Archive for Economia i consum ètics

L’economia del bé comú (o del sentit comú)

Davant l’enfonsament, a més de la lògica indignació, de la inevitable desesperació, del individualisme (o fins i tot la desvergonya) d’alguns) i les proclames naïf d’altres, per sort hi ha qui hi busca solucions, potser millorables, però possibles. Una d’aquestes persones és Christian Felber, professor de la Universitat Econòmica de Viena, que el dilluns dia 4 va ser a Barcelona presentant el seu llibre La economía del bien común publicat per Deusto.

Vaig descobrir Christian Felber a través d’el programa Singulars que dirigeix Jaume Barberà . Precisament aquest gran periodista va ser l’encarregat de presentar la conferència de Felber. Barberà va assegurar que en temps d’emergència no hi ha lloc per la neutralitat. Per això ha pres partit per “denunciar als que han trencar els nostres somnis” i procura fer la seva feina de la millor manera possible, tal com recomana que fem tots, sigui quin sigui el nostre ofici.

Una solució per a Espanya

Abans de parlar del sistema econòmic alternatiu de l’economia del bé comú, Felber va voler fer un breu apunt sobre com salvar l’euro. Per a ell, les mesures que s’hi estan prenent no serveixen. Només hi ha una possible sortida però és un tabú. Consisteix en què el Banc Central Europeu (BCE) garanteixi el deute públic de la zona euro. A canvi, els països endeutats, com ara Espanya, es comprometen a repagar el deute tot aplicant un impost sobre la propietat privada. La propietat privada a Espanya és de 4 bilions, cinc vegades més que el deute públic. Més de dos terços d’aquesta propietat privada estan en mans d’un 10% de la població. Si durant cinc anys, aquest 10% de la població pagués un 1% d’impostos sobre les seves propietats, en cinc anys el deute públic es reduiria al 45%.

Aquesta solució no se l’ha tret l’austríac de la màniga, sinó que és la mateixa proposta que va fer fa un parell de mesos el Boston Consulting Group al seu informe Back to Mesopotamia. Tanmateix Felber no va parlar del deute privat de les grans empreses espanyoles que, amb Florentino Pérez al capdavant, segons The New York Times, és el gran problema econòmic d’Espanya. Així ho afirmen economistes com Santiago Niño Becerra o Jonathan Tepper, també a Singulars.

Pel que fa a l’economia del bé comú, Felber va explicar les bases de la seva teoria. El sistema capitalista actual es basa en l’afany de lucre i en la competència. Dos valors que treuen el pitjor del ésser humà. Però aquests principis no són lleis naturals sinó que es poden canviar i s’haurien de canviar per altres dos valors: el bé comú i la cooperació que són els que ens permeten créixer com a persones. El problema del sistema actual és que hem convertit el mitjà, el creixement econòmic, en l’objectiu, quan la finalitat de tota activitat econòmica ha de ser el bé comú. El concepte del bé comú ja apareix en la Política d’Aristòtil i en la majoria de constitucions europees de forma ímplícita. (recordo que l’article 33.2 de la Constitució Espanyola proclama la funció social de la propietat privada que més o menys ve a ser el mateix).

Més enllà de la Responsabilitat Social Corporativa

En l’economia del bé comú, una empresa, quant millor tracti al medi ambient, als empleats, als proveïdors, etc., més èxit econòmic tindrà. Perquè aquesta utopia esdevingui realitat, Felber ha ideat un instrument: el balanç del bé comú. En el sistema capitalista actual, ens trobem amb dues eines per mesurar l’èxit econòmic: el P.I.B, a nivell macro, i el balanç, a nivell micro. Totes dues mesuren el creixement econòmic, però no donen informació d’aspectes fonamentals com ara, si l’empresa ven armes o aliments ecològics, si contamina o no, si tracta igual a homes i dones, si produeix a la Xina amb obrers treballant en condicions penoses o si satisfà necessitats reals de les persones. Amb el balanç del bé comú s’analitzen entre 15 i 20 factors que donen resposta a aquestes preguntes.

D’entrada, el resultat d’aquest balanç podria ser un certificat que, posat al costat del codi de barres, doni informació fonamental en la decisió de compra. L’objectiu final és que el balanç sigui d’obligatori compliment i vagi acompanyat d’unes polítiques d’incentiu (taxes reduïdes sobre plusvàlues, taxes de duanes reduïdes, crèdits amb interessos reduïts, prioritat en compres públiques…). El balanç del bé comú suposaria la superació dels actual instruments de RSC que, en la majoria dels casos, no són més que un rentat de cara per a les empreses doncs són voluntaris, elaborats pels propis interessats i sense conseqüències legals.

Per una altra part, l’economia del bé comú també implica reduir l’esquerda salarial establint un salari màxim. A la conferència vam fer un experiment: vam votar quin hauria de ser aquest salari màxim en relació al mínim. La votació la va guanyar el factor 6, és a dir, que si el mínim són 1.000 mensuals el màxim hauria de ser 6.000 euros al mes. Felber va explicar que a totes les seves xerrades fa aquest experiment i en el 90% dels casos guanya el factor 10. Una proposta prou raonable que és a anys llum de l’abusiva realitat. A Àustria els sous més alts són 800 vegades el salari mínim, a Alemanya 5000 vegades, a USA 65.000 si ens centrem els sous de la indústria i si ens fixem en els de la indústria financera, arriben a ser 360.000 vegades el salari mínim.

Passant a l’acció

L’economia del bé comú no és només una teoria sinó una ONG creada el 2010 a Àustria per Felber i 15 empresaris pioners per difondre i portar a la pràctica el seu model econòmic alternatiu. Actualment compta amb prop de 700 empeses que fan o volen fer el balanç del bé comú i casi 2000 particulars que la recolzen. Economía del bien común ha començat a treballar també a l’Estat espanyol des de fa sis mesos, tal com va explicar la seva representant, Ana Moreno.

La particularitat de la proposta de l’economia del bé comú és que busca una alternativa econòmica i social dins el marc legal existent. Senzillament hem de posar en pràctica aquells valors que fan tan bonic a les nostres constitucions. Però com podem dur-ho a terme amb la classe política que tenim? (això va preguntar, més o menys, la convidada especial del conferenciant, una nena de 10 anys). Segons Felber, és obvi que els polítics no ens faran cas perquè la gran majoria es dediquen a afavorir els interessos dels seus amics. Aleshores, cal començar a organitzar i assajar nous processos democràtics, noves formes de participació. “Al cap i a la fi portem molts pocs anys de democràcia en la història de la humanitat. No és que el model democràtic sigui invàlid sinó que hem de passar a la democràcia 2.0” Em quedo amb la idea que qualsevol canvi econòmic necessita d’un canvi polític.

Peak oil o l’enfonsament del Titànic

La primera persona a qui vaig sentir parlar del peak oil va ser a Pau Riba en el programa El convidat de TV3. Potser per a alguns això seria motiu suficient per donar cap mena de credibilitat a aquesta teoria, perquè en Pau Riba és un hippy que està com una cabra. Jo en canvi l’admiro per la seva intel·ligència, la seva independència i la seva capacitat d’anar amb sandàlies sense mitjons tot l’any. A partir d’aquí, com sol passar sovint, vaig començar a sentir peak oil per tot arreu. És com aquell fenomen que fa que les embarassades només vegin bombos o que quan et trenques la cama et sembli que tothom va amb crosses. “Això és el peak oil”, fèiem broma quan vam omplir el depòsit del Golf fa unes setmanes i ens va costar 77 euros i escaig. I això que la situació no tenia ni punyetera gràcia.

Una nit vaig decidir investigar més sobre el peak oil i a la riba de la meva taula de fusta em va arribar aquest missatge en una ampolla. En el silenci de la nit, acompanyada pels vapors del brandy, les paraules del científic visionari ressonaven com un relat de H.G. Wells. Aleshores vaig sentir un calfred, l’aterradora certesa, tot i que en el fons ja ho sospitava, de que aquesta crisi mai acabarà perquè no és cap crisi, és un naufragi. Em vaig adonar que el futur esfereïdor que ens presenta el capítol dos de la magnífica sèrie Black mirror té la seva raó de ser. Des d’aleshores vaig vagant per la coberta del Titanic amb els peus mullats no sabent si quedar-me on sóc ballant al so que toca l’orquestra, si saltar a l’aigua i nedar o abordar algun dels bots que han salpat (ocupats per qui ja sabem).

Però què és el peak oil?

El científic visionari autor del missatge es diu Antonio Maria Turiel, és llicenciat en matemàtiques i doctor en física i treballa a l’Institut de Ciències del Mar. Des de fa temps explica a The oil crash per a qui el vol escoltar què és el peak oil, i les seves conseqüències. El concepte de peak oil, és a dir, el pic màxim de producció del petroli el va formular el geofísic americà Martin Hubbert l’any 1956. Segons Hubbert, la gràfica de l’extracció d’un pou de petroli en el temps (però també d’un de carbó o de mineral) descriu una campana de Gauss amb un punt màxim. A partir d’aquest punt, comença una davallada tan ràpida com el seu creixement fins a la fi de la seva explotació perquè ja no és rendible, perquè cal més energia per extraure el petroli romanent que la que en pugui proporcionar.

Els primers jaciments del petroli es van trobar buscant sal a Pennsilvània, als Estats Units, el 1879. En aquell temps, on hi havia un jaciment, pràcticament hi havia prou amb gratar una mica la terra perquè sortís disparat un sortidor de petroli com hem vist tantes vegades a les pel·lícules i als dibuixos animats. El petroli va permetre un creixement econòmic sense precedents, que també va implicar un desenvolupament social a tots els nivells. Des d’aleshores el consum i la dependència del petroli no han fet més que augmentar exponencialment i en canvi el petroli (lògicament, tractant-se d’un recurs finit) ha anat disminuint. Cada vegada s’ha d’invertir més, construir plantes petrolíferes a llocs més inaccessibles per extraure un petroli que, al ritme de consum actual, cada vegada dura menys. M’agrada la comparació que va fer Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions i doctor en energia elèctrica per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, en aquesta entrevista al programa Singulars. Coderch assegura que “hem actuat com si el petroli fos una renda vitalícia i en realitat és un dipòsit de diners heretats inesperadament. Enlloc de viure dels interessos ens hem dedicat a gastar-nos el capital”.

Hubbert l’any 1956 va predir que els Estats Units arribarien al peak oik als anys setanta. Aleshores ningú el va creure però així va ser. Aràbia Saudí va arribar el 2010, segons afirma Robert Hirsch, ex responsable d’investigació del grup Exxon i autor d’un informe sobre el peak oil per al Departament d’Energia dels Estats Units. El novembre de 2009 el diari The Guardian va publicar que l’AIE (Agència Internacional de l’Energia), estava falsejant les dades sobre les reserves de petroli. Un any després la pròpia AIE reconeixia que s’havia arribat al pic internacional del petroli el 2006.

I a partir d’ara què?

Sembla que el peak oil hauria de donar ales als defensors de l’energia nuclear sinó fos perquè el pic de l’urani, o s’ha assolit al o està a punt d’assolir-se. Per no parlar del petit detall dels danys col·laterals que produeixen els accidents nuclears com el de Fukushima. Alguns pensaran que per fi, per força els pengen, entrarem de ple en les renovables. I aquí ve el meu desengany.

Durant uns anys vaig estar escrivint una secció al Dossier Econòmic de Catalunya patrocinada per l’ICAEN, (Institut Català de l’Energia) on fèiem difusió de les energies renovables com alternativa de futur. Ara sé que realment no són una alternativa. En una presentació d’Antonio Turiel descobreixo que cap renovable pot comparar-se al petroli pel que fa a densitat energètica, que caldria cobrir tota Espanya de generadors eòlics, o cobrir l’equivalent a dues províncies de plaques solars fotovoltaiques per produir tot el que consumim. Per no parlar que es necessita petroli per fabricar plaques fotovoltaiques. I cotxes elèctrics. I els pesticides que utilitzem per conrear aliments amb els nivells de producció actual. I gairebé tot el que veiem i toquem cada dia. D’aquí el col·lapse econòmic en el que ja ens trobem.

Una bonica paraula: decreixement

Fa uns temps era una filosofia de vida, una opció personal. Ara no és una utopia sinó una crua realitat per a molts. Falten molts anys perquè deixem de viure del petroli però el decreixement forçós ja ha començat. Pot ser una caiguda en picat o un aterratge suau, depèn de nosaltres, de què baixem el ritme i ens hi acostumem. A un país civilitzat com Dinamarca, hi ha tota una política estatal dirigida a preparar-se per viure sense petroli al 2050. A Barcelona si més no, comptem amb la iniciativa voluntariosa de Barcelona en Transició.

No sé si arribaré a veure aquesta nova societat però ja estic començant a veure i viure un procés de transició. Patirem però també sentirem un alleujament. L’obsessió pel creixement s’ha acarnissat en la nostra salut mental i física i en la del medi ambient. En qualsevol cas, veure com, poc a poc, ens comencem a organitzar és un espectacle interessant per observar des de la coberta del Titanic.

Us deixo amb la canço de Molotov El mundo se va a acabar que ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquesta entrada.

embedded by Embedded Video

Enric Duran: “Vull estendre la desobediència”

Enric Duran (Foto de Gianluca Battista per al diari El País)

El trobo en un lloc que havia estat centre de teràpies naturals ara “col·lectivitzat”. Sortidors d’aigua lliscant per la paret, imatges de deus orientals i fil musical digne del Natura. L’Enric Duran, conegut com el Robin Hood dels bancs, apareix amb el cabell revoltat i la mirada fosca, a voltes intensa, a voltes perduda. Mesura molt les seves paraules que he d’anar extraient com qui pica pedra a la mina. Potser és que estic avesada a entrevistar persones amb el discurs preparat per vendre o vendre’s. Només cap al final de l’entrevista, sembla còmode.

Més enllà del personatge, tots aquells que vulgueu explorar alternatives en aquests temps d’enderroc podeu fer-vos amb la publicació Rebel·leu-vos que impulsa la Cooperativa Integral Catalana , el col·lectiu del qual forma part Enric Duran. Hi trobareu exuberància d’informació i d’enllaços a webs sobre diversos àmbits del que anomenen “l’autogestió de les nostres vides”.

Quin és l’origen del teu activisme i compromís social?

Va ser a a partir l’any 98, a través de la lectura. Jo estava en un món totalment diferent, el del tenis taula d’elit (era entrenador del seu germà, Marc Duran, subcampió mundial) i per una sèrie de circumstàncies personals em vaig posar a llegir llibres que fins aleshores no havien arribat a les meves mans. Llibres llibertaris, marxistes, sobre desobediència civil… Va ser important la lectura de Tenir o ésser d’Erich Fromm.

I a partir d’aquí, què?

Vaig decidir a aportar el que pogués al canvi social i vaig anar coneixent molts col·lectius i entitats . Ha estat un no parar des de llavors.

Vas obtenir 492.000 euros de 39 bancs en préstecs que o pensaves tornar. Com se’t va ocórrer fer la teva acció contra els bancs? D’on vas treure els coneixements necessaris per dur-la a terme?

La major part la vaig anar aprenent amb la pràctica. Alguns elements, però, me’ls va explicar una persona del món empresarial que havia estat obtenint préstecs amb unes nòmines no verídiques per a projectes emprenedors pels quals li era molt difícil obtenir finançament. Em va suggerir que aquest mètode es podia fer servir per a d’altres objectius vinculats a moviments socials.

La teva acció era molt planificada o anaves fent sobre la marxa?

Tenia planificat que volia fer-ho públic quan s’acabés però no sabia quan acabaria ni quants diners en trauria. Depenia de com anés.

Sempre has dit que actuaves en solitari, però quina vida portaves mentre feies això? Et dedicaves en exclusiva a la teva acció?

Aleshores estava vinculat a l’Infoespai. Des d’allà, a partir del 2006, impulsàvem el moviment pel decreixement i tot una sèrie de iniciatives destinades a construir alternatives al capitalisme.

I ells no hi tenien res a veure?

Sí que hi tenien a veure perquè eren els destinataris dels recursos que obtenia. Jo volia els destinar allà on fessin falta i el primer àmbit era el meu entorn més directe on feien projectes de transformació social als quals hi estava directament vinculat.

Aleshores si que ho sabien

(dubta), quan ho van haver de saber ho van saber.

En quina situació estan els teus processos judicials i com creus que es resoldran?

(Rumia)Encara no ha acabat el procés d’instrucció de la causa penal. Potser quan acabi en podrem tenir una idea del calendari però havia de durar un any i ja en porta tres.

Però els teu advocats que t’han dit sobre quines possibilitats tens?

No és gaire important el que diguin els advocats.

No et preocupa la teva situació?

La meva estratègia és estendre la desobediència civil més enllà del meu cas personal. L’important és que puguem fer el que creiem sense tenir cap por a les conseqüències que pugui tenir.

¿I tens pendents processos civils de reclamació de quantitat?

Moltíssims, però no m’afecten en res perquè sóc insolvent.

Ara treballes en la Cooperativa Integral Catalana integral, en què consisteix?

És una iniciativa de transició per construir una societat més enllà del capitalisme en la qual cobrir totes les necessitats bàsiques (habitatge, treball, salut, educació…) en base a la cooperació social deixant de banda els valors del capitalisme; els mercats, la competència, l’individualisme…

Quantes persones la formen?

Mmmm…. Al voltant de unes 1000 persones s’han donat d’alta com a socis. Més enllà de ser socis però hi han unes tres mil persones que hi participen en el procés.

Com s’organitza? Hi ha diversos graus de participació?

Hi han tantes formes de participació com la vida perquè és un model de vida. Es pot formar part d’una comunitat, assistir a les assemblees, participar en grups de treball, assumir tasques, fer aportacions econòmiques… N’hi ha tantes com tinguem capacitat d’imaginar.

Un dels objectius de la CIC és promoure la desobediència

La desobediència és una eina per empoderar-nos , per derivar recursos que no creiem que hagin d’anar a l’Estat.

També en la publicació Reveleu-vos animeu la gent a esdevenir insolvent. La presenteu com una situació que obre un munt de possibilitats noves però d’altra banda no té marxa enrere

En general no, tot i que hi han deutes que prescriuen. Nosaltres ho entenem com un pas endavant, com un canvi de vida amb una sèrie d’avantatges a l’abric de la Cooperativa Integral i que per tant val la pena. De les persones que participen a la cooperativa un 20% ha optat per aquesta via.

La CIC és una organització paral·lel a l’Estat però que es regeix per la Llei de cooperatives. No és una mica contradictori emparar-se en la Llei per impulsar una organització que és basa en la desobediència?

No es regeix per la Llei de cooperatives sinó que utilitza les lleis per construir alternatives d’autogestió creant marcs de protecció que permetin tirar endavant aquestes iniciatives sense que puguin ser atacades legalment. La Cooperativa Integral Catalana és més que una forma jurídica. És un procés autònom de moviment social protegit per unes eines jurídiques.

Dius que la Cooperativa Integral és una iniciativa de transició. De transició a què?

Cap a una nova societat després del capitalisme. Una societat que no té una definició clara perquè es va construint amb la pràctica però que un company l’ha definit com a ecodemocràcia cooperativa.

No creus en l’Estat com a organització?

Amb l’Estat tal com el coneixem, que és una estructura jeràrquica de dalt a baix, no. L’estructura de l’Estat beneficia al control per part del poder financer mundial. Està clar que aquests grups financers tenen molt més poder del que pugui tenir la població que hauria de ser la influència principal per tal que l’Estat s’orientés al bé comú. En no ser així cal crear estructures que realment primin el bé comú.

Col·lectivització no sona a comunisme?

No, col·lectivització ve de la revolució llibertària del 36. Es tracta de què les coses siguin comunes, del poble i amb una gestió assembleària en el qual la gent implicada també tingui un grau més de participació en la presa de decisions.

Però si la Cooperativa va creixent la gestió de les assemblees s’anirà complicant…

La idea és anar descentralitzant. Cada cop hi ha més assemblees per diversos àmbits i si la gent està més concentrada en els seus projectes locals participa de forma més esporàdica en les assemblees generals. Hi ha un ritme natural que facilita aquest procés.

Quins són els vostres projectes més immediats?

El més de maig i juny estem centrats en la campanya d’insubmissió fiscal. És el primer any que el nostre moviment organitza una crida a la insubmissió fiscal que va més enllà de la insubmissió militar i alhora pot ajudar a finançar projectes autogestionats. Aquests projectes estan reconstruint serveis públics de manera que té sentit s’hi destinin part dels impostos.

És una decisió arriscada..

L’experiència demostra que en la majoria de casos es acceptada pel Ministeri d’Hisenda respon amb el silenci o fins i tot ingressant els diners quan la declaració surt a retornar. Cal presentar una carta explicant quin percentatge deixes de pagar per insubmissió fiscal per a destinarlo a projectes socials acompanyat d’un comprovant de la donació. Tots els detalls estan explicat al manual de desobediència econòmica).

D’altra banda, estem treballant en la compra de la web del diari Público, juntament amb els extreballadors.

Amb tant d’activisme tens temps per tu? Què t’agrada fer en el teu temps lliure?

El meu temps lliure el dedico a àmbits variats de la CIC. Per exemple, una excursió a la muntanya acaba convertint-se en una visita a finques que ens ofereixen.


Ecofashion: la passarel·la de moda ecològica

Després de tanta olor a encens, fulls amb mandales anunciant teràpies naturals, degustacions de pa d’espelta i llet d’ametlles, saris i rastes, al final trobo unes rosses espaterrants amb vestits cenyits i talonassos, recolzades en una barra de bar amb música lounge. Sóc a Ecofashion, el certamen de moda ecològica dirigit per Alice Sunçais que va tenir lloc a la fira Biocultura al Palau Sant Jordi de Barcelona el 4 de maig. Com a mestra de cerimònies, maquillada i pentinada amb tupé per l’ocasió, Valentina Thörner, l’autora del bloc Sostenibilidad y Minimalismo i del projecte 333 que ja vaig comentar en aquest post sobre slow fashion. També hi participa Gema Gómez, dissenyadora, fundadora i ànima de la plataforma Slow Fashion Spain. La Valentina ens anima a comprovar que els vestits ecològics no són “sacs de patates” i la Gema, elegant amb texans i samarreta, ens exhorta a “contemplar la bellesa del que no es veu: matèries orgàniques i producció local amb segells certificats”.

La desfilada Ecofashion de moda ecològica la integren la marca anglesa de gèneres de punt Liv, la dissenyadora barcelonina Cristina Salguero amb la col·lecció Pure Green, Ecoology, la marca d’Eva García i Carmen Tous també de Barcelona i Elena García, espanyola establerta a Londres. Es tracta de roba urbana molt posable, de línies senzilles i colors llisos que llueixen models altes, primes i guapes. De Liv destaquen els jerseis amorosos i un vestit de ratlles primes amb rebeca a joc digne d’un passeig vora mar a la Costa Blava dels anys 60. De Pure Green, els pantalons setinats i les bruses abullonades en seda de cànem. Ecoology presenta una línia de vestits i faldilles cenyits en negre i una altra de roba més vaporosa com el vestit amb farbalans laterals que la model agita amb simpàtics saltirons. La col·lecció d’ Elena García és la que em sembla més atrevida i exquisida amb creacions subtils i delicades com vestits de ceba. Gema Gómez seguda al meu costat, em xiuxiueja que aquests vestits han estat confeccionats amb seda ahimsa, recollida després d’esperar que el cuc completi el seu cicle vital i abandoni el capoll transformat en papallona

La promotora de Slow Fashion Spain, enlloc de moda ecològica, prefereix parlar de moda sostenible doncs aquest concepte engloba tant l’equilibri amb l’entorn natural (cultius orgànics lliures de pesticides, tints naturals, respecte als animals) com amb l’entorn laboral, tal com puntualitza en la xerrada donada a Ecofashion. Per Gema Gómez, la sostenibilitat està lligada a durabilitat doncs “no ens podem permetre comprar cada 6 mesos 5 o 10 peces de robar i anar-la llançant als abocadors al mateix ritme”. Gómez recorda que la indústria tèxtil és una de les que més abocaments genera i ens revela algunes dades esfereïdores: els metalls pesats i l’antimoni que s’utilitzen per fabricar el polyester es troben en els peixos que apareixen morts a les nostres costes. Pel que fa al cotó, ocupa només un 3% de la superfície cultivable del món però en canvi acapara un 25% dels pesticides que es fan servir. A més, per fabricar una senzilla samarreta de cotó es consumeixen 2700 litres d’aigua. La seda té les seves pròpies víctimes: els cucs, que un cop han ja han filat la seda, són rostits dins els capolls per tal d’apropiar-se’n.

Les bones pràctiques en la indústria tèxtil vénen certificades per diversos segells. La Gema Gómez ens recomana GOTS per ser el més complet doncs inclou aspectes ambientals i socials i cobreix tota la traçabilitat del producte. A més de la moda ecològica, Gema Gómez destaca altres iniciatives slow fashion: el DIY, les botigues i mercats de segona mà i vintage, el minimalisme com el de l’esmentat Projecte 333 o el de la firma Mimètik BCN amb les seves peces versàtils i de producció local. També ens mostra alguns exemples de reciclatge com les estiloses bosses de la firma anglesa Elvis & Kresse, fetes amb mànegues de bomber i que es venen a Harrods com article de luxe (la qual cosa em recorda les bosses fetes a partir de banderoles publicitàries de Demano o Vaho). Però segurament el més ecològic és el disseny cradle to cradle, peces biodegradables com les increïbles sabates holandeses OAT Shoes que es poden llençar directament al compostador.

Per més dades sobre la indústria tèxtil, os aconsello consultar el darrer número de la revista The Ecologist dedicat a la moda ecològica i per riure una mica, un vídeo de la divertida sèrie Flight of the Choncords. Es titula Fashion i ha estat la meva banda sonora mentre escrivia aquest post. No sé si la moda dels Choncords és ecològica però em sento amb el deure donar-vos-els a conèixer.

embedded by Embedded Video


Cloudhousing: més enllà de la hipoteca i el lloguer

A Can Batlló (Barcelona) podria fer-se un projecte de cloudhousing si l

Per què hem de tenir a casa nostra una cambra de convidats si només la fem servir alguns dies a l’any? O un despatx si només hi treballem al vespre? Cal un menjador per a quinze persones si només organitzem dinars multitudinaris un cop al mes? I l’habitació del nen, ha d’estar farcida de joguines? És lògic que en una finca hi hagin 30 contractes de telèfon i wi-fi, un per pis, enlloc d’un de sol que converteixi tot l’edifici en zona wi-fi? I el mateix és podria dir dels subministres de gas o llum.

La Mariona Soler es va començar a fer aquestes i d’altres preguntes ara fa quatre anys, quan treballava d’interiorista i el sector de l’habitatge, tal com l’havia conegut fins aleshores es començava a ensorrar. “Estava molt bloquejada. Pensant en possibles sortides em vaig fixar en els habitatges tutelats per a gent gran on els usuaris disposen de serveis i espais comuns i em vaig plantejar, ‘per què només per a gent gran?’”, recorda la Mariona. “En aquella època vaig començar a moure’m moltíssim i assistir a conferències i cursets per no quedar-me estancada. En una conferència sobre cloud computing vaig veure que aquest concepte tenia punts en comú amb la meva idea, com ara el pagament per ús, i se’m va acudir anomenar-la cloudhousing”, afegeix. El 2010 registrava la marca i començava a buscar un equip. Va implicar l’arquitecta Alessandra Graziani, el professor de màrqueting d’Esade i expert en consultoria d’empreses Eduard Llobet, Valetina Thörner, autora del bloc Sostenibildad y minimalismo i Rosó Soler, especialista en disseny. Plegats han arrencat vida+facil, empresa que promou un nou model de vida a través d’una nova forma de relació amb l’habitatge més enllà de la hipoteca o el lloguer.

El cloudhousing concep l’edifici com una empresa de serveis a càrrec d’un gestor que vetlla pel manteniment dels espais i dinamitza el seu ús. Hi han dos menes d’espais: els habitacionals i els comuns i l’usuari només paga per l’ús que en fa d’ells. Com a espais comuns pot haver-hi una sala de coworking, una d’infantil on les criatures poden compartir les seves joguines o organitzar, per exemple, un grup de criança compartida. També un hort urbà o un espai gastronòmic que pot funcionar com a restaurant però que els usuaris poden reservar per a festes o àpats familiars. Els espais habitacionals també es paguen per ús. Conforme canvien les necessitats dels usuaris, poden canviar a un habitatge més gran o més petit, (dins el propi immoble o dins la xarxa d’edificis cloudhousing). També poden reservar un espai habitacional per a convidats.

Els edificis de cloudhousing són immobles rehabilitats amb criteris d’arquitectura sostenible (ús de materials de baix impacte ambiental, eficiència energètica, energies renovables com ara, panells solars…). A més, estan pensats per facilitar als usuaris la pràctica d’uns hàbits més ecològics instal·lant-hi zones de recollida selectiva de brossa, pàrquing de bicicletes o punts de recàrrega de cotxes elèctrics.Una altra característica del cloudhousing és que tots els subministres (aigua, llum, gas, wifi) es centralitzen en un únic contracte per edifici de manera que resulten més econòmics per a els usuaris que a més s’eviten la nosa de contractar-los quan hi entren a viure. vida+facil també proposa altres serveis comuns com ara, neteja o compra col·lectiva que també suposarien un estalvi.

Per als propietaris d’edificis buits o necessitats de rehabilitació, el cloudhousing els suposa una sortida beneficiosa. El fet de treure al mercat una oferta diferenciada i atractiva proporcion una demanda i una rendiblitat constant. El cloudhousing implica un manteniment continu de tot l’edifici la qual cosa en minimitza els costos de conservació i evita la degradació i pèrdua de valor de l’immoble. D’altra banda, la flexibilitat dels espais comuns polivalents fa que n’augmenti l’ús (i no només dels usuaris), i per tant la rendibilitat. “Quantes més utilitats trobem per als espais comuns, més beneficis per als usuaris, per al propietari i per al barri. Es tracta de buscar un benefici compartit”, assegura la Mariona. A vida+facil volen trencar el cercle viciós de què perquè uns guanyin altres han de perdre. Això sí, els propietaris ja no poden esperar guanyar molt invertint molt poc, tal com passava abans. Ara potser hauran d’invertir més i guanyar una mica menys. Això no vol dir que no obtindran guanys sinó que hi haurà un major equilibri entre inversió i beneficis. “Havíem convertit l’habitatge en objecte d’especulació quan en realitat es tracta de una necessitat bàsica, d’un dret”, afirma l’Alessandra Graziani.

vida+facil ha començat a presentar-se a concursos públics, com ara el convocat per rehabilitar el centre històric d’Auletta destruït a causa d’un terratrèmol i han iniciat seu primer projecte pilot a Torelló. També estan en converses amb un client propietari de diversos edificis a Barcelona. Paral·lelament han començat a difondre i explicar la idea del cloudhousing tal com van fer en la seva primera presentació pública el passat 23 de març a la seu de l’Agenda 21 amb una molt bona acollida, segons m’expliquen. Com diu la Mariona, “quan vam començar teníem la sensació de què anàvem contracorrent. Ara el corrent està canviant”.

La caiguda de dos mites empresarials: Google i Apple

Fa uns anys va venir a Espanya Bernard Girard. Feia poc que aquest consultor de management havia publicat a Espanya El modelo Google i donava entrevistes i conferències sobre Google com a nou paradigma del management. Aleshores tots estàvem fascinats per la companyia i sobretot per com Google gestionava els recursos humans i generava innovació. L’empresa es basa en una gestió col·laborativa horitzontal, no jerarquitzada, on el coneixement i la creativitat flueixen. Un model més proper a la universitat que a l’empresa. A més, els treballadors disposen d’un 20% del seu temps per dedicar-los a projectes personals de recerca. Tothom volia treballar a Google i la sola contemplació de les seves oficines amb els tobogans i billars provocava deliris. Potser inspirant-se en Google, les noves instal·lacions d‘Esade Creápolis compten amb una àrea de jocs i EADA projecta fer una aula d’innovació i creativitat amb coixins per terra i tota la pesca. Fins i tot alguns,com apunta el consultor d’innovació Xavier Marcet, s’han cregut que n’hi ha prou en posar un futbolí a l’oficina per ser Google. I no.

Ara qui es passeja pels mitjans presentant un nou llibre sobre Google és Alejandro Suárez que acaba de publicar Desnudando a Google. Suárez assegura que Google l’any passat va guanyar a Espanya 1550 milions d’euros sense tributar-hi pràcticament res gràcies a una maniobra legal que li ha permès estalviar-se de pagar als espanyols 300 milions. Una picaresca potser no del tot il·legal però que, segons l’autor és moralment discutible especialment quan l’Estat Espanyol està patint fortes retallades en sanitat i educació. Suárez afegeix que Google ens ofereix serveis gratuïts que no ho són tant doncs a canvi li estem venent la nostra privacitat, la nostra intimitat, la nostra ànima.

La presentació del llibre ha coincidit amb l’ entrada en vigor el passat 1 de març de la nova política de privadesa de Google. Segons l’empresa, es tracta de només d’unificar les condicions de tots els seus serveis de manera que l’usuari passa a tenir un perfil únic per a tots les aplicacions Google. D’aquesta manera, les nostres cerques i la publicitat que les acompanya esdevenen més personalitzades. La companyia assegura que no està recollint informació nova sobre nosaltres però a la xarxa han saltat totes les alarmes. Diversos blocs i mitjans proposen mesures per protegir la nostra privacitat de Google. El diari Ara en dóna cinc consells, Enrique Dans, professor de Sistemes de la Informació a l’Instituto de Empresa, parla de l’ús del Do Not Track Plus i ens convida a que comprovem el que Google sap de nosaltres a través de les Ads Preferences. En realitat l’organització pot saber-ne molt més: el nostre correu (Gmail), els nostres escrits (Google Docs), el que llegim (Google Reader), el que fem cada dia (Google Calendar), les nostres converses (Google Groups), etc. El més inquietant, però, és la nostra dependència de tots aquests serveis. Em demanen que signi una petició per exigir una explicació a Google sobre la seva nova política. Com? A través de Google Groups! No sé si és un acudit o un malson de ciència ficció.

Bernard Girard deia que Google llançava serveis innovadors sense tenir-ne clar la rendibilitat econòmica. El més important era que fossin útils per a l’usuari, després ja li buscarien els beneficis econòmics. Bé, doncs sembla que ja els hi van trobant. Deuen ser prou interessants com per anar a la grenya amb Apple per la nostra privacitat tal com ha desvelat el Wall Street Journal i explica de forma entenedora Enrique Dans.

Apple és una altra empresa adorada per la seva capacitat d’innovació i Steve Jobs el seu messies. Quan va morir els panegírics al fundador d’Apple van omplir els mitjans i el seu superb discurs a la Universitat d’Stanford va ser revisualitzat un munt de vegades. Jobs i Apple eren el camí a seguir especialment a casa nostra, paradís del totxo i de l’hoteleria. Poc després, com no, va començar a parlar-se del costat fosc de Jobs. Primer, sobre la seva personalitat (tirà i egocèntric) i després sobre la seva empresa. Concretament sobre les condicions laborals a les fàbriques xineses que treballen per a Apple. El documental de l’ABC The iFactory mostra a nens de 13 anys que treballen 16 hores diàries per 70 centaus l’hora en una fabrica envoltada de xarxes per evitar els suïcidis dels empleats llançant-se al buit. Fins i tot el catedràtic en polítiques públiques Vicenç Navarro posa en dubte la capacitat d’innovació d’Apple doncs assegura que moltes innovacions de les empreses americanes de noves tecnologies s’han gestat en realitat en centres acadèmics finançats pel govern federal d’Estats Units que inverteix enormement en R+D.

Entre una cosa i una altra se’ns han caigut dos mites empresarials. Sembla que l’empresa perfecta (puntera, rendible i socialment responsable a tots els nivells) no existeix, és una utopia. Caldrà doncs seguir buscant-la o crear-la.

La marihuana com a sector econòmic de futur

Tinc una bona amiga periodista en atur que de tant en tant comenta (en broma, espero) que per sortir de la seva situació econòmica precària l’únic que se li acut és dedicar-se a vendre maria com la protagonista de la sèrie Weeds. O, millor encara, fer-ne deliciosos brownies per allò de donar valor afegit. Diu que com el sistema l’ha fet fora, ha de buscar una solució fora del sistema. Entenc la seva desesperació i entenc també que la idea té la seva lògica. La gent ja no està disposada a pagar per llegir les notícies o per veure una peli a casa però en canvi, per més crisi que hi hagi (o precisament per això) sempre troba diners per anar a prendre una copa a un bar o per fumar-se un porro. Tanmateix a la meva amiga li ho desaconsello, més que res perquè no vull que la propera trobada amb ella sigui a una cabina de Wad-Ras.

També davant d’una situació d’asfíxia econòmica, el municipi de Rasquera ha decidit tirar pel dret i ha aprovat llogar mil metres quadrats a un club privat de marihuana, l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA), per cultivar-hi aquesta planta. Sembla que la iniciativa ho té difícil per tirar endavant. Els clubs de cànnabis, una mena de cooperatives de conreu i consum de marihuana integrades per adults, es troben en una mena de llimb jurídic a Catalunya i les autoritats no saben ben bé que fer-hi, tal com es va veure arran de lincendi de la plantació de Green Light a Sarrià fa un parell de mesos. A Euskadi, en canvi, s’estan plantejant donar-los llum verda. El debat està servit.

Des del punt de vista econòmic, els beneficis de la legalització del cànnabis són evidents i molt temptadors en temps de crisi. Una de les mesures del New Deal de Roosvelt per sortir de la depressió dels anys 30 va ser abolir la Llei Seca. A banda d’acabar amb la criminalitat lligada a la il·legalització de l’alcohol, aquesta mesura permetria comptar amb la indústria de l’alcohol com a dinamitzador econòmic capaç de generar llocs nous de treball i ingressos en forma d’impostos. Fa un temps vaig llegir un article al Blog Salmón on l’autor calculava que la legalització del haixix i la marihuana podrien aportar uns 7000 milions d’euros en impostos (l’article també parla de la legalització de la prostitució, però jo no posaria totes dues activitats al mateix sac).

A banda de donar feina i generar ingressos, l’explotació de la marihuana és una activitat sostenible i no contaminant perquè el seu conreu i elaboració no requereixen processos químics ni construir-hi cap bunyol. Al Telenotícies de TV3, el reporter Víctor Sorribes apuntava que els de Rasquera havien rebutjat la ubicació de un cementiri nuclear al municipi i en canvi aprovaven el conreu de marihuana. Home, entre un abocador d’escombraries radioactives i uns hivernacles per al conreu de plantes, la opció és clara, no?

Com a principal raonament en contra de la legalització de la marihuana, s’esgrimeix la protecció de la població dels danys que provoca el consum de cànnabis. Sense negar-ne els efectes nocius, resulta del tot incoherent plantejar-se aquest argument quan són legals la venda i el consum d’alcohol i tabac, drogues més perilloses que la marihuana segons diversos estudis com, per exemple, l’encarregat pel Govern britànic i desvelat per The Independent o el realitzat per la revista mèdica The Lancet. Podeu llegir-ne les principals conclusions a The Economist o consultar aquest gràfic a la Wikipèdia.

Aleshores, on és el debat? Es tracta únicament d’una qüestió de moral social i fins i tot de tradició cultural. El debat de la legalització s’ha obert ara a diversos territoris perquè el consum de cànnabis cada cop està més estès i acceptat. Aquest és el cas d’Euskadi o d’Estats Units on Califòrnia va rebutjar-ne la legalització del consum recreatiu per escàs marge. L’ús terapèutic ja fa temps que està permès. A Holanda, pionera en permetre’n el consum a coffee shops, ara n’ha restringit l’accés a estrangers però per evitar l’efecte indesitjable del turisme porrero, (diguem-ho, però, en veu baixa, no sigui cas que a alguns empresaris hotelers d’aquí se’ls acudeixi aprofitar aquesta magnífica oportunitat de negoci).

L’alcohol i, concretament, el vi formen part de la nostra dieta i cultura mediterrània. Ja els guerrers de la Ilíada es nodrien bàsicament de xai a la brasa i vi (com, si no, podrien després córrer a esbudellar-se de la forma més gore?) Potser per això, trobem ben normal anar al restaurant amb la canalla i demanar una ampolla de vi per als grans però ens escandalitzaria que a la sobretaula d’una costellada familiar algú es fumés un porro. I aquest és el quid de la qüestió. Per fer del cànnabis un sector econòmic hem de decidir si ens sembla moralment acceptable i respectable que un adult en consumeixi. Si és així, en el futur els escolars podran fer visites culturals als hivernacles de marihuana de Rasquera igual que ara van a veure les caves de Sant Sadurní d’Anoia?

Per què no parlem clar?

Què passaria si no fessis servir el mateix llenguatge que els teus col·legues professionals? Atreveix-te!”.

Aquest és l’extracte d’un missatge que em va sortir en una galeta de la sort. Sí, una d’aquelles que donen en alguns restaurants xinesos. A quin restaurant més estrany hi he anat, no? No hi he anat pas a un restaurant, m’he passat per La estrategia blog. La seva autora, la Jenifer L. Johnson, ha preparat unes galetes amb missatges per guiar-nos en els nostres projectes per al 2012 i a mi m’ha sortit aquest. Així que em poso a la feina de reflexionar-hi.

En una altra vida vaig ser advocada. Em vaig llicenciar en Dret i vaig estar un temps (curt) exercint la professió. Recordo els textos redactats en un llenguatge incomprensible pel comú del mortals i amb una sintaxi d’allò més entortolligada, no fos cas que algun dels implicats els entengués. El Dret, com tota disciplina, té un llenguatge propi, però tothom hauria de ser capaç d’entendre un escrit judicial que l’afecta. La narració del fets en una demanda o sentència no té cap secret; es tracta d’explicar què ha passat o què està passant. Res impedeix a l’advocat fer-ho en un estil directe, amb frases simples: subjecte, verb, predicat. Si ho feien Ernest Hemingway o Josep Pla, els advocats també poden fer-ho sense por de baixar-se d’un suposat pedestal cultural. Tanmateix és habitual l’ús dels temps perfectes de subjuntiu, les subordinades i les frases inacabables.

El món de l’empresa també té el seu propi argot, un poti-poti de neologismes, anglicismes i paraules buides que es cou a les escoles de negocis i que infesta totes les comunicacions corporatives orals i escrites: posicionar, implementar, sinergies, feedback, team buiding, alinear-se, partner, optimització de recursos, objectius estratègics, valor afegit… Vaig treballar en una petita empresa. Cada any per Nadal, el cap ens convocava a una reunió per fer-ne balanç. Ens passava un PowerPoint i deixava anar una arenga igual a la de l’any anterior bastida amb aquest argot corporatiu. Parlava del nostre posicionament al mercat i dels objectius estratègics assolits, de la necessitat d’orientar-se al client i crear valor alhora que optimitzar recursos, ser més flexibles i crear més sinergies entre departaments (és a dir, els quatre gats que formàvem la companyia). Res de xifres concretes o d’esmentar l’acomiadament de companys. I és que sovint aquesta parla buida, les fotos estereotipades i l’esquematisme del PowerPoint s’utilitzen per crear una realitat fictícia.

Conec una altra empresa que, davant la crisi, un dels seus principals afanys era motivar els treballadors, (perdó, els col·laboradors, segons el seu llibre d’estil corporatiu). No se’ls va acudir res millor que penjar a les oficines pòsters dels valors de l’empresa amb l’esmentada retòrica vàcua i les inevitables fotos on els directius tenen vint anys complits i un etern somriure Profidén. No podien parlar cara a cara, explicar la situació sense embuts i proposar entre tots solucions concretes? La impostura provoca el desencís i la desconfiança dels treballadors, si no s’han tornat tontos amb l’ús d’aquestes pràctiques. Així ho augura, per exemple, Frank Frommer autor de El pensamiento PowerPoint (a Suïssa ja hi existeix un partit en contra) o Dan Pallota al seu bloc a Harvard Business Review.

Alguns ja ens prenen per ximples quan intenten ometre les veritats més evidents. M’arriba una carta de Nespresso amb un targetó anunciant-me: “A partir d’ara ens trobarà a Passeig de Gràcia 55”. “A partir d’ara? Però si aquesta botiga fa anys que està oberta! Llegeixo la carta que l’acompanya: “ Amb la finalitat de facilitar-li els seus moments de degustació de cafè Nespresso, a partir d’ara, els serveis dels quals disposava a la nostra Boutique de Passeig de Gràcia 102, els trobarà a Passeig de Gràcia 55”. Ah!, em volen comunicar que han tancat la botiga de Passeig de Gràcia 102. Tanmateix aquesta notícia, no s’esmenta en tota la carta. El segon paràgraf es dedica a cantar les excel·lències del local de Passeig de Gràcia 55 i el tercer a dir que estan molt orgullosos de comptar amb una xarxa de 35 botigues (perdó, “boutiques”) a Espanya i Andorra i bla, bla, bla. No és ridícul? Consideren vergonyós tancar una botiga en temps de crisi? Doncs d’aquesta manera, encara ho sembla més.

Els mitjans de comunicació també són còmplices d’aquesta epidèmia i aquí és on he d’entonar el mea culpa. Fins i tot els que odiem aquest llenguatge n’estem contagiats. Així que, seguint el consell de la meva galeta de la sort, em proposo intentar escriure sempre clar i català. El pitjor d’aquest llenguatge que ens uniformitza és que, no només és intel·lectualment nimi i moralment hipòcrita, sinó molt i molt lleig.

The yes men: activisme polític i humor desvergonyit

La nit de Nadal vaig rebre un regalet a la meva safata d’entrada. Una companya de la xarxa de dones executives EOL ens va enviar un missatge sobre la pel·lícula The yes men. Donada la voràgine de les dates nadalenques, vaig llegir el correu “en diagonal” (eufemisme que vol dir de pressa i sense parar-hi gaire atenció) però em vaig reservar la nit de reis per veure les pelis The yes men i The yes men fix the world i ha estat una de les millors sorpreses d’aquest Nadal.

The yes men són Andy Bichlbaum i Mike Bonano, dos activistes polítics que practiquen la “correcció de personalitat” per denunciar, amb la sàtira com a arma, empreses i organitzacions que posen els beneficis econòmics per sobre de tot. Fent-se passar per portaveus de corporacions com McDonald’s, Exxon o l’Organització Mundial del Comerç, es colen en congressos on imparteixen ponències delirants deixant anar tota mena de bestieses acompanyades per gadgets, disfresses i animacions grotesques, tot amb la màxima serietat. Rere Bichlbaum i Bonano hi ha una xarxa de col·laboradors i voluntaris que actualment ja sobrepassa els 300 membres. I és que les seves performances no són meres pallassades sinó accions molt conscients amb gran dificultat de preparació i execució, tal com es pot veure a tots dos films.

The Yes Men (2003) explica com Bichlbaum i Bonano van crear una falsa pàgina web de l’Organització Mundial del Comerç amb aparença d’oficialitat i continguts hilarants. L’objectiu era burlar-se de les suposades bones intencions de l’OMC, que advoca pel lliure comerç “per promoure la igualtat entre tots els països”. Tot i això, més d’un confon aquest lloc web amb la pàgina real (també llegeixen “diagonal”?) i a través d’ell els arriben correus convidant l’OMC a participar en congressos i jornades. No cal dir que Bichlbaum i Bonano accepten encantats. Clenxinats i amb vestit i corbata acudeixen a diversos actes. En una trobada del sector tèxtil a Finlàndia presenten el vestit d’executiu del futur: una granota daurada arrapada al cos amb un apèndix similar a un fal·lus enorme amb pantalla incorporada per controlar la producció a les plantes del tercer món. A la Universitat de Plattsburg, donen a conèixer un sistema per pal·liar la fam al tercer món: reciclar les hamburgueses digerides (per dir-ho de forma fina).

A The Yes Men fix the world (2009) continuen amb el mateix mètode però amb més mitjans, millor factura audiovisual, objectius diversificats i accions més sonades. A través d’una web falsa de Dow Chemichal reben una sol·licitud de la BBC per entrevistar representants de l’empresa química amb motiu del vintè aniversari de la tragèdia de Bhopal (Índia). Al 1984, una fuita de gas tòxic a una planta de pesticides de la companyia Union Caribde (després adquirida per Dow Chemical) causà la mort a més de 20.000 persones i en va deixar seqüeles a més de 500.000. Bichlbaum, com a suposat representant de Dow Chemical, anuncia que destinaran un fons de 12 bilions de dòlars per compensar les víctimes i netejar la zona, encara contaminada. L’anunci causa la caiguda de les accions de Dow fins que la companyia desmenteix la notícia. Els Yes Men també presenten un biocombustible fet amb despulles humanes, una bola inflable per protegir-se dels efectes del canvi climàtic i anuncien a Nova Orleans que l’Administració reobrirà un grup d’habitatges lleugerament afectats pel Katrina enlloc de enderrocar-los per fer-ne de nous tal com tenien previst.

Durant la pel·lícula, riem amb l’enginy i la barra de Bonano i Bichlbaum, admirem el seus collons per aguantar amb cara de poker les situacions més compromeses, ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de Bhopal o del Katrina i reflexionem amb les entrevistes als deixebles de Milton Friedman que parlen del lliure mercat com un Déu capaç de resoldre tots els problemes si tenim fe en ell.

Les accions dels Yes Men obliguen empreses i entitats a treure’s la careta (com Dow Chemical, que ha de sortir a la palestra afirmant que NO destinaran ni un duro a rescabalar les víctimes ni a netejar les aigües contaminades. Prefereixen invertir en fer-se un rentat de cara publicitari). També busquen una reacció de l’audiència de les conferències que, curiosament, sovint roman en estat catatònic davant el reguitzell de bajanades que deixen anar els Yes Men. Fins i tot alguns executius els fan preguntes i els demanen targetes!

No ens ha de sorprendre. Ens hem acostumat a que polítics i directius d’empreses i organitzacions deixin anar, tot circumspectes, discursos que són una presa de pèl i a acceptar-ho com si fos el més normal del món. Com a mínim, riem-nos-en.

Fantasia econòmica nadalenca

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que vaig pensar “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

Darrerament em dedico a donar de menjar al tió. Per la nit li deixem algunes engrunes del nostre sopar: arròs, raïm (se’l va menjar amb pinyols i tot), amanida russa (se n’ha deixat el pebrot. Nyè!). Tenim l’esperança que amb aquest règim i a fum de sabatot ens cagui alguna cosa que no siguin deposicions pròpiament dites. Abans d’anar-me’n a dormir o en llevar-me, quan la meva filla dorm, buido el platet de menjar que li hem deixat al soc aquest, doncs el malparit no té ni el detall de tastar-ne una mica (potser també se li han de donar mastegots perquè endrapi?). Per afegir major realisme procuro que quedin escorrialles, tot i que se’m va passar per alt deixar els pinyols del raïm. A la nena li va sorprendre que se’ls cruspís. També troba estrany que només mengi quan no el veiem i jo ja no sé si s’ho creu, s’ho vol creure o fa veure que s’ho creu. Jo faig veure que m’ho crec i que em crec que s’ho creu. Així comencem al dia amb la il·lusió de si ha menjat el tió i l’esperança que el dia 24 ens cagui. I és que fent el paperet t’ho acabés empassant. És el que té el Nadal, fem veure que tot és meravellós, que tot és possible, però no per hipocresia, sinó per alimentar l’esperança i la il·lusió i que ens durin, si més no, durant el mes de gener. Sí, sóc una d’aquelles bledes a qui els encanta el Nadal. I des que sóc mare, encara més.

Doncs vinga, fem veure que no estem en una època fosca, obviem que l’euro s’enfonsa, que hi ha gairebé 5 milions d’aturats a Espanya, que la renda per càpita dels espanyols segueix caient i està vuit punts per sota de la mitjana de l’eurozona, que l’esquerda entre rics i pobres ha augmentat els dos darrers anys arribant al màxim nivell en trenta anys en l’Estat espanyol. Passem per alt també que les previsions econòmiques per al 2012 són d’estancament total, que la Generalitat continua amb les seves retallades i apuja taxes i preus públics (creació de la taxa per medicament, augment del cànon de l’aigua, increment del preu dels peatges i del transport públic) i que el govern central anuncia que retallarà el dèficit en 16.500 milions d’euros però encara no ha dit com.

O sinó fem veure que ho afrontem amb aquella alegria, pensant-nos que ara és el moment, que una altra economia no només és possible sinó necessària tal com prediquen iniciatives com Econonuestra (col·lectiu d’economistes crítics afins al moviment del 15M) o la Xarxa d’Economia Solidària (agrupació d’empreses i entitats que practiquen una economia social). Fem veure que ens creiem el tòpic rebregat que crisi vol dir oportunitat en no sé quin idioma. Oportunitat per virar cap al que Borja Vilaseca anomena l‘economia conscient, la que té com a objectiu un benestar econòmic i social sostenible des de tots els punts de vista. Per això, segons Vilaseca, el primer que hem de fer és reflexionar sobre com guanyem els diners i com els gastem (d’això en definitiva és del que tracta aquest bloc que escric). Amb aquestes dues decisions construïm dia a dia el sistema en què vivim i aquesta és la nostra responsabilitat. Caldrà fer veure també que ens creiem que l’economia especulativa no dirigeix la economia productiva o, si més no, que deixarà de fer-ho.

Fa unes setmanes era al Gran Hotel Havana escoltant a la Sant Andreu Jazz Band, una orquestra de jazz formada per nens i adolescents sorgida de l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu i dirigida amb tot l’entusiasme del món per Juan Chamorro. Era tan increïble sentir aquells marrecs interpretant tan bé la música dixie que el meu home em va dir “d’això n’hauries de parlar al teu bloc”. Doncs sí. Per la feina ben feta, per gaudir amb allò que es fa i deixar-s’hi la pell, per aportar-nos bellesa i alegria, per una escola pública on els nens aprenent molt més que a tocar un instrument i que pateix i patirà encara més les retallades. Així que us deixo amb ells, interpretant, una cançó que no és una nadala sinó una injecció d’optimisme que espero que duri més enllà de les festes.

Que el tió us cagui allò que més desitgeu i endavant amb la vostra fantasia. Bon Nadal!

 

embedded by Embedded Video

(Aquest bloc estarà de vacances fins el 9 de gener)