Un paisatge inesperat

I avui hem agafat el tramvia sense propòsit ni destí. “Fins al final”, deia la nena asseguda el seient del davant i agafant-se a la barra com si anés en una vagoneta de muntanya russa tot i que el tram s’arrossegava feixuc pels rails. Hem deixat enrere el pont de Marina amb la caseta de la xurreria on un dia volem anar a comprar-hi patates, i la coberta brillant i ultramoderna dels Encants on s’emmirallen les paradetes de sempre.

I hem enfilat la Diagonal dels centres comercials i els gratacels que ens va deixar el nyap del Fòrum de les cultures i on no coneixem ningú que hi visqui. Hem creuat el riu Besòs arran de mar i just després s’ha aturat el tram. Caminant hem anat a buscar el mar passant pel costat d’un camp de futbol desert i un senyal a l’esquena del qual algú hi havia escrit Tabarnia.

I el mar era allà d’un blau salvatge entre la nova central tèrmica i les tres xemeneies, estavellant-se contra les restes dels búnquers de la guerra, enormes ulls buits de formigó sobre la sorra. M’he enfilat a una roca a contemplar aquest pam de litoral preservat per un mur curull de grafittis multicolors. Així, amb el meu abric negre contra el blau, contemplant les ruïnes dels pantalans desballestats de la central, la meva filla m’ha volgut fer una foto. M’he sentit com el personatge del quadre El caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich.

Potser entre la ciutat prostituïda i la natura domesticada aquest és el paisatge més romàntic que se’m permet contemplar. Les forces de la natura imposant-se sobre les ruïnes del passat industrial i fratricida abans no sigui devorat definitivament per la voracitat dels voltors.

Teiatro: L’electe i Llibres per cremar

Fa poc he vist dues obres de teatre. Una és l’Electe de Ramon Madaula i l’altra és Llibres per cremar d’Amélie Nothomb. La primera estava fantàsticament interpretada per dos actorassos, Abel Folk i Roger Coma, i em va semblar divertida i enginyosa, espurnejant com la copa de cava que vam prendre abans de la funció. La segona també comptava amb bons actors i el text era interessant però tètric. Em va decebre molt que els llibres per cremar del títol fossin ficticis així que el possible debat proposat per la companyia sobre quins llibres cremaríem o quin seria el que salvaríem del foc si només en poguéssim triar un, començava una mica orfe.

Tanmateix en l’obra de Madaula no hi he tornat a pensar i en canvi avui, m’he sorprès tornant a recordar Llibres per cremar. Recordava l’escena en què el professor assetja sexualment l’alumna i amb quina força ella amb canvia les tornes. “No en tinc cap ganes de ser una víctima” afirma amb una determinació paorosa.

M’agrada també com Nothomb escura tot el que rau en un mera sensació física com és el fred i l’impuls de satisfer una necessitat bàsica de manera anàloga al que feia l’autora a la Biografia de la fam. L’únic autor real citat a l’obra és George Bernanos amb la seva frase “l’infern és el fred”. L’infern és baixar els esglaons de la piràmide de Maslow fins a reduir la pròpia existència a l’instint de supervivència. Per això, abans que el fred se li instal·li dins el cos per sempre més, abans que veure’s dominada únicament per l’instint de conservació, la protagonista opta per agafar les regnes del propi destí.

Potser Llibres per cremar és com el fred, un desassossec que quan se’t fica a dins no es deixa foragitar com si res.

El Cameraman de Buster Keaton

 

Aquest diumenge 19 de febrer, una nova oportunitat de veure El Cameraman amb música en directe tal com jo la vaig veure fa uns mesos a la filmo durant “El meu primer Festival”. Read more

La consumidora rebel canvia de casa (i de barri!)

Ja fa uns mesos que vaig canviar de casa i de barri. Per afrontar el trasbals vaig posar en pràctica el mètode de la Marie Kondo, fase 1. En resum, es tracta de llançar a la brossa tot el que no t’aporti alegria. Això sí, donant-li les gràcies pels serveis prestats tot fent una reverència a l’estil japonès. Segons la Kondo, els objectes tenen ànima i no és qüestió de ferir els seus sentiments.

Read more

Anàlisi crispetera de Tarajal, la pel·lícula

Dissabte vaig veure Tarajal de Xavi Artigas i Xapo Ortega, autors de Ciutat Morta. És un documental sòlid i necessari. Com Ciutat Morta es dedica a desmuntar la versió oficial d’uns fets dramàtics i controvertits per posar al descobert les clavegueres institucionals. La diferència és que és feixuc i repetitiu. 60 minuts haguessin estat prou, potser perquè hi falta una història amb un protagonista per a un llargmetratge.

Read more

Com vestir de forma sostenible, barata i amb estil en tres passos

L’altre dia vaig llegir l’article ¿Y si empezáramos por no comprar ahí? de José Antonio Pérez Leo al Diario.es. Arran de la notícia publicada per la BBC que revelava que refugiats siris són explotats fàbriques turques que produeixen per Zara i Mango , entre d’altres, l’autor feia la proposta que dóna títol a l’article. Cada dia ens arriben imatges i notícies que ens colpeixen i no sabem què fer amb elles. Ens aturem un moment, fem un comentari compungit o indignat i seguim endavant. El nostre estil de vida es basa en un sistema injust. Estem disposats a canviar-lo?

Read more

La consumidora rebel en una cooperativa de consum ecològic

Aviat canviaré de casa i de barri i una de les coses que deixaré amb pena és La Garangola, la meva cooperativa de consum ecològic. Ja fa gairebé dos anys que m’hi vaig apuntar, temps suficient per fer balanç i explicar-vos la meva experiència per si us pot ser útil.

Read more

Camisetes-pancarta: el mitjà també hauria de ser el missatge

Ara que no parem de veure camisetes pancarteres exhibides sobretot per polítics i activistes, em pregunto quantes d’elles han estat fabricades de forma respectuosa, és a dir, són ecològiques i de comerç just o proximitat. No sóc massa aficionada a les consignes ni als missatges explícits en general ni en les samarretes en particular però a títol d’exemple tiro mà de les dues que tinc per casa: la de SOS Ensenyament Públic i la de la Via Lliure. Totes dues estan fetes a Bangla Desh.

Read more

La consumidora rebel: Un vestit verd però no tant

Anys enrere comprar roba per mi era sinònim de llançar-se al carrer i recórrer mil i una botigues. Ara que sóc grandeta ja he deixat de creure que les compres són una activitat d’oci. O si més no, fer-ho d’aquesta forma tan poc slow. Ara dedico menys temps i diners a la moda i li demano més: ètica estètica, funcionalitat, qualitat, i a sobre que em quedi bé.

Heu sentit algun cop allò de què a l’hora de comprar les dones són recolectores i els homes caçadors? Bajanades!

Jo compro poca roba i la majoria de segona mà. Per adquirir-ne de nova he desenvolupat un mètode expeditiu.

Read more

La consumidora rebel: planificació, primer manament del consum sostenible

Enrere han quedat els dos moments més consumistes de l’any. El Nadal qui sap on queda i de les rebaixes només queden les escorrialles. Dos moments en què resulta difícil no comprar més de l’habitual per tant no espifiar-la (algun àpat a casa i algun regal, ni que sigui per les criatures, hauràs de fer si no ets un ser asocial o un rata). El millor per ser un consumidor responsable o rebel, segons el punt de vista amb què t’ho miris, és no comprar. A la que surts amb la bosseta de roba i el portamonedes t’adones de què difícil que és fer-ho sostenible i quanta feina queda per fer. Read more