Archive for March 2018

Un paisatge inesperat

I avui hem agafat el tramvia sense propòsit ni destí. “Fins al final”, deia la nena asseguda el seient del davant i agafant-se a la barra com si anés en una vagoneta de muntanya russa tot i que el tram s’arrossegava feixuc pels rails. Hem deixat enrere el pont de Marina amb la caseta de la xurreria on un dia volem anar a comprar-hi patates, i la coberta brillant i ultramoderna dels Encants on s’emmirallen les paradetes de sempre.

I hem enfilat la Diagonal dels centres comercials i els gratacels que ens va deixar el nyap del Fòrum de les cultures i on no coneixem ningú que hi visqui. Hem creuat el riu Besòs arran de mar i just després s’ha aturat el tram. Caminant hem anat a buscar el mar passant pel costat d’un camp de futbol desert i un senyal a l’esquena del qual algú hi havia escrit Tabarnia.

I el mar era allà d’un blau salvatge entre la nova central tèrmica i les tres xemeneies, estavellant-se contra les restes dels búnquers de la guerra, enormes ulls buits de formigó sobre la sorra. M’he enfilat a una roca a contemplar aquest pam de litoral preservat per un mur curull de grafittis multicolors. Així, amb el meu abric negre contra el blau, contemplant les ruïnes dels pantalans desballestats de la central, la meva filla m’ha volgut fer una foto. M’he sentit com el personatge del quadre El caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich.

Potser entre la ciutat prostituïda i la natura domesticada aquest és el paisatge més romàntic que se’m permet contemplar. Les forces de la natura imposant-se sobre les ruïnes del passat industrial i fratricida abans no sigui devorat definitivament per la voracitat dels voltors.