Archive for Economia de Cine

The yes men: activisme polític i humor desvergonyit

La nit de Nadal vaig rebre un regalet a la meva safata d’entrada. Una companya de la xarxa de dones executives EOL ens va enviar un missatge sobre la pel·lícula The yes men. Donada la voràgine de les dates nadalenques, vaig llegir el correu “en diagonal” (eufemisme que vol dir de pressa i sense parar-hi gaire atenció) però em vaig reservar la nit de reis per veure les pelis The yes men i The yes men fix the world i ha estat una de les millors sorpreses d’aquest Nadal.

The yes men són Andy Bichlbaum i Mike Bonano, dos activistes polítics que practiquen la “correcció de personalitat” per denunciar, amb la sàtira com a arma, empreses i organitzacions que posen els beneficis econòmics per sobre de tot. Fent-se passar per portaveus de corporacions com McDonald’s, Exxon o l’Organització Mundial del Comerç, es colen en congressos on imparteixen ponències delirants deixant anar tota mena de bestieses acompanyades per gadgets, disfresses i animacions grotesques, tot amb la màxima serietat. Rere Bichlbaum i Bonano hi ha una xarxa de col·laboradors i voluntaris que actualment ja sobrepassa els 300 membres. I és que les seves performances no són meres pallassades sinó accions molt conscients amb gran dificultat de preparació i execució, tal com es pot veure a tots dos films.

The Yes Men (2003) explica com Bichlbaum i Bonano van crear una falsa pàgina web de l’Organització Mundial del Comerç amb aparença d’oficialitat i continguts hilarants. L’objectiu era burlar-se de les suposades bones intencions de l’OMC, que advoca pel lliure comerç “per promoure la igualtat entre tots els països”. Tot i això, més d’un confon aquest lloc web amb la pàgina real (també llegeixen “diagonal”?) i a través d’ell els arriben correus convidant l’OMC a participar en congressos i jornades. No cal dir que Bichlbaum i Bonano accepten encantats. Clenxinats i amb vestit i corbata acudeixen a diversos actes. En una trobada del sector tèxtil a Finlàndia presenten el vestit d’executiu del futur: una granota daurada arrapada al cos amb un apèndix similar a un fal·lus enorme amb pantalla incorporada per controlar la producció a les plantes del tercer món. A la Universitat de Plattsburg, donen a conèixer un sistema per pal·liar la fam al tercer món: reciclar les hamburgueses digerides (per dir-ho de forma fina).

A The Yes Men fix the world (2009) continuen amb el mateix mètode però amb més mitjans, millor factura audiovisual, objectius diversificats i accions més sonades. A través d’una web falsa de Dow Chemichal reben una sol·licitud de la BBC per entrevistar representants de l’empresa química amb motiu del vintè aniversari de la tragèdia de Bhopal (Índia). Al 1984, una fuita de gas tòxic a una planta de pesticides de la companyia Union Caribde (després adquirida per Dow Chemical) causà la mort a més de 20.000 persones i en va deixar seqüeles a més de 500.000. Bichlbaum, com a suposat representant de Dow Chemical, anuncia que destinaran un fons de 12 bilions de dòlars per compensar les víctimes i netejar la zona, encara contaminada. L’anunci causa la caiguda de les accions de Dow fins que la companyia desmenteix la notícia. Els Yes Men també presenten un biocombustible fet amb despulles humanes, una bola inflable per protegir-se dels efectes del canvi climàtic i anuncien a Nova Orleans que l’Administració reobrirà un grup d’habitatges lleugerament afectats pel Katrina enlloc de enderrocar-los per fer-ne de nous tal com tenien previst.

Durant la pel·lícula, riem amb l’enginy i la barra de Bonano i Bichlbaum, admirem el seus collons per aguantar amb cara de poker les situacions més compromeses, ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de Bhopal o del Katrina i reflexionem amb les entrevistes als deixebles de Milton Friedman que parlen del lliure mercat com un Déu capaç de resoldre tots els problemes si tenim fe en ell.

Les accions dels Yes Men obliguen empreses i entitats a treure’s la careta (com Dow Chemical, que ha de sortir a la palestra afirmant que NO destinaran ni un duro a rescabalar les víctimes ni a netejar les aigües contaminades. Prefereixen invertir en fer-se un rentat de cara publicitari). També busquen una reacció de l’audiència de les conferències que, curiosament, sovint roman en estat catatònic davant el reguitzell de bajanades que deixen anar els Yes Men. Fins i tot alguns executius els fan preguntes i els demanen targetes!

No ens ha de sorprendre. Ens hem acostumat a que polítics i directius d’empreses i organitzacions deixin anar, tot circumspectes, discursos que són una presa de pèl i a acceptar-ho com si fos el més normal del món. Com a mínim, riem-nos-en.

Margin Call: Una mala persona no pot ser un bon directiu? I què?

Ja fa un parell d’anys, vaig entrevistar al professor de l’IESE Josep Maria Rosanas (l’entrevista la podeu llegir aquí i aquí). La vaig titular “Una mala persona no pot ser un bon directiu”. Algú em va comentar que era un titular molt naïf, però, naïf o no, era la síntesi del pensament de Rosanas: la falta d’ètica és una forma d’incompetència que tard o d’hora acaba per dinamitar l’empresa.

Des d’aleshores de tant en tant dono voltes a aquesta idea i novament me’n vaig recordar veient la pel·lícula Margin Call estrenada aquí fa unes setmanes. El film transcorre durant les hores prèvies a la fallida d’un banc d’inversió inspirat en Lehman Brothers. Els directius s’adonen, gràcies a l’informe elaborat pel cap del departament d’anàlisi de riscos recent acomiadat i el seu jove subaltern, de l’immens abisme que s’obre sota els seus peus. Durant una llarga nit decideixen que, abans de caure, es desempallegaran del màxim número possible dels seus actius tòxics col·locant-los al mercat, tot i ser conscients que, d’aquesta manera, desfermaran una tempesta financera de proporcions colossals i abast mundial.

Margin Call se centra en el retrat dels personatges i aquest és el seu màxim encert, doncs el desenllaç de la història ja el coneixem i el patim tots. El director debutant J.C. Chandor fuig de tòpics i arquetips per mostrar-nos el rostre humà dels taurons recolzat en un elenc d’actors impressionants: Jeremy Irons (el meu amor platònic d’adolescència), Kevin Sapcey, Paul Bettany, Stanley Tucci, Zacary Quinto, Demi Moore, Simon Baker i Penn Badgley.

Rosanas calificaria aquests taurons de mals directius: incompetents perquè han portat la seva empresa a la fallida i males persones perquè enganyen els clients venent-los ronya, enverinant el pou del mercat d’on bevem tots. Però com són i què pensen?

Per una banda es mostren ignorants i orgullosos de ser-ho: cap dels directius és capaç d’entendre l’informe de riscos que ha fet el jove analista. Fins i tot el màxim capitost li etziba “expliqui-m’ho com si fos un nen, li asseguro que no sóc on sóc per la meva intel·ligència”. Freds, quan foten els treballadors al carrer amb la seva capsa de cartró com si fos el dia dels trastos. Indecentment hedonistes, quan confessen rient que han llançat més de 75.000 dòlars en beguda, ballarines i putes. Cínics, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

Però també solitaris que ploren la mort del seu únic amic (el gos). Desencisats, que es planyen d’haver abandonat l’enginyeria real, la que construeix carreteres, per l’enginyeria financera. Vençuts, quan afirmen una i una altra vegada que no tenen opció, que no decideixen ni controlen res, que estan en una roda.

I és realment així? El personatge magistralment interpretat per Bettany diu “que es foti la gent normal. Al cap i a la fi ells volen el mateix que nosaltres; viure en grans cases i comprar-se cotxes. Volen els diners però alhora fer-se els innocents i no saber d’on vénen”. És curiós que en aquesta mena de meritocràcia dels negocis tots es senten amos del seu destí quan es refereixen a la posició que han assolit (“sou on sou perquè sou els millors”) però no respecte a les accions pútrides que comporta: són culpa del mercat, culpa de tots. Al cap i la fi, si és culpa de tots és tant com dir que no és culpa de ningú, de la roda de la fortuna, talment com si fóssim a l’edat mitjana. Tanmateix hi han diferents graus de responsabiltat. Estirar més el braç que la màniga no és un delicte, estafar, sí.

Però les responsabilitats legals no s’han depurat prou i no se’n depuraran mai. Per això el màxim directiu de Margin Call interpretat per Jeremy Irons dina tan tranquil el dia de la tempesta i li demana a Kevin Spacey que es relaxi. Ja tenen les seves mansions i els seus Lamborghinis , ja han fet diners a cabassos i ni en tota una vida se’ls podran acabar. Sembla dir, “sí, sóc una mala persona, un mal directiu. I què?”.

Freakonomics, la pel·lícula

Arran d’haver vist The greatest Movie Ever Sold, tal com vaig explicar aquí, se’m va acudir crear una categoria al bloc sobre cinema i economia, doncs l’un m’apassiona i l’altra m’interessa. Per continuar aquest fil vaig triar Freakonomics perquè també comptava amb Morgan Spurlock com a director tot i que només d’un dels episodis del film. Error! La veritat és que he vist la peli aquest cap de setmana i no m’ha agradat gaire i ara em trobo escrivint al meu bloc i per voluntat pròpia sobre un film que hagués volgut esborrar del meu disc dur informàtic i mental just després d’acabar-lo de veure.

En el principi Freakonomics va ser una columna del New York Times a càrrec de l’economista Steven Levitt i del periodista Stephen J. Dubner. Després, un llibre publicat el 2005 que recollia i ampliava alguns del articles i que va esdevenir un best seller mundial traduït a 35 idiomes i amb més de 4 milions d’exemplars venuts. A partir d’aquí va venir la pel·lícula, el bloc, la segona part del llibre, Superfreakonomics, un programa de ràdio… Aquí podeu veure tot el que ha donat de sí el fenomen.

L’èxit de Freakonomics es basa en la capacitat dels autors d’aplicar mètodes econòmics d’anàlisi de dades així com la teoria dels incentius per descobrir connexions inesperades i explicacions ocultes a a qualsevol fenomen de la vida quotidiana, en principi aliè a l’economia. Alguns exemples són les les notes d’exàmens inflades per professors, l’ índex de criminalitat, la influència del nom que posem als nostres fills, les trampes a les lluites de sumo.

La pel·lícula porta a la pantalla alguns d’aquests temes en diversos episodis dirigits per directors diferents però es queda en un parell de dades curioses, informacions superficials, poca reflexió i molt d’avorriment. M’agrada molt més el llibre i això que no l’he llegit. La conclusió més interessant i polèmica que apareix a la pel·lícula és la relació entre la davallada de l’índex de criminalitat i l’avortament. A primers dels 90, la taxa de delinqüència als Estats Units havia anat creixent exponencialment i batent tots els records. L’any 95, les previsions apuntaven que en els següents cinc anys pujaria entre un 15 i un 30%. La realitat, però, és que va caure en més d’un 50%. L’any 2000, la taxa de criminalitat als EUA era la més baixa des de feia trenta-cinc anys. Segons Levitt, aquest resultat no té a veure amb la bona feina policial sinó amb la legalització de l’avortament a partir de 1973 que hauria evitat el naixement d’un bon nombre de delinqüents en potència fills de mares solteres i marginals.

El capítol dedicat a la corrupció fascina pel retrat que fa d’un món tan rar com el del sumo i pel contrast entre les baixeses ocultes i l’ideal de puresa shintoista que representa aquest esport però he trobat a faltar que aprofundís més en la comparació entre la corrupció en el sumo i en les altes finances. L’episodi dedicat als noms dels nadons només té una dada interessant: als EUA un mateix currículum amb un nom “blanc” (Jake, Emily…) obté més convocatòries per a entrevistes de feina que el mateix currículum si en porta un de “negre” (Tyrone, Shaniqua…). L’experiment en una escola de secundària de Chicago de donar incentius econòmics als estudiants és bastant ximple i . només constata el que ja ens imaginem: no n’hi ha prou en prometre 50 dòlars al mes a un adolescent si aprova totes les assignatures perquè es tregui el curs.

La pel·lícula frega més que no pas toca alguns temes que em porten a The Wire i que en aquesta gran sèrie són esbudellats consciència: la corrupció a la policia, les trampes al sistema educatiu, les causes de la criminalitat, el funcionament de les xarxes de tràfic de drogues (assumpte tractat al llibre però no a la peli) i fins i tot la peculiaritat dels noms i malnoms afroamericans. I és que la fabulació ben feta explica millor la realitat que un grapat de dades reals mal exposades. O si més no m’he empescat la manera d’acabar parlant d’una sèrie de televisió que m’apassiona enlloc d’una peli nímia.

La pel·lícula més sensacional que s’ha venut mai

El cap de setmana passat vaig veure The greatest movie ever sold, un documental de Morgan Spurlock, el director de Super size me. Si a Super size me Spurlock experimentava els efectes del menjar brossa sobre el seu propi cos, a The greatest movie ever sold experimenta l’efecte del product placement, és a dir, la col·locació de productes i marques, sobre la seva pròpia obra documental. Spurlock preten fer una pel·lícula sobre el product placement, integrament finançada amb product placement. Textualment diu que vol fer “l’Iron Man dels documentals”, al·ludint a un film on 64 marques hi van col·locar els seus productes i logos.

L’argument de The greatest movie ever sold és justament la recerca de patrocinadors i els tractes que hi té Spurlock perquè apareguin a la pel·lícula que l’espectador està veient. També inclou entrevistes amb Noam Chomsky o Quentin Tarantino. Al final, el director aconsegueix un milió i mig de dòlars de 15 marques, entre elles POM Wonderful, fabricant de suc de magrana, que ha pagat un milió de dòlars per patrocinar la pel·lícula. La idea és genial i Spurlock és molt graciós. Veure’l tractar amb executius de grans empreses i d’agències publicitàries és per partir-se la caixa i hi han escenes memorables com ara les bromes a costa de Wolkswagen.

Lògicament, la proposta és una arma de doble tall. Per una banda, sembla que Spurlock vol criticar com la publicitat colonitza els continguts culturals i d’entreteniment però, de la mateixa manera que a Super size me el menjar greixós del Mac Donalds s’acarnissava en la seva salut, aquí el seu flirteig amb el product placement el porta a fer anuncis per als seus patrocinadors i no sempre en l’estil “punkarra” que li escauria. Si fins i tot a mi m’agafen ganes de provar el Pom Wonderful! Al final, el que queda és un relat transparent de com funciona aquest tipus de publicitat més que no pas un al·legat adoctrinador en contra.

De la pel·lícula m’han impressionat dues coses: com són d’agosarats els americans pels negocis i les imatges de Sao Paulo. L’ajuntament d’aquesta ciutat va decidir lluitar contra tota forma de pol·lució, entenent que aquesta no és només atmosfèrica o acústica sinó també visual i que la publicitat era un agent contaminant a eliminar. Resulta estrany veure una megalòpolis sense anuncis de neó, tanques i lones publicitàries, o anuncis als autobusos. Aquest projecte es correspon amb l’ecologisme mental del filòsof Michael Serres i que descobreixo a través d’aquest article d’Adbusters, via Consume hasta morir. Segons Serres, “els animals, humans inclosos, utilitzen la contaminació per marcar el territori a través de la seva profanació. Amb el temps, aquest acte d’apropiació ha evolucionat des de la contaminació primitiva d’orina, passant per la “contaminació dura” de químics industrials, fins a la “contaminació tova” de les diverses formes de publicitat”.

Segons aquesta tesi, el tusnami de logos, imatges i escrits publicitaris contaminen el nostre espai perceptiu i el nostre univers mental. Al cap i a la fi, l’objectiu del màrqueting és posicionar-se a la ment del consumidor. Podem apel·lar al sentit crític de cadascú com a sedàs per filtrar aquesta suposada contaminació o defensar que la publicitat també és cultura (alguns spots són milors que moltes pel·lícules) però… i els nens? Es clar que són especialment vulnerables. A Suècia, per exemple, està prohibida la publicitat televisiva adreçada a menors de 12 anys.

Els adults, per la seva banda, fugen corrents de la publicitat de seguida que poden. Internet en facilita l’èxode tal com vaig escriure aquí (tot i que fins i tot per posar un capítol de Pocoyó a la nena per youtube ens hem d’empassar algun anunci de perfum). Fa temps, el publicista Toni Segarra em va comentar una entrevista per al desaparegut Dossier Econòmic de Catalunya que “hem d’aconseguir ficar-nos al ipods de la gent”, és a dir, ocupar els continguts més que no pas els espais publicitaris. Per això el product placement és més vell que la picor però està més vigent que mai. El “gratis total” no existeix, tard o d’hora, d’alguna forma o una altra, ho acabem pagant, encara que sigui havent de tancar 50.000 finestres de casinos online i de senyores en pilotes abans de poder veure en streamning The gratest movie ever sold.