Archive for Economia i consum ètics

Camisetes-pancarta: el mitjà també hauria de ser el missatge

Ara que no parem de veure camisetes pancarteres exhibides sobretot per polítics i activistes, em pregunto quantes d’elles han estat fabricades de forma respectuosa, és a dir, són ecològiques i de comerç just o proximitat. No sóc massa aficionada a les consignes ni als missatges explícits en general ni en les samarretes en particular però a títol d’exemple tiro mà de les dues que tinc per casa: la de SOS Ensenyament Públic i la de la Via Lliure. Totes dues estan fetes a Bangla Desh.

Read more

Cosmètica slow: productes naturals, Do IT Yourself i sentit comú

Si ja tenim slow food i slow fashion, ara també tenim la slow cosmétique o cosmètica slow. Un moviment que, com els seus germans, demanda productes que, sense deixar de complir la seva missió, siguin respectuosos amb les persones i el medi ambient sense . També reivindica el retorn a la senzillesa i el sentit comú en l’ús de cosmètics, un sector on marques i consumidors hem perdut l’oremus. Read more

Barcelona Ethical Fashion Fest i Renova la Roba: èxit de la moda sostenible

Aquest cap de setmana he assistit a dos esdeveniments de slow fashion: el Renova la roba, i el primer Barcelona Ethical Fashion Festival organitzat per l’Associació de Moda Sostenible de Barcelona. A tots dos hi vaig trobar una gentada i això només poden ser bones notícies: sí, volem moda sostenible. Read more

Consum col·laboratiu o compartir enlloc d’acumular

L’economia col·laborativa està mogudeta al nostre país. Hi ha una eclosió de noves plataformes digitals per compartir els béns privats que capten l’interès dels inversors. Algunes de les ja existents, com Blablablacar, Airbnb o Uber desfermen l’atenció dels mitjans, les protestes dels sectors convencionals (especialment els que beuen de a gran mamella del turisme) i fins i tot les sancions de l’Administració. Però què és exactament l’economia col·laborativa? Read more

La Fira de l’Economia Solidària o l’auge del consum responsable

Aquest cap de setmana vam visitar la Fira de l’Economia Solidària de Catalunya (FESC) que se celebrava al magnífic recinte de la Fabra i Coats a Sant Andreu. Una ocasió per conèixer diverses iniciatives d’economia social, comprar un foulard de comerç just, fer un sopar ecològic i assistir al concert del Niño de la Hipoteca. Fins i tot el Time Out la recomanava com a possibilitat d’oci. Però el que rau en aquest esdeveniment va molt més enllà d’una fira de mostres kumbaià. Read more

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (II)

(Segona part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Kevin Spacey a Margin CallEn els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis? Jo crec que ha passat definitivament de ser una opció personal a una necessitat social. Al igual que Honoré explicava que molta gent es plantejava reduir la marxa quan patien un col·lapse, ara és el nostre sistema turbocapitalista el que ha infartat. El sistema economicista basat en el creixement exponencial del PIB no ens ha portat el benestar, ni econòmic com ja és obvi, ni personal (350 milions de persones al món amb depressió, un 30% del catalans que visiten els CAP tenen algun trastorn mental). A més ens trobem que les condicions bioenergètiques posen el límit a aquest creixement. Caldrà frenar abans de donar-nos la gran hòstia contra la paret. Tal com assegura el filòsof Jordi Pigem al llibre Bona crisi, o com sentia dir fa poc al director de Triodos Bank a Espanya, Joan Melé en una entrevista, cal un canvi de consciència. El sistema està basat en una percepció errònia de la realitat. Hem viscut pensant que es pot créixer de forma il·limitada en un món finit, tenint en compte només el que és quantificable i mesurable econòmicament. I aquest canvi de consciència també afecta a la nostra percepció del temps.

Més viu que mai
Avui, en el moment de crisi, el moviment slow esta més viu que mai. Ja deia Honoré que practicar l’slow food no era només qüestió de sibarites sinó que també era slow food dedicar temps a cuinar i menjar amb calma i conrear les pròpies verdures. L’organització slow food ara té al voltant de 100.000 membres agrupats en 1500 convivia en 153 països, els restaurants de km 0 triomfen: el restaurant Noma de Copenhagen ja va desbancar fa tres anys al Bulli com a millor restaurant del món, segons la revista Restaurant. També el restaurant català de km 0 La LLuerna ha aconseguit aquest any una estrella Michelin. Proliferen les cooperatives de consum ecològic i els horts urbans, iniciatives en consonància amb el lema de Slow food bo, net i just. Slow food defensa una nova lògica de la producció i distribució alimentària, la qual cosa és urgent tenint en compte que 57.000 persones moren de fam cada dia però produïm aliments per una humanitat i mitja.

A banda de low Food també ha sorgit amb força l’slow fashion. El terme el va encunyar Kate Fletcher del Centre for Sustainable Fashion de Londres. L’slow fashion proposa un boicot al que anomena fast fashion per no ser precisament ni bona, neta ni justa de manera anàloga a com slow food ho va fer amb fast food. Per contra, proposa fer servir roba ecològica, o de materials reciclats, de segona mà o vintage, triar disseny i producte local, fer-se-la roba un mateix (DIY), optar per roba clàssica i de qualitat, feta per durar i sobretot, pel minimalisme, és a dir, consumir-ne menys.

Transformació individual, transformació social
L’esmentat canvi de consciència global ha de començar de forma individual. Cadascú ha de trobar la pròpia manera de dur-ho a terme i jo, com un gurú d’autoajuda, també tinc la meva recepta. El primer pas, tal com em va dir l’Elisenda Pallàs, creadora de Sloyu, és calmar la ment. Hi ha que fer que no vagi tot el dia esbufegant rere els nostres pensaments, com l’elefant rere un mico, de la iconografia budista. En segon lloc, proposo el decreixement personal o decreixement de l’ego. Segons la psicòloga i sociòloga Renata Salecl, “la ideologia actual insisteix en la idea que els individus disposen de possibilitats infinites per a convertir-se en el que desitgin. Hem de considerar la nostra vida com una empresa, Jo S.A.” Aquesta ideologia ens porta a dedicar molt de temps al perfeccionament del nostre jo (coaches, microgimnàstica tractaments de bellesa, cursos de cuina..). Una manera de alentir el ritme és baixar les expectatives sobre un mateix fer i acceptar que no podem arribar a tot.

També considero important deixar un espai perquè les coses passin, un temps per la improvisació, per l’inesperat, per la a creativitat, perquè flueixin les idees. No omplir l’agenda i deixar de banda la punyetera mania d’aprofitar el temps. En definitiva es tracta de cedir el control, de fluir.

Per mi és imprescindible el consum conscient. Aquesta ha estat la meva inquietud en els darrers anys, origen del meu projecte slowBCN, i un tema que també està en l’agenda de les diverses facetes del moviment slow. És una il·lusió pensar que jo puc portar una vida molt slow si el món no ho és. Per propiciar aquest canvi, el primer pas és ser conscient de l’impacte de les nostres accions. Amb les nostres decisions de compra estem decidint també quina mena de economia volem. No aconsello, de bones a primeres deixar de fer la compra al nostre súper habitual per anar al super ecològic perquè aleshores si que ens pot donar un col·lapse financer i mental en veure el tiquet de caixa. Crec que d’entrada el que convé és adoptar uns hàbits més austers, acostumar-nos comprar menys i coses més senzilles, que també és una forma de guanyar temps (qui vol passar-se el matí de dissabte al Carrefour o a Ikea). Cal centrar-nos en l’essencial i anar canviar quantitat per qualitat.

La crisi actual ens ajuda a practicar el minimalisme, la reutilització, el consum col·laboratiu i el moviment slow ens dona la coartada perfecta per fer-ho. No som pobres, per favor, som slow!

Moviment slow: opció personal o necessitat social? (I)

(Primera part del text de la conferència que vaig donar el passat 7 de febrer a la Fundació Setba)

Em recordo llegint L’Elogi de la lentitud de Carl Honoré a l’estiu, sota la pèrgola del jardí d’un apartament llogat a la Costa Brava. Aleshores treballava amb jornada fixa i amb contracte indefinit, la meva nena anava a l’escola bressol i la meva inquietud era la tan esmentada conciliació. Volia dedicar-hi temps a la criança i educació de la meva filla doncs no hi creia en l’anomenat “temps de qualitat” (per què no li podia dir al meu cap que només vindria a l’oficina durant vint minuts “de qualitat”?). En l‘Elogi de la lentitud hi buscava una afinitat, una complicitat i la hi vaig trobar.

Precisament Honoré explica en aquest llibre que es va caure del cavall quan saludava amb alegria la noticia de la publicació d’uns contes per a nens que es podien explicar en un minut abans d’anar a dormir. Els fill tenen la virtut de posar-nos davant el mirall, una forma de col·lapse preferible a l’infart, la depressió o el divorci. A partir d’aquí Honoré comença la seva peculiar recerca del temps i arriba a la conclusió de què hi han tres factors que han causat l’acceleració moderna: el rellotge de precisió, la revolució industrial i el consumisme. Gairebé podríem reduir-ho a la fórmula a rellotge+combustibles fòssils.

Rellotge i petroli

Abans de la invenció rellotge de precisió, les persones es regien pel temps natural. Amb el rellotge de precisió apareix la possibilitat de regular la vida tal com els va passar als habitants de Colònia. En menys d’una generació, entre 1370 i 1398, van passar de no saber quina hora era a tenir un horari marcat per llevar-se, treballar i anar-se’n al llit. D’altra banda, la revolució industrial va començar amb la spinning jenny un a màquina de filar que podia fer en un sol dia la feina que feia un artesà en tota la vida. Això era possible gràcies a la potència que li proporcionava el carbó. Les màquines impulsades per carbó, més tard per petroli, amb l’ajuda del control que oferia el rellotge (del qual el Taylorisme en va suposar el màxim paroxisme), van permetre accelerar la producció i distribució de productes i quant més ràpid, més beneficis. Però si accelerem la producció per augmentar els beneficis il·limitadament també caldrà accelerar-ne el consum. La producció i el consum accelerats fan que anem de cul tant a la feina com durant el temps lliure (anat de compres i consumint oci). Es el que Honoré anomena el turbocapitalisme.

El naixement del moviment slow

Goodfellas: Davant un bon àpat, un cadàver al maleter pot esperarTantmateix, Honoré en la seva investigació, descobreix que l’acceleració i la deshumanització del capitalisme han tingut enemics des del principi. És el cas dels ludites que assaltaven les fàbriques per destrossar-ne les màquines i que hi comptaven amb les simpaties, ni més ni menys, que de Lord Byron. Entre els seus contemporanis, Honoré va trobar Slow Food, l’organització fundada per Carlo Petrini a Bra com a reacció a l’obertura d’un McDonald’s a la Piazza Spagna de Roma el 1986. El manifest Slow Food atacava amb virulència el fast food i la fast life per destruir la nostra qualitat de vida, el medi ambient i la diversitat (biològica, i cultural). Alhora, era un cant als plaers sensuals degustats lentament, al bon gust i a la cultura.

Seguint l’estela de l’Slow Food

Seguint l’estela del Slow Food, també va néixer a Bra l’organització Cittaslow, una xarxa ciutats tranquil·les on es promou l’economia local, el respecte al medi ambient, l’urbanisme al servei de la comunitat, etc. La veritat és que Cittaslow no ha avançat gaire, potser perquè ens calen solucions globals per a les ciutats, no només per les de menys de 50.000 habitants. Costa imaginar que tota una ciutat com Barcelona arribi a ser slow. Ja no dic NY o Mèxic DF. Potser es podria per fer per barris; Slow Poble Sec o Slow Dumbo (el barri de moda de Brooklyn). És només una idea.

Però Honoré també va descobrir que hi havia vida slow més enllà de Bra. Va conèixer la Societat per a la Desacceleració del Temps a Àustria o els Sloth Clubs a Japó associacions que optaven per una vida més tranquil·la. També, d’una manera més informal, va detectar diverses tendències que optaven pel carril lent en l’educació, el treball, l’esport…. Així va arribar a la conclusió que existia un moviment callat, que es rebel·lava contra l’acceleració per atacar la nostra salut, la qualitat de les nostres relacions i de la nostra feina així com el nostre entorn. Un moviment que buscava emprar el tempo giusto per a cada cosa”, posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés i gaudir més del moment present i per tant de la vida. Honoré arran d’aquest llibre esdevé el divulgador més popular d’aquest moviment.

Slow i crisi

Han passat gairebé nou anys des que Honoré va publicar L’Elogi de la lentitud i alguns menys des de que jo el vaig llegir. Des d’aleshores la situació ha canviat molt, tant la de l’entorn com la meva personal. Si quan llegia l’elogi de la lentitud em preocupava la conciliació, ara l’atur està desbocat i la majoria dels que treballen ho fan amb més pressió que mai i no estan per reduir jornada o per demanar un horari flexible. Fa poc llegia un article a La Vanguardia sobre persones que duien una vida acomodada i que ara es troben al llindar de la pobresa. Em va impressionar el cas d’una dona executiva amb una filla petita que en separar-se i perdre la feina s’havia vist obligada a anar a viure amb els seus pares i guanyar-se algun diner cuidant a gent gran. Aquesta dona comentava:”abans em semblava que tenia la opció de treballar molt i guanyar molts diners o treballar menys, guanyar menys però tenir més temps per a la meva filla. Ara sento que no tinc opcions”.

En els temps que corren, el moviment slow és una opció apta només per quatre jipi-pijis?

Demà us en donoi la resposta

El meu nou projecte, slowBCN

Fa dies que no escric a aquest bloc i l’explicació és ben senzilla. M’he embarcat en un nova web que he anomenat slowBCN. Es tracta d’una guia d’establiments on fer compres sostenibles (o també llogar, intercanviar …) a Barcelona ciutat. Quan dic sostenible englobo béns i serveis ecològics, de segona mà o vintage, de proximitat (és a dir, fets per productors locals), elaborats a partir de material reciclat o de forma artesanal. També incloc comerç just, economia solidària i DIY (Do It Yourself). Dedico una entrada per establiment amb un mapa on localitzar-lo. Podeu buscar-los per producte, barri, etc. També hi ha una agenda d’esdeveniments relacionats amb aquestes temàtiques i el mapa on vaig situant les botigues.

Com he arribat fins aquí? En primer lloc, perquè sóc molt urbanita. M’encanta passejar per Barcelona i els comerços conformen bona part d’aquest paisatge que tant m’agrada. A més, sempre que puc compro en petit comerç de barri. Sóc una d’aquelles pesades que els agrada que m’atenguin, és a dir, no em busqueu a Zara o a Ikea i si hi vaig algun cop és per estricta necessitat.

D’altra banda, la meva trajectòria professional m’ha portat al periodisme econòmic i empresarial i a interessar-me pel màrqueting, el consum i els emprenedors. Ara que l’escenari econòmic es cau a trossos, el meu interès ha derivat en bona lògica cap a la sostenibilitat. M’agrada aquesta paraula malgrat estar tan suada perquè expressa que l’economia dominant fins ara ja no s’aguanta.

Un dia buscant informació de productes ecològics a Internet vaig pensar que estaria bé poder localitzar on comprar-los a cada barri. Així que unint gustos, interessos i inquietuds he creat slowBCN, una idea que tot just és a les beceroles però anirà creixent i millorant poc a poc. M’hi ajudeu? Us convido a visitar-la i deixar els vostres comentaris així com suggeriments d’establiments a referenciar.

Pel que fa a Dèries d’Avui, encara no sé que en faré ni quina deriva prendrà. M’agradaria seguir tenint un espai on expressar-me sobre diversos temes i escriure un dels meus llargs posts. Això serà quan tingui una mica més de temps.

Gràcies per seguir-me també a slowBCN. Espero que us agradi.

Disseny sostenible a la presó

Interns del Centre Lledoners fabricant carpetes amb diaris. (Foto d’Anita García)

Llevar-se a les sis del matí per entrar a treballar a les nou. El camí és llarg i els controls i les barreres comencen només sortir de Barcelona, com no, en els maleïts peatges. En deixar l’autopista, cal enfilar la silenciosa carretera vers els horitzons terrosos. Gairebé no s’hi distingeix el Centre Penitenciari Lledoners si no fos pels alts fanals que de nit mantenen la presó en una claror perpètua que espanta els ocells. Saludar als funcionaris de blau en les seves cabines i travessar tanques de vidre sense reixat però gruixudes com llambordes.

Aquesta és la rutina diària de l’Anita García des de fa gairebé quatre anys. L’Anita, però, no és funcionària, ni psicòloga, ni treballadora social, sinó dissenyadora especialitzada en disseny sostenible. A Lledoners realitza un projecte que va molt més enllà de la formació o la teràpia ocupacional. “Mai m’he volgut tancar en un despatx, sempre he tingut inquietuds socials”, explica. Així que el camp ja estava abonat quan en unes jornades de tallers oberts, l’Anita va conèixer una creadora involucrada en projectes culturals a les presons. La trobada li va inspirar una idea i la va mostrar a la seva nova coneixença sense saber que ostentava un important càrrec en el Departament de Justícia. El projecte li va entusiasmar i la dissenyadora va ser contractada per dur-lo a terme. “Va costar convèncer-me perquè no em veia anant cada dia a fitxar a una presó però era una oportunitat, un laboratori per desenvolupar les meves idees”, recorda.

Com a comunitat, la presó li resulta ideal per assajar processos autònoms de cicle tancat: recollida selectiva de residus i disseny de productes a partir de materials de rebuig per obtenir nous recursos. Però el disseny sostenible és també un forma de teixir relacions d’autogestió i cooperació entre els interns, de respecte pel medi ambient i les persones, on el procés és tan important com el resultat. Per tirar-ho endavant compta amb persones de perfils molt diversos. Els interns no són arquetips tallats per un mateix patró sinó representants de la societat on han naufragat: un químic i un biòleg per ajudar a comprendre millor els documentals sobre medi ambient que serveixen de reflexió per a tots, un periodista per redactar una revista, un operari capaç de tallar i muntar un moble de cartró reciclat amb perfecció sense dibuixar-lo prèviament, camperols que saben com treballar l’hort o un grafiter urbà que deixa la seva empremta artística en tots els treballs. Però sobretot està la capacitat d’organització i lideratge d’un ex empresari com Marcos*, president de la Comissió de Medi Ambient.

Crear llaços amb l’exterior és un altre dels objectius que persegueix l’Anita, nodrir i nodrir-se de la societat que els espera fora per afavorir-ne la integració. Ella dóna veu als interns explicant arreu la seva experiència de disseny sostenible entre reixes, en ocasions acompanyada per alguns d’ells en sortides programades. També ha portat al centre ponents com el dissenyador Curro Claret, entre d’altres. Han col·laborat amb el Col·legi Alemany de Barcelona explicant als alumnes com funcionava el taller de cistelleria amb tetrabrick de la presó a través d’un vídeo i una xerrada. L’escola va adquirir 20 papereres confeccionades pels interns i amb aquests diners van poder engegar un altre projecte: l’hort. Arran d’aquesta iniciativa s’ha iniciat una col·laboració amb l’Escola Agrària de Manresa on alguns interns hi van a rebre formació.

Avui sembla un dia qualsevol: els interns recullen espígol dels parterres per vendre’l o treballen en l’hort. D’altres fabriquen carpetes a partir de diaris defectuosos donats per La Vanguardia, (una idea d’un intern que respon a una necessitat de material del centre formatiu de la presó). D’altres teixeixen xarxes per l’escenografia del certamen Oh!bcn que se celebrarà a l’octubre i on l’Anita presentarà el Projecte Rizoma: xarxes per a la sostenibilitat ambiental i social. Però avui també és l’últim dia de la dissenyadora a la presó abans de les vacances d’estiu i es pregunta què passarà després. No és previst cap canvi però tem que les retallades poden acabar tallant la seva feina malgrat haver estat reconeguda amb els Premis Disseny per al reciclatgede la Generalitat i el Premi BaM. El seu projecte de disseny sostenible podrà caminar sol a la presó sense ella dins? Podria continuar contribuint-hi des de fora? D’això n’està segura.

Com a comiat compartim un pica a pica amb els interns de la Comissió de Medi Ambient: paté d’albergínies amb cogombres de l’hort i figues embolcallades amb pernil salat. Els presos devoraran en segons un àpat que, segons un intern, “és respirar llibertat”. Preparant-lo colze a colze amb el Marcos m’explica que la policia va trobar droga en dues naus de la seva propietat que tenia llogades. Li van caure tretze anys. En porta tres a Lledoners d’on “espera sortir millor persona del que hi he entrat”. És fàcil sentir-se aliena al món carcerari quan els presos són negres, no parlen el teu idioma o no mengen sobrassada perquè els ho prohibeix la seva religió. Però hi ha quelcom en el Marcos que em resulta familiar, com si ens haguéssim trobat abans prenent un copa al carrer Santaló o un cafè al bar de la Facultat de Dret. Malgrat haver viscut segura com en un úter matern i crescut guiada per sòlids principis morals, penso si algun dia podria estar prou boja o prou desesperada com per travessar la barrera i acabar a la presó i si hi trobaria una Anita a qui aferrar-me.

* He usat un nom fictici per preservar la privacitat de l’intern.

Una torre senyorial convertida en hort urbà i social

La casa del carrer de Manacor, 1. (Foto de Rafel Castells)

Només una mica més amunt d’una artèria saturada de vehicles com és la Ronda General Mitre ja no se sent el brunzit dels cotxes. Els empinats i solitaris carrers del Putxet i les velles torres que havien estat refugi d’artistes i estiuejants, ens retornen la calma. En una d’aquestes cases, al carrer Manacor, avui la tanca és oberta. La casa abandonada viu ancorada en un estiueig perpetu però al jardí hi treballen un grup d’homes uniformats. No, no són de parcs i jardins ni han vingut a podar les buguenvíl·lies pels senyors de la casa. Són persones sense sostre que llauren la terra comandats per Manel Font, expert en horts urbans, formador i propietari de la botiga virtual Ecohortus.

La casa del carrer de Manacor número 1 havia d’esdevenir centre cívic segons promesa de l’antic govern municipal. Amb el relleu polític a l’Ajuntament i la manca de recursos econòmics el projecte resta aturat. Mentre, el consistori ha permès a la Fundació Assís, institució d’acollida a les persones sense sostre, que utilitzin el jardí. Amb Manel Font, estant aprofitant-lo en part com a hort urbà i a partir de setembre començaran formalment un curs d’un any de tècnic en manteniment d’horts urbans i de compostatges comunitaris.

“Es tracta d’una formació específica que actualment no s’imparteix enlloc. A les escoles s’aprenen tècniques d’agricultura industrial. Aquí ensenyarem a portar un hort ecològic, intensiu i a petita escala amb el mínim esforç possible, usant el propi rebuig orgànic de l’hort per fer compost”, explica en Manel. Aquesta formació permetrà als alumnes accedir a una ocupació i també ser autosuficients des de el punt de vista alimentari. “Els germinats, per exemple, creixen molt ràpidament, necessiten molt poc espai i tenen moltes propietats nutritives. Realment estem ensenyant a pescar i no donant peix com diu la dita”, afegeix.

Tasca social

L’hort que s’està començant a fer al jardí (foto de Rafel Castells)

En Manel no està sol en aquesta tasca d’agricultura social. Cada dia l’acompanyen tres voluntaris dels prop de 200 que treballen a la Fundació Assís. Aquesta institució es dedica a servir esmorzars i a facilitar una dutxa i roba neta a persones que dormen al carrer. Poc a poc, però, han anat estenent la seva acció més enllà de la urgència. Així també busquen allotjament per a aquestes persones, hi tenen pisos tutelats i els donen formació i orientació laboral i social. L’any passat van atendre prop de 1200 persones i actualment serveixen 120 esmorzars al dia.

El contacte amb la natura i sentir-se capaç de fer una feina que dóna fruits, i no només en el sentit metafòric de l’expressió, resulta una cura per aquestes persones maltractades per la vida. Una nova il·lusió que s’ha encomanat a en Manel que porta més de quinze anys dedicat als horts urbans. “Sóc autodidacta. No vaig estudiar enginyer agrònom perquè no volia ni podia ser pagès perquè no tenia terres. A més, m’interessava el cultiu agrari no químic i això no s’hi ensenyava. Vaig fer econòmiques perquè volia aprendre economia agrària però aleshores aquesta disciplina no existia a la universitat”, recorda. Ara, a través d’Ecohortus distribueix taules de cultiu d’acer galvanitzat, horts verticals i compostadors. També fa personal coaching garden, una expressió que el fa riure però es tracta, en definitiva, d’acompanyar i assessorar als que s’inicien en l’hort urbà. La tasca educativa li ha obert un nou camí professional i personal.

La casa del carrer de Manacor 1 embruixa per les seves contradiccions. Decadent i viva, tranquil·la enmig de la voràgine. També és paradoxal que els sense sostre, alguns d’ells lampistes i paletes víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, tinguin vedat l’accés a la casa que resta solitària i malmesa. Però en els instants que compartim esmorzar seguts en les cadires de forja mig rovellades sota el salze del jardí, ni això ni res no importa. Només existeix aquest moment i aquest espai.