava pasta per totes bandes (riu). Una reunió em portar a una altra i a una altra fins que a una va acudir una reportera de la revista Woman que en va escriure un article de tres pàgines. A partir d’aquí, van començar a cridar-me dones, primer de Mallorca i d’Andalusia, que volien també ser assessores. Va ser llavors, a primers de 2006, quan vam crear una societat amb tres socis. Li vam posar La Maleta Roja perquè jo anava a totes parts amb la meva maleta vermella i un Opel blau. A partir de 2007, va entrar un soci capitalista.

5 anys després, compreu amb gairebé 400 assessores i factureu al voltant de 2,5 milions d’euros. Quina creus que és la clau de l’èxit?
Va ser el projecte adequat per al moment adequat. La dona estava més que receptiva a assumir la sexualitat, a responsabilitzar-se’n a créixer i a superar-se, i La Maleta Roja li dóna eines per fer-ho. El secret està en la nostra filosofia. És un projecte lúdic que no és groller i que es presenta combinat amb molts conceptes de salut sexual; no ens quedem en la part banal de la sexualitat.
D’altra banda, les nostres assessores s’identifiquen molt amb la nostra filosofia, amb la tasca d’ajudar. No són la típica comercial. No els marquem uns objectius de venda anual, doncs en treure’ls aquesta pressió els donem un espai per desenvolupar el seu talent innat per comunicar.
No funcionem amb un sistema piramidal. Som com una ramada de llobes! (riu). L’estructura és molt homogènia perquè la creativitat i les idees sorgeixin de tots els punts.

També us trobeu en plena expansió internacional…
Som a Itàlia, Portugal, Uruguai, El Salvador i Mèxic. El curiós d’aquest projecte d’expansió és que no va sorgir tant pel nostre interès a sortir com per l’afany d’altres dones de portar La Maleta Roja als seus països arran de conèixer-nos a través de la premsa o d’altres mitjans. Els mitjans sempre ens han tractat amb molta cortesia, la qual cosa no sempre és fàcil per a una empresa que es dedica a l’erotisme, i aquesta serietat ha traspassat les fronteres.

La Maleta Roja pot funcionar igual a qualsevol país?
Per descomptat necessita una adaptació absoluta. La sexualitat és universal però té unes connotacions culturals i educacionals. El nostre repte no és implantar sinó adaptar La Maleta Roja als diferents països. Per exemple, a Itàlia la dona és més sòbria, més conservadora, li preocupa molt la imatge i el què diran, i no té el sentit de l’humor de l’espanyola. Allí ens hem de guanyar a la dona d’una altra forma. Per a això comptem amb un equip tremendament qualificat en sexualitat i amb una selecció de productes amb una base gairebé medicinal. Hi ha més afinitat amb Amèrica Llatina, encara que aquest continent es massa extens com per generalitzar. Comptem amb dones locals per a un projecte universal.

Quins són els productes estrella?
Ens centrem en tres apartats; joguines, cosmètica i llenceria, encara que els dos primers són els eixos principals. Hi ha una oferta increïble i la nostra tasca és filtrar i quedar-nos amb aquest 2% que s’ajusta a les nostres necessitats. La nostra política d’empresa de cara al futur és oferir marca pròpia. De moment, hem llançat una línia de cosmètica i salut sexual, entenent per salut sexual tot el que serveix per enfortir el sòl pelvià. La marca pròpia és reflex de la nostra experiència i el nostre coneixement de la psicologia i la sexualitat femenina, perquè portem molts anys escoltant molts testimonis. Tenim 400 assessores testant el mercat cada dia. A quantes empreses els agradaria comptar amb un estudi de mercat com aquest!

Avui en dia, amb el desenvolupament del comerç per internet (també teniu botiga online) i de nous sex shop gens sòrdids, quin sentit té La Maleta Roja?
La vivència. A les reunions, es crea una energia femenina única. A més, es produeix el fenomen de la comunicació, que per a la dona és sanació i acceptació. Quan parles de la teva sexualitat i tens com a interlocutor a dones que et transmeten empatia, que sofreixen amb tu i riuen amb tu, estàs catalitzant un procés d’acceptació de la teva sexualitat. Cal tenir en compte que parlem de molts tabús. Hi ha molta solitud en el sexe, moltes dones que no saben amb qui comentar aquests temes. En la reunió, la dona s’adona que és una més.

Sou a mig camí entre el sex shop i la consulta del sexòleg…
Al sex shop, tafaneges però potser no t’hi atreveixes a preguntar res perquè tens gent al voltant. I és que, encara que molts han canviat, segueixen sent un lloc públic. Després hi és el context de la medicina, els sexòlegs i psicòlegs als quals acudeixes quan tens un problema, una patologia, però enmig no hi ha res. Aquest buit l’estem cobrint nosaltres. Acaba la reunió però la clienta sempre compta amb una assessora. Donem molt servei postvenda i moltes assessores s’acaben convertint en amigues de les clientes.

Entrevista a Eugenia Bieto, directora general d’ESADE

(Avui publico una entrevista que la directora general d’ESADE em va concedir per al número 3 de la revista Business Woman que no es va arribar a publicar).

Foto de Roger Castellón

No hi ha més secret: treballar, treballar i treballar. Això és el que ha fet Eugenia Bieto tota la vida. Ja de ben joveneta, per ajudar la família quan el seu pare va morir, i de gran, per tirar endavant ella sola el seu fill. Quan no es dedica a la feina gaudeix brodant, escoltant òpera o flamenc, o llegint novel·la històrica. L’emociona Casablanca però també Volver d’Almodóvar.

A ESADE es formen els líders econòmics del futur. Com han de ser?

Han de tenir una mentalitat molt global i no només des d’una perspectiva de negoci, sinó d’entendre els canvis que estan passant al món. En segon lloc, han de ser persones molt emprenedores. I finalment, han de ser socialment responsables. Necessitem directius que anteposin sempre l’ètica en les seves decisions.

Aquesta crisi econòmica és també una crisi de valors?

Per primera vegada ens enfrontem a una crisi que és econòmica, financera, global i de valors. Crec que hi ha hagut certs excessos en certes decisions, potser també falta de regulacions però és massa complexa per atribuir-ne la causa a només un element.

Quina part de responsabilitat hi han tingut les escoles de negocis?

És una pregunta que les escoles de negocis tenim damunt de la taula. Crec que hi hem tingut la nostra part de responsabilitat com també l’hi han tingut altres actors de la societat doncs la crisi ha estat responsabilitat de tots. El 2005, el departament d’Economia de ESADE va publicar un informe que preveia que en uns anys patiríem una crisi econòmica molt forta. Potser hauríem d’haver insistit molt més a avisar del que podia passar. Tenim el repte de formar a directius que siguin capaços d’anticipar i evitar les crisis.

Espanya destaca perquè algunes de les seves escoles de negocis com ara ESADE estan entre les primeres del món. Malgrat això, és un dels països d’Europa més encallats en la crisi. El coneixement que es genera a les escoles de negocis d’Espanya no es trasllada a les empreses i a la societat?

És molt difícil tenir èxit empresarial en un entorn de crisi però tenim empreses entre les 10 primeres del món quant a qualitat i reputació com ara Telefónica, Repsol i Zara. També hi ha petites empreses innovadores nascudes fa tan sols tres o quatre anys que han apostat per mercats internacionals i que estan funcionant molt bé.

Alguna proposta o consell perquè Espanya surti del sot?

Globalitzar. Mirar enfora però no només a Europa o a Amèrica Llatina. Aquesta ha de ser una estratègia per sempre encara que Espanya torni a la situació econòmica anterior a la crisi, la qual cosa costarà molt doncs l’atur és una xacra molt important. A més, cal tornar al sentit comú en la gestió de l’empresa.

Vostè ha estat formadora d’emprenedors. L’esperit emprenedor és innat o s’aprèn?

Jo vaig a contra corrent del que sol dir la gent, que hi manca esperit emprenedor. Veig grans iniciatives al meu al voltant. Crec que els emprenedors es poden formar, com en qualsevol altra professió. És cert que existeix el nen que des de petit neix amb aquesta mena d’inquietud, però jo he tingut alumnes a classe que mai s’havien plantejat ser emprenedors i acaben l’assignatura pensant “per què no?”. Aquesta és una de les grans responsabilitats de l’escola de negocis: ensenyar-los que és possible. Tot i que això hauria d’ensenyar-se des de la infantesa.

Quina és la principal trava que troben els emprenedors?

La principal dificultat és descobrir que han triat malament els seus companys de viatge. He vist grans frustracions quan antics alumnes han vingut al meu despatx i m’han explicat “m’acabo de barallar amb el meu soci i hem deixat de ser amics”. La resta són dificultats pròpies dels negocis per a les quals estan preparats des d’aula.

Només un 10% dels membres de consells d’administració són dones. Des de la seva posició es planteja contribuir a que aquesta situació canviï?

Des d’ESADE podem fer dues coses. D’una banda, investigar el perquè d’aquest desequilibri i com millorar-lo. De fet, ja hi tenim una línia d’investigació. Per una altra, formar. La formació és el millor ascensor. En el grau, més de la meitat dels alumnes són dones, en el MBA, en són el 30% i en Direcció General, el 10%. Per canviar aquesta tendència tenim un sistema de beques específic per a dones i programes perquè puguin entrar en consells d’administració. A més, intentem parlar molt amb elles, recalcant que tenen una carrera per davant.

És l’única dona a Europa al capdavant d’una de les 25 primeres escoles de negocis del món. Com ha traspassat aquest sostre de vidre?

A força de treballar molt i creure en el que faig. No he volgut perdre cap oportunitat i m’he pres tots els treballs molt seriosament. No he fet una altra cosa que intentar fer les coses bé i anar-me formant.

Com ho ha compaginat amb la seva vida personal i familiar?

Tinc un fill de 26 anys i ha estat complicat. De sobte em vaig trobar sola amb el meu fill i no hi vaig tenir elecció. Vaig perdre als meus pares molt jove, no he tingut germanes, no tenia marit, així que ho he hagut de fer tota sola, sense cap xarxa familiar de suport. Però tinc moltes amigues i m’han ajudat moltíssim. Les amigues són una riquesa impressionant.

Tot el meu temps lliure l’he dedicat al meu fill perquè tingués consciència que si no estava amb ell era perquè estava treballant perquè havíem de viure. Però el meu fill m’ha posat les coses molt fàcils. Els nens que creixen amb l’exemple d’una mare que treballa molt aprenen a responsabilitzar-se.

El seu pare va morir quan vostè només tenia 12 anys. De quina manera ha influït aquest fet en la seva vida?

Totalment. Era metge i sempre estava estudiant i investigant. Després de la guerra va haver d’exiliar-se i va acabar en un camp de concentració però sempre va saber tirar endavant. Jo l’admirava moltíssim. La seva mort ens va deixar en situació molt complicada i per a mi va suposar abandonar la infantesa, haver-me de posar les piles doncs era la gran i tenia dos germans petits. Als 14 anys vaig començar a fer de cangur i a donar classes de francès. Després, classes de matemàtiques. A quart de carrera ja vaig començar a treballar en una empresa.

Va ser l’única noia de la seva promoció. Com recorda els seus anys d’estudiant universitària?

Per pagar la carrera vaig haver de demanar un préstec. Estudiava i treballava alhora i tot i així vaig ser la primera de la meva promoció. Van ser uns anys durs però els professors em mimaven una barbaritat i els meus companys em portaven en safata. Encara em segueixen estimant moltíssim (ens veiem una vegada a l’any) i estan molt orgullosos que la nena de la classe sigui la directora d’ESADE.

Per què costa tants diners un MBA?

Es necessiten moltes persones al voltant d’aquesta formació: professors, ajudants, beques, tecnologia i aules doncs cada tres anys es queden obsoletes. ESADE és una fundació que genera el cash flow per poder reinvertir-hi, però no està orientada a beneficis. Estem molt preocupats per l’eficiència, però solament en viatges internacionals ens hi gastem un munt de diners doncs els nostres professors viatgen constantment a congressos. Els docents no donen més de 200 hores de classe perquè han d’investigar, ha d’anar més enllà d’explicar el que posa en els llibres. A més, han d’atendre als alumnes, interactuar amb ells. Tot això surt molt car, el cost de l’hora de professor a l’aula és molt alt.

Els alumnes en paguen els coneixements o també les relacions que s’hi estableixen?

En paguen l’empleabilitat. En surten amb les competències que li demana el mercat i amb una forta xarxa de relacions. En això ens ajuda molt l’associació d’antics alumnes que en una escola de negocis és clau.

El moment de Mònica Calvet, sòcia fundadora de Living the City

Un objectiu, un pla i el moment adequat per dur-ho a terme. La Mònica Calvet, és una dona d’idees clares. Pensa estudiar un Executive MBA i agafar les regnes de la direcció comercial de l’empresa industrial on treballa. Vol tenir poder de decisió dins la companyia. Ja fa dos anys que en porta l’àrea comercial del nord-est d’Espanya i ara és el moment perfecte per realitzar el seu pla. L’empresa signa una carta comprometent-se a donar a la Mònica un lloc de responsabilitat i a assumir part dels 50.000 euros que costa l’EMBA d’ESADE. Ella en fa les proves d’accés. Encara no ho sap, però dins seu s’està gestant un altre projecte que no forma part de la seva agenda. D’una tacada s’assabenta que ha estat admesa al màster i que està embarassada. Dos camins que s’obren i que semblen anar en direccions oposades.

La Mònica no està preparada per aquesta deriva inesperada però s’afanya a redreçar el rumb. Planeja no desconnectar-se de la feina durant la baixa maternal. Hi podria anar a treballar unes hores a la setmana o fer-ho des de casa. Fins i tot podria reincorporar-se al seu lloc de treball abans d’acabar-la, si cal. Un cop hagi retornat, entrarà més d’hora a treballar i escurçarà el temps de dinar per poder plegar a les sis i no a quarts de vuit com fa ara.

A l’empresa tampoc no estan preparats perquè una executiva es quedi embarassada però s’afanyen a buscar una solució, la seva solució. Poc a poc, van apartant a la Mònica de les seves funcions. Els comercials al seu càrrec passen a dependre d’una altra persona de manera que la Mònica perd la part variable del seu sou, aproximadament un 25%. L’empresa es nega a pagar part de l’EMBA tal com s’havia compromès. Després de la baixa maternal, li assignen un lloc de treball nou que res té a veure amb la seva trajectòria i les seves aspiracions. La Mònica tot just aguanta tres dies i accepta marxar amb una indemnització per acomiadament improcedent. “No els vaig denunciar per mobbing perquè estava massa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

sa baixa de moral per fer-ho. A més, crec que no eren conscients del que m’estaven fent. Realment pensaven que no podia fer la meva feina i cuidar al meu bebè i que m’estaven ajudant a buscar-hi una sortida”.

De sobte es troba treballant a temps complet de mestressa i mare d’un fill nascut en el pitjor moment. Un mes abans de parir-lo havia començat l’EMBA amb un bombo inoportú en una classe de 52 alts directius en potència, executius que comparteixen les seves experiències laborals mentre a la Mònica només li pregunten “com està el Jan?” El Jan té la sort de créixer al costat de la seva mare mentre ella pensa que amb ell no aprèn res, que el seu dia a dia no mereix ser explicat. Només temps després reconeixerà com ha gaudit del seu fill durant aquesta etapa, com el Jan li ha ensenyat a mirar un problema des de diferents perspectives, a ser més reflexiva, a tenir paciència per esperar que les coses succeeixin. Però ara no, ara té l’autoestima massa baixa. Amb els seus plans per terra ja no sap qui és ni cap a on va.

Gràcies a una assignatura del màster (Lead) i a la coach que li assignen troba el moment per fer-se aquestes preguntes i per trobar-hi les respostes. Decideix crear una empresa d’acord amb els seus valors i dedicada a la dona. A l’EMBA troba també Rosa Romà, la companya per fer realitat aquest nou pla. Així neix, ara fa dos anys, Living the city, un club d’oci virtual per a dones que promet plans divertits i glamurosos: taller de twitter i tast de gintònics, reunió de taper sex, sessió de cuina amb Carme Ruscalleda o esmorzar amb Ágata Ruiz de la Prada.

Ara la Mònica viu dedicada al seu projecte empresarial. “Treballo moltes hores però me les gestiono com vull. Crec que amb això consisteix la conciliació i avui en dia tenim les eines tecnològiques per poder-ho fer”, afirma. “Cada tarda procuro anar a buscar el meu fill a l’escola i passar unes hores amb ell però tinc clar que ara és el meu moment”.

La tradició de Carlota Rodés, sòcia fundadora de Carlota’s

Foto de Roger Castellón

Per a Carlota i Elena Rodés les seves galetes són com la magdalena de Proust; en mossegar-les, reviuen els dies d’advent en què mares i filles preparaven galetes per regalar-les al Nadal; però també les primeres que Carlota va coure al forn de casa seva per vendre-les mentre, amb un peu, bressolava la seva nena en la ganduleta; o les estones que els seus fills passen a l’obrador de Carlota’s durant les vacances.

Regalar afecte en forma de galeta és una tradició que va passar a ser projecte empresarial quan Carlota va voler regalar més temps als seus fills. Estant embarassada de la seva filla Clàudia, va decidir deixar el seu lloc de dissenyadora de moda a Pronovias (abans havia treballat amb Antoni Miró i Lydia Delgado). Ja tenia un nen, Àlex, i amb dues criatures li semblava impossible seguir el ritme del dia a dia i, sobretot, viatjar per feina. A més, com diu ella, «tenia ganes de crear alguna cosa que realment sortís del meu cap tot i que no sabia el què».

Amb la petita en braços, en el santuari de la seva cuina, va començar a preparar el dolç que li havia ensenyat sa mare: galetes. Els hi va posar cara de nena i de nen amb pigues de xocolata i les va anar a vendre a la botiga Tea Shop de Sant Cugat. Va ser tot un èxit. Poc després, va arribar a un acord amb una pastisseria per usar el seu obrador i comercialitzar-les. Mentrestant, traçava un pla d’empresa que incloïa embarcar la seva companya d’aventures i galetes infantils per complir el vell somni de treballar juntes: la seva germana bessona Elena, aleshores funcionària.

D’això fa set anys. Ara el somni de Carlota s’ha convertit en una empresa que fabrica més de 1000 galetes al dia que es distribueixen en més de 100 botigues. Són saboroses, cruixents i originals, amb dissenys per a totes les ocasions: nuvis i bebès per a noces i batejos, cors de Sant Valentí, carabasses d’Halloween… També fan creacions personalitzades i corporatives.

A banda de les dues bessones, a Carlota’s treballen sis dones que també són mares. «Portem als nostres fills a l’escola i intentem anar-los a recollir, encara que després de 10 a 12 de la nit potser jo estic treballant a l’ordinador. A més, es tracta d’una feina molt estacional. Per a Nadal fem unes tres mil galetes i treballem unes 13 hores diàries. En temporada baixa, en canvi, en fem 4. Intentem compensar».

Diuen que no es pot guanyar res sense perdre alguna cosa. Per a Carlota, el Nadal ja no té l’antiga màgia, però en canvi els seus nens gaudeixen fent galetes en l’obrador durant les vacances i regalant-les als seus amics. Aquest és el seu llegat, una tradició que ha canviat però que no s’ha perdut.

La fantasia de Fabian Cardinal, soci fundador de Bateau Lune

(Foto de Roger Castellón)

Un nen plorava perquè volia anar a la lluna. Uns bruixots ho van veure i el van ajudar a construir un vaixell de paper per arribar-hi. Aquest és un conte que Fabian Cardinal va inventar per la seva filla Lea. Potser la multitud d’elfs que ens contemplen somrients des de tots els racons de la botiga Bateau Lune van ajudar Fabian Cardinal i la seva dona Ana a construir el seu peculiar vaixell que va ancorar, ja fa vuit anys, a la plaça de la Virreina de Barcelona.

Després d’haver viscut a Poitiers i a París, aquesta parella de belga i catalana va recalar a Barcelona per construir la seva llar i la seva família. La petita Lea li va portar a Fabian l’alegria de tenir-la i la frustració de gairebé no poder veure-la créixer. «Treballava de cap de Compres al Hard Rock Cafè. Arribava a casa entre les set i les vuit del vespre, just per banyar-la i posar-la a dormir. Aquest era l’únic moment del dia en què la podia tocar».

Aleshores, Fabian i Ana viatjaven amb freqüència a París i aprofitaven la visita per comprar joguines creatives de fusta que no trobaven a Barcelona, tant per a ells com para els seus amics. L’oportunitat i la necessitat de treballar menys hores van despertar en Fabian la fantasia de muntar una tenda de joguines d’aquesta mena. Quan Lea tenia tres anys va obrir les seves portes aquesta arca atapeïda de titelles, mòbils, trencaclosques de fusta i follets. Però Bateau Lune també són contacontes, manualitats o pallassos que cada dissabte ocupen la plaça i que les filles de Fabian i Ana en gaudeixen al costat d’altres nens.

Quan va néixer la seva segona nena, Mia, tot va ser diferent. La botiga està a tres minuts de casa seva casa, així que Fabian podia veure-la al matí abans d’obrir i també de dues a cinc de la tarda. Ara que les nenes tenen deu i cinc anys, Fabian les acompanya a escola i després es posa al timó de la seva barca. Els dijous a la tarda i els divendres, se centra en la comercialització de la marca alemanya de calçat infantil Pololo, de la qual n’és distribuïdor per a Catalunya, País Basc i València. D’aquesta forma, també pot esgarrapar algunes hores més per estar amb les seves filles. Ana treballa des de casa en l’administració del negoci, així com en la botiga virtual que van obrir fa tres anys.

Segurament Fabian no treballa menys hores que abans, però ha realitzat la seva fantasia i la de molts nens i nenes.

El regal de Cristina García, propietària de Tododinosaurios.com

(Continuant el reportatge Un fill et canvia la feina que vaig escriure pel número 2 de la revista Business Woman, presento alguns retrats de persones que van canviar la seva feina arran del naixement d’un fill. Aquest és el primer).

(Foto de Roger Castellón)

«Vuelta al cole» canten cada any els nens en els anuncis del Corte Inglés. Potser per això de grans encara pensem que setembre és el mes en què comença tot. També per a Cristina García, que es proposa tornar a treballar després d’una aturada de sis anys. La seva il·lusió és començar un negoci propi, però «quin?», es pregunta mentre prepara els llapis, els quaderns i les motxilles dels seus dos fills. «Vull una motxilla de dinosaures», li diu el gran, sempre obsessionat amb aquestes bestioles prehistòriques. «I d’on trec jo una motxilla de dinosaures?». Cristina rastreja els carrers i el ciberespai. Navegant apareix davant els seus ulls una motxilla amb un flamant Tyranosaurus Rex. Al seu fill li encantaria, però no es distribueix a Europa. I «per què no?». Una pregunta, una idea, una oportunitat, i Cristina comença a muntar Tododinosaurios.com, una botiga virtual de tot tipus d’articles de dinosaures. Ninots, paraigües, disfresses… fins a unes bambes que deixen petjada de dinosaure!

Des de llavors han passat tres anys. «Tot va ser molt ràpid. Ens vam apressar a muntar la web i a buscar productes per tot el món, doncs volíem començar per a la campanya de Nadal». L’acollida va ser bona i, de 2009 a 2010, la facturació de Tododinosaurios ha crescut un 55% en plena crisi. Encara que entre els seus clients també hi ha col·leccionistes adults, la majoria són mares de nens fascinats per aquests rèptils antediluvians. Cristina comprèn bé la seva necessitat de saber qui hi ha darrere de la pantalla, i les atén per telèfon o correu electrònic a qualsevol hora, des d’on es trobi. No obstant això, cada tarda a les quatre, apaga el seu ordinador i corre a buscar als seus cadells a l’escola.

Quan es va quedar embarassada del seu primer fill portava dos anys en un despatx d’advocats com a especialista en Dret Marítim, i pensava que després de la baixa maternal seguiria treballant com abans. Només va aguantar dos mesos. «La meva cap em va dir que m’ho pensés perquè en l’àmbit del Dret si perds el tren el perds per sempre. Però en aquell moment només podia pensar que tenia un bebè a casa i que no em volia perdre els seus primers anys».

Va deixar el bufet, però va seguir fent traduccions jurídiques des de casa gràcies al seu domini de l’anglès. Després del primer fill en va venir un segon i es va proposar tornar a la vida laboral quan aquest comencés l’escola amb tres anys. Això sí, volia treballar mentre ells fossin al cole i gaudir la resta del dia junts. Sabia que en un despatx d’advocats això no seria possible degut als horaris infernals dels bufets. «M’agradava la meva feina, però tornaria a fer el mateix mil vegades. Conec companyes meves advocades que estan cremadíssimes. Arriben a casa amb el temps just per fer el petó de bona nit als seus fills que passen el dia amb la cangur. Això es nota molt en el comportament dels nens doncs acusen molt l’absència dels pares. Jo, veure créixer als meus fills no ho canviaria per res». Buscant un regal per als seus fills, Cristina va trobar-ne un per a ella.

Un fill et canvia la feina

(Adaptació d’un article escrit per al número 2 de la revista Business Woman i que no va sortir a la llum).

«Un fill et canvia la vida», repeteixen amb una aureòla de misteri els pares experimentats als novells quan l’embaràs comença despuntar. Un tòpic d’ascensor que, com tots, té la seva part de veritat. D’entrada, ens obliga a repensar la nostra organització diària per assolir la ànsiada conciliació. Una paraula que ens sona a utopia del segle XXI quan trobem poques facilitats per complir amb el nostre treball i, alhora, amb l’educació dels nostres fills. Dues responsabilitats que hem contret amb la societat que necessiten temps i dedicació, i la segona, a més, contacte i afecte, doncs no es pot exercir-se la maternitat ni la paternitat enviant missatges des de la BlackBerry. «Els nens i les nenes són el futur de la societat; no creixen com a herbes salvatges en la cunetes del camí. Cuidar a les dones mares -i als pares, afegeixo jo- és cuidar també a la infància i promoure adults en harmonia amb si mateixos. Un societat que es consideri avançada ha de tenir això ben present», afirma la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre.

Una cultura obsoleta

Doncs no debem ser una societat gaire avançada quan, com reconeix la pròpia Cánovas, valorem millor el treball que la maternitat/paternitat, que sovint es considera com un fet estrictament privat i femení. Aquesta absència de valoració social es reflecteix en les polítiques socials del nostre país. A Noruega, Finlàndia i Dinamarca, les baixes remunerades per maternitat són fins a de un any, enfront de les 16 setmanes d’Espanya. L’estudi de la Comissió Europea titulat Flexibilitat en l’horari laboral i igualtat de gènere revela que, en països com Dinamarca, Suècia, Alemanya, Finlàndia i Noruega, entre el 50% i el 62% dels assalariats tenen cert grau de flexibilitat en el seu horari laboral. Aquest percentatge, a Espanya, és només del 15,5% en el cas dels homes i del 15% en el de les dones. Per no parlar dels horaris partits que aquí es practiquen.

«No és qüestió de diners sinó de cultura», assegura la professora de l ‘IESE i experta en conciliació Nuria Chinchilla. En la majoria dels casos, la nostra cultura empresarial valora el “presentisme” per sobre de la consecució d’objectius. «Està millor vist absentar-se del treball al migdia per practicar jogging i sortir tard de la feina que marxar aviat encara que hagis treballat el mateix nombre d’hores», explica Judith Aparicio, exdirectiva de RH a Sara Lee i investigadora sobre educació per a la Universitat de Barcelona. Aparicio, després de la baixa maternal, va optar per diferents mesures: treballar des de casa, reduir jornada i apostar per la flexibilitat horària. No obstant això, va topar amb la incomprensió d’alguns companys i superiors, i la seva necessitat de conciliar va ser un fre en processos de headhunting. «Quan els preguntava sobre polítiques de conciliació, em contestaven amb subterfugis i ja no em tornaven a trucar».

De vegades aquesta cultura obsoleta, pròpia de «homes del segle passat» tal com la defineix Nuria Chinchilla, es tradueix en mobbing o en acomiadaments improcedents. Aquest va ser el cas de Mònica Calvet: Calvet treballava com a cap de Vendes en una companyia del sector industrial que s’havia compromès a finançar-li parcialment un EMBA en ESADE i a promoure-la a un lloc de més responsabilitat. Poc després de ser admesa a l’EMBA es va quedar embarassada i l’empresa va trencar el pacte. Ja durant l’embaràs va ser apartada de les seves funcions i va deixar de percebre la seva comissió comercial. Després de la baixa maternal, va ser assignada a un nou lloc que res tenia a veure amb el pla de carrera acordat. El desencontre va ser tal que, als tres dies, va ser acomiadada de forma improcedent com va reconèixer la mateixa empresa. «El curiós és que els meus caps creien que m’estaven ajudant; estaven convençuts que ja no podia exercir el lloc de treball que tenia fins llavors i que aquesta era la millor manera que romangués en l’empresa i atengués al meu fill. I això que mai vaig demanar cap reducció de jornada. Només pensava reduir el temps del dinar per sortir abans», explica. Ara Calvet és sòcia i codirectora de Living the City, un club d’oci exclusiu per a dones. Està satisfeta d’haver creat una empresa d’acord amb els seus valors però deplora que «calgui sortir del sistema per poder gestionar el teu temps, amb la pèrdua de talent femení que això suposa per a les empreses. Les empreses necessiten estar gestionades per homes i per dones».

Ara bé, les organitzacions no són les úniques responsables d’aquesta cultura. Cristina García, exabogada especialitzada en Dret Marítim i propietària de tododinosaurios.com, explica que els clients d’un bufet d’advocats «volen que estiguis sempre disponible, anar a l’advocat un cop acabada la seva feina i començar les reunions a les vuit de la tarda. Hi ha molt poca empatia». Cristina García va deixar el seu treball d’advocada poc després de reincorporar-se després de la baixa laboral i, anys després, va muntar el seu propi negoci.

Reconciliar família i feina

Tal com explica Gemma Cánovas, “existeix una escissió entre el món productiu i la criança dels fills que sovint provoca que les dones atenguin els conflictes quotidians entre família i treball sense que es noti, com si fos una debilitat femenina”. Moltes prefereixen dir que arriben tard al treball per un embús abans que reconèixer que han hagut d’acompanyar al seu fill al metge.

No obstant això, com afirma Nuria Chinchilla, «tot és sistèmic. Empresa, família i societat formen un triangle; el que ocorre a qualsevol àrea influeix en totes les altres. L’empresa ha d’entendre a l’empleat com una persona completa. Una empresa que busca resultats a curt termini i va estripant persones a curt termini és un negoci, no és una empresa».

Tenir el cor partit entre família i feina ens provoca una mena d’esquizofrènia que ens pot portar directament a la consulta del psiquiatra. Natalia Gómez del Pozuelo, consultora, professora d’ICADE i autora de Buen padre, mejor jefe, creu que «les dicotomies ens impedeixen desenvolupar-nos. És més saludable que hi hagi vasos comunicants entre família, treball i benestar personal. Dividir la vida en compartiments estancs és una actitud masculina que a les dones ens resulta incòmoda». Gómez del Pozuelo creu que les noves tecnologies ja estan esborrant aquestes diferències, doncs podem fer la compra per Internet des de l’oficina o llegir e-mails de treball a casa. «L’interessant és fer que la tecnologia vagi a favor teu, no en contra teva, que et permeti portar una vida unificada», conclou l’escriptora.

A més del fet que ja ningú discuteix que «quan podem conciliar estem més motivats, més creatius, més eficaços, i més concentrats», Gómez del Pozuelo també afirma que ens fa moltíssima falta «traslladar les habilitats d’un entorn d’un altre», tal com defensa en el seu llibre. Per exemple, afirma que «en l’ambient familiar deixem el nostre ego a un costat, reconeixem que no ho sabem tot, utilitzem més els sentiments. En canvi, en el treball no tirem la tovallola quan volem complir un objectiu. La comunicació és dificilíssima en els dos àmbits i, en molts casos, les mateixes estratègies serveixen per tots dos». Com a excap de RH a Sara Lee i actual coach, Judith Aparicio assegura que «ser mare em va ajudar a entendre a les persones de forma global, no només com a mers empleats, i a fer que se sentissin més valorades i felices. Cal acaronar al personal com acaronem als nostres fills, practicant l’escolta activa, celebrant els èxits»”.

Tant Gómez del Pozuelo com Judith Aparicio creuen que la conciliació no és una quimera: «Es pot ser cap, reduir jornada i complir amb objectius. Cal organitzar-se millor, delegar més, centrar-se en projectes concrets on puguis aportar valor, limitar el teu temps de resposta i gestionar molt bé l’agenda. Reduint el teu temps t’obligues a ser més productiva» assegura Aparicio. Natalia Gómez del Pozuelo ha estat directora general amb jornada reduïda i anima a directius i directives a fer com ella «cal donar exemple a la feina i no tenir por que ens comparin amb altres». De forma similar s’expressa la psicòloga Gemma Cánovas en el seu llibre El oficio de ser madre: «no totes les dones desitjaran aprofitar el seu dret a una reducció de jornada, però és important que les que vulguin ho plantegin amb fermesa, no com si demanessin un favor». Nuria Chinchilla, no obstant això, creu que per negociar condicions de flexibilitat el millor «és apel·lar a objectius i explicar com els acomplirem». Per la seva banda, Mònica Calvet, funadadora de Living the City, pensa que moltes empreses ja estan canviant els valors a causa de la incorporació de noves tecnologies i de directius joves amb una nova visió de la conciliació entre vida familiar i empresarial.

A la professora de l’IESE, no li agrada la paraula «conciliació», sinó que prefereix parlar de «integració», de com integrar família i treball en la nostra vida per desenvolupar-nos de forma integral, no fragmentada. Es tracta d’un concepte que va més enllà de fixar horaris. Consisteix a decidir com volem viure la nostra vida, a convertir-nos en amos del nostre destí, tal com resa el títol del llibre de Nuria Chinchilla i Maruja Moragas Dueños de nuestro destino. «Primer cal conciliar amb tu mateix i, després, amb la teva família i la teva professió. No podràs negociar des de la maduresa si no has definit les teves prioritats. Cal parar-se a reflexionar les decisions més importants de la teva vida: amb qui et cases i hi tindrás fills, on vas a viure i amb qui vas a treballar, és a dir, en quin tipus d’empresa; si et fiques en la gola del llop, després no et queixis».

De vegades és el nostre fill el que ens posa davant del mirall i ens dóna la força per plantejar-nos un canvi o ens inspira. «Em vaig plantejar si simplement els diners havia d’entrar i sortir en la meva vida o si realment li donava un valor al temps que dedicava a guanyar diners. Vaig aconseguir aixecar-me abans i planificar el dia en silenci perquè la meva vida no fos només treballar i dormir. Si busques temps en trobes, però si no hagués nascut la meva filla, no m’hauria adonat del valor del temps i hagués seguit en una roda», explica Judith Aparicio. Per ser amos del nostre destí hem de començar per ser amos del nostre temps.

On trobar la revista Business Woman

La distribució de Business Woman ha estat una mica embolicada. Pels que l’heu buscada i no l’heu trobada, us deixo l’enllaç a la web de la revista. Allà trobareu un pdf on consultar a quins quioscos està la revista.

De totes maneres, ja sabeu que si em deixeu un comentari aquí us l’enviarem de franc a l’adreça que em digeu.

Business Woman arriba als quioscs

Ja la tenim aquí (o gairebé). A partir de la setmana que ve, la revista Business Woman ja es trobarà als quioscs, en alguns aquest dissabte. Quins nervis! Tinc moltes ganes de saber la vostra opinió així que si em deixeu un comentari em posaré en contacte amb vosaltres per correu electrònic per tal de fer-vos arribar un exemplar.

De moment us deixo l’editorial que és una declaració de principis del que vol ser Business Woman.

 

Editorial

La situació econòmica del país és preocupant. Per buscar possibles vies de solució el president del Govern demana reunir-se amb l’elit empresarial. Els 37 representants de les grans companyies espanyoles arriben a l’hora assenyalada desafiant el fred del matí amb els seus vestits foscos. El protocol fa que prenguin seient en una taula en forma d’U en funció del volum de facturació de les seves empreses: els grans se situen en el centre, al costat del trio del Govern; en els dos extrems queden les dues úniques dones convocades.

Aquesta és la foto d’una cara de la realitat; l’absència de dones en els centres de poder econòmic. Un recent estudi apunta que, dels 500 consellers de les societats de l’Ibex 35, només 54 són dones, i encara el 20% de les empreses de l’índex no tenen presència femenina en els seus consells. Però la realitat és polièdrica i a Business Woman volem fer la foto de les altres cares, les de les dones executives i emprenedores que lideren importants empreses, que dissenyen estratègies i gestionen recursos dins de les companyies, que s’han llançat a engegar el seu propi projecte, que estimen el seu treball. Dones decidides i decisives, lluitadores i creatives, amb caràcter i estil propi.

A Business Woman volem oferir a les nostres lectores (i lectors) experiències i reflexions inspiradores, així com tota la informació d’interès per a les professionals. En definitiva, recursos i suports per progressar en el seu treball, per animar-les a fer emergir el seu talent a l’empresa.

La crisi financera ha posat de manifest les mancances del nostre model econòmic. Per repensar-ho fan falta més que mai la visió i els valors femenins. Existeix l’oportunitat, però sobretot la necessitat, que les dones liderin un canvi en les empreses per fer-les més flexibles, més humanes, més conscients de la seva funció social. Fins avui les dones s’han incorporat massivament al món del treball i s’han adaptat a les estructures econòmiques. Ara és el moment de transformar-les, de canviar la foto. Per això ara neix Business Woman, per acompanyar-les en aquest viatge.

 

Nova revista Business woman

Ja fa més de set setmanes que no actualitzo aquest blog. Set setmanes de dedicació intensiva a un nou projecte: la revista Business Woman, la primera revista destinada a dones executives i emprenedores i que es vendrà en quioscos. Es començarà a distribuir després de Nadal.

A Business Woman volem oferir a les nostres lectores (i lectors) experiències i reflexions inspiradores així com tota la informació d’interès i recurosos per progressar en el seu treball, per animar-les a fer emergir el seu talent en l’empresa i també per donar major visibilitat a les directives i empresàries.

Hi haurà una entrevista a una directiva que en aquest primer número és Bettina Farreras, consellera delegada de Bassat Ogilvy, un esmorzar-conversa amb professionals d’una àrea concreta que en aquest cas són les directores de recursos humans de Saba, Lacer i Codorniu. També un reportatge de tendències de mercat, articles pràctics i una secció amb moda bellesa, viatges, recomanacions culturals… Una secció a la qual tinc especial carinyo és Lovework, sobre persones que fan el que estimen o estimen el que fan. Per començar hem parlat amb persones molt interessants que han fet de la seva afició la seva professió i també amb Pilar Jericó, Borja Vilaseca o Eva Perea que ens va orientar sobre a qui entrevistar.

Estic molt il·lusionada i convençuda de què agradarà a moltes dones (també homes!) que troben a faltar una revista com aquesta. Tant de bo en aquest any que comença es facin realitat i arribin a bon port tots els nostres projectes com aquesta nova revista. Segur que sí.

Feliç 2011.