Canvi de paradigma salarial

A l’anterior post parlava de la motivació i de la necessitat de ser reconegut i retribuït de forma justa a la feina. De la mateixa que una feina desagradable no la compensen els diners, una d’interessant pot esdevenir un pal si no ens sentim prou valorats i ben pagats. Ara bé, quan parlem de salari no només parlem de diners.

La crisi obliga a les empreses a pensar en noves formes de retribució que no impliquin més diners. El professor d’EADA i autor de Más allá del vil salario, Jordi Costa, explica en una entrevista a la revista EADAView (una de les revistes corporatives que coordino) en què consisteix aquest nou paradigma salarial. En el mateix número, un reportatge de Javier Velilla, explica experiències d’algunes empreses com ara MRW que és modèlica en aquest sentit. Segons Costa, salari és tot el que reps d’una empresa. Aquesta visió total inclou salari fix, salari variable, salari en espècie (tiquets guarderia, tiquets restaurant, cotxe d’empresa…) i intangibles com la flexibilitat horària, mesures de conciliaicó i desenvolupament professional (formació, pla de carrera…). Intangibles que no ho són tant doncs la formació té un preu i tots sabem que temps és diners (diners en cangurs, extraescolars i metges i teràpies vàries que en lliurin de l’estrés).

El salari en espècie permet fer una remuneració a la carta on una part del salari en diners es canvia per productes o serveis que a l’empresa li suposen un estalvi tant en descomptes com en avantatges fiscals i a l’empleat, un benefici. Els intangibles lligats al desenvolupament professional i personal (aquest lligat també a més temps lliure per dedicar a la família o d’altres interessos) suposen també desenvolupament empresarial. Com m’explicava Nuria Chinchilla a Business Woman, les persones som una unitat i tot el que vivim fora de la feina ens afecta a la nostra vida laboral, al nostre rendiment, a la nostra creativitat… I viceversa.

Pel que fa al salari variable, hem de concloure que pagar un sou fixe en funció de les hores dedicades queda cada vegada més obsolet. Si volem més flexibilitat horària i treballar per objectius haurem d’acceptar una retribució variable. Segons Jordi Costa, per generar confiança en el treballador han de quedar clars quins són els paràmetres a tenir en compte i que aquests vagin lligats al rendiment del treballador.

En el darrer número de Revista ACCID, la publicació de la Associació Catalana de Comtpabilitat i Direcció, vaig entrevistar al director general d’Abacus, Miquel Àngel Oliva. Tal com m’explicava, una cooperativa com Abacus permet altres formes de retribució als socis de treball com ara la participació en els beneficis de l’empresa. Beneficis que no es reparteixen com a dividends sinó que es reinverteixen a l’empresa, es capitalitzen com a més capital i quan el treballador deixa la cooperativa els retira. Això i la participació en les decisions de l’empresa fan que el treballador es comprometi en la bona marxa d’una empresa que de fet és seva.
Hi han, per tant, moltes i noves modalitats de retribució per una nova forma de treballar. Ara falta saber si les persones i les empreses estan preparades per aquest nou paradigma. De moment, com reconeix Jordi Costa, en són poques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *