Acabarem tots plantant tomàquets?

A l’escola de la meva filla, m’hi he apuntat a la Comissió de la Biblioteca i a la de l’Hort. Aliment per al cos, els sentits i l’esperit. Però a la Comissió de l’Hort no hi sóc només per altruisme; vull aprendre-hi. A casa només tinc dues plantes, això sí, des de fa més de deu anys. La meva relació amb elles es limita a tocar la terra dels testos quan hi passo per davant. Si està humida, passo de llarg. Si està seca, les rego. La seva tenacitat per sobreviure em commou. El tronc del Brasil fins i tot em va fer una flor l’hivern en què jo estava embarassada. Recordo que només obrir la porta de casa ja en flairava el perfum.

Però ara estic pensant que hauria d’aprendre horticultura perquè ja veig que acabaré, si no és que hi acabem tots, plantant tomàquets. Llegeixo a La Vanguardia que el món rural resorgeix com a refugi davant la crisi. Sempre ha estat així en totes les crisis i en totes les guerres. Mentre hi hagi terra per conrear i bestiar no hi ha gana. Sense arribar a l’extrem de l’economia d’autosubsistència, és cert també que en els pobles la vida és més barata i es gasta menys. Cal, però, que ens preparem perquè la majoria dels urbanites som uns analfabets botànics. Per la meva part, com a membre de la Comissió de l’Hort, m’estic plantejant fer un seminari sobre compostatge. Si fa uns anys m’haguessin dit que estaria interessada en la fase més pudenta del cicle de la vida, no m’ho hagués cregut. Ahir em van fer una descripció detallada del que es pot trobar en un compostador a ple rendiment i em va fascinar tant com repugnar. Ja dic que m’ho estic plantejant.

A banda de la crisi, fa temps que s’ha desfermat la dèria pels horts urbans. L’afany per menjar sa, natural i ecològic, la recança per la tranquil·litat de la vida rural i el contacte amb la natura, la voluntat d’implicar-nos en processos que demanen temps i dedicació per alentir el nostre ritme de vida (ja sabeu, l‘Slow, el Do It Yourself,…), en són alguns dels motius. Proliferen tota mena d’enginys per tenir un hort al balcó o a la terrassa. Des de taules fins a les jardineres Leopoldo o sacs especials. La versió barata seria fer-ho en testos i jardineres (l’anomenat macetohuerto) o, fins i tot, en bosses d’Ikea tal com he vist aquí. També podem trobem a la xarxa un munt de blocs explicant les evolucions i tribulacions de l’hortet. La web Hort Urbà ens n’ofereix un llistat complet. Destaca El balcón verde on els blocaires fins i tot ofereixen tallers sobre hort urbà. Als centres cívics com, per exemple, la Sedeta, també hi fan cursos.

Però no ens enganyem, tenir una taula de cultiu a la terrassa o jardineres amb tomaqueres és com tenir-hi una piscina inflable per remullar-se a l’estiu enlloc d’anar a la platja. Una companya meva de la Comissió de l’Hort, jardinera de professió, m’explicava que els jardins públics són una conquesta social molt recent en la història. Abans els jardins eren sempre privats i gaudir d’ells, un privilegi de les classes aristocràtiques (penso en el jardí paisajístic de Les afinitats electives de Goethe). De la mateixa manera, a la societat urbana tenir un hort, recuperar aquest lligam amb la natura, és també un privilegi. Per això volem que els nostres fills treguin el màxim profit de l’hort escolar. Ja que hi tenen la sort de tenir aquest espai, que el gaudeixin i n’aprenguin.

A banda del horts escolars, a Barcelona, existeixen horts municipals però estan reservats per a majors de 65 anys. Ja m’està bé, els nens i els avis primer. Però als altres, què ens queda? O llogar-lo, com, per exemple, aquestes parcel·les a Gavà , o okupar-lo, com els horts de Can Masdeu i del barri de Porta a Nou Barris.

M’atrau la idea d’anar a regar el meu hortet sense sortir del barri però, encara que tota ajuda reivindicativa és benvinguda, si us plau, res de graffitis feïstes ni d’estètica okupa (per què cada vegada que hom defensa una idea s’ha de quedar, no només amb tot un pack ideològic, sinó fins i tot estètic?). Que estigui ben endreçadet i polidet. Hi posaria una pèrgola i pel matí hi aniria a llegir les Geòrgiques de Virgili i per la nit hi faríem sopars a la llum de les torxes. Un hort urbà amb classe, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *